L’Andreu
ha arribat a casa un xic alterat però íntimament satisfet. La cara encara
reflexa amb la seva vermellor l’excitació de la discussió mantinguda amb els
companys de treball, al dir no, a celebrar amb ells el comiat del Joan per la
jubilació.
Però no, avui s’ha negat i a
més s’ha enfadat amb ells perquè la majoria coneix del seu desfici, que li ha
comportat molts problemes a la feina i a la vida. Segurament per la seva
intel·ligència podia tindré una posició més alta a l’empresa. També una família
al seu voltant però aquella set abassegadora que el feia recaure una vegada i
altra li havia arruïnat la vida.
Reconeix que la Llúcia va
aguantar molt en les seves borratxeres, les seves males paraules i algun que
altre mastegot que no es mereixia. Però ell sempre se’n penedia, anava a
veure-la quan estava clar i li demanava perdó. Ella commoguda sempre tornava. Fins
el dia que la va amenaçar amb el ganivet de la cuina exaltat i borratxo com mai.
Sí, va intentar apartar-se del
fàcil vici de demanar un got i un altre, sortir i alternar amb els companys.
Fins i tot, va anar a fer una teràpia de desintoxicació. També va fer-se un
assidu a les reunions d’Alcohòlics Anònims i quan va creure controlat la seva
ànsia va tornar a buscar a la Llúcia, però el pare, “Don Ricardo”, com deien en
broma, va sortir i li va dir amb serietat que si tenia una mica de decència, i
si de veritat l’estimava, la deixés viure una vida plàcida, lluny de la seva perenne
afició a la beguda.
Finalment va reconèixer que
les paraules del que hagués estat el sogre eren lògiques i va deixar de rondar
la casa. Anys després, en una època de serenor la va veure de lluny jugant amb
un parell de nens, feliç i agafada de la mà d’un home.
Sobtadament, la gelosia va
revoltar-li l’estoma, i un fel agre i amarg va pujar-li coll amunt, però va ser
suficient assenyat per fugir de la visió del que podia haver estat i no seria.
Però, per remordiment, o per que no estava prou segur d’ell mateix, en passar
davant d’un bar va tornar a entrar i va tornar a beure com volen recuperar-se,
del poc temps que havia estat seré.
La vida havia estat com una
carrera d’obstacles, ara me’n salto dos de seguits i a l’altre, sense causa torno
a recaure. A continuació uns mesos de calma i altre vegada, per qualsevol mínim
motiu, tornava a beure. Els seus ulls i la
seva cara marcada per les venes vermelloses el delataven fàcilment.
De companyes, un fotimer, en
els mesos serens i en els de continua embriaguesa. Unes acudien per compartir la
beguda, altres eren companyes de reunions que volien refer la vida i ell era un
company plausible per començar a caminar. Totes havien, per un motiu i un
altre, fracassat.
Però ara havia fet el primer
pas, sense pressió de ningú, per redimir-se i abandonar el vici. Havia dit, no,
als companys. S’havia cansat de ser un reclam per en riure-se’n i que tothom en
fes befa.
Una nova amistat, l’Olga,
també amb diversos naufragis en la seva vida reclamava la seva atenció i el redimia
del pecat i la disbauxa.
Podia ser el darrer vaixell
per salpar del port perdut i en aquest instants reclamava tot el seu interès.
Sinó, el navili farà aigües com altres cops i aleshores no valdrà la pena
cercar un salvavides per fugir de les tenebres.
Una darrera lluita, el darrer
intent o potser hi haurà uns altres, no ho sap.
“QUI LLUITA POT PERDRE, QUI NO LLUITA JA HA PERDUT”. Anònim.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada