El
Joan camina de pressa pel carrer. Han passat un parell d’anys de la seva
aventura amb la Lol·la. Malgrat tot els records encara són punyents. L’estada
en la clínica de rehabilitació va superar amb escreix els dies que pensaven al
principi. Ara després de haver passat els dos anys se’l veu somriure alguna
vegada, molt poques. Però el seus llavis ja no tenen un somrís franc, la seva
expressió és més aviat adusta i seria. Ells ulls denoten la sensació trista de
la derrota.
Malgrat
que tot s’ha desenvolupat sense escàndols i força bé, no ha tornat a recuperar
la privilegiada posició que tenia en l’anterior càrrec. L’afer Lol·la ha suposat
l’ensorrament de la seva vida. En pocs mesos va gastar tots els seus diners. També
va perdre la casa que amb tanta il·lusió va edificar amb la Míriam. A més ha
perdut el seu treball. Ha hagut de començar de nou.
Gràcies
el seu magnífic historial va aconseguir una humiliant feina a hores. Aleshores,
superant les dubtes de la gent, poc a poc, ha recuperat una gran part del seu prestigi.
Finalment van oferir-li una ocupació, a temps complet, en una assessoria. Més
tard, els seus antics socis van demanar-li si volia tornar a treballar amb
ells. Però tornar al mateix lloc li pesava con una pètria llosa i la por,
immaterial por, va decidir-lo a no acceptar.
Ara
té a la butxaca la prova de la superació de la cruel relació. Porta el document
de rescissió de les hipoteques, de la casa i de les terres, que va sol·licitar
la mare per ajudar-lo a emergir del desastrós quefer. Només sortir del banc ha
telefonat a la mare, la Mercè, per comentar-li que no ha de patir, tot està
solucionat. Primer li ho ha dit amb un to massa solemne, com si fos un adéu.
Però, promptament ha rectificat i després de xerrar una mica s’han acomiadat
amb un fins el proper diumenge.
El
clic al penjar el telèfon ha estat com el detonant per a què es despertés la
veu fosca de la consciència. Aquella veu intima, cordial a vegades, i aspre en
moltes ocasions, que recrimina els
errors.
El
Joan camina per la vorera i passa davant d’una pastisseria. El seu olfacte respira
fragància dels dolços olors. Sempre li ha agradat l’aroma i el sabor del
xocolata. Fort de sabor i fosc de color. També el seu regust un xic amarg. No
pot menys que entrar i comprar un dolç de coco, malgrat la seva dèria pel negre
cacau. El coco, aquell color, aquell sabor, aviva el record de la Míriam.
Però
el records no li donen la felicitat sinó, que punyents es barregen amb un pòsit
d’amargor i fan que l’agre sabor pugi a la seva gola. Fastiguejat llença les
restes del petit dolç en una paperera. Davant seu l’entrada del metro. Sense
pensar-s’ho gens s’enfonsa, escales avall, en el món subterrani de la ciutat.
Després
d’unes quantes empentes arriba a primera fila de l’andana. En aquest lloc la
gent sempre va atrafegada. Ben bé, sembla que tothom té tard i que vulgui fugir
del mitjà de transport. Passa un comboi i el Joan roman immòbil. Les persones
l’aparten desesperades per entrar, però ell no es belluga. Dins seu, nota una
sensació de buidor, que el fa balancejar-se quan el tren marxa. Després entra
una altra unitat a l’estació i l’olor carregada d’humitat i calor li penetra
pels narius. La semi pudor quasi la degusta en el paladar. Trontolla vacil·lant
un altre cop i altra vegada és apartat pel públic que vol accedir al vagó.
Marxa aquest tren i queda quiet, ensomniat com esperant de grat una darrera
empenta.
L’amargor,
la cremor, li puja esòfag amunt. Sembla estrany que un cop superada la dura
prova, el seu esperit ha quedat parat. Com si el conductor definitivament
hagués posat el fre de mà immobilitzant el vehicle.
Un
braç l’agafa posant-se per dins el seu i fem una petita força l’aparta de la
visió de les vies. Sembla que aquestes li cridin internament: “Vine amb
nosaltres”.
¾
Joan,
que et passa?- la dona es col·loca davant seu interceptant la vista abstreta de
l’home. Ell baixa la cara i mira a la persona que li interpel·la.
¾
Joan,
no em coneixes?.- insisteix movent-lo per cridar-li l’atenció.
¾
Si-
respon amb una veu queda- tu ets la Martina, la germana de la Míriam. Què vols?
¾
Joan
reacciona. Que et passa? Et trobés bé?
Estirant-lo
de bracet l’arrossega escales amunt com
qui treu un infantó a la vida. El Joan, poc a poc, reacciona. La Martina, és la
germana gran de la difunta Míriam. Una noia en aquells temps alegres del seu
nuviatge en qui ningú s’hi fixava. Una mossa seria, amb ulleres, estudiosa i
callada que feia una vida al marge dels altres elements de la colla. Una bona
persona a carta cabal.
El
punt de reflexió intima, que no escolta els dolors humans, el fa pensar. És
bufona, ha canviat. Tot ha canviat tant en aquest temps. El Joan somriu.
Potser
serà una il·lusió, potser una gran realitat. Tot pot ocorre en l’espai de temps
d’una vida.
Hi ha un refrany molt
vell, molt vell, però malgrat la seva vellesa molt real. Déu estreny, però no
mata. La mort es dins el pensament dels humans.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada