LA QUANTITAT JUSTA.

"El pessimista veu el got mig buit, l'optimista veu el got mig ple, i l'emprenedor va a la recerca de més aigua”.

La sala és pràcticament a les fosques. Les taules i les cadires estan ja disposades correctament. Els cambrers fa bastanta estona han posat el servei de coberts i cristalleria. Saben que l’artista vol estar sol per assajar la seva actuació. 

La noia jove porta enfundat, mai més ben dit, el vistós i ajustat vestit vermell. L’home, el pare està pendent de la posició dels gots damunt la taula. Hi ha un ordre establert per la situació de cadascun. Fa molts anys que viu del món de l’espectacle i sap el que li ha costat arribar a una posició privilegiada que li permeti treballar contínuament.   

Han estat molts anys de lluita, portant fins ara com a ajudant a la pròpia dona. Ara fa uns anys, la filla ha començat a agafar el relleu. La mare ha reconegut, sense dir-li, que havia de donar un pas enrere i que la joventut s’iniciés a la feina. També reconeix que a la seva edat no té la desimboltura de quan era jove i no atrau tant l’atenció d’una part del públic preferentment del masculí per distreure la posta en escena. 

Però els temps eren diferents i qui no lluitava superant-se dia a dia quedava  aparcat a l’andana dels fracassats. I l’andana, a les noies boniques les tempten per fer altres oficis en escenaris prou reduïts. Moltes vegades recloses en habitacions mig fosques i servin desitjós inconfessables. 

La noia, a més estudia i es prepara per obrir-se camí en un món diferent. Però valorarà que estiguin a prop per vetllar-la mentre comença a conèixer el món i les seves temptacions.  

La noia observa en silenci la preparació del seu pare. Els gots de diferent gruix i alçada són omplerts a diferent mida i amb diferents productes. L’home els fa vibrar amb els dits i modifica constantment el líquid que els omple. De cop aixeca el cap i dirigint-se a la noia li diu:

¾    Silvia, tens aigua per aquí. Si no, ves a buscar una ampolla.

¾    Si, pare. La mare ja m’ha previngut. Necessites molta.

¾    Només una mica per afinar aquest grup. Ja saps que va trencar-se el de mitja escala i en costa afinar el nou.

¾    Tingui, pare- allargant-li una ampolla. 

L’home posa una mica de líquid i acarona el broc de vidre traint-li un acord. Rectifica posant-ne una mica més fins a trobar la tonalitat adequada. 

Hi ha que veuen el got mig buit. Altres mig ple. Però els previsors coneixen la quantitat, justa i precisa, i saben com utilitzar-la correctament.  

Miquel Pujol Mur.

GUERRA A LES FORMIGUES

No us penseu pas que sigui una persona bèl·lica, ni de bon tros.  Més aviat sóc  pacífica i incapaç de matar una mosca. Quan n’entren  algunes a casa ho tanco ben fosc, deixant una petita escletxa a la persiana perquè surtin.

Aquest any, però, estic histèrica. Les formigues m’han envaït la  cuina , però no unes quantes, sinó milers. Hi ja els hi pots dir que surtin, que encara  van a buscar més reforços. Han obert diferents caminets per la paret i en surten per tot arreu. Vaig trobar el rastre que fèiem. Resseguien  tota la terrassa, pujaven de l’hort de sota i es ficàvem per una escletxa i per sota la porta d’alumini, nova de fa cinc anys. Doncs, si, estic enrabiada i les hi he declarat la guerra.

 La primera invasió va ser a finals de maig. A fora a la terrassa les faig  polvoritzar amb  insecticida, però dins la cuina calia buscar una solució més ecològica. Com hi ha nens petits no m’agradava  tirar productes químics. Els cubells d’escombraries van sortir  a la terrassa, però a dins continuaven entrant formigues, havien obert un altre camí per sota la nevera empotrada. Al terra el fregava amb lleixiu o vinagre Moltes morien ofegades sota la fregona. Netejaves armaris i prestatges, desapareixien una estona  i altre volta , més formigues tornaven. Vinga buscar solucions. Finalment  en baix trobar una  Internet, que em va funcionar. Bicarbonat.  En vaig posar a tots els cantells de la cuina. Al terra, als armaris on apareixien, a  les lleixes i amb un parell de dies van desaparèixer. Vaig estar dos mesos tranquil·la, semblava que no podia ser, al mati al entrar a la cuina no trobar aquells animalons fent via tranquil·lament.

Fa una setmana n’han tornat a aparèixer. Ara és una invasió de formigues molt petites, marronoses o vermelles, es mouen  molt ràpidament i s’escampen per arreu, a llocs diferents de les altres. No calia preocupar-me, -vaig pensar- ara ja tenia la solució. Després de netejar-ho  tot ven bé i matar-ne alguns centenars sota la fregona o amb la baieta, vaig escampar carbonat per tot arreu, pensant que ja hauria solucionat el problema. Doncs res, a aquestes formigues no els feien res. Això no funcionava, sortien per llocs inversemblants, com pels tancadors de la llum o per la aigüera . Coses curioses , al lloc on tenia el sucre ni hi entràvem. Estava desesperada, matant formigues a tort i a dret. Feia servir l’insecticida en llocs ventilats, però dins la cuina no m’atrevia. Vaig buscar altres remeis naturals a traves de la xarxa.  Vaig trobar el dels cogombres. Repartir peles de cogombre, també rodanxes,  per diferents llocs on apareixen les enutjosos bestioles, pel terra, a les lleixes, als armaris més freqüentats per les visitants. Sembla que no pugui ser. Mica en mica van desapareixent. Es veu que aquesta olor forta del cogombre  no els agrada. El remei ha funcionat.

Fa dos dies que no es veu cap formiga enlloc. Respiro tranquil·la. He guanyat la guerra  a les formigues. No m’agraden aquestes mortaldats, però no deixaven cap altre sortida. Esperem que no en torni a aparèixer cap nova plaga al setembre, que es quan surten les voladores. Si proven d’entrar a casa haurem de buscar noves solucions.

20/07/2015/

 

LA PRIMAVERA, LA SANG ALTERA.

La primavera és l’estació de les flors. En aquesta època de l’any és quan els arbres i les plantes reneixen de la letargia hivernal. Això ho sap molt bé la Sandra. Acabats de complir el setze anys, la primavera de la vida assalta encensament els seus pensaments i el seu jove cos. 

La Sandra és una noia que acabats els estudis possibles, dins l’economia familiar, ha començat a treballar. No era un mala estudiant però els resultats finals de les seves notes, segons les noves disposicions ministerials, no li donen accés a la Universitat. 

A la seva edat i amb les modernes ensenyances des de tendra edat coneix tot el referent al tema sexual, malgrat el col·legi fos de monges. Els corrents moderns havien anat més lluny de la sagristia i el confessionari. També la importada moda americana de ser verge o no verge a certa edat, l’havien portar a obrir la porta del gineceu, com altres amigues seves. 

Va ser amb un company de col·legi i després amb un altre a l’institut. De cap d’elles pot dir que en tragués una experiència extraordinària. Ni ella ni ells tenien gaire idea o potser les tenien massa descontrolades per la visió de certs tipus de pel·lícules. Va semblar, ben bé, la pràctica de certes posicions obligades i lligades amb una disciplina gimnàstica.  

Bé, avui la Sandra està cansada. El dia ha estat mogut. Fa poc treballa en una llibreria. Segons les amigues ha tingut una gran sort en trobar un lloc de treball. Vulgarment un “curro”. Bastants d’elles es dediquen a vagar a la recerca de feina. 

El seu treball la té constantment en contacte amb el públic i ha de tenir molta paciència. La Sandra ha començat el dia sortint de casa per anar a treballar. El pare i la mare, ja feia estona que eren fora de casa. Per sort, són una família treballadora amb feina. 

Primer ha trobat el veí de vint anys que en veure-la li ha fet un repàs general. Tan descarada ha estat la seva mirada que fins i tot s’ha posat vermella. Sort, que tot plegat, no ha passat d’un simple bon dia. Però, dins seu ha sentit una  espècie de rebolcada. 

Després a la cantonada el cambrer del restaurant li ha dit una bajanada, pretenent fos una floreta a l’oïda. N’ha sentit de millors. A més, ja ho sap que és bonica i ben plantada. Ho té tot al seu lloc i ben posat.  

Després la feina. Nois joves, homes no tant, voltant per la botiga i preguntant mil i una coses. Dones fent preguntes de llibres o revistes que en moltes ocasions acabaven sense comprar. Aquell noi ben plantat i potser tres o quatre anys més gran, que demanant-li un diccionari semblava que amb els ulls volia aprofundir dins l’escot. Potser buscava recordar les primeres lliçons a la vida. 

La darrera clienta, què pesada, demanant-li consell per regalar una d’aquesta novel·les modernes i un xic eròtiques a la filla. Ni s’adonava que només tenia setze anys, segurament la filla deu ser més gran.  

Per acabar al vespre al plegar la trobada amb les amigues. Que si el Joan s’ho fa amb la Maria. Que la Paola i el Manel tenen un “rotllet”. Que la Cesca, com que no pesca cap noi, ara diu que és lesbiana. Tantes i tantes bestieses que finalment, fent-se molts petons amb totes, marxa a casa. 

Aleshores el sopar amb els pares, que immediatament marxen a dormir perquè s’han de llevar d’hora. Malgrat tot, mentre repassa una lliçó d’anglès, vol aprendre idiomes; escolta el gronxar del somier. Després diran que la feina és esgotadora. 

I per fi al llit. Recorda el voyeur de la tarda i finalment no pot fer-hi res més que baixar la mà i acaronar-se. Primer només el punt, més tard tot. Finalment un estremiment. Finalitza amb un lleu somriure als llavis. La son, el cansament i la fàcil satisfacció fa que tanqui els ulls i s’adormi. 

Un somni rere l’altre la remouen en el seu descans. S’hi barregen personatges del dia a dia, personatges de contes i també il·lusions esdevenidores. 

És que la primavera, sigui la de l’estació de l’any, sigui la de la vida que s’obre com una flor, la sang altera. 

Miquel Pujol Mur.

LA DOLORS.

Aquesta història està basada en fets reals. Perquè les persones de bon cor han existit sempre, essent remarcable la seva actuació: ahir, avui i demà. 

M’unia amb aquesta persona un cert grau, molt llunyà, de parentesc. Però m’ha cridat l’atenció que a l’assabentar-se per casualitat, he trobat persones que van conviure al seu voltant. Ara, passats molts anys, encara la recorden amb enyorança. 

La Dolors, era una dona que havia treballat tota la seva vida des de molt petita. No era com ara que els pares protegeixen al fills, fins a ser grans.  

En aquella època un vailet de sis o set anys, segons com encara menys, servia per ajudar en les tasques i les necessitats familiars. Alguna persona gran m’ha dit: quan s’aguantaven les calces posades, ja servien per treballar. Anar al bosc a recollir llenya, portar herba pels animalons, també a guardar les vaques pels prats i altres feines en les que no fos necessari la major força dels grans.  

Les nenes, aviat ajudaven a les mares a fer la feina de la casa o ja una mica més crescudes, però també en la mateixa primerenca edat, anaven a alguna casa pairal benestant a fer de mainaderes. Us  imagineu, actualment, una mainadera de sis anys. Una nena d’una edat per jugar encara amb nines, carregada amb la responsabilitat de tenir cura d’altres marrecs. 

Temps en el que anar a col·legi era una meravella reservada per als privilegiats o quan la feina per la temporada  ja davallava en el camp. Llavors sí, s’aprofitava alguna estona per assistir a alguna classe a col·legi. S’anava quasi per obligació, malgrat s’hagués de caminar una o dues hores per assistir-hi. 

Ja de més gran, tant a la Dolors, com a altres moltes més dones i homes de pagès , van ser reclamats per l’era industrial. Aquesta mà d’obra, soferta i acostumada a feixugues feines, era idònia per fer funcionar els telers de les fàbriques en les colònies.  

Aleshores no havia jornades de vuit hores, es treballava el temps que fos necessari, sempre pendents què les maquines no paressin. La Dolors, com la gran majoria de les dones d’aquesta generació,  també va estar lligada a la feina de la fàbrica. En sortir de treballar i arribar a casa havia de cuidar de l’home, dels fills i de la casa. Sense oblidar cap responsabilitat ni sofrir cap depressió. Sempre al peu del canó.  

L’única distracció ben mirada i quasi obligatòria, era anar a missa. Algun capvespre, sobretot en el bon temps, i sempre després de complir amb el treball, una mica de repòs era fer una  xerrada al carrer amb el veïnat. Fer bugada o fer safareig, com també se li deia a aquella sana costum ja perduda.

Recordo haver sentit en la boca de les persones majors: “Atenció que hi ha roba estesa”, sense jo saber ben bé que volia dir. 

Tot arriba en aquest món i arriba un bon dia que les forces aflaqueixen, a poc a poc decauen i s’ha de trencar aquesta rutina diària. En aquest moment comença el període de forçada i forçosa jubilació.  

Aleshores la Dolors, inicia un treball no gaire remunerat monetàriament, però de gran ajuda a la gent del petit poble. Fer-se càrrec de la mainada al sortir de col·legi. Així els pares, tots dos normalment, podien treballar sense cap recança pel que fessin els seus fills. Va fer un salt enrere, cap a la infantesa, i va tornar a aquella vella dedicació de cuidar quitxalla. 

Sota les ales de la Dolors, jugaven, corrien i feien el què fan els nens quan són petits. No va preocupar-se mai si eren de la terra o venien de terres foranies. Tant si parlàvem en català o castellà, ella en tenia cura amb amor.

La gent que estima, tant li fa el lloc de procedència de les persones sempre que el seu comportament sigui el correcte. 

Com a tothom, l’edat no perdona, a la Dolors també va arribar-li l’hora de l’acomiadament. Un solejat dia de primavera, quan les humils flors boscanes llueixen reflectint la llum de l’astre rei, aquella dona també d’humil naixement va deixar-nos. Amb un somriure als llavis i amb la seguretat que havia finalitzat el millor possible la seva tasca en aquest món. 

Això ve per què l’altre dia vaig trobar una persona a la qual  aprecio força, ja que la considero molt formal i va dir-me :

¾    Tu saps qui era la Dolors?

¾    Sí -vaig contestar- el meu avi n’era un familiar.

¾    Una gran dona. Ens recollia a tots els nanos per jugar i passejar. Tots, la recordem amb afecte. Malgrat fa més de quaranta que va morir, quan ens trobem amb amics d’infantesa sovint en parlem. 

Aquesta breu història ens demostra que les persones, que en un acte de proïsme sembren d’amor els primers camins de la vida d’altres, són recordades sempre amb estima. 

Miquel Pujol Mur.

LA VERITAT DE L’ORADOR.

Aquell matí passejava sense rumb cert buscant una idea, potser un petit bri d’aire que m’entretingués del tedi del diumenge al matí. Sobtadament un rètol va cridar la meva atenció. Conferència sobre la modernitat del temps resava amb lletres negres i aquell reclam va cridar la meva atenció i vaig entrar-hi.  

L’orador entra a la sala per una porta lateral. Mira distretament al públic assistent. Aleshores, saludant a uns membres de l’organització que eren asseguts en una taula posada a l’extrem dret puja a la tarima. Pausadament mou el faristol i el posa a la seva mida. Alça una mica el micròfon, donant-li uns copets, que ressonen com si fos una breu tosseta.  

Parsimoniosament obre l’ampolla que algú de l’organització ha deixat al seu abast. Fa un glop d’aigua. Llavors s’afluixa els botons de l’americana fosca. Aleshores contempla al públic sense veure’l, per culpa dels focus que li enceguen els ulls. Per ell, els espectadors són talment com una massa sense forma determinada. 

L’orador emet un lleu remor amb la boca i alçant la veu comença la seva diatriba: 

Déu, Déu i Déu!

Sí, així com un Déu hauria de ser per resoldre l’equació que algun beneït m’ha presentat a fer en la meva breu dissertació. Com si jo, un simple mortal pugues amb unes breus paraules resoldre el greu problema. I he aquí el trencaclosques a solucionar:

Si hagués alguna cosa per arreglar el món per on començaríem. 

Heu trobat, vosaltres interessats oients, la pedra filosofal que ens permeti transmutar i posar pau a aquest món embogit. Estic segur que no, sinó, no seria aquí. Estaríeu ja multimilionaris donant la volta al món en un potent iot al costat del magnats del petroli, de l’armament. de les drogues, dels que s’ha enriquit indecentment i viuríeu feliços ignorant les misèries del món. Les veus dels indefensos no arribarien a les vostres orelles, taponades pels diners i els excessos. Tot cantaria en el vostre particular edèn. 

Mireu no em vull allargar massa, podria parlar de la bellesa, de l’amor, d’allò que no és amor, però algunes persones el fan servir com a substitut. Hi ha tantes coses a millorar. Però el meu exemple serà fàcil i comprensible. En la antiguitat els fenicis canvien unes coses per altres segons un valor aproximat. Com eren grans comerciants compraven l’or i la plata a canvi de grans de vidre de bonics colors i aigües per regalar a les dones o com demostració de poder. Primera moneda per intercanvi de moltes necessitats. 

Després algú va idear un nou sistema: canviar els objectes per un paper o monedes que servien també per fer intercanvi de coses i pagar. Entregaves un gall o un porc i et pagaven amb un paper. Això va ser la primera gran pensada financera.  Podies guardar en un petit lloc els diners i no tenir tantes noses voltant per la casa. 

 I ja darrerament, l’últim esdeveniment. Ja que els robatoris feien perillós guardar els diners, vulgarment els calers o els quartos, van sortir els bancs i van recollir-los a canvi d’una llibreta. 

I què teniu ara? Una llibreta amb més o menys zeros. Que us diuen que són vostres, però que el banc ja se’n cuida de no dar-vos-els. I si van maldades, la feina que teniu per recuperar-los. 

Aleshores jo us dic que si hagués alguna cosa per arreglar el món el treball que tindríem. Deixeu l’hagués i l’hauria per una altra ocasió i aprofitem-nos dels pocs diners que tenim a la butxaca i anem a celebrar-ho, que la vida són dos dies. 

Senyors, la meva conferència ha acabat per que si hagués parlat més del compte en ficaria en un gros merder, i aleshores tindria feina per en sortir-me. Quin problema que hauria creat aleshores a tothom. 

Sincerament senyores i senyors sinó els hagués fet aquesta reflexió ara no hauria de cobrar els meus emoluments. 

Miquel Pujol Mur.

A LA CONSULTA MÈDICA

¾   Al següent....  passi, passi.
 

La noia rossa, amb bata blanca, fa passar l’home, al consultori d’urgències.

¾   Bon dia –diu al entrar.
 

¾   Bon dia!  Segui, segui... respon un metge, séc i amb ulleres- vostè dirà.

¾   Miri doctor, tinc un mal de queixal horrorós. He estat tota la nit sense poder dormir.

¾   Molt bé, molt bé. A  veure, mirarem aquest coll.

 

El metge li fa obrir la boca  i li fa una exploració, després li ausculta el pit.

¾   Uf! Esta malament això. Està tot molt inflamat. Té un en constipat de cavalls. 

¾   Escolti, que jo no estic constipat, només tinc  mal de queixals

¾   Vostè té el coll inflamat i també se li sent el pit.

¾   Que... ?

¾   Ara li receptaré un mucolític i uns paracetamols. Si ho fa tal com li dic , d’aquí dos dies estarà millor.

¾   Jo no estic constipat. Només tinc molt mal de queixals, molt. Crec que m’hauria de receptar un antibiòtic i antiinflamatoris.

¾   Sempre voleu antibiòtics, això només es per les infeccions...  sinó, no fa res.

¾   Jo no vull mucolítics... i el paracetamol  ja en prenc i no em fa res.

¾   Sembla que sap més que el metge. Aquí el metge sóc jo i dic el que s’ha de fer. Sinó, no cal que veniu

¾   Jo necessito alguna cosa que em tregui aquest mal tan horrorós .

¾   Li recepto el que crec més convenient , i pel refredat això és lo millor.

¾   És que vostè no escolta. No sap el que tinc. No veu aquest flegmó enorme.

¾   Això és una mica el coll irritat.
 

L’home s’està posant cada vegada més nerviós, entre el mal de queixal  i aquell metge que sembla tocat del bolet.

¾   Jo si que estic irritat . Estic  fart de vostè i la seva prepotència.

¾   He, he... doncs perquè ve.

¾   Penso denunciar-lo al col·legi de metges...

¾   Ja ho pot fer... que els dirà .. que vol saber més que el metge. Jo sempre tinc  raó.

¾   El què  es vostè és un imbècil, un mal educat i un  torrecollons.

¾   Sense faltar , he... Potser serè jo qui el denunciï.

¾   Si.... doncs sap que li dic.... Vaguessin a la merda.
 

S’aixeca d’una revolada, enfurismat, nerviós la extrem, surt del despatx. A la porta, la noia rossa de la bata blanca li barra el pas i l’agafa pel braç,

¾   Tranquil senyor.  Miri cap allà.... Això és una càmera oculta.

  -03-07-2015-  

 

HOLA, SÓC EL PASCUAL... Relat negre.

He entrat sigil·losament, sense gens de soroll i mantenint la llanterna encesa amb el focus petit. El pany de la porta no ha ofert gaire resistència, amb quatre moviments em deixà el pas franc. 

Els mobles i els quadres que pengen a costat i costat de l’ample passadís m’acabaven de confirmar que les meves suposicions són exactes. Una casa de gent immensament rica, molt ben elegida per omplir la meva saca. Així, trauré força diners per donar-me la gran vida que crec merèixer durant cert temps. 

Com es pot veure sóc un lladre expert que estudia amb deteniment els robatoris a perpetrar. El darrer, va ser un desgraciat accident en la meva trajectòria, que em va portar per alguns anys a la garjola.  Però ara, una vegada en llibertat he de refer el meu prestigi i la petita fortuna que em permetrà  viure com un senyor.  

No m’he adonat fins ara, que m’he apropat al centre de la mansió, que una veu sona intermitent, però insistentment. Certament és una veu ronca i un xic inintel·ligible amb un gargamellejar estrany com si tingués una tonalitat estrangera. Una dona, surt inopinadament d’una sala, em mira i potser de tan espantada no gosa dir res, només em guaita fixament. Ràpid i silenciós, he fet anar el meu silenciador, un bat de beisbol retallat, i la dona ha caigut a terra calladament com un flor quan li tallen la tija. 

Sí, és aquí en el gran saló on la veu repeteix i repeteix el seu càntic.

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala traça- aleshores calla per poca estona per desprès encetar la nova dita:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala sort- a continuació el silenci omple la foscor. Només una estona més tard, quan encara no he sortit de la sorpresa, la veu torna a cridar, ara més fort:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un acabat “gafe”. 

Girant-me he mirat atemorit en totes direccions. Els meus nervis han pogut més que el meu seny. Desesperat i cercant la veu, he recorregut totes les habitacions sense importar-me fossin les dels criats o les dels amos. Fossin grans o petits tots han caigut sota la meva bogeria. El meu desenfrenament ha estat total i el meu silenciador ha ensangonat totes les cambres. 

I la veu ressona repetidament, sense córrer, sense pausa i tornant a repetir el seu nyigo-nyigo:

¾    Hola! Sóc el Pascual [...]   

Les temples em martellegen intensament. Amb els ulls vermells i els cabells eriçats busco el fosc racó on s’amaga el culpable del meu desori. Ja desesperat, volent fugir, tapant-me les orelles per no sentir, he obert la darrera porta tancada i aleshores l’he vist. Sense pensar-m’hi gens m’he abalançat damunt seu i el meu amic, el bat, amb ràpids moviments l’ha destrossat pegant-li, un rere l’altre, tot un seguit de cops.  

El mirall s’ha estellat en múltiples trossets que com dards de defensa han ferit, amb múltiples talls, la meva fisonomia i les meves mans. Però la veu continua, una i més vegades sonant dins del meu cap.

¾    Hola! Sóc el Pascual [...] 

Poc després ha arribat la policia alertada per les alarmes. La gent de la casa ja no té salvació i a mi m’han trobat aclofat a terra, ple de la sang ocasionada pels cristalls i plorant desesperadament mentre em tornava a tapar les orelles. Un profund – NOOOO- surt de la meva gola mentre trio els vidres més aguts per clavar-me’ls un i altre cop. Sembla ben bé, que la visió de la meva pròpia sang és l’única forma d’aconseguir el silenci dins el meu crani.  

Porti senyor comissari, que signaré la meva declaració. 

Signat: Pascual. 

Miquel Pujol Mur.