El
Joan, està recolzat en una gandula encoixinada, en el jardí del centre de
rehabilitació. S’ha hagut de recloure a l’adonar-se de la difícil tasca de
sortir, per voluntat pròpia, de la seva forta addicció a l’alcohol i les
drogues.
Acaba
de rebre una carta de la seva mare. La Mercè, a qui va haver de recórrer a la
seva última i humiliant derrota. La dona va tenir aquella fortalesa d’ànim
necessària, davant de les adversitats, pròpia d’una mare. Malgrat el seu fill
l’ha hagi decebut profundament, l’ha ajudat al màxim.
Per
resoldre la situació finalment la Mercè, dolça mare, va empenyorar la casa i
pignorar les terres rebudes d’una herència dels avis. Així va manllevar els
diners necessaris per l’estància del Joan en la clínica de rehabilitació. També
van servir per solucionar, sense gaires aldarulls, els problemes econòmics dels
diners defraudats a l’empresa. Tot ho va donar per ben empleat per salvar el
fill de l’escàndol, causat per la seva boja
i trastocada aventura amorosa.
La
Mercè, procura en les seves cartes parlar-li del dia a dia del poble. Així vol
que renovi els records feliços i també transmetre-li una gran part de la seva
tendresa i bona voluntat.
El
Joan, somriu al llegir les paraules de la mare que escriu sobre un fet natural
del lloc on viu. “Quan vam sortir de la llar d’avis havia mig metre de neu”.
El
Joan recorda amb nostàlgia el bonic poble de muntanya, on va néixer, situat en
les muntanyes pirinenques. Quasi cada any, la neu cobria amb el seu mant els
carrers, i la quitxalla es perseguien els uns als altres cridant i esvalotant.
Per sort, en aquells carrers, havia aleshores poc transit, i tot acabava amb
alguna que altra rebolcada per la blanca superfície.
Quan
anys han passat i quantes vivències! El Joan, posant-se còmode, recorda la seva darrere bogeria. I rememorant
anys enrere sent les paraules del pare, pobre pare, tants anys ja que és mort,
que li deia: “Tu Joan vigila que quan veus un pal d’escombra amb faldilles ja
t’engresques”.
Aquesta
última aventura li ha demostrat que el pare tenia molta raó, llastimosament ara
ja no li pot donar. Quanta saviesa, transmesa d’anys i panys, havia en aquelles
paraules! Els fets recentment viscuts li han demostrat que eren veritat, però
se n’ha adonat quan ja havia caigut de ple en el parany.
El
Joan està impressionat per la fermesa de la seva mare. La Mercè, mai li ha fet
un retret ni li ha llançat a la cara el seu comportament. Només la seva mirada
trista i angoixada són un regany sense paraules.
El
Joan, ara té temps de reflexionar, i veu que la darrere part de la seva vida ha
estat un desgraciat episodi que no pot tornar a repetir. En els anys passats
des de la mort de la Míriam primer va
caure en la solitud extrema. Després va creure en l’amor d’una noia que quasi
podia ser la seva filla. I ja per acabar havia anat a parar al pou de l’exacerbada
sexualitat. Portat pel desig que sentia per una dona que només buscava el seu
propi profit. La va seguir com un tendre cadellet, sense dir ni un no, fins a
dins de l’infern de la drogues i l’alcohol. Va perdre l’apreciï dels altres socis
de l’empresa. Es van esfumar tots els seus estalvis i pitjor encara també els
de la seva mare.
Ara
ja serè i amb el cap bastant clar se n’adona del mal camí recorregut en aquesta
anys i el rossega interiorment el seu penediment. Sense feina i sense diners ha
de tornar a començar, com quan era jove. Però els anys han passat, ha perdut aquella
innata força de la joventut però té l’esperança que l’experiència l’ha
d’ajudar-lo a refer la seva vida.
Tampoc
les seves ambicions són les mateixes. Vivint una vida senzilla, com la que van viure
els seus pares, en té suficient.
L’esperança i la
felicitat són una forma de satisfacció interior pròpia de cada ser humà.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada