DESIG DE NADAL 2020

 

El desig d’aquest Nadal, que tots somiem ,

Que aviat amplis somriures tornin a dibuixar la cara ,

sense embolcalls.

Que puguem gaudir de nou...   dels petons i abraçades,

Que retornin les trobades,

 amb amics i familiars,

Sobretot el néts i els  avis, que tots tan hem  enyorat.

 

Per l’Any Nou, és l’esperança, que el mal són s’hagi esvaït,

de nou poder tornar a ser lliures i gaudir del compromís.

Sentir l’aire a la cara  i passejar amb els amics,

Fer les festes aplaçades, les activitats començades,

Cantar i ballar i viure...sí.

Que torni el treball estable , que tothom pugui tenir

que gaudim de la natura , del esport , de viatjar, 

anar al cine  al teatre, de ballar, cridar o cantar.

Que la vida es normalitzi, i el món sigui un xic millor

Sense oblidar-nos  dels que falten,

Que guardaren  en el cor.

 

BON NADAL I MILLOR ANY 202I

 

UN DIA PLUJÓS DE NOVEMBRE

 

El dia era gris i boirós, un  matí fred de novembre, la  Beneta rere la finestra està absorta mirant aquella pluja que va caient, estones cau suau, tranquil·la  i estones l’aigua pica amb força als vidres  i forma una cortina que no  deixa  veure res a un pam dels nassos. A la dona tan li es com cau, només té la mirada perduda a l’horitzó.

Ara la pluja és suau i aclarida una mica la boira es veu el paisatge gris dels camps propers i les parets humides de les cases del carrer de sota, la pluja i el vent han fet caure les últimes fulles que quedaven als arbres, que barrejades amb l’aigua fan una catifa tova que cobreix el terra del carrer. Al lluny s’albiren les muntanyes emblanquinades, el que ens senyala que la tardor s’està acabant.

Al cel uns grossos núvols grisos i negres avancen per ponent, deixen endevinar   que l’aigua aviat tornarà a rajar amb força. El posat trist i melangiós de la dona , acompanyant als negres núvols, fan preveure que els pensaments de la Beneta també segueixen aquest camí, de tan en tan una llàgrima llisca galta avall. Amb el palmell de la ma s’eixuga la cara i torna a fitar la vista a la llunyania...

Avui, just avui fa tres anys , era un dia plujós i fosc com aquest. i ... ja fa tres anys, -pensa la dona- amb aquesta pluja de novembre freda, humida que glaça el cor i la pell. Amb la pluja  te’n  vas anar, vas marxar lluny, d’allà on no es torna, després de pocs dies de  malaltia. Com t’enyoro encara, sembla que sigui ahir. Tants plans que havíem fet junts, ara que ens havien jubilat tots dos. Sortides , viatges, activitats lúdiques...  Tots els nostres plans van quedar estroncats . A vegades encara crec que estàs  aquí amb mi, que et veig assegut a la teva butaca mirat la televisió, que m’acosto per darrera i t’abraço... fins que es fa palesa la soledat. Tinc al cap gravats aquells dies de pluja constant, plovia a fora i també plovia dins el meu cor, les llàgrimes es vesaven  endins  i els ulls romanien secs, quan només  les boires negres ho envoltaven tot, però per tu havia de fer el cor fort, encara que el tenia fet a trossos.

Ara, aquells núvols negres ho han enfosquit tot, la pluja  torna a caure amb força, per la finestra només s’albira la grisor de l’aigua que cau, però la dona encara no ha mogut ni un muscle de la cara endinsada en aquells obscurs pensaments. De sobte té un sobresalt quan sent el mòbil que truca, feia estona que trucava ja que el volum era molt fort,  el va obrir d’esma , la veu de la Teresa, la seva amiga, la va fer  tornar a la realitat,

¾    Bon dia Beneta, com estàs? Que estàs fent?

¾    Res . No faig res...mirar com plou i estic fatal.

¾    Arreglat una mica que d’aquí una hora et passo a buscar.

¾    No, no tinc ganes de sortir.

¾    Ja ho se i per això et truco. Avui ja han tornat a  obrir els bars, anirem a fer un cafè  al de sota les voltes  i després anirem a dinar a casa, que ja el tinc fet, la Glòria també vindrà..

¾     No... no puc;  és que avui...

¾    Si, ja sé el dia que és avui i no et convé quedar-te sola a casa, sinó sortir, tot i el mal temps , a més ja fa una setmana que no ens hem vist. Hem de parlar una mica. oi ?  Va! Ja saps que no accepto un no de resposta.

¾    Bé, d’acord, fins aviat.

La cara li ha canviat a la Beneta, una espurna d’optimisme desprenen els seus ulls  que han fet allunyar la tristesa. -Quina bona amiga que és  la Teresa, sort n’he tingut de les amigues tot aquest temps, sobretot amb el confinament dels últims mesos, on la soledat era més acusada que  mai,  les he tingut sempre al costat, sovint només amb el telèfon, però elles sempre hi han estat. Han allunyat la soledat i la tristor de la meva vida hi  han fet que entre els núvols foscos i  negres que m’envaeixen encara de tant en tant, de nou  i torni a sortir una espurna de claror per on s’hi filtra  tímidament un  raig de sol i de il·lusió.

 

 28/11/2020/

 

 

DIA VENTÓS DE TARDOR

Dia fred ventós, uns núvols blancs esbojarrats, és mouen d'aquí cap allà, alguns sembla que volen formar una corona sobre el Pedraforca i no acaben de trobar la forma, mentre el vent els fa jugar .

La tardor s'evidencia en els arbres i boscos propers que exposen la bellesa dels colors tardorencs , grocs taronges i vermells llueixen orgullosos, mentre les primeres fulles començan a encatifar el terra empeses pel vent.

Els últims rovellons treuen el nas, arrupits pel primer fred i ben amagats de les ventades.

Mentre el prat verd del primer terme, reverdit per les últimes pluges sembla evocar ja  la primavera, però la neu que cobreix la part alta del Cadí revela que el fred ja és aquí i deixa preveure que l'arribada de l'hivern no trigarà massa a caure'ns a sobre. 

/26/10/2020/

ESMORZANT A LA TERRASSA D'UN BAR

 

(A la terrassa d’un bar una persona observa les persones que l’envolten)

 Fa estona que estic asseguda a la terrassa d’aquest bar del passeig. Abans estava força plena de gent que esmorzàvem com jo, ara només quedem dues taules. Amb això de la Pandèmia la gent va amb compte a sortir gaire. Com aquest mati el tinc lliure, no tinc ganes de tornar a la solitud de casa, estic bé aquí,  m’agrada respirar l’aire  del matí i contemplar el passeig i la gent anant amunt i avall. 

És el tercer cafè que em prenc, però estic encuriosida mirant aquells   tres estranys personatges que hi ha asseguts  unes taules més enllà . Van vestits estrafolaris. Porten unes samarretes negres sense mànigues  que llueixen uns braços  musculosos , morenos i plens de tatuatges  (no es que tingui res contra els tatuatges, la meva néta adolescent també en porta alguns) però aquests els cobreixen braços, mans i continuen torç avall per sota la samarreta. Els cabells llargs, descuidats, greixosos, dos porten barba, l’altre no. Pantalons estrets negres, botes i unes ulleres fosques complementen la seva indumentària. No fan gens de gràcia, més aviat  fan basarda. Potser són  estrangers o traficants de drogues... qui sap.  

Ampolles de birres buides sobre la taula i restes d’entrepans mostres del tiberi que s’han endrapat. Riuen , beuen i fan xerinola, sembla que en porten més la cap que els peus. L’amo els mira de reüll des de darrera la porta.

M’entretinc amb el mòbil, enviant missatges a les amigues, alternant la mirada entre l’aparell  i les forans. De cop aquests s’aixequen i marxen fent ziga-zagues entre les taules buides. L’amo del bar surt cridant,

¾    Eh!!! On aneu? Que cal pagar les consumicions .

Ells es giren amb parsimònia i li planten cara. El primer li dona un cop de puny a la cara que el fa caure a terra, sagnant es va per aixecar, quan si acosta un altre que  li dona un cop de  peu i treu una navalla.

Sense pensar-m’ho  envio un missatge d’auxili als companys, m’aixeco i  crido mentre estic furgant  a  la bossa,

¾    Quiets desgraciats. No toqueu aquest home! No en teniu prou d’haver begut de gorra.

¾    Ja... ja... ja. Una iaia que també vol marro. Ara venim per tu .

De cop trec la pistola de la bossa i els apunto,

¾    Quiets tots ho us rebento les tripes!

Van quedar un moment astorats mirant-me, però el del ganivet anava acostant-se sense por. Quasi el tenia a tocar quan li vaig disparar un tret  al peu , encertant de ple. Uns esgarips i la sang rajant van mantenir els altres quiets. Aquest encara s’acostava ranquejant, però amb el ganivet a la ma, que amb un cop sec li vaig fer caure a terra. Al crit de MARXEM es donen a l’escapolida. Els mossos arribaven en aquell moment  pel darrere i els van detenir.

En Pau, l’home del bar, s’aixecava del terra mig marejat i amb la cara plena de sang, el vailet del bar l’ajudava. Sembla que te el nas trencat...   –diu aquest- En aquell moment arribava l’ambulància,

¾    No vull anar a l’hospital. Només vull que em paguin el que em deuen , després de  tants mesos tancats , el negoci se’n va en orris. Necessito les peles... Sis plau, ajudeu-me.

Com els sanitaris van veure que el ferit del peu no se li parava l’hemorràgia  li van dir,

¾    Si vols anar primer a l’hospital paga el que deus  i t’agafem ara.

L’agressor amb cara de pomes agres i de mal es treu dos bitllets de 50 € i els tira al terra als peus de l’altre tot dient,

¾    Va, té i quedat el canvi.

Mentrestant havien arribat una altre patrulla dels Mossos, un caporal conegut se’m va acostar i em va dir,

¾    Caram Úrsula. Em pensava que t’havies jubilat

¾    La setmana vinent noi. Avui anava a tornar l’arma. Aquests dies toca estar a la rereguarda .

Abans de marxar vaig entrar al bar per veure en Pau, el nas ja no li sagnava i estava més reviscolat. Em va donar les gràcies per tot  el que havia fet per ell i per agrair-m’ho,  tota la setmana vinent tenia l’esmorzar gratis al bar .

 -14-09-2020-

 

EL CAMÍ DE CADA Ú

“No esperis que tots  entenguin  el teu viatge si mai han hagut de recórrer el teu camí.”

Encara que no ho sembli, és difícil entendre les coses que fan els altres, sovint no s’entenen algunes de les coses que fan i el perquè les fan, pensem que nosaltres no faríem això o ho faríem d’una altre manera i segur que els altres, la majoria,  pensen el mateix de nosaltres i és que per arribar allà on som hem recorregut un llarg trajecte, segons les circumstàncies que els demés ignoren  i que fan el que ens han portat  allà on som. El camí de cada ú només ell se’l coneix ell un  mateix.

M’he recordat d’ uns anys enrere, quan la meva germana va venir a casa uns dies per ajudar-me a cuidar la mare que estava hospitalitzada, per quedar-se algunes nits amb ella, ens ho repartíem, la segona nit que va descansar a casa es va aixecar tard i va sortir a la galeria. Va saludar a la veïna del costat que esmorzava amb una filla adolescent doncs començava a fer bon temps. Mentre estenia la roba que jo li havia deixat  preparada, va escoltar la nena que comentava rient a la mare,
¾    Mama, mama, mira aquells núvols tant blancs com és mouen pel cel tant blau, sembla que caminin i quin blau més bonic, fins fa mal als ulls... i aquells  altres  núvols són grisos i blancs. Que bonics.
¾    Hi tant -responia la mare.

Al cap d’una miqueta la noia es tornava a esvalotar,
¾    Oh, i els arbres de la serra estan tots ben florits, quina meravella de flors, blanques i roses, quin contrast que fan amb el verd dels voltants , quina quantitats de tons de verds, no m’ho puc  creure. Aquell  estol d’ocells, com volen... Oh, un avió...que brillant  i maco que és .

Es veu que la conversa encara continuava, però ella va tancar la porta, estava tipa de sentir ximpleries. Va arribar a la conclusió que la noia estava malament del cap i la mare li seguia la corrent.

L’endemà que com la mare estava un xic millor i les dues germanes vam dinar juntes, després de comentar-ne l’estat de salut i com  poc a poc anava millorant, vam sortir a parlar de les veïnes, em va deixar anar de cop,

¾    Ahir vaig conèixer les veïnes del costat . Quines dones!

¾    Si , pobres...

¾    Ja. La joveneta està malament del cap, oi? Sembla que no hagi vist mai res, ni sortit       mai del niu.

¾    Tens raó, no ha vist mai res, però el cap el té bé, fins fa una setmana era completament cega, de naixement. Abans d’ahir al vespre van tornar de Barcelona, de l’hospital on li havien fet la operació que li ha tornat la vista. Li ha anat molt bé. Ara tot es nou per ella.

No va saber que dir, va quedar confosa i avergonyida, finalment em va dir que... com se’n alegrava per  elles i que no es ficaria mai més en la vida i en  l’actitud de les  persones, sense conèixer les seves raons. Realment no podem jutjar ni burlar-nos del comportament dels altres si desconeixem el camí pel qual han hagut de transitar.

LA PLANTA

Aquest matí, molt aviat, han trucat el timbre i a l’anar a obrir he tingut una sorpresa. El noi de la floristeria m’ha deixat una torreta gran  embolicada  amb un gran llaç.

¾    Per vostè –m’ha dit.

¾    Gràcies – l’hi he contestat- No tenia ni idea d’on podia venir.

És estrany això. – pensava mentre el xicot s’allunyava- Avui no és el meu sant, ni el meu aniversari, a més no se qui me la pot enviar. El primer que he fet ha estat mirar la targeta per veure que posava. L’he tret a poc a poc del sobre vermell i he quedat sorpresa del que hi deia. “Gràcies per tot el que has fet per mi” i signava amb un gargot il·legible. No sabia de qui podia ser ni el perquè em donava les gràcies...

Decideixo de cop estripar el paper que embolcallava la torreta i en va sortir una planta exuberant de fulles verdes allargades amb una gran flor vermella al centre que em va captivar. Era preciosa. No sabia de quina planta es tractava , però era tan bonica aquella flor i que bé que hi quedaria a la sala d’estar, podria retirar aquelles dues  velles  que ja començaven a pansir-se. Aquesta sola il·luminaria i adornaria tota la estança. Segur que serà l’admiració de tots els que vinguin a casa.

Llavors vaig començar a pensar qui podia haver-la enviat, de nou torno a mirar la targeta, aquelles lletres, aquell gargot de signatura, de qui podien ser? No sabia d’on podia venir, per més voltes que hi donava. Cansada de rumiar la vaig agafar i la vaig posar en aquell racó de la saleta, on prèviament havia tret les altres dues. Que bé que hi quedava, més igual qui l'hagi enviat, el cert és que m’encanta. Era feliç amb aquell regal no sé  de qui... 

L’endemà al mati estava admirant  aquella preciositat  de planta, quan van tornar a tocar el timbre. Al obrir, de nou el noi de la floristeria, Aquest cop sense res  a les mans i amb cara de pomes agres. Em demana disculpes i em diu que l’encàrrec que em va portar ahir  era per la veïna del costat.

/29/02/2020/

LA REVOLTA DELS MICROORGANISMES.

Va arribar un temps que els virus , bacteris, fongs, protozous i altres ... és van revoltar contra la humanitat i la seva forma de vida, Cansats de que els homes ho empudeguessin tot i fossin els amos de la terra , contaminant-la i omplint-la de porqueria posant en perill el planeta i totes les especies que hi vivia,  a punt de provocar un cataclisme amb la seva inconsciència, i l’afany de diners i de possessions   que dominaven a alguns i arrossegaven als altres.

És van reunir un dia tots el petits microorganismes i van decidir donar un escarment a la humanitat sencera, (que per altre banda alguns també necessitaven per sobreviure) i després de moltes propostes va sortir un petit i decidit virus i va dir que ell i el seus farien la feina, és multiplicarien tant ràpidament així que entressin  en contacte amb els humans que serien incapaços de aturar-los. I causarien grans estralls i molts danys entre els humans. Els homes i les dones serien els encarregat de transportar-los i contagiar-los als seus arreu del planeta, amb els afanys de viatjar, de concerts, de gresca, de festes, de reunions i celebracions; a partir d’aquí  llavors la vida al planeta seria diferent.

Van començar a actuar de cop i  volta sense que l’home ni els estats estesin preparats per assumir-ho. Els virus , va començar a contagiar gent arreu del planeta, a infectar-los, les bactèries i fongs també si afegien i molts  humans morien, altres estaven aterrats... Aquests estaven satisfets dels resultats, ajudats també per altres còmplices com els bacteris , els fongs o els protozous, que ho passaven d’allò més bé veient atemorits als humans.

La gent , però va ser intel·ligent i va quedar-se confinada a casa, aconsellats per experts metges i epidemiòlegs, i la cosa va semblar que es calmava una mica. Quan tornaven a sortir es tornava a complicar la cosa, els hospitals i metges no donaven abast. Llavors van decidir passar una llarga temporada sense sortir per evitar els contagis, només podien sortir els dels serveis imprescindibles. Molta gent treballaven des de casa, el menuts tampoc podien sortir i s’entretenien com podíem. Els avis no podien veure fills ni néts, sovint no sabien ni el dia en que vivien, alguns lluitaven per no oblidar-se de qui eren o havien estat, altres ja no pensaven en res, s’evadien de tot , mirant com passaven  els dies, mirant la televisió, menjant o dormint, o guaitant per la finestra els carrers buits.

Els carrers deserts sense cotxes, ni sorolls tothom enclaustrat, semblava talment els humans  engabiats en els grans gratacels . això es el que pensaven els animals salvatges que  passejaven tranquil·lament per les avingudes de les grans ciutats desertes o pels carrers estrets i passeigs dels petits pobles. Veure així, els carrers i les places de pobles i ciutats feia basarda.

Després els virus i altres van començar a contagiar els animals domèstics, al moment que sortien de casa, als abandonats que buscaven menjar  i als senglar, cabirols i altres... que deambulaven pels carrers buits. Llavors van veure que això no era divertit.

Un dia els virus i companyia es van adonar que si eliminaven tots els humans i sers vius també ells desapareixerien perquè els necessitaven per sobreviure enganxats a les seves cèl·lules. Es van tornar a reunir d’urgència i van decidir que no podien continuar així, a més les ciutats, pobles, platges, camins  i muntanyes eren molt avorrides sense que ningú hi transités.

 Llavors van decidir deixar d’infectar als humans i als animals. Bé, només una miqueta com feien abans  i podrien conviure de nou junts, això si, sense que aquells homes savis se’n interessin, els deixaríem creure que havien estat ells amb els seus experiments, vacunes i enginys de medicaments que ho havien solucionat, quan en realitat havíem estat nosaltres qui havíem posat fi a la pandèmia-deien. Esperem que tots els humans hagin assimilat  la lliçó i aprenguin a viure millor respectant el planeta que ens aixopluga a tots.  De totes maneres ens guardarem ben amagades les nostres estratègies per si de nou convé treure-les en alguna altre ocasió.

A partir d’aquell moment no es va infectar ningú més, la gent dels hospitals s’anava recuperant  de mica en mica i podien tornar a casa, homes i dones, xics i grans  van anar sortint al carrer amb precaució, altres tornant als treball. Encara van deixar passar uns dies abans no es van  tornar a reunir les famílies, els amics i coneguts i de nou tornessin les abraçades i els petons.

/13/04/20/