EL PETIT PIT ROIG

Al jardí de casa l’Albert hi ha un arbre molt bonic i sovint s’hi posen els ocells. Fa dies que s’hi veu un petit pit-roig que alegra l’entorn  amb les seus refilets. La mare de l’Albert a vegades li dona menjar i l’ocell s’apropa a ells ja que és molt manyac.

 El nen també li agrada el pit roig, posar-li menjar i acostar-se a ell, fins alguna vegada li ha acaronat  l’esquena i l’ocellet es deixa i mira al nen amb els seus ulls esperdigolats.

Cada matí abans d’anar a l’escola el nen sortia  al jardí per veure  i posar engrunes al seu amic, i aquest l ‘obsequiava  amb uns dolços refilets i uns quants vols pel seu voltant.

Va durar mesos aquesta amistat entre el nen i l’ocell. De sobte un bon dia aquest no va tornar, el nen es va posar molt trist i va pensar que l’endemà tornaria i tampoc. El  nen plorava, - El meu ocell m’ha abandonat- deia . La mare intentava calmar-lo, dient-li que potser havia emigrat a altres contrades, no volia pensar coses tristes, ni que el nen les penses.

Van passar tres setmanes hi un dia el pit roig va tornar a fer uns quants refilets a casa de l’Albert, aquest no hi era però la mare si que el va sentir. Va tornar-hi alguna altre vegada, però aviat marxava i el nen no el veia,

Avui es dissabte,  l’Albert no va a l’escola i com comença a fer bon temps es queda al jardí tot el mati. No va trigar massa a arribar el pit roig,  això si acompanyat de tres petites cries que feia poc que havien sortit del niu i havien començat a volar, el pit roig, femella,  va fer unes voltes per davant del nen fins es va posar a la seva espatlla, llavors des d’una branca amb els seus  petitons van obsequiar-lo amb un cant de joia.

16/03/2014/