SANT JORDI DE CERCS. CERCS. ALT BERGUEDÀ

Crònica de la matinal de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a l’església de Sant Jordi de Cercs.

Pujant per la carretera de Berga a Guardiola de Berguedà un cop passat el poble de Cercs hi ha una cruïlla molt ben indicada que porta a Sant Jordi de Cercs. Damunt del poble seguint el senyalitzat camí de Sant Jordi s’arriba a aquesta església.

Cercs (nom històric Sercs i també s’anomena el lloc antigament Pont de Rabentí) és una vila i municipi de la comarca del Berguedà. Compren els nuclis de població de Cercs (322 h), Sant Jordi (711 h.), la Rodonella (160), Sant Corneli (117 h.) i Sant Josep (14 h) segons dades 2008.

El nom de la vila procedeix del mot quercus (roure en llatí).
El terme de Cercs tenia antigament dues parròquies, Sant Andreu i Santa Maria. L'església de Sant Andreu de Cercs, encimbellada vers el NW del terme, va canviar a finals del s. XIX d’advocació i va ser dedicada a Sant Jordi. Prop seu s'edificà el nou barri obrer de les mines de Fígols, traslladat de Sant Salvador de la Vedella, que per això s'anomenà de Sant Jordi (720 m. alt). Fou construït a la dècada del 1970, inaugurat en 1976, amb motiu del trasllat forçós del habitants de Sant Salvador de la Vedella, que s'havien quedat sense cases ja que el seu poble desaparegué sota les aigües del pantà de la Baells. Els carrers són rectes i hi ha una plaça central.

El nom de Cercs (Cerchos) apareix esmentat en l’ACCU com una de les moltes esglésies que formaven part del bisbat a la zona del Berguedà a finals del s. X o principi del XI.
L’a. 1149 Pere de Berga donà a Pere Ramon , la seva dona Ermessenda i al seu fill tot l’alou de Cercs (...in Cerchuns) a canvi de rebre anualment la tasca d’espelta i quatre argenços de carn.

S’esmenta en la visita de Galceran Sacosta al deganat de Berga, així com el rèdit anual de set lliures catalanes que pagava com a parròquia a la Seu d’Urgell.

L'edifici romànic (restaurat recentment) de Sant Jordi de Cercs és, per tant, l'antiga de Sant Andreu, un temple romànic que deu datar de la fi del segle XI o del començament del XII.

Té una nau amb volta de canó i en el segle XIII va ser sobrealçada i tornada a cobrir amb volta de canó apuntada. Per tal d’assegurar el sosteniment d’aquesta volta més feixuga fou necessari reforçar els murs primitius romànics i bastir l’església de bonics arcs torals. També van ser construïdes dues capelles laterals en volta de canó.

L’absis, a llevant, és semicircular cobert amb un quart d'esfera. Es construït amb blocs de pedra regulars i de petites dimensions. A l’absis hi ha dues finestres. Una original finestra en forma de creu en el mur que tanca la nau damunt l’absis. La nau de l’església s’il•lumina mitjançant unes finestres en el mur de migdia.
La porta actual és al mur de migdia i correspon a l’entrada original. És de arc de mig punt fet de grosses dovelles. A ponent hi ha les restes tapiades d’una altre porta i a sobre un ocul segurament obra d’anteriors reformes.

A ponent s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls, construït en època moderna, de formes altes i esveltes.

Durant la restauració d'aquesta església que es féu el 1969 foren trobats un fragment de l'altar original i una curiosa lipsanoteca (reliquiari en forma de capsa o arqueta) en forma de bressol.

El 23 d'abril, es fa un aplec votiu a l'ermita de Sant Jordi, on es reparteixen pans beneïts.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 29 gener 2012.

LA MALEÏDA CRISI !!!

La crisi. Una crisi!!! Si només fos una sola de crisi; però jo ja vaig per la quarta o la cinquena, però no per aquest ordre, ara m’exploten al damunt, totes alhora. No se que haig de fer?

La primera que vaig patir, va ser una crisi de parella, ja en farà tres anys, una gran crisi que va fer petar el matrimoni. Aquesta estaria ja superada, sinó fos que el mal perxat de l’Esteve, fa tres mesos que no em passa la paga de la Júlia, i això influeix en les altres. Quan ens vam separar; amistosament? Em va deixar el pis per mi i per la nena, no va voler res de diners, però es clar, jo havia de continuar de pagant la hipoteca. Tothom em deia que havia fet un bon negoci.

La Júlia ara ha fet dotze anys, està en plena crisi d’adolescència, i jo sóc qui la pateixo. Està completament rebel, contra tot i contra tots. No accepta algunes de les coses a les que per la crisi ha hagut de renunciar. La roba la vol de marca, i no pot ser. Ha hagut de deixar algunes activitats, com el ballet, l’anglès, o la gimnàstica, segueix amb la música, que li paga el seu pare. Per ella jo tinc la culpa de tot. Estem sempre com gat i gos.

Amb la paga d’ell i el meu sou podia anar tirant; pagar l’hipoteca, que vam fer per trenta anys. Els meus pares ja m’avisaven que era una bestiesa això d’embarcar-se per tan temps. Ells quan s’havien fet la caseta, allà pels anys seixanta, anaven estalviant, estant-se de moltes coses per poder acabar-la. Jo em vaig deixar convèncer per l’Esteve, de comprar aquell pis tan gran i pagar-lo poc a poc, amb molts anys, així, no havíem de renunciar a res, amb el sou que guanyàvem entre els dos podíem viure bé. Bons restaurants, viatges exòtics a terres llunyanes, caps de setmana de cine, a l’hivern a esquiar. Llavors va néixer la Júlia i ho vam celebrar com cal. Vam viure una època daurada. Tot se’n va anar en orris quan ell va conèixer a l’Ester. Tot es va acabar i va començar el malson.

I ara, la feina. Fa temps que anava de mal en borràs. Al final de l’any passat, volien fer reducció de personal, jo i sis persones més anàvem al carrer. Després d’una reunió amb l’empresa, vam acordar que tots faríem menys hores, cobrant menys, però mantindrien la plantilla, això seria temporal, fins que la cosa es recuperés una mica. Mai agrairé prou als companys que volguessin acceptar aquesta decisió. Cobrem més poquet, si, però tots continuem treballant.

Ara amb el sou més minso i l’Esteve que no em paga, no se com fer-ho. Aquest dos mesos he hagut de recórrer als meus pares per poder pagar la hipoteca, però ells són grans i ja em van dir que l’ajuda era puntual. No puc perdre el pis. Necessito trobar una solució urgent. Estic desesperada!!!

TRES MESOS MÉS TARD. Ara acaba de marxar la Sofia. Quina sort més gran ha estat la seva trobada. Primer jo era molt reticent a ficar una persona estranya a casa. Quan aquell dia que estava tan desesperada, la fornera em va dir si sabia d’algú per llogar una habitació, a una nova professora que vindria al Institut del poble, per un o dos anys li vaig dir que no. Després de donar-hi moltes voltes, a la tarda i vaig tornar i li vagi dir que jo li llogava una habitació a casa. La Júlia es va rebotar molt. Ficar algú a casa!!! Que m’havia pensat!!! Ara, està molt contenta . La Sofia és una persona encantadora, a més d’habitació té dret a cuina, i a tot , vaja, comparteix pis amb nosaltres, ens avenim molt i amb el que em paga puc pagar la hipoteca. Es una persona molt intel•ligent, a més entén de psicologia i d’adolescents i m’està ajudant molt amb la Júlia, se l’ha guanyat amb pocs dies.
Jo he aprés moltes coses amb la Sofia; parlem de temes interessants; amb ella he descobert el menjar saludable i la bona cuina. He deixat de comprar menjars preparats. Anem juntes al mercat i comprem productes frescos i de temporada i els cuinem de forma senzilla, també en fem de més elaborats. Cosa que va molt bé per la salut i també per l’economia, gasto menys i mengem millor. Ella també està molt a gust amb nosaltres, i no troba tant a faltar a la seva família que té a l’altre punta de la península.

La feina no s’ha arreglat, de moment segueix igual, però tampoc ha empitjorat, que ja es molt.
Com que tinc més hores per mi, les dedico a la casa i a la cuina i gaudeixo amb el que faig. Una de les satisfaccions més grans ha estat avui, quan la Júlia m’ha dit,
-Mama, que bo és aquest dinar. Ara cuines millor que l’àvia.

La crisi, o les crisis, no estan solucionades, però les vaig trampejant i sembla que de moment me’n surto prou bé.

- gener de 2012-

EL JOAN I LA TORRETA.

 No, mamà, no, no toquis aquesta torreta!
 Per què, Joan? Només vull plantar uns pensaments com aquells tan bonics que hi havia l’any passat.

El nen es retorça les mans tot amoïnat, capcot i ballant una mica amb els peus.

 No mamà no remoguis la terra! Per favor!

La mare tota estorada per l’actitud del Joan se’l mira preocupada. El seu fill és un xicotet com molts nois de la seva edat. Els seus cinc anys no el fan destacar per alçada dels altres nois de la seva classe. Una mica prim és tan juganer com altres nens. Per primera vegada la seva mare el veu indecís, com disposat a callar per davant de tot, mig avergonyit i inquiet per la terra de dins el test.

La mare agenollada al patí mira sense entendre res i allarga altre cop la mà per tocar la terra sense comprendre la dèria del seu fill. Només avança la mà quan el Joan torna a somicar i diu mig plorant.

 No mamà, no , no la toquis sinó no creixeran.

La mare aleshores compren que hi ha un misteri, s’asseu en el terra del patí i prenen al nen per la mà primer, pel braç després, l’asseu al seu costat i li fa recolzar el cap damunt seu.

 A veure Joan , diguem la veritat. Qu’e passa amb aquesta torreta?
 Res mamà, no res...
 Va explica-m’ho i no et renyaré si el alguna entremaliadura. Diguem- mentre l’acarona i l’acosta més a ella.
 Res mamà ahir va vindré l’avi i vaig escoltar quan parlàveu. No sempre estic jugant, m’agrada escoltar a l’avi quan parla de com treballa el camp. De llaurar, de sembrar, de batre, i tantes coses que sap fer al seu hort al poble.
 Bé,- diu lla mare- continua.
 Llavors vaig sentir que deies com de malament va la feina al pare i que anàveu justos de de diners.- El Joan calla i abaixa els ulls.
 Va digués- apressa la mare, mentre l’acaricia el cap i els cabells posant-li bé.

El Joan fa un esforç, s’empassa la saliva i acaba per enraonar.

 Vaig agafar-te una moneda i la vaig plantar i regar en el test. Al matí l’he regat i cada moment me la miro per veure quan puc recollir la collita per donar-te-la i no quedeu sense diners. Mare, Creus que trigarà molt. He fet malament...

La mare li dóna un petó a cada galta i li parla:

 No et preocupis per la moneda- fent-li més petons. Al vespre a l’anar al llit tu explicaré però no t’amoïnis no tocaré la torreta.

El Joan alleujat marxa a jugar amb els seus joguets i poc després s’arregla per anar a col•legi.

L’ INNOCÈNCIA DELS INFANTS ÉS UN TRESOR QUE HEM DE MIRAR DE NO PERDRE I ELS NENS I LES NENES SÓN EL FUTUR EN AQUEST DESQUICIAT MÓN.

Miquel Pujol Mur.
Berga 27 gener 2012

Conversa de gats

Una conversa de gats

-Tu entens què els hi passa a aquests humans? Miaaaauuuuuu
- Estan bojos, ja t’ho dic jo miaaaauuuuuu
- Necessiten tantes coses per viure....
- Ara diuen que tenen una crisi molt gran. Acomiaden a la gent de la feina, els hi prenen les cases perquè no les poden pagar, a d’altres els hi baixen el sou.
- Fan servir una cosa que en diuen cèntims , que son papers o trossos de ferro i a canvi d’això es venen l’ànima.
- Son raros ja ho dic jo: Per viure, per ser feliç, tant sols fa falta tenir quelcom per menjar, i un lloc on viure.
- Home!! Ara parles de nosaltres…………….Ells , pobres son diferents. S’han de tapar el cos, han de cuinar el menjar, es posen malalts, i necessiten metges, i s’han d’escalfar pel fred. De fet no estan evolucionats com nosaltres……
- Si nomes fos això!! Necessiten cotxes cada vegada mes grossos, necessiten ordinadors i se’ls canvien perquè es passen de moda, necessiten mòbils i ara ja no poden passar sense. Però es que a mes els tiren i se’n compren de mes moderns i que facin mes coses. No en tenen prou amb tenir roba, han de tenir roba de marca i molta!
- I quan volen fer vacances se’n van de creuer, o ben lluny i a lo millor ni tant sols gaudeixen dels paisatges, la cultura i tot això
- I de les teles que me’n dius? Cada vegada han de ser mes grosses, i fan no se quantes coses i ara fins i tot s’han de posar unes ulleres per veure no se què. Compren i tiren, i tiren i compren.
- I son tant burros que s’han de fer uns tips de treballar per poder gastar.
- I lo dels bancs? Has sentit parlar dels bancs
- I tant, si no parlen de res mes!!. Aquests si que han estat els llestos. A lo tonto a lo tonto s’han fet els amos del mon. Primer han creat la necessitat de tenir i comprar, i després els han enganxat pels ous perquè no hi ha qui pagui el que gasten.
- Es veu que aquests bancs deixen cèntims als humans i ells els hi han de tornar el doble o el triple del que els han deixat.
- Però això de la crisi no ho acabo d’entendre. Com ha passat això?
- Perquè son burros, home!! Burros, egoistes, avars, ambiciosos, i covards
- Home! No els deixes gaire bé ara
- Es el que es mereixen. Hi ha humans que han orquestrat aquesta disbauxa. Gent que ho volen tot: Moltes cases, iots, poder, luxe, etc. I d’altres que sense ser tant egoistes, van fent el viu-viu sense voler veure la realitat. I quan els hi cau la garrotada ploren. Això sí nomes ploren els que els hi toca el rebre perquè els altres segueixen fent veure que no passa res. No han estat capaços de veure els senyals, ni d’escoltar els que els han avisat. I mira: hi ha uns quant f. de p. que s’han fet rics a costa d’uns altres. Però tots al seu nivell en son responsables de tot el que passa.
- Has sentit a dir que els mòbils mateixos estan fets d’un material que es escàs i que per obtenir-lo fins i tot ha mort gent?
- Sí, al Congo fan guerra per veure qui es queda el coltan que es un material indispensable perquè funcionin aquests telèfons. Però la majoria de gent no ho sap.
- Ni tenen ganes de saber-ho. Saben que hi ha guerres pel petroli, però no fan res, gasten tant com poden. Han quedat atrapats en una trampa. La trampa del consumisme exagerat, la trampa de carregar-se la terra, de gastar tant que la terra no té temps de recuperar-se del consum extrem, que fan. I al damunt mal repartit : uns ho tenen tot i d’altres res.
- Però d’això no en te la culpa la gent de peu. Tu saps tant bé com jo, que molts son capaços de donar a d’altres i compartir.
- Es cert, això es cert. I aquests son els que poden canviar les coses i enviar a la merda aquest sistema tant malèvol que tenen. Es tant fàcil com tenir menys i mes ben repartit.
- I que podrien fer?
- Doncs coses tant senzilles com no canviar els mòbils perquè en surten de millors els hi haurien de durar molt, I el mateix amb els cotxes, I no comprar tanta roba, I no llençar l’aigua, I comprar mes coses de comerç just i local, i no tant de grans cadenes que son els que fan que l’economia vagi tant malament i que solen fer negoci brut, I no ingressar els cèntims en bancs que no se sap en que els inverteixen, i que enganyen al personal, i no agafar préstecs. I no jugar a la borsa
- Sí, cal que s’ho plantegin seriosament. Perquè no saben que actualment consumeixen 26 vegades que a mitjans del segle vint.
- I mentre 4000 milions de persones viuen en estat de pobresa
- Ja cal que es posin les piles
- I tant!!....................... Ei mira el cuiner del restaurant surt amb les sobres. Ho compartim?
- I tant! miaaaaaaauuuu

EL KALANCHOE

Avui , he comprat un kalanchoe, amb aquest nom sembla que qui sap que sigui. És una planta molt maca, amb unes flors precioses, la meva és de color ataronjat, però n’hi ha de tots els colors. De fulles verdes amples i brillants i de flors petitetes formant petits ramells; és una planta bàsicament d’interior, li agraden els ambients càlids, no suporta les baixes temperatures .

Ahir vaig llegir al diari, un reportatge sobre aquesta planta, que és el que m’ha fet decidir la compra. A més de la bellesa que té, la planta és molt beneficiosa per la casa, i pels espais tancats. Es una purificadora de l’ambient, renova l’aire. Les seves fulles verdes i carnoses, absorbeixen els tòxics de l’aire, actuant com un filtre.

Depura les substàncies que desprenen els objectes quotidians com ara mobles, materials sintètics, equips informàtics, telèfons i mòbils. Avui en dia que totes les cases i ha un fotimer d’aparells electrònics, ordinadors, microones consoles, ipads... i tantes altres substàncies químiques i tòxiques, que passen a l’aire i que respiren directament els nostres pulmons.

Si qualsevol flor fa que la nostre casa sigui més agradable, aquesta a més aconsegueix que l’aire sigui més respirable i més net, cosa que repercutirà directament en la nostra salut, farà que ens sentim més bé.

Per tal que compleixi la seva funció, hem de tenir una mica de cura de la planta, vaja, se l’ha de mimar una miqueta, li agraden els llocs lluminosos i temperats, la terra de jardí ha d’estar barrejada amb sorra. S’ha de regar més a l’estiu..., i mantenir una bona temperatura, no excessiva.

Plantar i cuidar una d’aquestes plates, és com portar un bri de natura, un alenada de frescor, dins la casa, i llavors és produeix la meravella: les substàncies nocives són filtrades com per art d’ encantament per la planta que fa de central depurativa. Els components orgànics volàtils( el benzè, la acetona, l’amoníac...)són fulminats. Les fulles han fet el prodigi, l’aire viciat ha estat conjurat.

Amb totes aquestes meravelles que fa la planta, penso que amb una en tindre poc. Demà aniré a comprar-ne una altre!!!

ESPURNES DE DIETARI, 9

Dia 10 de gener de 2012

Avui volia començar a escriure aquest relat sobre la crisi. Aquesta famosa i polèmica crisi que ja fa massa temps que ens dóna turment! Però és clar, no sé què hi podria posar de nou... Em sembla que aquest ja seria el tercer que he fet sobre el mateix tema.

En el primer, comparava els temps actuals amb els que es van viure  després de la Guerra Civil. Tot allò no deixava de ser una forta crisi, encara que llavors se’n deia misèria!

Més endavant n’escrivia un altre que, tot i que també esmentava aquells temps, a més recalcava  la manera com ens hem anat creat unes necessitats que, en molts casos, no caldrien i com en alguns països, per exemple a Xina, hi ha gent que encara viuen amb precarietats.

I no parlem de tercer món... perquè si ens hi comparem, podem ben creure que encara som una mica afortunats. Així que sapiguem viure amb alegria i conformem-nos  del que tenim que encara diuen que vindran temps pitjors!

Uf...! On dec tenir el cap avui? Semblo la meva iaia! No sé què m’està passant ara mateix... Això no ajudarà a ningú a sortir de la crisi! Tot allò que deia la gent d’abans, que havíem de ser  previsors com les formigues... ara ja no mola! A més, si tampoc no hi ha feina! Estalviar seria com un miracle, i els miracles, sembla ser que també han passat a la història!

No entenc com em pot fallar la inspiració, si el tema ja no pot ser de més actualitat! No es parla de res més... crisi i més crisi! Quina és la solució? Qui l’ha de arreglar? El Rajoy? Ho dubto... més aviat ens haurem d’apanyar com puguem!

Siguem realistes! El que hem de fer és imitar aquestes persones tan intel·ligents que han fet grans fortunes sense trencar-se cap os de l’esquena, cadascú amb el seu propi estil. Per exemple, recordem  la famosa operació Malaya a Marbella: Julián Muñoz i la seva camarilla; també al Mario Conde i Javier de la Rosa... Aquests ho han sabut fer tot de perles, per tal de no arribar en aquest extrem! Encara que hagin passat una temporada a la garjola, no té cap importància... després, quan han sortit, els han empaitat per tot arreu oferint-los-hi l’oro i el moro, tot plegat només pel fet d’explicar les seves experiències a tots els canals de la televisió; més ben dit a tot Espanya i part de l’estranger! Això els ha fet molt més  rics encara! I no oblidem al Francisco Camps, ni tampoc al Fèlix Millet que juntament amb aquest xaval dels ulls blaus que  va captivar una princesa, serien els personatges més adients per donar-nos classes sobre el tema. No per sortir de la crisi, sinó per no arribar-hi! Sempre val més prevenir que curar!

De totes maneres, penso que cadascú ha de prendre model de qui més li convingui i, mentrestant, anar ballant el ball que toquen. Quin remei queda! Ara, per distreure’m, em miraré aquest vídeo del youtube que és força entretingut!

http://www.youtube.com/watch?v=B1geUmzQwps&feature=player_embedded

23 de gener de 2012

ST. JAUME DE FÓRNOLS A MONTARGULL. ALT URGELL

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a l’ermita de St. Jaume de Fórnols prop Montargull. La primera notícia sobre aquesta ermita va ser en la nostra visita a Fórnols quan al sortir del poble van veure un cartell que ens mostrava el camí per arribar-hi. Malgrat ens agrada caminar, una de les nostres dèries, vam consultar uns mapes hi van adonar-nos que des de Montargull s’hi arriba en pocs temps. Aleshores vam preferir anar-hi per la carretera de Tuixén a Sorribes de la Vansa

Passada la font al costat de la carretera d’aquest nucli de població, Montargull unes poques cases i un establiment de Turisme Rural, hi ha una pista de terra a la dreta i seguint-la s’arriba a l’ermita. Les vaques ens miraven sorpreses i ens mostraven les seves banyes alçades.
L’església de Sant Jaume, també coneguda com a Sant Marc o la Mare de Déu de Sant Jaume es troba isolada en uns camps de pastura.

Està situada en el terme de Fórnols del Cadí i es pot identificar amb l’altaris Sancti Yachobi apostoli, cuius ecclesia constructa permanent in pago Corneliani, altar on es publica el testament sacramental de Pere Guillem a l’any 1072. No s’ha pogut trobar cap més notícia ni document.
Ës un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular, obert mitjançant un plec que forma l’arc presbiteral. A primera vista impressiona per la seva grandària però al donar-li la volta descobreixes l’espai de l’enrunat segon habitatge.
La porta d’arc de mig punt, s’obre a la façana sud on també hi ha una finestra de doble esqueixada com la situada al centre de l’absis, malgrat que aquesta és paredada interiorment. A la façana de ponent s’obre una altra finestra de forma quadrada, més tardana. Aquest mur és coronat amb un senzill campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’església fou ampliada al costat nord i sobrealçada amb la construcció d’un edifici per habitatge actualment arruïnat i el seu interior cobert per les plantes, bardisses i gavarneres.
Els murs són aixecats amb un aparell de carreus en filades uniformes i regulars. El cos absidal fou construït amb un aparell de carreus ben tallats i polits que formen un senzill ràfec bisellat en la coberta. Malgrat les formes dels aparells són treballades en certa diferencia l’edifici pregona una gran unitat de concepció.

Les formes són pròpies de l’arquitectura del s. XII, moment en que s’ha de siruar la seva construcció.

Antigament al voltant de l’església es feia una fira de resines i altres productes del país. Actualment s’hi celebra un aplec el dia de Sant Jaume.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 22 gener 2011.