LA FLAIRE DEL LLESSAMÍ.

Ser o no ser, és la qüestió. Aquestes paraules em porten mil enyorances. La més important i més fixe en la meva memòria és aquella funció de teatre, un capvespre, a l’amfiteatre romà de Taormina. Sentíem el remor de l’aigua brava trencant-se en onades rabioses contra els esculls de la costa. La lluna ens il·luminava amb la seva claror fantasmal i al mateix temps era còmplice i protectora dels ensomnis de la nostra joventut. 

Ara sé, que n’arriba a ser de fugissera la memòria. És capaç de recordar un munt de detalls, sense situar-los en cap lloc ni cap temps determinat. Fins que com un llampec es trenca el teló de l’intel·lecte, unint-se els records i els sentits en un únic recull de nostàlgia.  

Quin ha estat el detonant de tots aquests pensaments? Certament, la jove infermera que em passar pel meu costat ha deixat una flaire, la de la fragància del llessamí barrejada amb l’olor del seu jove cos. L’aroma i la seva feminitat perfumen l’aire xafogós de l’habitació. 

Sí, ara me’n recordo vivament, com si l’ahir fos avui, de l’amfiteatre, del remor del mar, de l’aire que portava les olors salines del mar quan bufava d’orient i el perfum dels llessamins quan venia de terra endins.

I tu, noia de les meves quimeres i dels meus amors. La de les cames llargues i les sines breus. La del somriure amable i la rialla alegre i cristallina. Plena de vitalitat i ànsies de viure, tot junt, en una sola persona.

Somnis de joventut, que com vitralls de vius colors, movent-se en l’aire d’aquells matins, són els records dels anys passats i ara omplen de pensaments la minsa i curta resta de la meva vida. 

Què n’és d’estrany que ara esperant el darrer pas les idees de jove omplin els meus miratges. Més ara, la meva ment no vol pensar en la propera mort.  

Una i altra vegada retornen com un flash-back a la memòria aquells instants de la nostra setmana en l’illa i la teva presència omple els curts moments que em queden. 

Messina, Palerm, el mar, el remor de l’aigua, l’olor de llessamí i tu, Clara, la de la rialla franca i sense cap parany. 

Érem joves, brillaven en les nostres cares les idees del futur, dels sentiments i de la passió que omplia les nostres vides. Sicília tota, plena de sol, el cel i el mar blaus, la dels records que encara vibren dins el meu cor i em fan frissar el cos. 

La primera xicota, la primera noia, el primer amor i la primera pèrdua de moltes altres en el pas del temps. L’accident et va arrabassar l’existència, estimada Clara, i al meu cor va esfumar-se tot el desig de viure. Finalment vaig retornar a la vida, poc a poc, esforçant-me, vaig lluitar contra la desídia de la ment, i vaig reprendre un camí. Altres moments, en el transcurs dels anys, m’han fet sentir i estimar, però el teu record i aquella rialla fresca, sentida i profunda mai ha tornat a les meves oïdes. 

Han passat els anys, la vida m’ha estat generosa: esposa, fills i néts, que m’han ajudat a emmagatzemar aquells records, però mai a oblidar-los totalment. Només van restar lleument arxivats en la memòria del temps. Però ara, estès en aquest llit espero amb ànsia el darrer i si pot ser breu instant de l’últim pas.  

El “bip” intermitent va fent-se tot seguit, malgrat he estat sempre a la meva vida un mal creient faig un esforç per iniciar aquella primera oració d’infantesa: Pare nostre, que esteu en el Cel... 

La fragància s’apropa i escolto una veu que diu: “ S’ha quedat com adormit, però amb un somriure al llavis. Potser que li tanqui els ...” 

Taormina, llessamí i tu, Clara, heu renascut a la meva memòria al sentir l’olor de... 

Miquel Pujol Mur.