L’HOME DE LA GAVARDINA CLARA

(Un home pel carrer amb una gavardina blanca, se li acosta un desconegut, amb caputxa i li fica alguna cosa al a butxaca) 

El dia era fred i plujós, una espessa boirina cobria el parc, no es veia més enllà d’un parell de metres. L’home enfundat amb una gavardina  clara i un barret a joc caminava lentament per aquell lloc solitari, on en dies assolellats estava ple de mainada. Semblava no tenir presa. Mirava absent entre els difuminats arbres, que semblaven una munió de fantasmes observant els escassos vianants.

Un jove, atlètic i esportista, amb la caputxa del xandall posada apareix per l’altre punta del parc; fa un parell de voltes per l’entorn. Tot d’una, s’apropa a l’home de la gavardina i dissimuladament li posa un petit sobre a la  butxaca, llavors mira pels voltants i s’allunya corrent en direcció contraria.

L’home és fica  la ma a la butxaca neguitós, prem ben fort el sobre i s’allunya d’allà. Entre en un bar, s’asseu a una taula del fons  i demana un cafè ben carregat. Fins llavors no s’havia adonat que estava tremolant de fred. El bar estava ple de gent que es resguardaven del mal temps. Tothom estava capficat amb les seves coses i ningú es fixava en ell.  Beu el líquid ben calent i es retorna un xic. 

 Treu el sobre de la butxaca frisos... llavors sona el mòbil, veu que és la seva dona. Contesta secament amb un “ Et dic que no em truquis... estem al mig d'una reunió... no puc parlar...vindré tard...”  i  tanca.  Encara té el sobre entre les mans, el cor li batega amb força, finalment l’obre de cop,  en treu una petita targeta blanca  amb una breu nota  ...   “T’espero d’aquí a una hora a l’hotel Emporio, hab. 115.   Ferran”

Deixa els diners del cafè damunt la taula i surt prest del lloc . Ja al carrer camina lentament amb un mig somriure als llavis, en direcció al lloc de la cita.

06/11/2015/

VUIT DONES POSSEÏDES de Tenesse Williams.

En aquestes passades vacances estivals he llegit “Vuit dones posseïdes” de Tenesse Williams. Aquesta traducció al català no sé si és la més correcte per què només he trobat la imatge de la portada del llibre en castellà i amb el títol de “Ocho mujeres poseídes”.  

La novel·la va ser editada per Lluis de Caralt Editor, S.A. i traduïda a l’espanyol,  en abril de 1977, per Pilar Giralt Gorina. És un llibre pràcticament de butxaca i de només 140 pàgines. Com he comentat alguna altra vegada els best-sellers de gran quantitat de pàgines se’m fan a vegades carregosos de llegir. 

Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus Mississipí, 26/03/1911 - Nova York, 25/02/1983) va ser un novel·lista i sobretot dramaturg, les seves obres de teatre van adquirir un ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se'n van fer. 

Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre el terrat de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l'èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la Iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. 

Sobradament  n’havia sentit parlar de Tenesse Williams i segurament he llegit més d’un dels seus llibres. Però del que més me’n recordava eren de les pel·lícules basades en les seves obres: per exemple: El zoo de cristall, Un tramvia anomenat desig o La gata sobre la teulada de zenc. Segurament me  n’oblido d’alguna més.  

Normalment el personatges eren membres d’una família generalment del Sud. I els eixos principals eren les relacions entre homes i dones, tots de caràcter explosiu. 

Aquest llibre conté sis relats, dramàtics i sexuals de les relacions  viscudes per dones. Des de l’amor odi de dues amigues que habiten la mateix pis. La recerca de la felicitat mitjançant el sexe. La solitud, l’anul·lació personal per la super-protecció i d’altres. 

Dones fortes, dones dèbils, com si no hagués també homes forts i dèbils. En l’eix vital sempre són possibles totes les variacions. 

He passat una estona entretinguda en la seva lectura. Malgrat tot penso que hi ha moltes dones que inspiren i reben millors sentiments. 

Curiosament la portada representa una dona i un rellotge de paret i malgrat potser no ho sigui la meva imaginació a volat vers a Elizabeth Taylor.  

Miquel Pujol Mur.

ELS MOCADORS.

Al  fullejar una revista cerdana de difusió gratuïta va cridar-me l’atenció un article signat per Semproniana, reservo la seva intimitat de firmar amb pseudònim, recordant-se dels mocadors. Vaig guardar-me l’article ja que em va fer força gràcia i va fer-me recordar d’aquelles paraules, santes paraules de la mare, dient-me al sortir de casa: portés el mocador?

La frase, rebre un mocador no l’havia sentit gaire a les terres banyades pel mar. La paraula “moc” com mot despectius o per treure’s de sobre, sí. També amb el mateix significat havia sentit “et donaré un miquel”, però crec fermament que aquesta forma era un xic més violenta,  similar a “et donaré un mastegot”.  

Seguint una mica l’escrit de Semproniana, ens recorda de les diferents mides segons fossin per un adult o per la mainada. Recordo d’aquella època els mocadors blancs, quasi sempre bordats amb les inicials. També d’altres de colors foscos pels obrers de treballs manuals.  

Aleshores les noies  portàvem amb gràcia aquells mocadors fins i perfumats per assistir al ball o alguna que altra festa. Ai, l’etern femení! La picardia d’alguna d’elles per saber deixar-lo caure en el moment adequat per a què l’elegit xicot de torn, amablement el recollís, i li portés dient-li: Senyoreta li ha caigut el mocador. Així es començava una xerradeta, que segons com portava conseqüències per tota la vida. Sempre havia una carrabina vigilant pel bon nom de la mossa, sigues la mare o una germana. 

Algun noi indecís i poc atrevit potser se’l va portar a casa, sense gosar a encetar la conversació, com record de la seva estimada. També n’hi ha d’indecisos i de romàntics entre el gènere masculí. 

Tant parlar de mocadors també és necessari parlar dels altres:  els grans mocadors generalment a quadres negres i marrons anomenats de fer farcells per portar robes, i moltes més coses, i que es portaven penjats a l’esquena. 

I no ens deixem de parlar del mocador de la butxaca superior de l’americana fins i prims. Alguna vegada ja eren manufacturats per que només sortits una franja blanca horitzontal. La perfecció va ser quan van evolucionar a tenir d’una punta, dues o tres que sobresortissin de la butxaca petita. 

Ara apartant-nos del antic tema dels mocadors podríem parlar de les mocadorades esportives quan l’afició emprenyada els treu com senyal de disgust a l’àrbitre, als jugadors, a l’entrenador o al president del club. Quina estesa de color blanc omple el camp. També algun dels polítics que poblen per la pell de brau mereixerien una democràtica mocadorada com a mostra de disgust per les prebendes tretes de la butxaca de tots. 

Malgrat tot he de recordar-me que aquests honrats mocadors d’anys enrere han estat substituïts per mocadors de paper que compleixen la mateixa missió, però moltes vegades ens mullen els dits a causa de la seva poca consistència. Tot sigui en ares del futur i per evitar treball a les rentadores. 

Llàstima de la modernitat que ha privat de treball a les bordadores d’antany que han perdut la noble feina del brodar.

Miquel Pujol Mur.

ELS COLORS DE LA PLUJA

 

Els dies que plou o bé està núvol, quan el cel més aviat és grisós, el món es veu apagat, trist, místic, melangiós, nostàlgic... només hi ha ganes de recollir-se, amagar-se, arraulir-se, emboscar-se, tapar-se, desaparèixer... Són propicis per recordar coses tristes, lúgubres, estremidores... No  faria falta  massa coses més  per entrar en un estat tirant a depressiu, sobretot els dies més curts que no hi ha temps de fer res amb claror de dia. Quina pena, quina angoixa, quina malenconia; tot és llastimós, deplorable, dolorós...!

Però aquest  no és el meu cas, sobretot quan veig aquest  meravellós dibuix que em recorda moltíssimes coses, de tots els matisos:  Quan era petita jugava a trepitjar els bassals amb les meves katiusques . Allà dins hi veia una infinitat de figures: nines meravelloses  amb  vestits alegres, les cares de la gent que me les imaginava amb els  ulls blaus, verds, negres, marrons... el nassos vermells, si era l’hivern, o bé els llavis pintats de roig:

─Fantàstic ─deia jo─ quan sigui gran me’ls pintaré així!

Quan era adolescent, no estic segura quin era el meu matís preferit. M’encantaven els contes de fades amb el príncep blau inclòs, tenir amigues, ser la primera de la classe, jugar a pilota; les labors que  fèiem a l’escola amb punt de creu de diferents tons, els dibuixos pintats amb colors fosforescents i... sempre havia somiat de poder tenir un xubasquero  pels dies de pluja i deixar, d’una punyetera vegada, aquell paraigua tan negre. Al final, ja va costar, però vaig aconseguir que me’l compressin. Era tan bonic... de color blau cel.

Podria dir que el blau va ser un dels meus pigments  predilectes; el  em que va acompanyar sempre durant la meva joventut. La dita deia: “Si res li escau poseu-li blau”. Tant em feia el blau cel, com el blau  elèctric, el blau verdós, el blau marí, el turquesa, o l’ultramar... mentre el color fos blavós blavenc o blavís... tots els trobava divins!

Llavors, llegia novel·les d’amor de la Corín Tellado. Amb aquelles lectures se solia veure  tot de color de rosa ,  igual com en la majoria de les pel·lícules que vèiem al cinema.  Això sí, no podien ser de color verd, perquè, a tot cas, hi havia tres rombes i no ens estava permès, hauríem fet un pecat mortal. Parlant de cinema,  normalment totes les pelis acabaven bé, o sigui... quan la parella es casava.

Encara no sé de quin color era la vergonya, però com que jo era vergonyosa i em tornava vermella, per experiència,  hauria de dir que la vergonya era de color vermell com la cara... i enrojolat igual que una tomaca. Tot i que  en aquella època, a part de la vergonya, tot es veia preciós i no tenia massa importància si el to era:  morat, violeta, púrpura, carmesí, oliva, allimonat, castany, maragda o bé acarbassat. 

M’agradava la música: l’harmonia,  el ritme alegre, el compàs;  ballar el pas doble, la yenka, el twist... riure, i sobretot cantar. Era una de les meves aficions, a pesar que la meva veu no destacava gaire. És un hobby que sempre he conservat. Penso que la música, amb les seves modulacions, s’ha compost per poder-hi  copsar tot un ventall   de colors semblant als del  Arco Iris ─que, llavors, nosaltres en dèiem l’Arc de sant Martí─. Després d’un dia de pluja, quan veies que sortia, somreies dient: Que bé, ja s’ha acabat el mal temps!

Ara recordo aquella cançó del “Mambo de colores”:  Anaranjado, gris, encarnado, verde, limón y azul.

Amb els anys, cadascú  s’adona que  la vida és una aventura ben complerta, amb  totes les tonalitats inimaginables; que les novel·les de la Corín, talment com  les pel·lícules fantàstiques,  que gairebé sempre acabaven “bé”, quan la parelleta es casava... En fi... que les persones més assenyades tenien molta raó quan solien dir, que, a la vida real, era quan es començava la pel·lícula, i no el final.

El més importat de tot , però,  és intentar de veure-ho tot acolorit, com aquest fantàstic dibuix:  tant si fa sol,  com si bufa el vent de tramuntana; malgrat caigui pedra, llamps i trons o el dia sigui apagat i plujós. Sempre hem sentit a dir allò de: “Al mal temps bona cara” i, si pot ser, hem de fer el possible que  transmeti a tothom l’alegria dels colors!

19 d’octubre de 2015