L’Ego Sum Pauper, Egus per als
amics, avui està molest per haver hagut de trencar la seva rutina habitual. I
la culpa de tot això, només és una, un enorme rètol de bigarrats colors amb un
nom, un maleït nom, que cada any reclama majoritàriament l’atenció de les
dones. Aquest nom és, “REBAIXES”. Sí, així, amb lletres grosses, i a més a més,
fluorescents, perquè cap persona, malgrat tingui una gran quantitat de
diòptries, pugui deixar de llegir-lo.
En lloc d’anar a prendre el
seu cafè matinal a La Tasca i matar el matí, com és mereix tot jubilat, llegint
i rellegint els diaris; full amunt, full avall; xerrar un xic amb el Marcel,
fer algun que un altre sudoku, i perquè no, resoldre també els mots encreuats.
Avui, no! Primer aixecar-se ben d’hora, agafar el cotxe i circular pels carrers
de l’atapeïda ciutat de Barcelona. Anem-hi, caram! Ràpid! Un sobtat cop de
volant per evitar un vianant distret. Ull! La línia dels busos. Desvergonyit
motorista! Mec-mec. Sembla que tota la Diagonal sigui seva. Oh! Si encara li
ensenya la mà closa amb el dit del cor ben dret, l’Egus no aguanta gens, baixa
el vidre i crida: malparit!
Ostres! El taxista, per agafar
un client, escombra tota la Diagonal, ha creuat d’esquerra a dreta com si no hi
haguessin ratlles pintades a l’asfalt. Tot un cafarnaüm de senyals per tot
arreu, semàfors, passos de zebra, guàrdies urbans i vehicles, molts vehicles,
que infesten la ciutat. Tot això li fa perdre la calma, la paciència i aquell “savoir faire”, tranquil i pausat, que
tant li agrada.
Segon, aparcar, cercar un
espai lliure, i a més a més, pagant, perquè els grans magatzems no obren els
seus pàrquings fins una hora abans de començar a vendre.
Tercer, córrer per la vorera
seguint a la Marta, que rabent i alegre travessa els carrers, esquiva els taxis
i va delerosa per comprar gangues. Fins i tot, s’ha calçat les esportives per
tindre més “gripping”, així se’n diu ara que estem americanitzats.
Quart, ja arribats a les
portes de ”El Tall Anglès”, les empentes de la munió de dones que volen ser les
primeres en entrar a l’establiment, com si es tractes de la sortida de la
marató de Nova York.
Un cop de bossa per aquí. Ara,
una cistellada per allà. Una noia que empeny pel ronyons, sense cap
consideració, a la de davant. L’Egus, esporuguit s’ha posat palplantat i quiet
a un costat, junt amb altres homes tan atemorits com ell. Veuen a les seves
submises esposes- alguna vegada ha estat submisa una dona en el moment àlgid
d’una rebaixa- que empenyen, criden, burxen, insulten i sobretot procuren anar
endavant, fins arribar a les portes de vidre de l’entrada. Aleshores, una
vegada aconseguida la meta, girar-se, cridar i maleir a les nouvingudes que
també premen per aconseguir la primera plaça. L’Egus mira la seva Marta, tan
dolça, tan suau, incapaç de trepitjar una formiga, com es baralla, fica el
colze i empeny.
Valgui’m Déu! Què ha dit
aquella senyora, de llarga melena rossa, tan gràcil i perfumada? Sembla
impossible que aquell súmmum d’elegància i fragància, hagi proferit un insult
tan gran, fins a un carreter se li envermelliria la cara. I, d’on a tret
aquesta veu tan forta i dura, com de qui ha tractat tota la vida amb bestiar.
Finalment les portes s’han
obert de bat a bat, l’allau femenina ha entrat i ha començat a remenar, triar,
llançar, endinsar les mans fins a regirar allò més íntim de les piles, allà on
només queden les fustes del contenidor i finalment buscar un lloc per
emprovar-se la roba desitjada. Això si, prement-la ben fort damunt el pit,
perquè ningú s’atreveixi a robar l’apreciada vestimenta.
Fugint d’aquestes lluites,
l’Egus i els altres homes han pres l’ascensor fins l’última planta on hi ha la
cafeteria. Assegut a una tauleta, amb un cafetó i el diari gratuït davant seu,
admira l’ordre que mostra la ciutat. Els colors
dominen la visió des de tan elevat mirador: els arbres verds, els
autobusos vermells, els taxis grocs, ara es posa verd el semàfor, passen els
vehicles, ara que comencen a parar, encara hi ha algun aprofitat que accelera
en el darrer instant. Aleshores el semàfor s’envermelleix i tots queden parats,
quan de sobte amb el llum verd arranquen els de la via contraria. Com una
melodia inacabable, de temps sempre igual i rítmic.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada