COSES QUE PASSEN

L’Agnès ja fa estona que hi dóna voltes, però... de què serveix? Ella sempre ha tingut un esperit pacifista, potser massa... En fi, que ningú pot  canviar la manera de ser o de fer, només pel fet que et diguin això o allò; tots som com som i cadascú és d’una manera diferent, per sort, sinó tots seríem iguals.

Ara acaba d’arribar del Bages. Hi ha anat per una visita mèdica, en un centre de salut molt conegut. Ja és la segona vegada que hi va ja que... per mala “pata”, el primer dia li va succeir una cosa inesperada durant el trajecte i per aquest motiu va arribar mitja hora tard.

Aquella maquineta tan moderna que es troba a primer terme, a l’arribada de l’hospital,  ja l’hi ho va comunicar quan hi va ficar la targeta: que s’havia de personar al taulell perquè arribava amb retard, i això és el que va fer sense demora, la qual cosa li va servir de ben poc. Es veu que a allà hi ha una mena de protocol que no entén de retards, ni d’oblits,  ni de coses que passen de manera no esperada.

És clar que avui quan hi ha tornat, després de ser avisada el dia abans a corre cuita, una ànima generosa  de les que formen part del personal sanitari li ha dit que, quan passen coses d’aquest tipus, es pot fer una queixa en un lloc del centre habilitat per tal de poder explicar el que un creu que hauria d’anar d’una altra manera.

Ella ha quedat una mica parada, hi ha respost que... si ho hagués sabut aquell dia sí que ho hauria fet, però que ara això ja no tenia remei. L’altra part, que semblava molt reivindicativa, ha començat a fer una espècie de discurset, i ha deixat anar que moltes coses passen pel fet que la gent no es queixa quan toca. D’aquesta manera, segons ella, hem arribat a la situació actual de corrupció, de prepotència i moltes altres coses... per part de les persones que remenen les cireres. Ha acabat dient que si tothom es queixés quan convé fer-ho, potser no s’hauria arribat a aquests extrems, ja que al final sempre acaben perdent els més febles, els més humils, els qui no s’atreveixen a dir res, i aquests... són els que acaben pagant totes les conseqüències.

Ara l’Agnès reconeix que havia d’haver fet la queixa, però no s’ha atrevit perquè sap que ha de tornar al centre i sempre hi ha aquella cosa que... no saps si després et  pot repercutir d’alguna manera. Però per altra part,  l’hi ha quedat una mena de recança. Ha vist clarament el sentit d’aquella frase que diu: Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut.

No obstant això, també pensa que no vol fer-se mala sang pel que ja ha passat. Per oblidar-ho, serà ideal la trobada d’avui amb unes amigues, voluntàries de Càritas. Volen anar a prendre un cafè amb els diners de la puja de la pensió, d’aquest any 2014: un euro amb cinquanta cèntims. D’aquesta manera, celebraran que estan vives, que tenen la sort de poder ajudar als altres, que avui ha sortit el sol, que són pobres però honrades, que no tenen cap remordiment... cosa que  no ho pot fer tothom!

10 de febrer de 2014