TRIFULGUES D'UNA SENYORA

La senyora Victòria és la mare d’una amiga meva, que ara per circumstàncies de la vida ens hem separat, ella viu a la capital. La mare viu sola al poble des que va quedar vídua i sempre que em troba fem una bona xerrada.

La senyora Victòria, encara que té una certa edat, és molt presumida, li agrada anar sempre molt ben arreglada, combina molt bé tan la roba com els complements , a més sempre surt maquillada i molt ben pentinada. Té una aparença  molt jovial, que dissimula molt bé l’edat que té realment.  A vegades ,  però ,  es despista un xic,  però això no amagava el desig d’agradar i de sortir com una model.

Aquest matí,  quan me l’he trobat prenent un cafè al bar,  m’ha explicat tota estorada el que li havia passat el dia abans, la ximpleria que havia fet. És veu que va anar a esmorzar amb les amigues , com tots els dijous;  resulta que s’havia adormit i es va llevar amb el temps just, però no per això va deixar-se d’arreglar-se i maquillar-se un xic de pressa... És va posar la jaqueta i va sortir disparada. Va baixar tot el passeig caminant amb el seu pas a compassat amb  tic tac dels mig taló de les sabates que portava. Poca gent passava aquella hora del matí, tot hi això va veure alguna persona que la mirava.

Al passar davant del forn, l’Arnau, que descarregava la furgo, la va saludar i li va dir  “Has vist que portes darrera...”  ella li va fer que si amb el cap.  Com sempre em diu tonteries, ni em vaig assabentar  de que deia –m’explicava la dona-  quan vaig arribar a la cafeteria, força plena a aquella hora , vaig notar alguna rialleta entre la gent  i vaig pensar que alguna cosa passava.

 La Laia, la cambrera, la va fer entrar  a la cuina i li  va fer mirar al darrera. La bata d’aixecar-se del llit, se li havia quedat enganxada al pantaló per la cintura i li sortia per sota la jaqueta i l’anava arrossegant per terra tot el camí. “T’imagines quina fila  que feia, amb aquella bata carbassa, sortint per sota la jaqueta negra, damunt el pantaló verd, lluint aquella cua tot el camí...  quina vergonya...”  Vaig intentar calmar-la, “no passava res,  pitjor hauria set que hagués pres mal..." – li vaig dir-  Encara que per dins se m’escapava un somriure i pensava que realment devia fer una bona fatxa.

14/01/2106/

 

EN EL MONESTIR

Un aplaudiment per al que camina descalç. Pel que riu sense raó. Pel que mira amb la vista cansada. 

La veu que recita aquestes paraules sona profunda però és perfectament audible dins el refectori. En aquesta ocasió no és un simple monjo el que llegeix els articles de l’ordre des de dalt del púlpit, sinó que és el mateix abat. Ha estat per deferència al grup de pelegrins que han visitat el monestir, en el dia del Sant Patró, que l’abat ha considerat oportú parlar a tots els congregats.  

Els pelegrins han vingut des de terres molt llunyanes atrets per la fama de miraculós que té el Sant sota quina advocació està el monestir. La fe, expandida de boca a boca, ha portat a tots aquests homes a agenollar-se i resar davant les relíquies. 

L’abat observa als monjos i donats que barrejats amb els nouvinguts mengen en total silenci de la seva escudellera. Està força content per què veu que tothom, malgrat els problemes matinals, menja un plat curull, malgrat molt sucós, a pesar de les frugals existències del monestir.   

Tot ha començat de bon matí quan el monjo cuiner li ha dit ja només acabada la pregària de “maitines”.

¾    Senyor abat! No tenim prou menjar per tants pelegrins com han vingut . Vos, podria ordenar al monjo ecònom que anés a manllevar alguna cosa al castlà del castell.

¾    Romanços!- contestà l’abat enutjat perquè el dia que el Senyor ha beneit el monestir amb tants fidels  manquessin vitualles per satisfer als visitants.- Saps què, tu cuinà tot el millor que sàpigues, mentre ores. Ja saps que la regla de la nostra ordre diu, ora et labora, i espera a benedicció del Sant. M’ho has escoltat dir en forces ocasions: Déu proveirà. 

Mentre resen a mig matí el cuiner insisteix:

¾    Abat, ja està tot cuinat, però no arribarà per tanta gent. El Sant no ha aparegut per cap lloc per beneir-nos ni Déu ha fet cap miracle. Jo no sé com fer-ho. No tinc ni la fe ni els mitjans per repartir pans i peixos per tants creients.  

L’abat emprenyat pel trencament de l’oració i per la total manca de discreció del monjo, es gira i li diu.

¾    Tens el menjar fet.

¾    Sí, senyor abat.

¾    Està bo.

¾    Fabulós, senyor abat.

¾    Doncs compte quants som i afegeixes un quart de litre d’aigua per cap. Malgrat no sigui el mateix miracle ens a servirà igual.  

El cuiner fa un cop de cap assentint a les santes paraules del seu superior i es retira comptant, barrejant números i cant en el salm 22.

¾    Quatre, un litre. Nou, dos litres i mig- fins que arriba al final i canta- In excelsis Deo, 10 litres d’aigua. - i surt ufà per l aporta mentre diu amb veu profunda- Amen.  

Ara l’abat observa com tots amb fruïció mengen o millor dit xuclen del seu plat. Tothom xuma amb delectança de l’escudella. 

Per entretenir a tots, no sigui que l’hora del refrigeri acabi  massa aviat comença una llarga retòrica sobre el significat de les frases dites amb anterioritat.

¾    Germans, tots nosaltres som dignes d’aplaudiment, com diuen les paraules del nostre benamat bisbe. Per què nosaltres si que sabem de la duresa de la terra, calçats com anem amb unes sandàlies de prim cuir. O més encara, com vosaltres, nobles i estimats pelegrins que trepitgeu descalços la terra plena de rocs, herbes i fang. Vosaltres, benvinguts mereixeu més que ningú el cel pel vostre sacrifici. I que puc dir de vosaltres, els de desdentegada boca que després del vostre sofriment sou capaços de resar al bon Déu, somrient a aquell que va donar la vida per nosaltres. I germans , que puc dir en general de tots, si de tots, també de vosaltres, estimats fills de Déu que malgrat tenir la vista cansada i el cos lassat per la penitència aixequeu els ulls al cel demanant-li que malgrat les penúries de la fam aquí la terra, la vostra esperança es pujar amb ell a la Glòria. 

Aquestes paraules van servir per finalitzar el trist i aigualit dinar. La congregació va acompanyar als pelegrins que cercaven nous horitzons a la portalada on l’abat va abrasar-los, un a un, sense cap recança.  

Poc després els monjos resaven la pregària de la tarda i marxaven a les respectives cel·les, tot esperant que el dia de demà el dinar fos més substanciós.

L’abat esgotat per de tanta parafernàlia  va treure’s els hàbits festius i va asseure’s a meditar. Quan per fi va creure havia rumiat suficient va recordar-se del seu gat, al que li agrada acaronar el llom ple de sedós pelatge. El crida i no acut, aleshores pensa: Estarà a la cuina. Sempre mira de caçar qualsevol cosa. Ai, malandrí! Aquest si que no entén la paraula de Déu. 

Crida a un donat i li mana.

¾    Digues-li al cuiner que vingui.  

En tenir-lo a la seva presència li pregunta:

¾    Has vist al meu gat. 

El cuiner fa tota una sèrie estranyes mirades a tort i dret. Mentre es retorça les mans, per finalment contestar:

¾    Us ha agradat el dinar. Tots hem de fer sacrificis pel bé de Déu. 

Miquel Pujol Mur.

DIARI D’UNA ESCRIPTORA NOVELLA.

Dilluns.

Matí:         Estic esgotada, no cansada, sinó esgotada. Ahir el Paul, amb el seu graciós accent francès, va voler ensenyar-me nous camins. Prou que ho va fer. Les cames encara em tremolen. Prenc un got de cafè amb llet, escric dues anotacions i me’n vaig a dormir. Puntuació: 8’75

Migdia:         Dinar i després un bany. Repasso les notes. M’empolaino i surto de cacera.

Nit:              Era bo el sopar. L’Enric m’ha convidat. Malgrat tot he estat sincera li he dit que de conquesta res. Vull tenir moltes experiències per escriure un llibre per una editorial eròtica. Hem quedat per dintre d’un hora, ja que vull canviar-me el vestit.

Dimarts.

Matí:            Malgrat vam començar d’hora, la cosa va durar molt. Uf, Quin tros! No mho havia pensat mai de l’Enric. Per dues cantonades vaig demanar un taxi. No podia mantenir-me dreta. Puntuació: 9’25, per la durada.

Migdia:         Repasso les puntuacions. Rebaixo els punts de l’Enric, amb un 9 n’hi ha prou. M’he deixat portar pels sentiments. De veritat, és tan guapo.

Nit:              Avui vaig de discoteca. Caçaré un falcó o un colom. La majoria dels homes són uns babaus. Un somriure, una mica de carn i com a ximplets cauen en el parany.

Dimecres.

Matí:            Repasso la nit. L’Edgard, una pífia. Vaig sortir a caçar babaus i això vaig trobar. Sort que vaig tornar a dormir d’hora. No sé que volia o què es creia que era. Ai, homes! Puntuació: 4’5.

Migdia:         Em telefonen de l’editorial i em pregunten què faig. Els hi contestat que sumant experiències. Serà animal! Encara ha aprofitat la trucada per oferir-se.

Nit:              Que pesada és la vida de l’escriptora. Aquesta nit faria un sopar lleuger. Em posaria el pijama i el batí, i a veure la televisió. Fan una pel·lícula que m’agrada. Però no, vinga anima’t, et vesteixes i a bregar pel món 

Dijous.

Matí:            Aquest Pere, no sé el que em va fer. Vaig trobar-me feta un flam. Tal vegada com una noia joveneta amb el seu primer amor. Ho he d’escriure mal em pesi: Avui no hauria marxat de casa seva. Puntuació: 10.

Migdia:         I si el telefono per anar a dinar? Altre cop el penques de l’editorial. No, si al final li he hagut de repetir. Potser es creu que perquè és el fill de l’amo té dret de cuixa.

Nit:              Ànim, noia, a la feina. El treball és el treball i malgrat les cames em fluixegin necessito noves experiències, les quals em seran molt útils per escriure el llibre. Quantes coses he de fer per guanyar-me honradament la vida. Així podré complir el somni que  tinc des de petita de ser una gran i premiada escriptora. Si fes de dona de la vida segurament guanyaria més.

Divendres.

Matí:            Vaig tornar a trobar el Pere, o el Pere em va trobar a mi. No ho sé! Aquesta nit un altre 10, li posaria un 12, però de veritat és que estic encaterinada.

Migdia:         M’ha trucat el Pere.

Nit:              M’he trobat amb el Pere.

Dissabte.

Matí:            Pere...

Migdia:         Pere...

Nit:              Pere...

Diumenge.

                    Ho recullo tot i me’n vaig a viure amb el Pere. Amb un professor experimentat com ell, i enamorada com estic, podré escriure un llibre o una enciclopèdia o tal vegada, fins i tot, una encíclica. La durada del nostre idili no sé quina serà però val la pena aprofitar-ho ja que estem tant l’un per l’altre. Potser serà per sempre o ... només serà un record fugaç. 

Miquel Pujol Mur.

MOTIVACIÓ

“Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta, distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l’anhel de la mar lliure i oberta”     (SAINT EUXUPERY)

 

Si vols construir un vaixell...  avui pocs homes construeixen vaixells pels seu compte , això corre a càrrec de es grans companyies navals  i les grans empreses. La persona que vol gaudir de qualsevol tipus embarcació, solament té d’anar a una fira o a un concessionari, escollir el que més li agrada i  comprar-lo.

El que si cal, a les persones que volem disposar d’un veler, vaixell, barca o qualsevol estri per navegar,  és  sentir passió per la mar. Estimar la mar, la llibertat,  l’anhel que dona la plenitud de navegar per la mar oberta, amb el vent lliscant per la cara, esbullant els cabells;  aquest  contacte amb natura en estat pur.  Aquesta passió, aquest entusiasme és el que hem de contagiar als que ens envolten.  Als que seran els nostres companys en l’aventura marítima .

És clar que aquesta metàfora, no sols és pot entendre  referint-se a la  mar. Qualsevol cosa que emprenguem a la vida, cal sentir l’entusiasme, el fervor, la convicció del que fem, del que volem i saber transmetre aquest  apassionament i afany, la il·lusió  del que volem començar i aconseguir que les altres persones implicades en el projecte  també visquin i comparteixin aquest entusiasme. Llavors, si...  segur, segur que qualsevol cosa que emprenguem o fita que ens proposem,  assolirà l’èxit desitjat.  

02/12/2015/

HIPOTERMIA. Arnaldur Indridason.

He llegit la novel·la HIPOTERMIA de Arnaldur Indridason editada en castellà per RBA Libros, S.A i traduïda per Enrique Bernárdez. 

Arnaldur Indriðason (Reikiavik, 28/01/1961) és un escriptor islandès, fill del també escriptor Indriði G. Þorsteinsson.   

Llicenciat en història, és periodista, crític de cine y autor de novel·la negra.^[  Viu amb la seva dona i els seus tres fills en Reikiavik. És l’autor mes conegut de les lletres islandeses, traduït a 37 idiomes i amb més de 7 milions de exemplars venuts en tot el món en octubre de 2011. 

En 1997 va crear per les seves novel·les policíaques el personatge de l’inspector islandès Erlendur Sveinsson, un home obsessionat pel passat i l’ombra del seu germà, un nen que va desaparèixer. Divorciat després d’un breu matrimoni, solitari i deprimit Erlendur té una filla drogoaddicta anomenada Eva Lind, a la que només parla quan no pot escoltar-la, i un fill amb el nom de Sindri Snaer. La investigació criminal a les seves novel·les sol ser un pretext per a resoldre un enigma del passat, i en elles el lirisme compleix un important paper.  

Segons l’opinió de Indridason: "una bona novel·la policíaca explica un país... i a ell no li agrada embellir-ne cap", "que mai ens lliurem del passat" i que "el sentiment de culpa és una força molt poderosa, que erosiona com poc a la vida". 

S’han traduït al castellà les seves novel·les negres més famoses: Operación Napoleón (Napóleonsskjölin), Las marismas (Míryn), Silencio sepulcral, La mujer de verde (Grafarþögn, traducció de Bernard Scudder), La voz, El hombre del lago y, recentement, Invierno ártico (2012). 

Premis:

Las marismas (Myrin, 2000) va guanyar el premi Glassnøkkelen a la millor novel·la negra nòrdica i el Premi de la Crítica Francesa a la millor novel·la negra. Publicada a Espanya en 2007.^[]

La mujer de verde (Silence of the grave 2001) va aconseguir l’any 2005 el The Gold Dagger Award, el premi més important de novel·la negra en el món anglosaxó. Inicialment va publicar-se l’any 2008 en castellà sense gaire éxit con el título Silencio sepulcral, editant-se posteriorment per RBA amb el títol de La mujer de verde. 

Pasaje de las sombras (Skuggasund) va guanyar el VII Premi Internacional RBA de novel·la negra. 

Un vent gèlid -com el que mou la cara dels escassos turistes que aterren aquests dies a l’aeroport de Reykjavik- ha envaït els prestatges de les llibreries de novel·la negra. Des de fa un temps, els autors policíacs escandinaus copen las llistes de les més venudes en mitja Europa.  

No tot es centra en la investigació d’un crim amagat en la aparença d’un suïcidi també hi ha un repàs a dues investigacions de fa molts anys. També s’hi barreja la vida intima del inspector, el fracàs del seu matrimoni i un succés de infantesa que la marcat sempre com una agulla clavada en el cor per tota la investigació. 

La novel·la es segueix bé, dintre de les diferències de vida entre Islàndia i el nostre país. Els noms de les poblacions, dels llocs i les persones potser pel lector de la nostra terra és fa una mica confosa. Però la investigació, la sèrie de perquisicions, els interrogatoris als sospitosos segueix una línia lògica.  

Altre part és la part intima de la vida personal de l’inspector i els seus lligams familiars, amb l’antiga esposa i els fills. Sobretot amb l’Eva que vol remoure fantasmes enquistats de la relació dels pares i que potser vol inculpar-los per la seva caiguda en les drogues. 

També és dins la personalitat d’Erlendur l’afany per resoldre unes investigacions inacabades de molts anys enrere i la seva relació amb els pares de les dues persones desaparegudes. Allò tan difícil de fer com involucrar-se en els sentiments de les vides alienes.  

Finalment intenta liquidar el seu propi drama interior que l’ha marcat tota la vida. 

Ha estat un llibre amè i agradable de seguir. També és bo intentar entendre la vida d’altre gent que viuen amb circumstàncies ambiental molt diferents al nostre entorn. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

CONTE POST NADAL.

Han passat les festes de Nadal, de l’Any Nou i també la nit dels Mags d’Orient. 

L’Amadeu a la tarda del dia màgic dels regals està assegut a terra rodejat per tots els presents rebuts aquestes jornades.  

L’Amadeu, és un nen de quatre anys, com molts nens de la seva edat del nostre país. Tendres i dolços però, per que no també interessats per posseir forces joguines. Capaços de tot, des de la generositat més gran a l’egoisme total. Tal vegada, encara no han après la gran lliçó de la vida de què per rebre, primer s’ha de donar. Però com això no és el tema del nostre conte ho deixàrem per un altre dia. 

El nen és el fill únic d’una parella que té la sort de treballar ambdós pares, Cosa prou difícil en la critica situació actual. Això, com la majoria dels nens d’aquesta edat, ho ignora totalment. Desconeix la situació en què es troben els nens d’altres nacions menys afortunades. Aquesta tarda està content rodejat per tots els objectes que ha rebut dels Mags i del Papa Noel.  

