Una
sortida no exagerada de quilometratge, un preu adient i passar l’estona caminat
i gaudint d’una part més de la nostra terra.
Des
de la plaça central on hi ha l’Ajuntament començaven la ruta circular que ens
portava a conèixer una part del terme de Gaià.
Finalment
i quasi arribant al punt de sortida ens trobàvem la ben assortida taula on
podien fruir d’un ben merescut esmorzar de pa amb tomàquet i tastet a la brasa (botifarra
crua, pels no berguedans) i beguda, sigui refrescant o el bon vi. Per acabar el
tallat o cafè amb llet.
Davant
nostre havia una carbonera encesa que deixava sortir el fum malgrat la
cobertura de fang. L’home que complia amb l’ofici de carboner tenia cura de què
el foc no cremés amb massa força i així convertir la llenya amb carbó i no en
cendra. Uns metres més enllà una gentil carbonera explicava la forma de muntar
la llenya de la carbonera per aconseguir el tiratge del foc i la disposició
dels troncs. També havia construïda una cabana per viure i vigilar el foc.
I
metres més lluny unes simpàtiques i simpàtics persones en feien una demostració
com amb elements senzills fabricar sabó. Copiant l’escrit de Maria Estruch us
passem la forma d’aconseguir un bon sabó segons una antiga formula.
Durant la lluna vella
del mes de gener es solia fer la matança del porc a les cases de pagès. En
acabat, amb el que quedava a la caldera després de bullir la botifarra negra,
els bulls, cotnes i tall del perol... , es procedia a fer sabó. Aleshores
s'afegien a la caldera d'altres greixos que ja no es podien aprofitar
potser perquè eren de l'any anterior i s'havien tornat rancis o, fos pel que
fos, ja no eren aptes pel consum humà.
A aquesta barreja de
greixos i aigua, en calent, s'hi tirava sosa càustica i pega grega i es feia
bullir, bo i remenant sempre per la mateixa banda, per evitar que es tallés i
que sobreeixís. Així es formava una mescla homogènia de color caramel, que quan
s'enganxava al pal de fusta de remenar, ja estava a punt
Llavors s'apagava el
foc i l'endemà ja tenien una roda de sabó del mateix diàmetre de la caldera i
d'un gruix de vora un pam, de color crema més o menys torrada. El sabó es
tallava en porcions petites i es posava a assecar almenys un mes. El
líquid del cul de la caldera encara s'aprofitava per netejar el terra, la
comuna o els draps vells.
Aquesta era la manera
tradicional de fer sabó, que vam voler reviure el passat diumenge 4 de gener de
2015.
I tan neta que la
volen!", acaba la dita.
Encara
recordo com la meva mare en elaborava a casa. Després van sortir al mercat les
pastilles de sabó Lagarto. Quants anys han passat tant per unes coses com per
les altres.
Val
la pena conviure un matí amb la gent de Gaià. Tenen moltes i bones coses a
ensenyar.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada