EL LLIBRE D’AMIC I D’AMAT A L’INSTITUT

“Consirós anava l'Amic pels camins del seu Amat i ensopegà i caigué entre espines, les quals, li semblà que fossin flors i el seu llit fos d'amors".
 Encantadores i místiques paraules quan esbrinem que l’Amic representa l’home i l’Amat és una forma metafísica per parlar de Déu. Per tant ho podem traduir al català actual com: Cercava pesarós l’home buscant els camins vers a Déu, va ensopegar i va caure en un parany ple de dolor i tristesa (malaltia, pecat) d’on emergí pensant que això l’havia netejat dels seus vicis i per tant era un sacrifici necessari (espines) per què el camí esdevingués més fàcil (flors i llit d’amors) cap al Senyor. – Aleshores el professor va pronunciar les màgiques paraules que feia estona esperaven els seus alumnes per lliurar-se del sopor que els envaïa.- Senyors, la classe ha acabat per avui. El proper dimarts em presentaran un resum, només dues pàgines, si pot ser una mica filosòfic sobre la pràctica eremítica i la simbologia del citat text. Els recomano comprin o demanin el llibre per llegir-lo i fer un bon treball.

El Joan i l’Anna en sortir al pati de “l’insti” es miren mútuament i arronsen les espatlles. El Joan li pregunta:

 A tu que et sembla tota això de la mística.
 Noi no ho sé, sort que és una assignatura complementaria i no contarà gaire per les notes de fi de curs. Quina pallissa entre l’amic i l’amat. Segur que no eren dos homes que s’estimaven.
 Calla, que no has sentit al professor?
 M’he adormit a mitja classe i quan m’he despertat he sentit que deia fins dimarts...El llibre no el penso pas comprar, ja li treure amb prou feines diners a la mare per sortir el dissabte i anar a la “disco”. Només faltaria demanés calés per un llibre. I tu que fas.
 Malament, encara no sé on traure peles, tant em fa el pare com la mare. Ara com què només parlen de, si retallades per aquí, si retallades per allà. Em fa por que vulguin seguir les normes del govern i em quedi sense ni cinc.
 Tu rai, no tens l’avi? O l’àvia.
 Calla l’avi s’ha tornat d’un ronyós!! Com creu que el fotran a una residència no obra la mà ni per saludar i revisa la llibreta una vegada rere l’altra.
 Malament però et queda l’àvia.
 Sí, però ja saps que viu a casa la tieta i malgrat vagi i li toqui la barbeta hi ha la Imma la meva cosina, ja la coneixes, que vigila que em dóna per demanar-li igual tracte o més. Pobre iaia, entre els uns i altres!!!
 Ep, perdona se m’escapa l’autobús! Parlem més tard?
 Com vulguis.

Al vespre una ressona una trucada de mòbil a casa del Joan, baixa la música i despenja el telèfon:

 Sí...
 Hola, sóc l’Anna.- Respon alegre la veu de la noia.
 Què vols?
 Mira, com que no sé que fer he pensat...
 Però no anaves a la disco?
 Però tu hi vas?
 No, no tinc parné. Ni el pare, ni la mare, ni l’avi i pocs diners de l’àvia. Tinc una depressió... Estic a punt de plorar.
 Va no ploris ens trobem d’hora, xerrem i sopem al McDon. Després hi ha una amiga que fa una festa a casa seva i... Què et sembla?
 Per mi d’acord. Saps què, l’avi m’ha deixat el llibre dels deures i si vols diumenge vens a casa i fem el deures.
 I els teus pares.
 Seran fora tot el dia. Van a parlar amb els oncles de vacances i de retallada.
 Serem sols?
 Si què tens por. Ja saps que sóc un noi serio.
 Serio i a soles. No sé, no sé...
 Va sigues valenta. No dius que de covards no hi res escrit. A més hem de fer els deures.
 Bueno, tens raó, hem de fer els deures.

Dimarts a l’hora de filosofia el professor repassa la llista i recull els treballs sobre el llibre d’Amic i d’Amat.

 Anna, els deures.
 No, no els he acabat em falta un tros.- Posant-se vermella mentre sent els riures de la Cristina que sap on anava el diumenge.
 Joan – Demana seguint la llista el professor.
 Jo, és què jo, no vaig entendre si era per avui. A més diumenge vaig tenir una trobada “filosòfica” tot repassant el llibre. Vam parlar de mística i realitat humana.- L’Anna li fa una mirada enrabiada i al mateix temps enamorada.
 Amb qui...
 Amb...el meu avi.- Respon ràpid i el color vermell taca tènuement les seves galtes. La Cristina torna a riure’ns-en.
 Senyoreta Cristina- diu posant- se seriós el professor- L’espero en sortir a la sala de professorat per saber que li fa tanta gràcia.

Poc després es troben els tres al patí de l’Institut. L’Anna li pregunta a la Cristina:

 Què li has dit? No serà?
 No, L’he parlat de la frase del dia escrita per Raimon Llull en el seu llibre Blanquerna. L’he dit que em feia molta gràcia i m’ha deixat anar tot dient-me: Ximpleta.
 Aaah.- Deixen anar a l’uníson la jove parella.

L’AMOR A DÉU COM L’AMOR HUMÀ TENEN EN UN MOMENT O ALTRE UN LLIT D’ESPINES PER SUPERAR SENSE ESGARRAPAR-SE I CERCAR LES FLORS DE L’AMOR.
Miquel Pujol Mur
Berga, 5 març 2012.

QUAN SIGUI TARD SEGURAMENT PLORAREM I ENS LAMENTAREM.

En les nostres sortides gaudim admirant les serres i muntanyes del nostre país. Unes vegades a peu, altres en cotxe voltem i coneixem indrets que a nosaltres ens assemblem interessants.

Admirable és contemplar una muntanya, un pla, un riu o l’obra de l’home que ha perdurat durant segles a l’acció del temps i dels humans. Tot té la seva raó d’esser i la seva història que ens parla dels nostres avantpassats i les seves creences i necessitats.

Últimament hi ha una cosa que em neguiteja: EL BOSC.
Actualment se’n parla en tots el mitjans de comunicació de sequera i ens queixem que fa mesos que no plou. Els humans ens queixem per tot: si no plou, perquè plou massa; si neva, si no neva; si fa fred, si no fa fred. I em fa por si un dia ens queixarem i plorarem perquè els nostres boscos han desaparegut i plorarem la manca de previsió per evitar-ho.

No sé les avantatges o desavantatges de posseir un bosc. Tampoc ser a qui pertanyen, ni tan sols si són públics, privats, municipals o de qualsevol ens que mana o governa.

L’altre dia en un marge vaig agafar-me a uns matolls i en la meva mà l’herba van desfer-se com a sorra, pur encenall inflamable a la més petita guspira de foc. Però més enllà, a pocs metres el bosc era ple de matèria densa, bruta i seca que cremaria fàcilment. Llavors el gran desplegament: bombers, avions, camions com un exercit disposat a lluitar contra les flames destructores de l’incendi.

Durant anys hem malfiat diners en pompes i celebracions de tota indole per mostrar la nostra riquesa, atraure el turisme i hem deixat al marge tenir cura dels nostres companys els arbres.

Recordo encara no fa un parell d’anys a una dona que anava pel bosc recollint bolets però a més del cistell portava una bossa per portar-se les brosses que demostraven el pas humà. Una gran tasca que mai estarà reconeguda, no crec que a aquesta persona busqués cap recompensa, només era estimar allò que és de tots.

Sabeu com és de formós un bosc net i endreçat, sense argelagues ni bardisses seques. Un bosc on els arbres grans creixerien i no estarien rodejats d’altres arbres en perpetua lluita de supervivència. Un lloc on el foc, si n’hagués, recorreria el sota bosc, però no arribaria a cremar els arbres.

També sense llaunes o ampolles ni deixalles. Anar a practicar esport o picnic és agradable però deixant les instal•lacions millor que quan vam arribar.

I les administracions, propietaris i demés responsables dels boscos facin alguna cosa per què la massa arbòria no es converteixi amb una bomba i després plorem per les quantioses pèrdues i la destroça feta en la bellesa del nostre estimat país.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 5 març 2012

Amor?

AMOR?
-De què serveix que tornem a parlar?
- Perquè encara tinc moltes coses a dir-te...!
- Després de cinc anys de viure junts, ara em vens amb l’excusa de que tens moltes coses a dir-me!
- Tens raó d’estar enfadada, sols quan tens la certesa del que estàs a punt de perdre, prens consciencia del valor que té.
- Des de que ens varem conèixer, jo sempre he estat la teva amada, i tu al meu amat, així ha estat durant el temps que ens ha permès viure com dos essers compromesos amb l’amor ple i fecund, un amor que ens ha fet lliures, forts, que ens ha obert camins que ni imaginaven, camins fet a la nostra mesura, que ens a permet a cada instant trobar l’estel del nord en la nostra nit fosca. Un amor que omplia les absències, els dubtes; un amor que allunyava les nits fredes, les nits en que la por mossega l’ànima. Un amor que ens ha fet acceptar les hombres, enterrar les pors, reprendre el vol.
- Les teves paraules fereixen el meu cor com punyals que es claven.
- Digua’m estimada: quan he gosat trencar la màgia del nostre amor? Jo no puc viure amb aquest punyal clavat en el més fons del meu cor: em traurà l’alè i la vida!.
- Hai estimat! I tu m’ho demanes? Ara si que la meva tristesa travessa límits que desconeixia. Si no saps de què parlo, ha estat tot una farsa? Fruit de la meva fantasia, del meu desig desmesurat de cercar l’amor?
-Vaig caure en un llit d’espines creient que era un llit de pètals d’amor! Tanta era la meva follia per trobar l’amor que cercava, que no vaig saber distingir entre l’amor i la farsa?
- Estimada, si hagués nascut raig de llum, d’aquesta llum que a tu t’envolta, Deu meu, m’hauria estat donat de no triar el meu rumb, el meu destí hauria estat un punt de llum que tot ho il•lumina i tot ho sap.
- Però he estat creat home; un home que ensopega, carregat de misèries, de pors, de nits fosques i fredes. No se quan t’he fallat, si així ha estat i ni tant sols m’he adonat sols el puc demanar:
“Estimada no em deixis, no et rendeixis, encara estem a temps de començar de nou, que la vida és això: continuar el viatge, perseguir els somnis, desenterrar el temps, destapar el cel...”
Encara que el fred ens cremi, encara que la por ens mossegui i que el sol s’amagui; encara que el vent calli, encara ens queda foc a l’ànima, perquè la vida es nostra i nostre és el desig, per lo que m’has estimat i perquè jo t’estimo.
____________________________

EL MITJÓ CORREDOR

Font d'inspiració: Un mitjó.
La colla va sortir a acampar el cap de setmana. La sortida va ser programada pel divendres a la tarda, tot el dissabte i diumenge fins l’hora de dinar que ho fariem a dalt de la Mola.

El lloc d’estada era la balma dels Òbits a mig camí entre el Moncau i la Mola de Sant Llorens del Munt.

El Pere va elegir aquest punt com campament base i punt inicial de les caminades.

La Cristina, la Carme i la Neus en arribar posaren el seus equips arrenglerats al fons de la balma on la paret obrada les protegia del vent i el fresc rellent de la nit.

El Pere, el Joan i el Marc van preferir dipositar les motxilles en un petit marge més proper del lloc on encendrien el foc per cuinar i que pensaven mantenir encens tota la nit per escalfar un xic la gran cova.

El Pere, el Joan i la Carme més decidits i també més avesats a sortir a la muntanya van anar a buscar llenya pels voltants. La Cristina i el Marc van anar a la propera font Flàvia a omplir totes les cantimplores d’aigua fresca.

Quan van tornar la Neus havia recollit, les brosses, les llaunes i aquestes petites deixalles que sembla impossible que ningú pensi recollir per portar-se a casa i les ha posat en un racó. Critiquem les brosses al carrer de la ciutat però oblidem que la muntanya és un jardí ple de plantes, un passeig que condueix directament a la natura i del que també és necessari tenir cura.

Encesa la foguera i assentats al seu voltants sopaven tranquil•lament passant-se l’aigua i també fent entre mos i mos un glop del vi de la bota que portava el Pere. Entre rialles i bromes passaven una agradable velada parlant de mil coses.

La Neus s’aixeca per buscar un jersei a la motxilla i en arribar s’ajup per agafar-lo, de cop i volta, fa un bot impressionant, mai ningú podia pensar que pugues saltar tant, però més impressionant va ser el crit que sortir de la seva gola.

 AIIIIIII!!!- Un crit sorprenent, amb l’agudesa de la Callas, llarg i amb una cadència impressionat i repetitiva, vull dir que s’acabava amb una i prima i esfereïdora, a continuació s’alçava amb una a quasi impossible per la millor mezzosoprano del món.

Tots vam córrer per veure que li passava, no fos el cas que s’hagués fet mal i quan arribàrem al seu costat només van veure un mitjó que corria lleuger i s’esmunyia en un forat de la paret.

Les noies van quedar-se consolant a la Neus i els nois vam perseguir al ràpid mitjó que corria galeria amunt. Aquí va començar la nostra desgracia, alertats pels crits i el soroll que fèiem perseguint al maleït mitjó, els ratpenats que viuen en les fosques i múltiples galeries es van esvalotar i espantats van despenjar-se del sostre, encegats xocaven entre ells i damunt nostre. Sabeu que es sentir les ales batent en aquell espai tancat i fosc. Els cops que ens donaven, els seus xiscles aguts i el notar a la cara els seus cossos i la seva pell es donava una sensació desagradable. Vam posar-nos de quatre potes per fugir i sortit el més aviat possible fora de la negra galeria.

No ser dir que va ser millor o pitjor. Nosaltres fèiem un tap a la cova però quan vam sortir a la balma els ratpenats van escapar esfereïts i xisclant més fort al veure el resplendor de la foguera.

El quadre era dantesc, les noies cridant i tapant-se sota els sacs de dormir. Els nois saltant per treure els animalons de la cova. Els ratpenats perduts, espantats, fem volades sense rumb i l’olor a socarrim del foc.

Per fi els animalons van fugir i rere ells nosaltres. Només van tenir temps per mal agafar les motxilles i fugir. Fins i tot ens vam oblidar del sopar. Finalment a fora vam trobar aixopluc a l’aire lliure sota uns pins i alzines propers i damunt d’una catifa verda de fanals.

Dormir no vam dormir, nerviosos i amb fred. Les noies ploroses i tots noies i nois empipats a més no poder, així ens va trobar el nou dia. Sort que la joventut és un tresor d’incalculable valor. Després de recollir la resta del nostres atuells i esmorzar vam decidir continuar la nostra excursió canviant això sí el lloc.

En tornar a la Cristina li vam regalar un parell de mitjons nous i a la colla li vam posar el nom de “RATPENATS”

EN LA JOVENTUT, LES AVENTURES I ELS TRIPIJOCS FAM MADURAR I AL CAP DELS ANYS SÓN RECORDS INOBLIDABLES.

Escrit de Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 2 març 2012.

PENSAMENTS DE COLORS

Fa un parell de dies vaig tenir un bon disgust, al baixar al jardí, per veure les meves flors que tan cuidava i que havia ben tapat, per por de les darreres gelades; al destapar-les, ja pensava que estarien una mica tocades, però no! estaven mortes del tot; glaçades completament. M’he entristit, les flors tan boniques que tenia i ara, tot en orris. Vaig estat tot el dia enfurrunyada envoltada per pensaments foscos, negres, empipada amb el temps, les glaçades i amb tot i amb tothom.

Ahir quan em vaig llevar encara em durava l’empipament. De cop em vaig dir; Canvia de xip. Prou d’estar trista i de veure-ho tot negre. Pensa en positiu, pensa en color. Les coses que es poden arreglar s’arreglen. Endavant. Pensaments de colors... i mans a l’obra.

Després de treballar-hi tot el dia, avui, així és el meu jardí, esplèndid ufanós, torna a estar ple de vida i de color, està ple de...
PENSAMENTS DE COLORS!!!

EL CARRERÓ

Era molt tard, aquell dia quan ella tornava cap a casa, i sempre li havia fet basarda passar per aquell carreró estret, sense gaire llum, només il•luminat per un vell fanal que donava tant poca claror que gaire bé era fosc tot el carrer, però era el camí més directe per tornar a casa. Mai havia tornat tant tard com avui, era prop la una de la nit i no es veia ningú enlloc; només escoltava la remor dels seus passos que ressonàvem en mig d’aquell silenci. Tenia el cor encongit docs es deia que per les nits, per allà, si reunien persones de no gaire bona pinta, i les xafarderies deien que si feien intercanvis; vaja, que si venia droga.
De sobte, va veure aquell home palplantat allà, com una ombra, repenjat a la paret d’una vella casa, quasi li barrava el pas. La primera intenció va ser tornar enrere; però, no! Era valenta i no s’acovardiria. Va passar pel seu costat sense mirar-lo, aprestant el pas, mentre li arribava una flaire embafadora d’alcohol a la cara. Va sentir que ell li deia alguna cosa, però no en va fer cas. Quan ja quasi havia passat el perill, sent com la agafant fortament del braç,
-No corris tant preciositat. Podríem fer moltes cosetes junts!!!
Es va espantar terriblement al sentir la seva grapa al damunt, però amb molta sang freda li va contestar,
-Si, molt bé. Quina classe de cosetes vols fer. Una d’aquestes?
I desfent-se del seu braç, amb un cop sec, li va fer una clau de taekwondo, un cop de puny a l’estómac i una coça a l’entrecuix, que va fer cargolar a l’home sorprès d’una reacció que no esperava.
La noia va aprofitar el moment i va arrencar a corre, mentre l’home es refeia i corria darrera seu. Al trencar la cantonada, ja prop de casa , es topa de nas amb un altre persona i se li va escapar un crit. Llavors va veure que era un mosso d’esquadra i es va tranquil•litzar,
- Em persegueixen, aquell home em vol fer mal!!!
- Com vas sola pel carrer en aquestes hores? Va, que t’acompanyo fins a casa.
Mentre el mosso l’acompanya a casa, l’altre home , s’ha quedat parat a la cantonada, sense moure’s. Quan la noia, ja ha entrat a la casa, el mosso se’n va directa cap a ell, amb el posat seriós, i al arribar al seu indret li crida empipat.
- Estàs boig? Una altre vegada embolicant-te amb mosses del barri. Que vols que se’ns descobreixi el pastel? Va, dóna’m el que portes i fuig d’aquí, de presa.

UN PETIT REGAL.

Un matrimoni jove amb el seu fill esperen en el moll de Sidney per embarcar en el vaixell que els ha de portar fins a Birmània. Fins aleshores el viatge ha estat pesat ja què enllaunats en l’avió des de Barcelona el temps se’ls ha fet llarg. Trenta-quatre hores dins l’aparell malgrat l’avió sigui nou i espaiós, i les hostesses molt amables, són cansades. Finalment s’havien cansat de veure, fins i tot, les cares dels altres passatgers.
I el frunzir dels motors, suau però insistent i perdurable havia fet que la Mònica hagués de demanar un calmant a l’hostessa. El Marc neguitós per la seva dona tampoc estava molt seré i el petit Pol feliç com un gínjol, inquiet i juganer el treia fàcilment de polleguera. Sort va tenir va tenir el nen de les hostesses que van fer-lo jugar en el saló de l’avió. L’Erika, una polonesa alta i ferma que es notava que tenia molta experiència i moltes hores de vol li va regalar un peluix amb la figura d’un petit coala.
La Erika no sabia català i al regalar-li li va dir en francès:

 Prenez vous petit garçon, c’est un petit jouet per toi.

El Pol no l’entenia però el Marc que xampurrejava una mica de francès ho va comprendre i fa dir-li al nen que li fes un petó a l’Erika. Al rebre’l la noia va posar-se vermella i unes llàgrimes van caure-li galtes avall, va aixecar-se i mig somicant va refugiar-se a la cabina de les hostesses.

El Marc m,entre amb un ull mirava a la seva esposa, la Mónica, que mal dormia va cridar a una altra hostessa que per sort entenia el català i li va preguntar.

 Què s’ha molestat?

Mentre entregava un got de taronjada al passatger de la fila de darrere li respongué.

 És que l’Erika fa poc va perdre el seu fill i fins ara no s’havia recobrat. L’hi feia tanta il•lusió. L’estimava amb bogeria.

Poc després l’Erika sortia de la cabina i jugava a estones amb el Pol.

Quan va aterrar l’avió, en sortir, les hostesses acomiadaven els viatgers i el Pol va agafar-se a l’Erika i li va fer dos petons a cada galta. La dona va reprimir-se per no plorar però va abraçar-se al nen com si no el volgués deixar marxar. Finalment va donar-li la mà, empenyent-lo cap els seus pares i un ample somriure va brillar en els seus llavis.

EN TOTES LES SITUACIONS ELS SENTIMENTS ENS MARQUEN LA VIDA I DEIXAR-LOS SORTIR, MALGRAT SIGUI PLORANT, DESCANSA L’ÀNIMA.
Miquel Pujol Mur
Berga, 25 febrer 2012