RECORDS PUNYENTS

Grup d’aficionats a escriure relats.

Ciutat de Berga..

condicions, paraules o tema a sortir al relat:

muntanyes nevades

foc de llenya

reunió familiar

soroll de nens

Comença a enfosquir.

El vell està davant del xalet on havia viscut feliçment amb la seva família. Els records són punyents, encara fan mal. La seva família . . . tots són morts degut a un fatal accident,  tots, fins i tot el gosset que li havia regalat aquell matí a la seva neta petita.

La desgracia el va sumir en una depressió que el va dur a la indigència buscada. Ara vell, malalt i famèlic, amb poques ganes de viure, seguint un impuls ha tornat a Berga. Vol veure per darrer cop el xalet on tots van ser tant feliços.

Es mira la casa. Sembla una postal. És una casa feta de fusta a l’estil nòrdic, sòlida i ben feta. Està situada a l’extrem de la petita ciutat, ja a tocar amb els conreus. Darrera es perfilen les muntanyes més llunyanes amb les primeres neus. Un fum blanquinós surt de la gran xemeneia, l’olor familiar de resina cremada l’envolta i el fa esgarrifar.

És evident que la casa està ocupada, tots els llums estan encesos. Se senten veus dels seus inquilins. Trossos de conversa li indiquen que celebren el resultat del 9-N. Per sobre de la cridòria general ressalten les rialles de la canalla.

Fa fred, el vell ja ni ho nota. Se imagina a sí mateix dins de la casa, Tanca els ulls. Per un moment l’envolta la màgia i reviu les sensacions de quan vivien tots junts… “ la veu de la seva neta el sobressalta. ”

–  ¡Tom vine a aquí, vine dolent!  –

Un cadell de fox terrier li salta a les cames content, buscant una carícia. Una nena de quatres anys, molt eixerida intenta sense èxit apartar el gosset.

–  ¡Tom dolent, no molestis a aquest senyor! – La nena no s’altera davant de la presència del  indigent i li dedica un somriure lluminós.

El vell s’ajup, agafa el cadell i li dona a la nena dient-li amb tendresa: – Te maca i entra enseguida a casa o et refredaràs –

La nena li recorda la seva neta, és igual d’eixerida

–  Què fa vostè aquí, que no te fred?, què fa mirant casa meva?, perquè plora? –

–  No ploro bonica, són unes volves de neu que s’ha m’han posat als ulls. Saps una cosa?. Aquesta casa abans era meva, jo la vaig fer. Hi vivia amb la meva família i tenia una neta tant bonica com tu  –

–  On son la seva família i la seva neta?, perquè no estan aquí?  –

–  Son tots al cel, tots . . .  va, prou xerrameca, entra enseguida cap a casa o els diré als reis que has estat una nena dolenta. –

Davant d’aquesta amenaça la nena se’n va cap a la porta principal per entrar a la casa. L'ávia havia sortit a buscar-la, ha presenciat en silenci la conversa del vell i la seva neta. L'àvia es una dona sàvia i comprensiva.

El vell dona una última mirada a la casa i marxa renqueixant.

Una ma l’apresa pel braç. És l’àvia. Ell protesta:

–  Eh?, què passa?, no li he fet res a la nena, només li he dit que tornès a casa  –

–  Vingui bon home, entri a dins, hi ha menjar de sobres i segur que vostè té moltes històries per contar. A la meva família li agradarà sentir-les  –

–  N... no, no... jo ...  – La pressió de la ma de l’àvia és ferma.

–  Au va, no ens depreciï, estarem orgullosos de gaudir de la seva companyia  –

El vell claudica, tants anys de sol.litut li passen factura. Segueix dòcilment a l’àvia intentant reprimir les llàgrimes que surten, ara sense control.

.