EL DIARI DE LA NÚVIA

Per fi a casa, he hagut de passar una setmana de repòs en la clínica. Quina sort vaig tenir que l’aprofitat del taxista es passeges al Pere per la ciutat i no arribés a temps de pujar a l’avió. Van informar-nos que aquell brètol va armar un escàndol majúscul a l’aeroport.  

Com no vaig notar que només volia els quatre quartos dels pares i jo sense adonar-me que era casat. Tampoc sóc una dona de primera volada, una mica innocent, sí. Si sempre hagués estat més viva i menys romànticona segurament m’hauria casat fa anys. Que li anem a fer! 

Vertaderament quan em parlava amb aquella seva veu tant amable i  al mateix temps tant suggeridora em tremolaven les cames i quasi queia de genolls davant seu. Ai, l’amor, no m’ho hauria cregut mai! He trobat encara una carta seva oblidada en el calaix de secreter, la trencaré sense rellegir-la, si no encara en donaria un bolc el cor.  Estava ben enamorada. Encara ho estic perquè negar-ho, el seu record no em marxa del cap i probablement sempre tindrà un raconet dins meu. 

Vaig desmaiar-me com una bleda esglaiada a l’església quan ens va telefonar la policia per dir-nos que l’havien empresonat a causa de l’aldarull. I a més la seva dona (amb dos nens) l’ha denunciat per bígam (pobres nens). Pobre Pere, bígam no, perquè no ens havíem casat. Potser era casat amb una altra dona en un altre lloc? Quina peça! Més val no assabentar-me. 

Aquest matí abans de marxar m’he emmirallat nua al bany de la clínica i ben bé no sóc una nimfa però tinc bon tipus. La meva cara és graciosa i en altre temps era força riallera. Deixem-ho estar tot el succeït en el bagul dels records.  He descansat aquests dies, soparé i demà serà un altre dia. 

 

POCS DIES MÉS TARD 

M’he aixecat del llit perquè he sentit el timbre de la porta. La meva mare ha anat a obrir, encara pateix per mi. Apressuradament ha entrat a l’habitació i m’ha portat un ram de roses roges. M’ha mirat inquieta i volem saber, no l’he contestat. Ha marxat remugant una mica i amb el nas arrufat.

Hi ha una targeta: Roger, qui és? Ah, el metge! I el seu número de telèfon. De què vam parlar exactament? He sentit unes pessigolles dins meu, sí, sota el pit, on diuen que hi ha el cor. El recordo, si, i tant, té unes polseres blanques, però és eixerit i m’ha fet portar flors. Tant vaig parlar que sabes que les vermelles són les que més m’agraden. 

El dia s’ha il·luminat de cop  i les boires han desaparegut en l’horitzó. Tot és nou i formós en la meva vida. Com alleugereixen les il·lusions les males astrugàncies del passat. Només hi ha una paraula pel record: fill de p... 

Guardo en aquestes ratlles tot el meu proper passat i espero un futur més adient per mi, ell i els meus. A la mare no li ha marxat encara el frunziment del front. Ja li passarà. Segur que ja ha telefonat al pare. 

Miquel Pujol Mur