La dona tenia entre les mans aquella cosa suau i dolça, acariciava aquell pèl tant llis i tou del seu gatet, l’amanyagava i l’acaronava, asseguda en el sofà ; aquell petit felí estava arraulit als seus braços. Ella sentia una angoixa dolça i trista alhora.
A l’estança encara hi restava impregnada l’olor de l’home que
se’n acabava d’anar. Havien passat la nit junts , havien gaudit junts; els
records dolços que l’embriagaven es fonien amb la tristesa i l’amargor de l’acomiadament. L’home que estimava se’n
havia anat per una molt llarga temporada. Com l’enyoraria . El gatet seria
durant molts mesos el seu únic confident, amb qui compartiria les alegries i
les angoixes del llarg període de soledat.
Al company de la dona li havia sortit un treball molt
important a l’altre punta del món, a Austràlia, concretament a Melbourne. Era l’ocasió que sempre havia somiat i no
podia deixar-la escapar, a més era una feina molt ben pagada. Hauria d’estar-se allà durant nou mesos; un temps molt
llarg, per una jove parella que feia poc més d’un any que convivien.
Feia una hora escassa
que havia marxat i ja el trobava a faltar.
29/04/2015/
Un any passa en un tres i no res, sort que el gatet li farà companyia...
ResponEliminaPetonets.
Es veritat M. Roser, un any passa de presa, però per qui espera és una eternitat, sort tindrà del gatet per no sentir-se tan sola.
EliminaUna abraçada