divendres, 9 de juny del 2017

EL QUADRE

Visitava la pinacoteca del Prado i em vaig detenir a mirar el quadre que representava la sortida d’Adam i Eva del Paradís.

Vaig asseure’m, un xic cansat de deambular per les sales, davant de la pintura per observar més atentament els detalls. Els arbres, el camí i les dues figures centrals, cadascuna només tapada per un pàmpol de vinya, eren perfectament pintats talment com si fossin de veritat. No havia cap detall que s’hagués escapat als ulls del pintor. 

La pintura era real a més no poder, i jo em vaig deixar conquistar. A la poca estona era com un element més present a dins l’obra. 

El semblant de l’Eva era pesarós. Els seus ulls rodejats per unes ombres fosques mostraven que havia plorat pel destí al que eren castigats. 

L’Adam, no havia plorat, però els seus ulls arrufats i el rictus de la seva cara mostraven l’emprenyament que el corroïa per dintre.  

Em vaig deixar seduir més i aleshores vaig escoltar la conversa que havia entre els dos.
¾     Ja tu deia que no fessin cas de la serp. És una ànima envejosa de la felicitat dels altres.
¾     Oi! Ja tu vaig dir que va ser ella qui m’ho proposar. Però com parlava amb una veu tan dolça. A més, em va dir que ho havia de parlar amb tu  i que si no volies no era necessari tirar endavant.
¾     A mi m’havies d’ensarronar?
¾     Sí. Em va dir que com ets el cap i el predilecte del Senyor. Ja ho saps jo sóc només una part de tu i la meva opinió no conta.
¾     Ni contarà mai més!- exclamar de mala manera l’Adam.
¾     Mai més? Ja m’ho diràs quan vulguis allò i et digui que amb mi no contis.
¾     Bé, bé! Ara no anava per això.
¾     Oi! Ha dit que pariré les criatures amb el dolor del meu ventre. Solament de pensar-ho ja em noto mal a la panxa.
¾     Calla! Calla! Això és cosa de dones. Les femelles dels animals no pateixen gaire.
¾     Però jo no sóc cap animal! Sóc una dona i a més la teva companya. Serè la mare dels teus fills.
¾     Uns babaus seran aquests. No saps que la consanguinitat es dolenta. Surten “tontos”.
¾     Ai! Que n’ets de dur i desagradable! I cruel! Ni una paraula amable! No sé per que em vaig casar amb tu.
¾     Caram! Amb qui et volies casar? Com no fos amb un mono.
¾     Segur que seria més agraït que tu!
¾     Ja hi som! Primera bronca quasi sense haver sortit del Paradís.
¾     Va, Adam! Siguis una mica gentil. Diguem alguna cosa bonica. 
¾     Estic jo per paraules dolces! No has escoltat el meu càstig.
¾     No massa! Alguna cosa de treballar. Oi!
¾     Sí! Això mateix. Que hauré de treballar per menjar, jo i tu. I tot el reguitzell de criatures que vindran.
¾     Però treballar no costa. Mira s’agafa un plàtan, una pera, unes maduixes. Es beu una mica d’aigua o una mica de llet. Cuidar i pasturar animalets.
¾     Ximpleta! Tu creus que continuarem agafant el què ens agradi com si res hagués passat. Ara hauré doblegar l’esquena i suar per alimentar-me. Mecàsum! I per alimentar-vos. 

Aquí vaig pensar que l’Eva havia regat fora del test quan digué: 
¾     Però estimat Adam, jo t’ajudaré i els nens també. Jo cuinaré, jo fregaré, jo mantindré la casa neta. Jo cuidaré les criatures i també estaré per tu.
¾     A sí! Jo aniré a caçar, a pescar, a explorar i a veure si trobo algú més. Tal vegada, m’aniré a la guerra.
¾     Jo cuidaré de tot i també plantaré arbres fruiters i llauraré la terra per fer un petit i florit jardí.
¾     Un jardí dius, més val que sembris patates, tomàquets, pessols que a mi m’agraden molt. També albergínies i pebrots. Mira he pensat que de l’aviram, els porcs i de munyir les vaques també te’n cuidis tu. 

Aleshores vaig rebre una forta sotragada. El guàrdia de seguretat em va treure del meu somni i sarcàsticament em digué:
¾     Bé, que dormint una mica. Doncs miri és l’hora de tancar i també de fotre fora als dormilegues. 

Sufocat vaig fugir del museu. En arribar a casa vaig posar l’olla al foc. Vaig posar a la taula els plats i els coberts. Vaig fer la sopa i una truita també. Vaig posar el vi i l’aigua. Vaig posar enmig de la mesa una safata amb pomes que li agraden molt a la meva Eva.  

Tot seguit la vaig anar a esperar a la parada del bus. Sabia de sobre el que em diria.
¾     La feina era un suplici
¾     Vivíem lluny.
¾     Que més valdria que treballés. 

En escoltar aquestes darreres paraules jo vaig replicar immediatament.
¾     Nena, bonica. Ja saps que jo sóc un guerrer.
¾     Un guerrer? - va dir-me estranyada.
¾     Sí! - llavors amb orgull i veu ferma vaig acabar la frase.- Un guerrer de batalles perdudes. 

Ai! Els somnis moltes vegades no tenen res a veure amb la realitat. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 6 de juny del 2017

EL MOMENT PLÀCID DE L’AMOR

Damunt el seu cos, tou i càlid al mateix temps, jugo, millor dit juguem, el dolç i frenètic ball de l’amor. Noto les seves dolces formes. L’aroma de la seva pell m’embriaga quan destil·la el perfum del sexe. Escolto les seves paraules picares i desimboltes. El seus moviments s’acoblen amb els meus com una dansa passional sense fi. 

Quina és la paraula adequada: desig, amor, purament sexe, o la formula de reproducció creada pels déus i millorada per la ment humana. Ho ignoro, però m’agrada. Durant el profund moviment del meu òrgan dins el seu un estrany moment ens inquieta. La llum de la tauleta il·lumina el petit rellotge. Les agulles són quietes. Ninguna fa cap moviment per lleuger que sigui. 

Però no vull despertar, no vull sortir-me en aquell moment, i resto quiet, però en total força dins el seu refugi. Tot és quiet, ella no es remou, jo no em bellugo, portats ambdós, pels sentiments i les voluntats enceses. Guaito la seva cara quieta, com les agulles del rellotge. Els seus ulls són clucs i una lleugera humitat mulla les seves parpelles, producte del seu anhel de sentir.  

El rellotge és quiet. Només el palpitar íntim del seu cos contra el meu membre és mostra de vida. Sento la rigidesa del meu desig endinsat en el seu dolç receptacle. El rellotge, ella i jo som quiets mentre esperem el despertar del moviment del comptador del temps i el salvatge brogit dels nostres sentits. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 4 de juny del 2017

SUCRE SI, SUCRE NO.



Amb els ulls tancats i la mà oberta, sento com una cosa cau damunt d’ella. És una bossa petita, de què serà? Pel tacte sembla un té o unes herbes... però no porta el fil enganxat...?

Així que obro els ulls veig que és una bosseta de sucre blanc, com tenen alguns altres companys, alguns sobres són allargats o diferents, els del  sucre more o la sacarina.

Sucre blanc per endolcir moments de la vida, o la vida sencera;  però també sucre blanc nociu per la salut, segons alguns dietistes o contrari per algun trastorn de salut.

Pastissos, llaminadures, begudes... tot endolcit per aquest màgic polsim. Quantitat de gent enganxada per aquest dolç sabor, que no poden viure sense ell. Altres simplement en prenen per gaudir d’un moment plaent al dia.  Aixó  els farà més dolços i feliços? O ... no? I els que no prenen gens de sucre,  per això seran més sonsos i estaran més avorrits i amargats?

Crec que hi ha gent , tant d’un costat com de l’altre de les dues classes i realment prendre o no prendre sucre, solament és una opció que es fa des de la llibertat... o per prescripció facultativa.


27/05/2017/


divendres, 2 de juny del 2017

EL LLADRE II


Posant-se ben còmode en la butaca ens mira a tots dos com si fóssim dos colomins a punt de rostir. Em remoc intranquil. Com gosa asseure’s en la meva butaca. Sí, en la meva butaca, en la que veig els partits del Barça i a més com si fos seva. Una profanació total, mai més hi estaré assegut a gust. Ni quan el Messi faci quatre gols en un partit.

¾     Bé, ara els explicaré la causa de la meva visita. Amigable visita, no creguin. Jo sóc el Pere, el lladre de la urbanització. Ah! No els ho havien dit. Sí, sóc una institució, tal vegada com les despeses d’escala. Aquest de la constructora!- remuga movent el cap- Els ho haurien d’haver dit. Ja els ho diré, si no és que em donen molta feina.
¾     No sabíem res, no ens van avisar.- tartamudejo, però un xic alleugerit.
¾     Mirin, jo, sí vostès m’ho permeten, els faré quatre rals de què va tot això. Jo vigilo a tothom i el que fan tots. Escolti, la seva senyora està com un tren. I vostè Joan, murri, puja molts cops al dia. Vigili que sé d’un que es va herniar l’esquena de tant moviment. La feina que em va donar aleshores cobrant només la baixa laboral.
¾     Com?- vaig inquirir.
¾     Més fàcil no pot ser. Jo vinc a cobrar cada trimestre, quaranta cinc €. Vostès em paguen i santes pasqües. Jo, ja tinc cura  que ningú entri a robar al seu piset. Ben posat, el seu pis. Molt ben decorat, tenen gust.
¾     Escolti!- exclamo, a mi això de les peles em posa de mala gaita – Som joves, acabats de casar i anem justets de diners. Més despeses ens serà impossible de cobrir.
¾     No m’ho posi tan malament! Que jo sóc lladre, però pacífic. He vingut amb bones paraules. No hi ha volta de full. Miri, si tan malament els  va, la seva Marta està força maca, potser podríem arribar a un acord. Tal vegada un intercanvi mutu. 

La pistola es mou amunt i avall. El negre forat del canó m’esparvera cada cop més. Una vegada mira a la Marta, que està calladeta com mai. Altres m’apunta a mi. L’arma també és negre, ominosa, múrria, però sembla ben bé que té desitjos de parlar, perquè la mà de l’home neguiteja sense rumb.
¾     Sap què, com que veig que això no els hi va, ja s’ho pensaran en tot cas. Em deixen un sobre a la bústia del seu pis cada primer dilluns de mes, de cada trimestre, i no em veuran el pèl. Jo, ja tinc la clau del pany. Això sí, si qualsevol dia ens trobem casualment pel carrer, com que som persones ben educades ens saludem. Com deia el meu avi: “lo cortés no quita lo valiente”. 

Solament, espaordits com estem, podem fer una cosa. Assentir amb el cap i callar. Aleshores ell ens dona la mà. Primer suaument a la Marta, quasi fent-li una reverència. Després una estreta cordial i ferma a mi, com si fos un amic de tota la vida. Llavors marxa i tanca la porta sense fer soroll. 

La Marta i jo ens mirem l’un a l’altre. En els ulls un reflex d’emprenyament per la nostra feblesa d’ànim. La miro tendrament, em mira tendrament, els nostres cossos encara tremolen de por i d’emoció. La prenc de la mà i em segueix sense dir res. Suaument amb delicadesa infinita ambdós ens arraulim dins el llit. No sé que succeeix, la por, la tendresa, la suavitat, la indefensió, tot ens ha ajuntat encara més. Després la ràbia que sentim per dins ha sorgit com un guèiser irrefrenable i impetuós. Quina tarda-nit que hem passat. 

Aquest matí he telefonat al cap per dir-li que no podia anar a treballar, de tan malament com em trobo. Estic esgotat i tremolo només al notar la mà de la Marta o la seva veu demanant-me més amor.  

Alguna vegada he trobat al Pere, el lladregot pel barri, i a punt he estat de demanar-li que pugui al pis a amenaçar-nos. Mai podrem oblidar el que vam fer aquella nit.   

Miquel Pujol Mur

dimarts, 30 de maig del 2017

EL LLADRE. I


Pujo corrent l’escala. He plegat de la feina i m’espera la meva dona. Hem tingut una sort! Ens hem trobat dos que ens agrada gaudir l’un de l’altre. Sé que m’espera mig vestida: mal dit, mig nua; únicament coberta amb aquella camisa fina i transparent de tons vermellosos que m’encén ràpidament. I quan rasques el llumí que passa: que aviat surt la flama.  

Em vull explicar perquè potser molts no ho entendreu. La Marta fins fa poc era la meva xicota. Festejàvem des de fa temps. Fèiem el que podíem i quan podíem, en algun pis deixat pels amics. O quan els pares de l’un o de l’altra no eren a casa o se n’havien anat de vacances. Ara, fa pocs mesos la vida ens ha fet un bolc. Hem trobat un bonic pis en una zona residencial, molt a prop de la meva feina i ens hem casat. Us imagineu acabats de casar i lliures de fer-ho quan i com ens bé en gana. Doncs, estem en aquest període de la vida.  

Hi ha cops que aprofito una pausa al treball i m’escapo per passar una breu i lleugera estona amb la meva Marta. Quatre petons i quatre afalacs lleugers que no fan més que mantindré encesa la foguera del desig. Quan finalment acabo la feina ja us ho podeu imaginar. 

Bé, pujo l’escala ja tot engrescat afluixant-me el cinturó, quan arribo a la porta del nostre niu d’amor. Ostres! Exclamo sorprès. Com és això! La porta mig oberta. Caram! No pot ser. Serà una traïdora! Si ahir ens ho vam treballar fins el darrer sospir. No en tindrà prou amb mi! Se n’haurà buscat un altre? Com que és tan fogosa! 

Així desesperat i engelosit al màxim acabo d’obrir la porta i entro treient foc pels queixals. Els zels mossegant-me el fetge. Un fel agre em puja gola amunt. Però apurant el mal de cor camino silenciosament. Redimonis! Ja m’ho imaginava! Un home! I la Marta asseguda al sofà amb la camisa dels meus sospirs. Sí, curta i transparent, i mostrant pràcticament els seus tan bens posats atributs. Adúltera! Pròssia! Mala dona! 

Em veu entrar i em mira plorosa. No em commoc, pèrfida muller! Ostres quina mirada em fa el paio. No el conec, no l’he vist mai. Em somriu amb  sornegueria. Què es creu que el deixaré gaudir de la Marta. Tanco els punys i avanço enrabiat. Merda! Què és això! El negre forat del canó d’una pistola a la mà del visitant em mira sense pietat. 

Em paro ple de por. Una pistola al meu pis! Com és possible! M’agafa una fluixedat de cames i noto que tremolo. Noto una necessitat imminent a la part baixa i tímidament pregunto, com si no fos casa meva.
¾     Puc anar al lavabo?
¾     Sí- em respon l’home amb una veu suau, però tallant, manant-me a continuació - No tanqui la porta. El vull veure. 

Me la vol veure, per què? No serà un ... Home, petita no ho és, però tampoc tan gran com per anar fent exhibicions davant un estrany. A més, amb l’ensurt quasi em costa trobar-la.
¾     Assegui’s al costat de la seva dona. Marta, oi? Vostè, Joan?
¾     Sí- responc atemorit amb un fil de veu, veient com la pistola ens assenyala, ara l’un ara l’altre. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 28 de maig del 2017

DE QUE VA EL 7-7-7


Avui toca escriure sobre un tema que buscarem al paràgraf  set, de la pàgina set, del setè llibre de l’estanteria de casa.

“El cosí Basilio” d’EÇA DE QUEIROS, deia així:


“S’havia quedat asseguda a la taula llegint el Diari  de Noticies”  com cada dia quan acabava d’esmorzar. La seva mitja hora per posar-se al dia dels últims esdeveniments no els hi treia ningú. A la taula quedava buida la tassa de cafè amb llet i alguna altra resta del desdejuni. Fullejava el diari mirant els titulars, llegia algun article que li interessava. Després de mirar les necrològiques passava a la pagina dels espectacles i a la cartellera .

Un titular li va cridar l’atenció. Una obra de teatre que presentava una companyia argentina, actuaria tres dies en un teatre de la ciutat. Va mirar la fotografia que l’acompanyava, no li deia res;  va llegir el curt resum de l’obra , li va semblar interessant. Els seus ulls es van aturar davant d’un nom, el de la protagonista principal, que la va neguitejar.

Duocastella, Gabriela Duocastella, un calfred li va recórrer l’espinada. Va... seria només una coincidència de cognoms, n’hi hauria molts d’iguals –pensava- però... ell va marxar a un país d’aquest, Xile o Argentina. Qui sap si tenia a veure alguna cosa amb ella. El pensament li feia mal, volia apartar-lo de la ment i no podia.

Després de més de trenta anys el records tornaven a clavar-se en el seu cervell. Mai més havia volgut saber res d’aquest nom, ni d’aquell home. N’havia parlat amb ben poca gent d’ell. Havia quasi aconseguit oblidar tot aquells temps i tot el que havia passat quan tenia quinze anys. Va apartar aquells pensaments que l’envaïen, no volia pensar-hi, no volia que li tornessin a fer mal. Va tancar el diari, va recollir la taula i va sortir.

El vespre fen zàping a la tele, va trobar una cadena local on feien una entrevista, una dona jove, acompanyada d’un senyor més gran . La va deixar allà sense posar massa atenció en el que deien. Quan va sentir el nom Duocastella, va fer un bot; tots els sentits es van posar en alerta. “És ella “ –va pensar-  i va parar l’orella seguint la entrevista. Efectivament, era la actriu principal de l’obra.  “El entramado” tot d’una es va adonar que la noia parlava del seu pare . Un professor de música que havia estat molts anys vivint en aquella ciutat, abans d’anar a viure a Buenos Aires. La funció d’aquest vespre seria en homenatge a ell. Segur que hauria estat molt orgullós de poder-ho veure i d’haver pogut acompanyar-la en aquella gira, però desgraciadament havia mort l’any passat.

La dona petrificada, amb la mirada fixa a la pantalla, absorta, no podia moure’s ni quasi respirar. El cap li repicava. Era ell, ell ...  i ella...  la seva filla. Mort, s’havia mort, per fi s’havia mort. Maleit violador, no podràs fer mai més mal a cap joveneta, ni a ningú .

Ja no va escoltar res més. Amb ràbia va prémer el botó del comandament i va apagar
 la televisió.

19/05/2017/


divendres, 26 de maig del 2017

DOS CURTS NEGRES

Potser inspirat en la Metamorfosis de Franz Kafka.

 Estic aclaparat sota la gruixuda manta. No hi ha gens de vigor al meu cos. Ni un bri de força sorgeix del meu interior. Miro el rellotge. És quiet com sospir de moribund. Ni una sola de les busques es mou dins l’esfera numerada. Només el soroll de la meva respiració, tènue i quasi inaudible si no fos pel silenci total, pertorba la quietud.  

Una busca, la petita, la del segons, inicia un lleuger tremolor. Però no és l’agulla, sinó un moviment imaginari de l’ull humà. Aquell lleuger tic, sense tac, retorna al seu lloc. Tot moviment es detura sense començar. 

Observo el reflex del rellotge en l’armari. Quietud i silenci impera dins la cambra. Jo, aixafat sota la calor i el pes de la roba, continuo immòbil. Resto quiet com si una armadura cuirassada em convertís en inerta mòmia. 

Potser inspirat en algun relat de Edgar Allan Poe 

La gota de sang no cau a terra. Resta a mig camí des del ganivet i de la carn esquinçada. Vermella i suspesa en l’aire sembla, ben bé, una marieta de negres punts. La meva mà que s’enfonsava en la pobra víctima, ja morta, no trenca ni malmet cap més teixit ni cap més òrgan.
 
Estic immòbil com el temps. El paroxisme interior de la meva acció està tranquil. El rellotge està quiet. Jo també, cap moviment ni desig d’apunyalar un altre cop. Resto caigut en un gran sopor, lleugerament inquiet. Sento la ràbia que em crema per dintre, però sense remordiment. Tot és silenci, tot és calma. De sobte se sent un suau xop de la vermella sang damunt les rajoles. 

Llavors, com una font que raja contínuament, el meu furor solta novament la meva força. Pres de salvatge desig com un possés torno a esquinçar i tallar la maleïda carn.  

Miquel Pujol Mur