De sobte a la seva tendra cara es marca un interrogant. Entre tots els regals hi ha alguna cosa que no rutlla. 

Aleshores fa un repàs de tot el que té davant seu: A veure el vaixell dels clics, el camió i la pilota eren al balcó deixat pels Mags segons m’han dit els pares al despertar-me.  

La iaia Cristina m’ha portat el tren elèctric i llaminadures que diu li han deixat perquè al seu balcó ha deixat aigua i civada pels camells. L’any que ve li diré que els hi posi gasolina, així aniran més de presa i més ben acomodats amb un camió gran com els dels bombers. No es cansaran tan. Per què mira quina feina tan feixuga això de baixar les escales del camell i posar-les casa per casa per pujar els joguets. 

A veure allò va sortir del Tió, això altre era sota l’arbre. Quina sort que tinc coses del Tió a la vigila; de l’arbre, el dia de Nadal; dels Mags avui i també de casa la iaia Mercè. Ostres! Clar, manquen els regals de la avia Eulàlia. Com no m’he recordat i ella per què no ha vingut com sempre a portar-me els regals. No és que la iaia, des de que està a la residència, em porti gaires coses. Des de fa temps només ve algun dia a dinar el diumenge o un altre dia de festa si el pare la va a buscar o si ve acompanyada per la Lali, aquella assistenta sud-americana. És dolça la Lali i li agrada jugar amb mi Té un castellà suau i cadenciós sobretot un dia que va parlar-me de la seva terra. Fins i tot, unes llàgrimes van eixir dels seus ulls al recordar anècdotes del seu poble. Vaig donar-li un petó a la galta i va somriure. Caram! Però com és que no han vingut, que farà ara la iaia amb les meves joguines. Sempre en portava alguna petita cosa, un simple detall, i em donava uns cèntims per comprar-me el que vulgues. Li preguntaré al pare. 

Va a la sala on esta el pare, mirant el televisor, mentre a la cuina s’escolta a la mare i la iaia Mercè fen soroll movent olles i plats mentre cuinen al mateix temps que xerren i riuen. Posant una mà damunt el genoll li pregunta:

¾    Papa, com és que la iaia Eulàlia no m’ha porta el regal del Mags. Ella ja és molt gran per jugar. 

El pare primer s’ennuegà, desprès recorda a la seva mare que fa un mes va morir. Van pensar amb la seva dona que més valia no dir-li res al petit, no ho entendria i només serviria per fer-lo plorar. Passarien els dies i com l’àvia tampoc era molt present a casa potser quedaria com un lleuger record difuminat en els anys d’una dóna gran. 

Sense saber gaire bé com sortir-se’n el pare comença una retòrica de què la iaia havia marxat molt lluny i segurament  trigarien molts anys a veure-la. Molts anys, molts! 

El nen el mira sorprès, sense acabar de entendre el que li diu son pare i li fa una altra pregunta:

¾    I que farà la iaia amb les meves joguines. Ella no juga amb camions ni pilotes. 

El pare el mira i veu els seus mig plorosos i com no sap com sortir-se’n fins que finalment se li acut una idea.

¾    Mira Amadeu, la iaia abans de marxar va deixar-me per tu una cadeneta d’or, molt valuosa. Mes jo la guardo per quan siguis més gran i mira també va donar-me uns dinerets per comprar alguna cosa un  altre dia, aquest any ja hem menjat massa dolços, torrons i neules. Te’ls guardo i ja els gastarem quan sigui i treien un bitllet de la butxaca li ensenya al petit Amadeu.

¾    Gràcies papa. Si et telefona la iaia dóna-li les gràcies de part meva també. 

Poc després un nen enjogassat riu mentre fa servir el tren elèctric i pensa: ja sabia que l’avia Eulàlia tampoc en fallaria. M’estima tan!         

A tots els avis i avies que amb la seva estimació han deixat un grat record en el cor del néts. 

Miquel Pujol Mur.

BENVINGUT 2016

 

  Avui comença un Nou Any, tots l’esperem amb il·lusió, tothom es comunica; es col·lapsen correus i WatsApps  amb  felicitacions i bons desitjos, sobretot d’amor, salut i felicitat.

Segur que tots encetem l’any amb un grapat de bons propòsits, desitjos, somnis  i projectes. Alguns es compliran, altres es quedaran pel camí, i segurament en sorgiran de nous que no ens pensem, que potser seran més profitosos. Tenim dotze mesos per davant per esbrinar-ho.

Des de Tribuna Berguedana, BON 2016 PER TOTS