VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. VIII

Marta

Han passat un parell d’anys des de l’encontre amb la Martina a l’estació del metro. La trobada circumstancial i salvadora va ser com un punt i seguit a la vida del  Joan. Van sortir i van anar a un lloc tranquil, un petit restaurant íntim i protegit de mirades xafarderes dels pocs que encara queden a totes les ciutats. Entaulats van iniciar una conversa, potser millor dit una confessió. En principi, portada per la Martina, per inquirir quina era les causes del despropòsit que volia portar a cab l’home. 

Un barbull de paraules van sortir de la boca del Joan per voler justificar la seva decisió. Tal vegada, potser l’haver acabat el retorn dels diners manllevats a la mare. Aleshores va produir-se dins seu una lassitud, va veure la seva vida orfe, sense res a fer en l’avenir. Sí, li queda el treball, però tants cops el treball ha estat el refugi, que ara no el veu com la salvació de futur. Manquen moltes més coses en la vida de les persones per donar-los-hi la felicitat. 

Quan va acabar el sac dels seus desoris se li va recompondre el rictus de la cara. La Martina, alleujada va donar un tomb a la trobada. La penombra de l’establiment ajudava a emmascarar les faccions dels dos.

¾    Joan, he de dir-te una cosa que no he dit mai a ningú. Potser ara m’atreveixo perquè ara tu i jo som persones adultes,  la vergonya no envermellirà el meu rostre com quan era joveneta. Tot això que m’has explicat ho sabia tot. He seguit discretament la teva vida. De lluny, potser massa lluny i tot. Sóc una persona un punt massa reservada. Segurament per no ferir els meus propis sentiments, molt controvertits.

¾    A sí?- respon sorprès el Joan.

¾    No et vas fixat massa en mi. Només era la germana, una mica més gran, de la Míriam. Tu, i molts més xicots, solament teníeu ulls per la formosa, alegre i riallera germaneta petita. Però jo dissimuladament també estimava i a tu Joan, preferentment a tu, et volia amb bogeria. Jo, patia la vostra indiferència per una persona seria i estudiosa. Una noia que potser no reia com ella, ni era tan bonica com ella. Passàveu pel meu costat com si fos una calaixera oblidada en un racó.

¾    Però Martina, tu no ets pas lleixa!

¾    Potser ara, que com la fruita he madurat, no ho sóc gens. Llavors tampoc ho era. Però el meu tarannà era i és diferent. Que sigui seria no vol dir que no tingui un cor com altres dones.

¾    Segueix, Martina, segueix- inquireix el Joan.

¾    Doncs, vas casar-te amb la meva germana i éreu feliços i com un miratge de la vostra felicitat, jo era feliç, i em vaig amagar en els llibres i l’estudi fins a finalitzar la carrera i llaurar-me una fama dins la meva especialitat.

¾    Sí. Sé que has tingut força èxit.

¾    Aleshores el tràgic accident de la Míriam ho va trasbalsar-ho tot.

¾    Si em va afectar molt. L’estimava profundament.

¾    I què podia fer jo en aquells moments de congoixa? Ser la germana que va a consolar al cunyat per intentar ocupar el lloc de la morta. Vaig apartar-me i discretament vaig seguir la teva vida.

¾    També els meus errors?

¾    També! I que havia de fer, anar a renyar-te i dir-te que t’equivocaves. Que jo era la persona que et convenia. T’haguessis rigut de mi.

¾    No ho sé?

¾    Avui t’he vist en l’andana i m’ha adonat del teu estat anímic. He corregut a, crec que, auxiliar-te. No vull que morís.

¾    Ara, jo tampoc. M’has salvat d’un instant de... no sé trobar la paraula apropiada. 

Van restar molt temps parlant i van continuar enraonant en moltes ocasions. El Joan va refer la seva vida. En el treball, com passa quan les persones posen tot l’empeny i l’esforç necessari, va gaudir de retornar al seu llunyà estatus. Ara la Martina i el Joan són inseparables, com si volguessin recuperar el temps perdut. Fa uns dies s’han casat, malgrat que el compromís del matrimoni no actuava de lligam en les seves vides.  

Però un fet els ha fet decidir. No ho havien pensat mai en tenir fills, menys quan la naturalesa declina. Però una coneguda d’un familiar del Joan, mare soltera, vol marxar a unes investigacions llunyanes i que a més han de durar molt anys, a la Patagònia. No la pot portar amb ella. L’arriscaria a molts perills innecessaris. Tampoc vol deixar a la filla d’un any a cap residència, ni lloc d’acollida. Finalment han arribat a un acord per adoptar-la com a pròpia.   

Ara en la casa de la parella tot són tràfecs per instal·lar a la Marta, la seva filla. 

L’estimació acompanyada de seny, procura moltes vegades solucions més fermes que la passió humana. 

Miquel Pujol Mur.