EL CONGRÈS.

L’Ego Sum Pauper, l’Egus per als amics, com cada matí des de que es va jubilar anticipadament empeny la porta del la cafeteria-restaurant La Tasca, entra a dintre i cerca la seva taula per prendre un cafè i llegir el diari. 

He escrit això de la seva taula, perquè sembla ser de la seva propietat, el Marcel el cambrer, ja li guarda i procura que si per casualitat algú s’hi vulgues asseure, no ho faci. També es veritat que a les hores que va el senyor Egus, no hi ha gaire concurrència i ningú discuteix la propietat de la tauleta. 

Avui torna al bar més tranquil i alleugerit, després de la conversació mantinguda amb el cambrer, sobre la guerra de les dones i els homes, i comprovar en arribar a casa la no bel·ligerància de la seva estimada Marta. Malgrat tot, un malson l’ha fet estar inquiet durant la nit. Es veia lluitant amb la seva esposa, vestida amb una cuirassa i un elm com un sant Jordi femení. Brandava l’espasa que van comprar a Toledo, en viatge de noces, i amb el peu damunt del pit d’un drac verd i fastigós, que tenia la seva pròpia cara, li travessava el cor. S’ha despertat amarat de suor i tremolós però al veure la plàcida cara de la seva esposa dormint, s’ha aixecat sense fer soroll i ha iniciat la rutina diària.  

La pluja esquitxa el vidre de l’aparador. El carrer i també el bar són buits de gent. El Marcel com no té feina i si molta curiositat per l’anada al congrés de l’Egus, es queda cortesament palplantat al seu costat fins que el veu acomodat a la cadira i fent el primer glop del cafè, llavors li pregunta com sempre amb el màxim respecte.

¾    Sr. Egus, com va anar la vista al congrés de fa uns dies.

¾    Ui! Una presa de pèl.

¾    Però no presentaven un plec de demandes.

¾    Sí, un plec de coses per arreglar.

¾    N’arreglaran alguna, oi?

¾    Mira, fill meu, les demandes d’aquest any són les mateixes de les de l’any anterior, sinó que actualitzades.

¾    Aleshores, que feien...

¾    Doncs, presentar-les de nou i escoltar les intervencions dels ponents de cadascú dels departaments.

¾    I, ...

¾    Mira amic meu, tots, ho trobaven molt interessant i convenient per el millor i futur benestar de la gent del nostre país. Cadascun dels ponents, ho deia d’una manera diferent, i des de les perspectives dels propis departaments, però per a tots és molt adequada la nostres reflexions.

¾    I no va haver, ...

¾    Generalment, tot era molt seriós i transcendental. Un uixer ens va dir, quasi manar, com ens havíem d’asseure i si volíem parlar, com ho teníem de demanar però que no pensessin fer gaire preguntes.

¾    Caram! Si que era important aquesta reunió.

¾    Mira a destacar, un de no me’n recordo quin departament ens digué que ens admirava tant, com admirava el seu pares, que eren en una manifestació en protesta per la pujada dels bitllets dels autobusos i del metro. Ho va fer més amè que altres, que només van llegir un paper.

¾    Així va ser una parlada suau i discreta.

¾    Discreta dius, un altre, ens va endinyar el seu parlament en castellà i a l’escoltar el nostre xiuxiueig de malestar, la que manava i disposava va dir, que eren en un lloc públic, i el teníem de respectar parlés com parlés. Collons! Perquè no ens respectava ell a nosaltres que érem majoria.  A vegades penso que les persones d’aquest nostre país som massa educades i obedients.

¾    Finalment, ...

¾    Res només allò que es diuen el dret a la rebequeria i tornar-se a casa esperant ben bé no sé què. Tal com és la situació em faig creus pensant que tot això ens porti a res.

¾    Caram que malament ho veu.

¾    Veure-ho? Tu has llegit el Tenorio, doncs en una escena diu: “llame al Cielo y no me oyo”. Així sortí jo del congrés amb el peus freds i el cap calent. 

Miquel Pujol Mur.