UN DIA DE BOIRA. 2a. Part. Relat Negre.

Amb el braç toscament embenat, he pres novament el ganivet i posant-me l’abric, l’he amagat sota la roba. Ja preparat, he obert la porta del pis i eixint al passadís de l’escala, he baixat en silenci fins el carrer. 

Una vegada he sortit, he cercat un mur que sobresurt de la paret on m’he amagat sentint el meu cor palpitar violentament i amb força per l’emoció. 

Observo les persones, que passen tapades a causa del fred, i començo a rumiar quina serà la primera víctima. Una noia jove, passa movent-se amb lleugeresa. Sento el repic dels tacons de les seves botes, llavors amagant-me rere els arbres, la segueixo movent-me sigil·losament, buscant ocultar-me en l’ombra gris dels troncs, dins l’ambient de l’emboirat dia.

Hola!- Saluda alegrament a un xicot que l’espera dins un cotxe. La noia puja per l’altra porta, i després de fer-li un petó fugisser, només com la simple promesa de més grans satisfaccions, marxen ràpidament.  

Segurament, la meva presa, era massa jove i ràpida de moviments. M’hauria donat molt treball per aconseguir el meu desig. Per un moment, torno a escoltar la meva sang, plena d’adrenalina, pujant per les venes en imaginar-me amb quina crueltat podia haver-li clavat el justicier ganivet, dins el seu pecaminós i jove cos. La taca vermella s’estendria com l’oli per les llombardes humides del carrer. 

Aleshores passa pel meu costat una dona vella, que com jo a casa, al llevar-me, també arrossega els peus. Suposo que deu vindre de comprar una mica de vianda per afegir-la a uns pudents talls de peix per enverinar, qui sap, al seu marit. 

Estic quasi damunt seu, preparat amb el ganivet en alt, disposat a clavar-li enmig de l’espatlla, en el punt precís on es clava l’estocada letal, i poder així gaudir veient-la caure desplomada a terra, mentre la sang surt sense pietat del seu esgotat cos i embruta el terra. 

Una veu de noi en sobresalta.

¾    Iaia, perquè ha sortit de casa en un dia tan lleig?

¾    He sortit, Xavi, per comprar una mica de tall per dinar. Tu ets jove i necessités menjar carn per créixer. 

He quedat mig avergonyit. Tal vegada, la meva millor idea era assassinar a una pobra dona que es sacrifica per anar a comprar, malgrat el dia bromós, per millorar l’alimentació del seu nét. 

Torno a pujar feixugament, sense esma, les escales de casa amagant-me en l’ombra dels mal il·luminats replans. La porta del pis encara és oberta tal com l’he deixada. Només passo la llinda i altre cop els meus peus pesen com si fossin de plom. Sobtadament he perdut la lleugeresa del cos provocada per l’instint ancestral de l’aventura de la caça. Un pas i un altre pas, i la boira gris torna a embotar el meu cervell. Deixo caure el ganivet en el passadís, camino fins a la cambra i lentament caic al llit adormint-me. Pesadament dormo, somniant, amb l’esperança, que demà sigui un dia de sol radiant. 

Boira dintre, boira fora, la més dolenta, quina és?  

Miquel Pujol Mur.