HEM FET LA VOLTA ALS ESTANYS DEL CARLIT

Com una gran part dels divendres els membres de la nostra colla, l’Àngela, la Rosa el Lluís i el Miquel ens van aixecar d’hora, i sense plorar, per fer una nova sortida. La nostra intenció és aprofitar aquests dies del mes de setembre per aproximar-nos al Pirineu. Ens semblà que les condicions atmosfèriques són més propicies.
També volíem conèixer una part de la nostra terra, la Cerdanya francesa de la que malauradament vam quedar marginats pel Tractat del Pirineu de l’any 1659 signat per Felip IV.
A dos quarts de 7 ens va reunir per sortir de Berga en cotxe en direcció a Puigcerdà. Vam travessar la frontera per la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), continuarem el viatge en direcció a Sallagosa i Montlluís. En la rotonda d’entrada a Montlluís hi ha molt ben senyalitzada la direcció per arribar fins els estanys de les Bolloses. Aproximadament fins al primer llac uns 90 quilometres.
Durant els mesos de juliol i agost les autoritats franceses no deixant arribar, amb cotxe particular, fins el llac. Tenen muntat un servei de navetes (autocars) que traslladen els excursionistes (randonneurs, queda bé així en francès) fins el refugi, cobrant és clar. En aquest món, si no és a canvi del vil metall, pocs serveis hi ha de franc.
Vam aparcar el cotxe a la zona indicada, sota la presa de l’estany de les Bolloses. El mur de ciment ens imposà només el pensar en la quantitat d’aigua que manté retinguda. Vam agafar els estris, motxilla i pals, i vam començar el primer tros de camí que ens aproximà al Hotel de les Bones Hores.
Davant l’hotel comença assenyalat per un grup de pedres el camí per fer el recorregut, ja afamats per la matinera sortida i el viatge, abans de cremar calories vam decidir sumar-n’hi unes quantes més.
Davant nostre el llac i tot un reguitzell de piragües inflables per fer la delícia dels afeccionats a l’esport nàutic. Precisament a nosaltres, gent de terra endins, l’aire fresc i la visió de l’aigua, també freda, no ens inspirava gaire l’esperit.
La nostra caminada era visitar la vessant oriental del Carlit que forma part del circ glacial on s’origina el riu Tet.
Després d’esmorzar vam iniciar la ruta que com tots els camins de muntanya s’inicien pujant. Arrels i pedres van ser els nostres companys de viatge durant una estona fins arribar a la petita paret que com gats vam ascendir. La paraula gat em va bé per donar la benvinguda a la nova companyia a casa de l’Àngela i el Lluís, la gateta Rosseta.
I després de passar el petit mur vam continuar el camí per un senderol on van tornar a ser companys de viatge de les pedres i les arrels. Una mica més tard prosseguirem el nostre anar endavant seguint les marques grogues, alguna de blava i les fites, més d’una de grans dimensions. Les pedres no han volgut acomiadar-se del nostre camí i com si fos un laberint pugem fent giragonses cap a la dreta o l’esquerra.
Ja a dalt del primer tram veiem a la nostre dreta l’estany del Viver però no ens deturem perquè sabem que a la baixada hi tornarem a passar.
Més amunt albirem l’estany Negre, el Sec i el de la Comassa. Pel costat del darrer estany prosseguim muntanya amunt. Passem un pujol per baixar després el torrent que uneix dos estanys i travessem el pontet de fusta. Aleshores primer suament i després més enrampat continuem prenent alçada per un terreny granític i esquistós fins a arribar al punt que ens havíem marcat en el nostre periple. El tossal Colomer, davant nostre s’alça altiva la Pica del Carlit, el pic més alt del Pirineu Oriental, lleugerament bifurcat i tenint com a company el Carlit de Baix. I des d’aquest punt davallem cap el punt de sortida.
L’estany Sobirà, l’estany de Trebens, el de Castellar i finalment el de les Dugues ens acompanyen en el camí i les seves aigües es comuniquen un estany a l’altre. La pesca és ben servida en aquests llocs, perquè vam veure com les truites que es bellugaven en l’aigua transparent dels llacs. Entre l’estany de Castellar i els de Dugues travessem una zona de roques on se sent el cant rialler de l’aigua per sota els nostres peus.
Pugem altre cop i per un sender pedregós i trencat ens arribem a l’estany de Viver. L’estany que havíem deixat per veure al pujar. Circumdem l’estany i tornem a baixar entre mig de pedres i roques fem quasi saltirons d’una pedra a l’altra. Alguna palanca de fusta i camí avall. Més pedres i arrels. I per fi el mur a l’inrevés i poc després les roques de l’inici on havíem esmorzat.
Oh, que preciós és el cotxe quan arribés ja cansat de la sortida, Al•leluia! Al•leluia! Que bé s’assenta un en el seient encoixinat del vehicle.
I ja poca cosa més, cercar un lloc d’esbarjo amb una taula per dinar, a la vora del riu que baixa plàcid i brillant, Parlar, menjar i viure el dia de sol i aire fresc. Per cert el sol picava un xic massa.
Una mica més tard recollir la taula i buscar el lloc apropiat per prendre el reconfortant cafè.
I per acabar el soroll del moviment de mobles de sant Pere, que s’anunciava al migdia, va deixar caure el seu raig d’aigua.
Berga, 17 setembre 2011

LES TREMENTINAIRES 7

LA GRAN CAPITAL

La Teresa i la Júlia ja han arribat a Barcelona. Tal com havien quedat amb la Carme, els ha recollit a l’estació amb els mocadors de farcell i la maleta, més els altres estris propis del seu treball. Com que sabia que venien carregades la previsora Carme ha demanat un carretó a un veí per poder traslladar tots els impediments.

Han travessat la capital pels diferents carrers i tant la Teresa com la Júlia miren bocabadades el moviment de la gent i els aparadors de les botigues on es veu tots tipus de roba, calçats i aliments desconeguts per a elles.

Per fi arriben a casa la Carme. Situada molt a prop del Born, entre els carrerons que des de la via Laietana arriben aquest mercat, on és nodreix la majoria de botigues i establiments d’alimentació i hostatgeria. El lloc agrada molt a la Teresa, perquè s’adona que hi ha un gran moviment i això als seus ulls pot reportar-li clients i diners.

La cosina que treballa de cuinera en una casa propera les convida a provar nous tipus de menjar, diferent al què habitualment mengen, tant al mas com a Manresa.

La Carme els comenta de la casa on treballa que són molt rics perquè tenen gran quantitat de cases i locals, i es dediquen a llogar-los. Els parla de l’amo, el Sr. Salvador, una persona sense cor ni pietat, només amant dels diners. Té el despatx a l’entresòl de la mateixa finca on viu amb la família. Hi treballa la recepcionista, la Noèlia, una noia molt moderna, segons explica la Carme, sembla més aviat una p... per la seva forma de vestir. L’Olga, una jove que encara estudia i que acut per practicar comptabilitat. I, per últim, el Joan, que és qui ensenya els pisos als futurs llogaters.

 Un bufat, sempre amb el puro i amb una cara de murri, però no se’n pot fiar una, sempre està a l’aguait. Ei! Aquí res de tractes de paraula, aquí tot per escrit, que si no després hi ha cada esgarip, que déu n’hi do!

Aquestes noves sobre el viure a la capital les esparvera en principi, malgrat porten temps vivint a Manresa. Segurament les dimensions inesperades de tot aquest món les ha acovardit i sembla com si un xàfec immens els caigués damunt. Tanta gent, tants carrers, tantes coses per veure. Que diferent de Manresa i a mil anys lluny de Tuixén. Segurament si haguessin baixat directament a Barcelona el seu món s’hagués ensorrat de cop. L’estada a la capital del Bages, durant aquells anys, ha apaigavat la sobtada impressió.

L’emprenedora Teresa aviat comença a fer les gestions per llogar un petit local a prop del punt comercial que és el Born. La Carme l’ha ajudat i li ha presentat el Sr. Salvador; un garrepa és la primera impressió que ha produït en la Teresa, i compta també amb una carta de recomanació de la senyora Desiree, signada pel seu marit, el general de brigada.

Té un petit local aparaulat amb dues habitacions, una cuina i una petita eixida amb la comuna. També una habitació gran on pensa situar el menjador i amb unes lleixes fer uns prestatges on emmagatzemar les seves herbes i remeis.

Però un matí, quan anava tota atrafegada buscant un fuster, es troba en la botiguera del poble, de Tuixén, que havia baixat a fer uns encàrrecs, i li transmet una carta del capellà. A més li fa tota una sèrie de comentaris sobre el Vicens.

La Teresa corre a trobar la Júlia perquè llegeixi la carta, però abans li fa jurar que el que digui la carta no ho pot comentar mai a ningú.

 M’ho jures – exigeix la Teresa, més que demanar-ho.
 Ai, mare, en tot cas al pare, sí. No, mare?
 Al teu pare menys que a ningú. No sé si faig bé de donar-te-la a llegir aquesta carta.
 Caram, mare. Ni que no fos de la família.
 Per això precisament, per això.
 Mare, m’espanteu. Hi ha algú malalt.
 De malalties per guarir amb herbes i remeis, no. Ni amb metges. Són més greus.

La Júlia comença a llegir la carta del mossèn, malgrat comença amb veu alta, a poc a poc, l’abaixa com avergonyint-se del que llegeix. La Teresa s’encongeix, es caragola en si mateixa, mentre unes grosses llàgrimes li cauen del ulls a mida que avança la lectura de la carta.

Pel que escriu el religiós, el Vicens fa temps que ha caigut amb una gran melangia. Quan baixava a Manresa ho amagava amb l’alegria de veure-les. Però sol, al poble, troba a mancar la seva dona, la Teresa, i ha començat a no assistir a missa, a perdre el temps i l’ànima al bar. Lloc de perdició, segons el clergue. A més a més, hi ha la Maria, la del molí de farina del riu, que li fa moltes moixigangues, volta pel seu costat i li riu les gràcies. Clar com el seu marit, el Blai està tan ocupat amb el molí, a més aquesta mala dona no va a l’església, mala pècora. Qui sap on era quan va venir per casar-se amb el moliner. Aquesta gent de fóra de la vall, que ningú sap qui és, dóna cada dia un malson i unes ensenyances dolentes als fidels. Com sempre canten com mallerengues el pobres camperols solitaris s’enlluernen i cauen com babaus.

A la Teresa se l’ha posat la cara tota blanca, només se li destaquen les llàgrimes que rodolen per la pell del rostre. Té els llavis caiguts amb un frunziment estrany, amb aquella dona tan eixerida i disposada a lluitar. Sembla com si de cop un gambuix li hagués caigut front avall i davant de la seva mirada se li presentessin, com en un teatre escenes i escenes de la seva vida comú amb el Vicens.

La cara de la Teresa s’asserena, treu el mocador de la butxaca i s’eixuga les llàgrimes del ulls i dels voltants de la cara. El rictus dels seus llavis s’esbandeix i la seva barbeta s’aferma, així com la seva boca, demostrant la seva força interior i el propòsit de no deixar-se arravatar el que considera seu.

Aleshores amb una veu baixa, suau com si no sortís de cap gola humana però clara i amb determinació diu a la Júlia:

 Filla, em sap molt greu, jo volia acompanyar-te més temps! Potser m’he deixat portar per la golosia dels diners i per això tan fàcilment enganyós el poder, el manar. Però sense donar-me compte m’he oblidat del company, li he fet mal i m’he fet mal a mi mateixa. Com que sé que m’estima el recuperaré i tornarem a ser un. Del capellà me’n fio poc, només sap, com tots ells, veure pecats a tot arreu i li manca la caritat del perdó, si és necessari. Filla parlaré amb la Carme i viuràs amb ella. Sé que ets forta i aniràs endavant. Et costarà però podràs, a més tens una educació que no ha après ningú a la teva família. Treballaràs i faràs camí.

En acabar aquestes paraules es fa endavant i agafant la seva filla l’estreny amb força en el seu pit, mentre totes dues ploren però aquesta vegada amb llàgrimes dolces.

La Júlia pensa: L’escriure és mitjà de comunicació entre persones, és un llegat a deixar als nostres descendents, pot ser una diversió però és trist quan transmet males notícies. Té l’avantatge de poder pensar el que vols dir, però li falta la inflexió de la paraula, el to de la veu i la franquesa de la mirada.

Berga, 5 de maig de 2008

LES TREMENTINAIRES 6

CAP I CASAL

Han transcorregut uns quants anys, la Teresa i la Júlia han continuat vivint a Manresa amb la Paulina. La Teresa ha consolidat una bona clientela amb la parada que té al mercadet.

En moltes ocasions han visitat la senyora Desiree, cada cop més amoïnada per les mancances afectives del seu espòs. La pobra dona, malgrat la gran fortuna que posseeixen, té un batibull dins el cap entre el sexe, les modes, l’avenir, l’astrologia i una nova idea religiosa coneguda com a budisme que comença a fer estralls dintre de les dones de la bona societat. La veritat és que a la Desiree el que l’avorreix és l’aire de Manresa, una societat provinciana, lluny del bullici i de les recepcions de la gran capital, Barcelona, o donat l’alt rang militar de l’espòs, millor Madrid. Sap, per les cartes que rep de la seva germana sobre les reunions que fa la gran noblesa, d’allò més “chic”, com ella els explica. Ara intenta convèncer el seu estimat Nicolàs per fer un viatge a Paris, on una cosina li ha parlat de les mansardes on viuen els pintors. Li sembla que deu ser com anar a conèixer una nova raça d’homínids, més o menys com una sortida al zoo.

El Vicens ha baixat molts cops a Manresa, a vegades fins i tot els fills, el Josep i l’ Isidre. També més d’una vegada han pujat les dues dones al mas aprofitant èpoques de menys treball o per falta d’herbes, pega i d’altres remeis adequats als seus afers.

La Júlia ha acabat els estudis amb bones notes. S’ha acostumat a la vida de Manresa, tan diferent de la de Tuixén. Té moltes amigues, tant del col•legi com del mercat, on l’anomenaven la petita trementinaire, ara la jove trementinaire, i també amb gent dels voltants de casa de la Paulina. El Jordi-drac va ser despatxat de la taberna i no s’ha acostat més al mercat.

En ocasions, la Júlia ha acompanyat la curandera en malalties o en altres circumstàncies habituals, o no, en un barri obrer.

Han passat quasi cinc anys i la Teresa decideix fer l’altre pas. Ho porta decidit des que una matinada van sortir del poble per agafar la diligència que els va dur a Berga.

Una nit, mentre sopen, ho comunica a la Júlia i a la Paulina.

 La propera setmana marxem a Barcelona. He pogut comunicar-me amb la Carme, la meva cosina de Barcelona i ens tindrà preparat un lloc a casa seva mentre no trobem un habitage per estar-nos. Hi ha molta gent que fa camí cap a la capital de Catalunya, segurament encara hi haurà un lloc per nosaltres, les de muntanya.

La Paulina deixa anar un sospir, s’havia acostumat a la presència d’ambdues al seu costat. La Teresa és una mica eixuta de caràcter, sobretot quan està sola, quan hi ha el Vicens, fa un canvi radical. Ara la joventut i l’alegria de la joveneta omplen la casa de rialles i de llum.

La Júlia sap que la mare fa això per millorar la seva vida, segurament la Teresa viuria més tranquil•la al mas, però no vol que l’esdevenidor de la seva filla depengui d’un casament. Malgrat tot, unes llàgrimes brillen als seus ulls com si fossin un llac de muntanya en rebre els primers raigs de sol del matí.

 Que n’ets de decidida mare, com saps que ens anirà bé.
 Mira noia, si no ho provem, no ho sabrem. De gent indecisa no s’ha fet res de nou. I si no va bé, cap al mas altre cop.
 Al mas no, mare. Aquí, a Manresa, s’hi viu millor.
 Fota’t, la punyetera encara se’ns tornarà una mossa de ciutat. Que no te’n recordes quan no volies marxar del poble.
 Això fa molts anys. La culpa és vostra, mare. Em veu fer canviar i ara us queixeu.

Poques paraules van haver-hi més, i en un tres i no res la marxa va ser enllestida. Tal com ha dit la Teresa estan a l’estació acomiadant-se. Porten els clàssics mocadors de farcell amb les herbes remeieres, les llaunes i, a més una concessió de la Teresa, vers la Júlia, ha incorporat una maleta de cartró per portar la roba. El Vicens ha baixat de Tuixent per ajudar la seva dona i la seva filla a pujar tots els seus atuells al tren. A Barcelona les esperarà la Carme, la cosina.
La càrrega ja és dins el vagó, molt a prop on s’asseuen les dues dones. A l’andana tot són plors, llàgrimes i abraçades també alguna rebequeria dels petits que volten amb les famílies. Més d’una mare ha de fer una tibada de braç dels petits trapelles.

Un petó, una abraçada i un escriu-me són els fets i les paraules que se senten majoritàriament entre els viatgers i llurs acompanyants.

La màquina treu un fum negre i espès que segons el vent, embolcalla les persones. Aleshores el maquinista tira d’una corda i un estrident xiulet fa callar i ensordeix a tothom. Els viatgers s’afanyen a pujar els vagons i cercar els seus seient. Surt el cap de l’estació amb la seva gorra vermella i agita la bandera, també vermella, i dóna sortida al comboi. Llavors la locomotora deixa anar un baf humit entre esbufecs, cops dels topalls dels vagons i estrebades surt de l’estació i agafa velocitat lentament, mentre fa sonar el xiulet repetidament.

Unes mans agiten mocadors, tant en l’andana com des les finestres del vagons. Ja la distància separa els uns dels altres i aquest mateixos mocadors serveixen per eixugar-se les llàgrimes.

Ha començat una nova aventura per les nostres trementinaires.

Berga, 29 abril 2008

LA LLUNA

només els tanoques mirant la ma, quan aquesta assenyala la lluna.
Però la nena, aquella no sols no era tanoca, sinó que era molt intel·ligent i li agradava mirar els vespres la lluna, sobretot quan feia el ple, i pensava "quan serè gran serè astronauta i viatjaré per la lluna i per l'espai

LES TREMENTINAIRES 5

EL SANT JORDI DE LES NOIES

L’estada a Manresa és profitosa per les dues dones. La Teresa ha aconseguit una bona parròquia entre els vilatans i també de la gent de la comarca que la coneixia per les seves visites pels pobles. Com saben dels seus bons consells quan baixen a la capital de comarca sempre la visiten al Mercadal.

El Vicens, el marit, ha baixat a Manresa amb una carrega de plantes medicinals que li ha demanat la Teresa per mitjà d’una carta escrita per la Júlia. A més ha romàs uns dies fent companyia a les dues dones, aprofitant-se que al mas no és necessària la seva presència, només amb l’avi i els dos fills poden fer la feina.

Han estat uns dies dolços, tant per la mare com per la filla. La Teresa per la companyia del seu home, la Júlia perquè ha conegut el seu pare sense els maldecaps del treball de la terra. “Com canvia el pare”- pensa.

Però la realitat ha tornat a la seva vida, el Vicens ha retornat al mas, a la muntanya, i les dues dones van cada matí a vendre al mercadet.

L’altra novetat és que la Júlia va a col•legi. Per mitjà de la Paulina, la Concepció, una amiga mestra, li dóna classes, a les tardes, amb un grup d’alumnes endarrerides d’estudis. La professora i, així mateix la Teresa estan molt orgulloses dels progressos de la noia. Sembla que la nova ensenyança, tan diferent de la monotonia del sistema repetitiu de la religiosa del poble, ha estat una llum que ha il•luminat el cervell de la Júlia, malgrat que sempre ha estat una xiqueta espavilada.

Continuen vivint amb la Paulina. Els ha deixat una habitació a la casa i un petit magatzem al pati. Al mateix temps està molt contenta de poder gaudir de la seva conversa i de tenir unes persones al seu costat.

Més, vet aquí, que la felicitat mai és llarga a la casa dels pobres. La Teresa observa la seva filla com distreta, sembla com si la feminitat recentment iniciada la fes esquerpa i una mica distant.

La Concepció, la mestra, per mitjans de la Paulina, sense dir res a la Júlia, ha citat la Teresa al col•legi. Ha donat una excusa a la filla i s’ha escapat a parlar amb la professora. Aquesta la rep amb un somriure i la fa asseure amb una cadira a la sala de visites.
 Miri, Teresa, l’he fet vindre per dir-li que la Júlia fa uns dies que no avança, es distreu i es estrany que una alumna tan intel•ligent no tregui més profit dels estudis. Què li passa?
 Passar-li diu! Ai, no crec que li passa res d’especial. El mateix que totes les noies a la seva edat, passar de ser una cria a ser una dona. Ara precisament el meu home ha passat uns dies amb nosaltres i tot ha anat força bé.
 Amiga Teresa, obri els ulls, no els tingui closos, no sigui que algun bordegàs vagi darrere la seva filla. Encara és molt jove...

La Teresa surt de l’entrevista amb els ulls oberts, esparverada i murmura:

 Vatu a l’olla, ara que tot va sobre rodes, aquestes.

Torna a la parada i guaita vigilant les mirades de la noia. Aquest matí no veu cap cosa anormal. A la tarda ho comenta amb la Paulina, aprofitant-se de l’absència de la Júlia a l’assistir a classe, i aquesta s’ofereix per cuidar-se del que fa la noia. Li agrada la mossa, és joveneta, és maca i riallera, no voldria que es perdés, ni que hagués de tornar al poble, com ha insinuat la mare.

Aquesta tarda la Júlia triga més de l’habitual a regressar de col•legi i immediatament es recull a l’habitació, mentre la mare ajuda la Paulina en el sopar i a posar la taula.

La Teresa crida a taula a la Júlia i, quan surt de l’habitació és dóna compte com ha canviat la seva filla. En pocs dies aquella cria prima i llargaruda ha arrodonit el seu cos, s’ha omplert una mica per tot arreu i la seva cara té una mirada més viva, menys de nena. En sortir de la cambra porta desfetes les clàssiques trenes i els cabells emmarquen el seu front, caient ondulats fins a les espatlles. Uns ulls nets i tendres, però un xic maliciosos, brillen en la seva fesomia. Els llavis vermells i molsuts acaben de desterrar el record de la petita Júlia.

La seva cara morena mostra encara els senyals que fa uns moments estava una mica vermellosa.

La Teresa ha sumat tots aquests detalls i, mentre sopen, no pot dominar-se i deixar anar:

 Manoi, sembla que has arribat tard, què t’ha passat?
 Res, mare, la mestra que ens ha fet quedar per recollir uns mapes i després ens ha explicat la llegenda de sant Jordi i...
 Nena, que te’n empatolles, si he vist la teva professora quan tornava a casa de comprar- és una mentida, però amb les mentides a vegades es treuen les veritats- Quin sant Jordi o dimoni és aquest?

La mossa ajup el cap i se li torna a envermellir la cara.

 Mare, que a tu també t’agrada estar amb el pare- Ara la seva cara es posa vermella com un tomàquet.
 Malhaja criatura, què vols dir amb això? - crida la mare.
 Calma, Teresa, no et posis així i deixa parlar la mossa - intervé la Paulina.
 Caram, sí encara hauré de callar, jo, que tan m’he cuidat d’aquesta sapastre.
 Mare, si no ha estat res, un petó petit..

La Teresa enretira la cadira, es posa dreta i mira la seva filla com si una bestiola increïble, un drac, fos davant dels seus ulls. La Paulina s’aixeca així mateix i li posa una mà a l’espatlla.

 Va, dona, un petó no té cap importància. Asseuta’t i parlem.
 Sí, sí, comença amb un petó i s’acaba com la Quima del costat. Què no tens recordes, filla?
 Però, mare, si deies que tot li ha anat bé.
 Anar bé, anar bé. Sí, si anar bé vol dir casar-se amb un home vell que vol un fill!
 Però, mare, si només ha estat un petó i...
 Només faltaria. Anem-hi, explicat i no et deixis res al pap. Qui és?
 El Jordi, el cambrer de la taberna del mercat.
 Aquell, si té quinze anys més que tu. Quasi pot ser el teu pare. Continua...

La Paulina empal•lideix en l’escoltar el nom

 Ja ho sé. Però quan passa davant de la parada em fa unes mirades tan dolces i molts cops em diu coses tan boniques. Avui, en sortir de classe l’he trobat, m’ha parlat i m’ha dit tantes, tantes floretes que, seguidament, quan ha acostat la seva cara i m’ha fet un suau petó no m’he pogut enretirar. Però he sortit corrent, mare. M’he posat molt neguitosa i he plorat de frissança i de no sé què...

La Paulina se la mira i diu.

 Pobre criatura, tan tendra, i que a les primeries de l’amor vagis a conèixer aquest home. Aquest no és un sant Jordi, malgrat se’n digui, aquest filla meva, com si ho fossis de filla meva, és en realitat el drac. Verd, llefiscós i mala persona. Aquest Jordi-drac amb les seves parauletes ensucrades amb la seva amabilitat, amb les seves caigudes d’ulls ha atrapat entre les seves garres moltes noies innocents i la seva llança no n’ha perdonat cap. En fi, és el pare del nen de la Quima i d’altres que no sabem. Ha passat alguna cosa més?
 No, ho juro, només un fugisser petó.
 Bé, ja hi parlaré jo i tu ni t’acostis. No seria just que després dels sacrificis del teu pare i meu per un caprici d’un home i la teva innocència anés tot muntanya avall - recomana més que mana la Teresa- Fuig d’aquesta boca sensual i d’aquests llavis si no vols cremar amb les seves flames.
 Jo parlaré amb la seva dona i crec que el mantindrà ben fermat. Maleït Jordi-drac! La llegenda diu que del cos del drac mort va néixer un roser, d’aquest Jordi només poden créixer bardisses- acaba la Paulina.

Berga, 24 abril 2008

LES TREMENTINAIRES 4

ESTADA A MANRESA 2
En arribar a la porta de la sala de cosir de la senyora, el criat truca lleument, cosa estranya en una persona tan seca i estirada, i quan de dins una minyona obre, amb un gest els indica que passin.

Si a la casa hi ha finestral grans, i tota ella és lluminosa, el sol entra travessant els diferents vitralls, però la claror, la llum de la saleta, és neta i transparent.

Hi ha la senyora mig asseguda, d’una edat semblant a la de la Teresa. Més quina diferència, l’una és una dona de pagès acostumada a fer esforços, a carretejar i a caminar per fer anar endavant la casa i la família. La Desiree, la senyoreta Desiree, com li deien les criades, és com una nina rosada i de faccions suaus. Si alguna vegada el sol de la muntanya ha maculat aquesta pell tan fina ha estat fa molts anys i s’han utilitzat moltes cremes per esborrar-lo.

De seguida saluda la Teresa amablement, es nota que l’aprecia enormement i a més s’interessa per tota la família. En veure la Júlia li fa un petó endolcit i sonor i li diu:

 Oi, quina nena més bonica - Mentre amb una mà finíssima li acarona la galta.

Les minyones serveixen te i pastes. Sempre seran presents en el record de la la Júlia el gust d’aquestes pastes, suaus com la senyoreta Desiree, untuoses com els seus petons, però finalment agradables i que es fonen delicadament en el paladar. Altra cosa és la beguda, sosa i sense sabor, perquè li donen el nom de te, això no té ni punt de comparança amb el gust i la força del te de roca, però com que la senyora amb aquella veu tan dolça i ensucrada, diu que és anglès, tothom somriu satisfet.

Al cap d’una estona la senyora fa sortir les minyones, tret de la seva dama de companyia, una cosina conca, i la Teresa aleshores li treu el pegat de tabac negre, li neteja i li frega amb una essència aquella pell esblanqueïda.

 Ai, per fi! Mira Teresa, el meu marit amb aquest pegat ni se m’acostava. Ja tenia por que se’n busqués una que no estigués apedaçada. Aquest home de lluny, difícil, i de prop, capritxós. Ai, els homes!
A la fi, seguint el mateix protocol de la minyona i el criat, surten de la mansió, més a la faltriquera de la Teresa sonen les monedes amb què l’ha pagat i a la seva cara un somriure entreobre els llavis, generalment sempre closos.

Fan un volta i passen pel Mercadal, on la Teresa vol muntar l’endemà una paradeta per vendre els remeis i donar-se a conèixer als manresans. Vol provar no haver d’anar pels camins i els pobles de pagès.

Ben d’hora al matí següent la Teresa mou la Júlia que encara està dormida.

 Anem-hi noia, que hem d’anar al Mercadal. Ets la darrera a llevar-se, fins i tot, la Paulina t’ha fet una mica d’esmorzar. Diu que estàs massa seca.

En aquests moments se senten uns cops desesperats a la balda de la porta d’entrada i uns crits planyívols.

 Paulina, obre! La mare de Déu, com triga! Què faré? Paulina, per favor, corra!
 Què et passa, Cinteta? Què són aquests crits?- pregunta la Paulina en obrir la porta.
 La mossa, que no sé què li passa, ha fotut un crit, s’ha agafat la panxa, ha fet un mullader i ha caigut a terra. Ai Paulina, aquesta mosses que no saps on van, són l’hòstia. La mare que la va parir!
 Calla, que ets tu. Correm a veure què li passa- girant-se cap la Teresa li comenta- Deixa’m la Júlia, després ja la faré arribar a la parada.

La Teresa ho consent i marxa cap al Mercadal, la Paulina i la Júlia corren cap a casa la Cinta.

En entrar a la cuina la Júlia mira badoca la figura caiguda a terra que intenta baldament aixecar-se mentre gemega suament. La Paulina només d’entrar olora fortament i es fixa en l’aigua de terra, s’acota, mulla els dits i se’ls acosta al nas, i sobtadament queda amb la cara blanca com la cera, parlant a la mare.

 Cinta, la teva filla ha de parir. Ha trencat aigües i el nen se’ns presenta d’un moment a l’altre. Què tens preparat? I la llevadora?

La Cinta queda com estabornida, amb els ulls oberts com plats i fitant ara la noia ajaçada, ara la Paulina, parla amb un fil de veu trencada, mentre es deixa caure en una cadira:
 Embarassada, nen, preparat, llevadora... Però què dius, tu estàs boja. De qui?
 No ho sé, ho parleu després. Cinteta, au, maca! Posa roba a bullir i prepara aigua calenta. Teniu alguna llevadora...
 Si no en sabia res. Mare de Déu... Senyor... Quina ximpleria. A mi m’ha de passar! Si vaig cada diumenge a missa. Aquesta mala pècora! Qui serà el maleït pare?

Mentre la Cinta entre malediccions i renecs escalfa aigua i posa roba a bullir uns joc de llençols que havia preparat per la dot de la seva filla.

 Ara tant si val. A veure si hi ha algú que a més vulgui carregar amb el crio- murmura tristament.

La Paulina amb l’ajuda de la Júlia, ha aixecat a la Quima, que així s’anomena, l’acompanya fins al llit i treu els cobertors i les mantes. Aleshores posa un llençol blanc que hi ha en una cadira i tapa la màrfega. La despullen, deixant-la només amb una camisa, i queden esparverades de les faixes que fortament dissimulaven el seu estat , i a poc a poc, la fan jeure en el llit.

La Júlia coneixia, per haver ajudat a la masia al seu pare, com parien els animals, però aquest cop la cosa era diferent. La Quima es retorça, crida i gemega mentre es clava les ungles en el palmell de les mans. Altres cops es mossega els llavis a mida que els dolors del part es van succeint cada moment més propers. A vegades entre singlots se la sent parlar mig mussitant.

 Ai, ai, que em trenco, Ai, quin dolor, m’ho arrenca tot de dintre. Ai...

Mentrestant la Paulina li dona certs massatges fent-li pressió per ajudar el fetus a encaminar-se dins els ossos dels malucs. Han passat diferents fases de dolors, cada cop en menys temps, i la Paulina dóna la criatura com encaixada.

La Cinta mira asseguda en una cadira i les llàgrimes li rodolen dels ulls en veure sofrir la seva filla.

La Júlia ajuda la Paulina en tot, només un murmuri fa que es mogui i atengui tant les seves instruccions con consoli la partera. La Paulina manà.

 Ara, que ve. Agafa-li les mans i no la deixis malgrat et faci mal.

La Quima es posa en tensió, crida i fa un ronc fosc, com un gemec curt, llavors la forma d’un cap sobresurt de cop del baix ventre, la Paulina ràpidament agafa el cap i amb un suau moviment de rotació treu el nadó i la placenta que la nodrit durant nou mesos. Un copet a l’esquena del xic i aquest comença a plorar. La Paulina li entrega a la Cinta dient-li:

 El teu nét. Aquest no et donarà sorpreses.

La Quima fa una ullada al seu fill, el toca i queda adormida poc després.

La Paulina ràpidament atén la criatura, la renta i l’embolcalla amb la roba que ha tret l’àvia de l’armari.

 Caram de qui és aquest roba.
 De quan va néixer la Quima. La guardava per a un nét, no per a una sorpresa.
 Va, no et preocupis, potser tot es resoldrà bé.
 Déu ho faci, que dels homes que tria la tanoca aquesta me’n refio poc.
 Va no siguis així, no és mala noia. Una mica boja i alegre, però bona persona. Cuida-la i parleu-ne.

Es gira cap a la Júlia, que escolta atentament i posant-li la mà a l’espatlla li dóna una dolça empenta i li diu:

 Anem, Júlia, avui ens hem guanyat un bon esmorzar.
 Paulina, els animalons surten de potes i el nen no ha sortit així, per què?
 Mira la pubilla com es fixa en tot! Malament aniria que sortís de peus, ens donaria molta feina i ja veuríem. Surten tranquil•lament de la casa i cansades marxen a la casa seva.

Berga, 17 abril 2008

LES TREMENTINAIRES 3

ESTADA A MANRESA

Cap a migdia la diligència fa la seva arribada a Manresa.
Abans, en passar prop de Sallent, la Júlia comenta a la seva mare una novetat que l’ha sorprès. La presència d’un aparell que treu fum per la xemeneia, circula sobre unes vies de ferro i arrossega uns vagons on hi va gent, mercaderies i carbó.

 Què és això, mare? - i assenyala amb el dit l’estranya i negra màquina.
 Això Júlia l’anomenen tren, surt de Cal Rosal i arriba fins a Manresa. Ja ho veus, porta gent, de tot, i fa fum. Al nostre mas no hi arriba, però al col•legi sí que ho hauràs après.
 Sí, se n’ha parlat, però la monja diu que són invents del dimoni.
 A la monja li passa el mateix que a tots nosaltres fa molt temps va quedar tancada enmig de les muntanyes. I el món funciona diferent. Evoluciona, diu la gent.
 Mare, per què no hem pujat al tren?
 Surt de la colònia Rosal, i no teníem mitjà de transport tan d’hora. A més la diligència és més econòmica.
 Sí, mare- diu abaixant el cap la Júlia -, però si és així per què baixa tan poca gent?
 Ja agafarem el tren un altre dia, filla.

L’arribada a Manresa és com l’esclat d’un món diferent per a la Júlia ja que és el seu primer viatge i mai havia estat en una població tan gran. Coneixia com a pobles grans Berga i la Seu, per on havia deambulat amb l’àvia venen herbes.

