La dona transportava un feix de
llenya, una carga massa feixuga per les seves cansades espatlles, l’havia anat
a buscar a un bosc proper on havien tallat i hi havien molts troncs pel terra;
però vivia feliç en aquell entorn rural on havia nascut, s’havia casat i havien
nascut els fills. Aquests ara vivien a
ciutat, quan va enviudar se la volien endur amb ells, però la dona es va
resistir a deixar aquella casa que havien construït amb el marit i tants
esforços hi havia esmerçat . Així que ara que passava dels vuitanta vivia sola
en aquell lloc, encara que les forces li començaven a flaquejar.
Sovint pensava en els fills i en
els néts, encara que de tant en tant pujaven a veure-la, enyorava els crits i
les rialles infantils, però no podia abandonar la seva caseta, a més tenia
molts bons veïns i sabia que podia comptar
amb ells, però cada vegada el pes de la soledat és feia m és feixuc. 
En arribar a casa va tenir una sorpresa.
Hi havia en Pol el nét gran, tenia 18
anys i estava fet tot un homenet, més sorpresa va quedar quan aquest li va dir
que venia per quedar-se a viure amb ella. La dona es va esgarrifar, va pensar
que havia renyit amb els pares i havia fugit de casa. En Pol la va
tranquil·litzar dient-li que els pares sabien que era allà, i hi estaven
d’acord. A ell li anaven grans els estudis . Havia fet un curs
d’especialitat agrària i ara allà per
posar-lo a la pràctica. Volia viure sobre el terreny el que els hi havia
ensenyat. Li agradava tot el que estava relacionat amb la terra, l’ecologia i
l’agricultura i la volia ajudar a menar les terres de l’avi. A més també li
faria companyia.
L’àvia encara no s’ho creu, quan
les forces li començaven a defallir, ha arribat aquesta ancora salvadora. Tenir el seu nét a prop li a
tornat a donar ànims i dintre seu te l’esperança que el noi arreli en aquest
lloc i torni a donar vida a aquelles terres hermes que ella i el marit tant havien cultivat i
eren tan esplendoroses.
28/03/2014
Oh, quina història més maca! El nét és com ella i arriba amb els ànims renovats, aquestes terres i tots els records sembla que revifaran amb la seva arribada, i també l'àvia que tindrà una il·lusió afegida els seus últims anys. Bon diumenge, Anna!!
ResponEliminaGràcies Silvia. El nét és un bàlsam per l'àvia, com ve dius, arriba amb els ànims renovats i fa que torni la il·lusió a la dona i veu com els esforços que ha fet per preservar la casa i les terres, no seran estèrils
EliminaBona setmana!
Preciosa la història Anna...Veure que el jovent estima la terra i li vol dedicar la seva vida, em fa sentir feliç. Penso en la satisfacció de l'àvia que se sentirà feliç al costat del net. Poc s'ho pensava que a les seves velleses tindria una companyia tan agradable. M'imagino l'àvia i el net fent-la petà, vora el foc a terra, els llargs vespres d'hivern.
ResponEliminaPetonets, de primavera regalada.
M'alegro que t'hagi agrada M. Roser. Si que es maco veure com alguns joves tornes a la terra con a medi de vida i a més en aquest cas ser un suport per l'avia . Saps que imagino l'escena bucòlica que descrius de l'avia i el nét fent-la petar vora el foc a l'hivern.
EliminaPetonets primaverals