ENTRE EL PASSAT I EL PRESENT

25 d’abril de 2015

Avui, la Montserrat ha pujat al Santuari de Queralt. Li feia il·lusió d’anar a menjar xocolata i al mateix temps participar de la festa; tornar a reviure algunes anècdotes del passat i  també la història del “vot de poble” que l’ha portat sempre ben gravada a la memòria, des que era molt menuda.

Ella no va néixer a Berga, però sí que els viaranys de la seva vida la van dur a sentir-se berguedana, encara que no ho fos de soca i arrel. Va néixer a Tuixent i la seva infantesa va transcórrer entre aquell poblet i La Vansa.

De la seva mare en va heretar un ofici: el de trementinaire. De petita  sempre l’havien considerat com un trafagot. Li encantava arreplegar herbes remeieres. La seva motivació i totes les seves trifulgues eren les de remenar a la cuina, entre els fogons i el foc a terra, on preparaven els ungüents, els olis d’avet i trementina i tota classe de remeis, que després anirien a vendre en llocs allunyats del seu entorn. Tenia una llibreta on apuntava totes les receptes sense descuidar-se cap dels ingredients. A vegades, ho feia a la nit amb el llum d’una espelma.

El coneixements de les propietats de les herbes, en aquell petit llogarret, s’anaven adquirint gràcies a la saviesa popular que es transmetia de generació en generació, i també pel fet que la seva vida estava sempre envoltada de tot el que els oferia la naturalesa.

En aquells anys, les herbes guaridores i els remeis casolans eren molt benvinguts, tant a les cases de pagès com als pobles. Les dones, sortien en parelles i solien transitar durant setmanes, a peu, pels camins inhòspits, salvant tot els obstacles i les inclemències de cada època de l’any, per tal de vendre els seus productes.

Mestressa porto oli d’avet i de trementina i tota classe d’herbes que us puguin servir  per a guarir  tota la vostra família i també als animals. No trobareu res millor a l’hora de curar qualsevol malaltia: cops, cremades, mal d’illada; per l’estómac, el fetge, els ronyons i els cucs de la panxa...

Però la Montserrat, en principi, era molt jove per recórrer tot aquell periple. Per aquest motiu la seva mare la solia deixar a casa dels oncles que vivien a Berga, mentre ella se n’anava per aquests mons de Déu a guanyar-se el pa,  buscant qualsevol aixopluc per passar la nit.

D’aquí venia que ella conegués, des de molt petita, la festa de Sant Marc, el dia 25 d’abril. Hi anava amb els cosins i tota la família. Ells foren els encarregats d‘explicar-li que tot havia començat l’any 1687, quan una devastadora plaga de llagosta va envair la ciutat. Els berguedans s’encomanaven a la Mare de Déu de Queralt i, per demanar-li protecció i ajut, la van baixar en processó fins a Berga. En agraïment pel favor rebut el poble va prometre de pujar cada any a Queralt el dia de Sant Marc, i aquest vot de poble s’ha anat complint any rere any. Al matí, comença la processó des de la zona dels aparcaments fins a dalt al Santuari; es celebra la santa missa i després tothom es convidat a degustar la xocolata desfeta i la coca.

A part de tot això, la Montserrat, molt aviat, va conèixer el qui, més endavant, seria el seu marit, l’Esteve. Anava sovint a casa dels seus parents, a refer els matalassos. Era el matalasser de la vila de Berga. Un any van anar junts a Queralt i, quan pujaven per l’obaga, ell se li va declarar. Això la va deixar força sorpresa, doncs sempre l’havia considerat com un més de la colla. A ella, llavors, li agradava el Pere que feia de carreter i alguna vegada l’havia convidat a pujar a la seva carreta, cosa que l’entusiasmava. Anaven cap a les feixes que eren reblertes d’oliveres, a carregar la collita. De totes maneres, el noi no es va acabar de decidir mai, i les noies, llavors, no era normal que portessin la iniciativa.

Al cap d’uns quants anys, quan ja havia provat de fer l’ofici de la seva progenitora, es va adonar que a Berga s’hi vivia molt bé, i l’Esteve, per sort... encara l’estava esperant amb candeletes.

Ara sempre pensa que la seva ment es devia il·luminar, gràcies algun ciri d’aquells que encenia a la Verge de Queralt. Està convençuda que la seva decisió fou molt bona; una de les més importants de la seva vida, i tot plegat fou un canvi que la va dur per uns camins plens de felicitat. Cada any pujaven tots dos a Queralt per celebrar la diada del vot de poble i, a part que els duia bons records, donaven les gràcies a la Mare de Déu per la  sort que havien tingut, pel fet d’haver format una família que molts l’haurien envejat.

Avui, hi ha hagut de pujar sola... Bé, l’ha acompanyat un dels seus néts. Han comprat unes tasses amb el logotip de Queralt 2016, fetes expressament en motiu del Centenari de la Coronació de la Verge, que es celebrarà  l’any vinent. Després de la missa s’han situat a la cua per tal de poder agafar coca i xocolata, com ja es de costum, i han donat una volta fins a la Font del Bou.

L’Esteve ja no hi és, però el seu record perdura i el té viu dintre seu, com setanta anys enrere, quan entremig de tot el bullici de la xocolatada, la gent, els nens... es prometien amor etern i... a vegades, parlaven d’aquell vell ofici... un ofici que ha fet història, nascut en una vall mig amagada del prepirineu català.

La Montserrat sempre diu que encara que algun dia perdi la memòria, a causa de l’edat, no oblidarà mai el nom, “trementinaires”, fruit de la necessitat i la imaginació, que va fer possible  que fossin conegudes gairebé arreu de tot Catalunya. En aquest lloc, a Tuixent, rodejat d’immenses muntanyes, és on es pot trobar la documentació sobre aquest ofici i, a més, es pot visitar el museu. Ella hi puja de tant en tant, per tal de no oblidar la seva infantesa, i s’imagina que encara percep la flaire dels olis i els ungüents que, temps enllà, elaboraven amb tanta afició i tan afany.

Roser Vila Pujol

LA TREMENTINA

El procés original d’elaboració de la trementina comença amb l’extracció de la resina del pi roig. Aquesta, un cop purificada, està llesta per utilitzar. El seu aspecte, quan és fred, és sòlid, cristal·lí i brunenc.

La composició que se’n coneix, és la d’una trementina re elaborada a partir de les matèries primeres comprades a les drogueries -pega grega- i a les farmàcies, l’essència de trementina.

Cada trementinaire fabricava així la seva pròpia trementina, i se’n podien trobar de diferents textures, colors i fluïdeses. L'ús més freqüent que es dóna a la trementina és en forma de pegat sobre la zona afectada.

Els pegats de trementina eren molt utilitzats contra el dolor, els cops i les torçades. Era bo també per a picades d’aranya o d’escurçó, per a les úlceres i grans infectats.

ALGUNS REMEIS DE LES TREMENTINAIRES

• OLI D’AVET. Les seves aplicacions són per guarir malalties pulmonars, dels ronyons, l’uretra i per a les llagues d’estómac. És diürètic i vulnerari.

• PEGA NEGRA. Pasta resinosa utilitzada per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació.

• OLI DE GINEBRÓ. Remei destacat per eliminar els cucs de la panxa, tant de les persones com del bestiar.

• OLI DEL TIFUS. Oli composat per gran quantitat d’ingredients, molt sol·licitat durant els diferents brots de l’epidèmia.

• ORELLA D’ÓS. La seva aigua és bona tant per les morrenes com per guarir la tos més rebeca i el constipat.

• CORONA DE REI. És una herba abortiva, utilitzada tant en les persones com en el bestiar.

• TE DE ROCA. És una infusió estomacal i lleugerament purgant.

• SALSUFRAGI. La seva infusió la recomanaven pel mal de pedra dels ronyons.

• ESCABIOSA. Es pren per depurar la sang i per quan es té el xarampió; és sudorífera.

• SÀLVIA. Guareix totes les malalties, clarifica la sang i és vulnerària.

• HISOP. Dues cullerades de flor d’hisop "tornen la mare a puesto i la filla a lloc".

• "TABACO" NEGRE. Les trementinaires  elaboraven  aquest remei que guaria el "garrotillo" -diftèria- i el tifus. 
• SERPILDÓ. La seva infusió és digestiva i bona per quan es té la "tos ferina".