El passeig la va meravellar, aquell rengle d’arbres, aquelles cases de persones tan importants. El casino, aquell edifici tan gran per anar a ballar i divertir-se els senyors de categoria. És més gran que l’església del seu poble. Fins i tot veu tres cotxes circulant pels carrers.

Això només era l’iniciï de conèixer un nou món. Vam caminar per un carrer comercial ple de petites botigues, el carrer del Born es diu va saber més tard. En aquell moment els seus ulls miraven esmaperduts totes aquelles coses que tan fàcilment se li oferien als ulls i moltes d’elles li eren desconegudes. Hi ha roba, joies i llibres. La gent té una altra forma d’anar pels carrers, sembla que tinguin pressa. Al seu poble hi ha un altre ritme pel dia a dia.

Pugen cap l’ ajuntament i per un dels sobtats carrerons de darrere i baixen cap el barri de les Escodines on viu la Paulina, la dona que els donarà estada mentre visquin a Manresa.

A la Júlia la primera impressió, malgrat l’advertiment de la Teresa, la mare, va ser de sorpresa. Una dona una mica més gran que la seva mare, morena i els cabells pentinats amb monyo. D’ulls foscos, cara morena i de mans també fortes i acostumades a treballar en feines del camp. Després va saber que era viuda i que tenia una casa en un poble que era tot el que li va quedar després de la mort del seu home. Quan podia, hi anava per revisar les feines dels camps que havia arrendat a uns veïns. Vestia de negre, tan pel dol com pel costum de la gent de poble. La Júlia quasi s’esperava una bruixa i es va trobar una dona molt agradable que li va dir:
 Ui, quina pubilla més bonica. Com farà anar aviat els fadrins.

La Júlia enrojoli fins la punta de les orelles i avergonyida acotà el cap, mentre mirà per sota de les celles. Aleshores agafant-li de la barbeta la Paulina li aixecà el cap i mirant-li els ulls comentà:

 Filla, amb aquests ulls verds no hi haurà cap home que se’t resisteixi – li posa la mà al cap i tanca els ulls mentre un vincle d’energia sembla traspassar de la nena a la dona.
 Què fa, mare? - mussita la noia.
 Vull captar l’ energia del teu cos i endevinar el teu futur. Seràs una bona noia i faràs coses importants - Li contesta la Paulina- No seràs una capdavantera, però et seguirà la gent i ajudaràs a guarir-ne a molts. La felicitat com a tots els fills de dona, et donarà moments agradables, aprofita-te’ls i compensaràs els durs.

Mentre, la Teresa va obrir els farcells de les herbes i les estengué en una habitació de la casa. Al moment l’olor de les diferents herbes va envair l’habitació, els olors de camp i de naturalesa als va fer recordar les muntanyes i les valls de la seva terra.

La mare separà les herbes que li havia demanat la Paulina i que eren una part important de la seva càrrega. L’escabiosa, l’herba blava i l’hisop van amuntegar-se sobre una taula de l’habitació.

 No corris tant Teresa, que tindrem dies per parlar. Mira us he preparat una mica de menjar perquè he pensat que arribaríeu cansades i amb gana. He fet una mica de sopa de farigola, va bé per assedegar l’estómac després del viatge, i després unes patates aixafades amb un tall de cansalada.

Després de dinar i fer la migdiada la Teresa i la Júlia surten al carrer per fer la visita a la senyora que viu en una casa del Passeig.
Mentre caminen la mare fa aquesta explicació a la filla:

 Això, filla, és un favor que faig a una persona que conec de fa molts anys i que sempre s’ha portat molt bé amb mi i a més amb molta generositat. Tu ja saps que nosaltres, les trementinaires, no curem les persones, més que res utilitzem els nostres remeis per als animals. Només aconsellem herbes i plantes per a petits malestars. Alguna vegada ens vèiem obligades, per amistat i en secret, a ajudar una persona amiga, però no és la nostra feina ni l’hem de fer.

Aquesta és una tarda de sorpreses per a la nena. En arribar a la casa, a l’entrada el carruatge negre i daurat, tan brillant, l’ha deixat amb els ulls oberts com plats, i a més, per una porta ha vist dins una quadra un cotxe molt luxós i gran. Té un morro quasi tan llarg com un matxo.

Han entrat per una porta que els ha indicat un porter. Ha obert una noia amb còfia que, després de preguntar-los què volien, les ha fet esperar força estona, mentre anava a preguntar si les podien rebre. Al cap de llarg temps s’ha presentat el criat que amb un sec:

 Seguiu-me, la senyora us espera – i ha començat a caminar davant seu.

Seguint-lo els ulls de la Júlia miren meravellats les diferents sales de la mansió, a mida que el criat les va guiant fins a la sala de costura de la senyora.

Aquells sofàs, aquelles cadires, els mobles, els cortinatges i aquelles catifes tan gruixudes on s’enfonsava el peu, com en els prats d’alta muntanya, li semblava que pertanyien a un món idíl•lic.

I en pujar l’escalinata els quadres amb tots el marcs daurats. Pintura rere pintura amb personatges vestits de militar amb galons i orles com si fóssim els reis de tot l’univers. La Júlia, com que era una joveneta, guaitava mirant a un costat i a l’altre, la Teresa més gran, malgrat que sorpresa, dissimulava un xic més


Berga, 11 abril 2008