dilluns, 4 de maig del 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. V.

Lol·la.

El Joan va conèixer a la Lol·la en una sortida amb un grup de clients japonesos. Nouvinguts a la ciutat volien conèixer els racons amagats i més depravats de la ciutat. Van fer un circuit portant com a guia a un company que coneixia tot això força bé. No era un gran advocat, però sí era un especialista en recorreguts pels pitjors i millors establiments d’aquesta indole. N’era un mestre, ho tenia tot ben apamat. A més tenia trenta mil contactes en aquest món eròtic. Com és de suposar, aquesta feina extra estava lligada amb un bon negoci. Tot un conjunt d’operacions financeres que podien aportar importants cabdals a les arques de l’empresa. Vam resseguir els diferents barris de la ciutat. Des dels més baixos, fins a arribar a la part alta de  la ciutat. 

Al despuntar el dia, el Joan, estava ja cansat de donar voltes i voltes, veient sempre el mateix. Només canviava la decoració de l’establiment. Però en sí, de més categoria o menys, havia suficient varietat de gènere com per satisfer a tothom. L’ampli ventall d’ofertes cobria tots els capricis, segons la apetència i butxaca de cadascú.  

Cansat finalment havia pogut esquivar als clients més resistents. Al·legant molta feina retardada, i certs ineludibles compromisos familiars, va poder escapar-se del ja reduït grup. Quasi eren les cinc del matí del diumenge, quan de prompte va canviar el temps. Com és habitual en la canviant meteorologia mediterrània de sobte va començar a ploure. El cotxe l’havia deixat lluny en un pàrquing i no va tenir més solució per aixoplugar-se que entrar en aquell local.  

Només va obrir la porta va adonar-se que com a cafeteria el que més tenia era el cartell de la marquesina. Dintre l’ambient era espès i dens. Les llums canviants donaven unes tonalitats multicolors. Tan aviat eren verdoses, com vermelles o blaves. Eren tan variats els colors, que fins i tot excitaven l’intel·lecte. (Bé, a qualsevol cosa li diuen intel·lecte!) Era encara més perillós l’ambient de l’establiment, molt més encara, que la pluja del carrer.  

La Lol·la era asseguda en un tamboret del bar i la seva positura realçava la seva bellesa. Tenia la melena llarga i rossa com a ell li agradava. Alta i prima, anava enfundada en un vestit negre ajustat i llarg. Les transparències del teixit mostrava les seves esveltes, i al mateix temps plenes formes, sense amagar-ne cap. Un tall a la cuixa mostrava unes cames ben tornejades. El somriure, dels seus llavis vermells i brillants, que li va dedicar a l’entrar va captivar-lo com mai l’havia absorbit cap somriure.  

Però no va marxar, com hauria estat el millor. la dona va cridar-li massa l’atenció. Va acostar-se a la barra i va demanar una tònica. la dona al tenir-lo ben a prop va dir-li.
¾    Em convides?- En una veu baixa molt insinuant i amb cert accent estranger.
¾    Per què no! Què vols beure?
¾    Un whisky m’aniria bé. I tu també en beuràs, mon amour! No voldràs emborratxar-me, mon charmant garçon. Pour alors de profiter du moi! Tu no seràs pas mèchant avec toi petit Lol·la. De ta petit amoureuse chou! 

Aquella veu li hipnotitza, la barreja del francès amb el català. La peculiar forma de pronunciar el seu propi nom va ser una sensació massa forta pel Joan. Va doblegar-se als desigs de la dona com si fos un xicot de vint anys, malgrat doblava l’edat. 

Aleshores va començar a viure una voraginosa i atzarosa existència  La nit va ser la part principal de la seva nova vida. Rere la dona va recórrer tots els senders inimaginables dels suburbis eròtics, bohemis i existencialistes de tots el barris. Fins i tot els més depravats. Poc a poc, acompanyant sempre a la seva Lol·la, va enfangar-se dins el llot de la sexualitat i sensualitat extrema. Reunions privades, orgies, soireès, viatges, joc, alcohol i drogues van ser els horitzons diaris, durant bastants uns mesos, a la vida del Joan.  

Clar, tot això comporta les seves despeses i el Joan va perdre primer tots els propis estalvis i després va manllevar diners a l’empresa. Fins que un dia, la Lol·la, va dir-li que no podia viure amb un home que escatimava els diners de les seves necessitats. Curiosament, en aquesta ocasió, el seu accent francès va desaparèixer sobtadament denotant una procedència plenament ibèrica. 

També va assabentar-lo que havia contactat amb un xeic àrab de Marbella. Un cavaller que estimava a les models i les tractava com a reines. Un home ric que no tenia les mans tan garrepes com les seves. Després del breu discurs, va recollir les seves robes, les joies i va ficar-ho tot en les maletes. Donant-li un lleuger petó al front va desaparèixer dins de l’ascensor de l’hotel. A la porta principal la esperava un xofer amb un gran cotxe.  

Els camins de la vida s’han de recórrer amb el ulls de l’enteniment ben oberts. La sexualitat i les vanes il·lusions mal portades poden fàcilment enganyar a la ment.

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada