FULLES SEQUES

En obrir la motxilla de la vida m’adono, sobtadament, que és plena de fulles seques. Enfonso les mans a dins i cerco els papers dels records. No hi són, només hi ha fulles seques.

Fulles seques de fa molts anys i ja que cap suggereix el més ínfim color, tret d’un esblaimat marró. No n’hi ha cap de recent, cap mostra ni una mica de verdor, i cap fa pensar en el vermell d’altres fulles oblidades. Només fulles de color uniforme i vell.

Les fulles portades pel vent de la memòria volen dins l’habitació i jo esperitat corro rere seu agitant els braços i les mans per agafar-les. Vull olorar-les per saber si mitjançant l’olor, malgrat sigui de vell, diuen alguna cosa al meu pensament.

Embogit, giro i regiro, com si fos un maldestre ballarí, que persegueix la vida. Aquesta cruelment, marxa, sense fer cas de la meva voluntat cap al seu destí final.

Paro un instant i la memòria corre enrere, sempre la memòria corre enrere, mai va cap endavant. Què recordo: enyorances de jovenesa! Estic envoltat de fulles que dansen com falciots de vol lleuger.

Ah! Sí. La fulla roja. Quin trist pensament em ve a la memòria. L’obra d’en Miquel Delibes que ens mostra que a la vida sempre existeix un avís que ens prepara per la darrera hora. Us recordeu del “Smoking”, el paper de fumar en llibret, que quan mancaven només cinc fulls del paper per a fer cigarrets, aleshores en sortia un de color vermell, com a  prevenció del seu acabament. 

Seran aquestes fulles seques, que m’envolten i a les que persegueixo constantment,  l’advertiment d’un pas llunyà i sense retorn? N’agafo una i en el seu anvers crec endevinar una mica de tinta. Seran aquestes les dels meus records que passades de temps volen fugir del meu cap?

En entrar a la classe, a la meva joventut, les fulles eren noves, tendres i netes. Podia escriure en elles tot el que em succeïa. Tot eren novetats. En cada una podia marcar una nova ensenyança.

Ara, poques coses més que l’oblit puc gravar en les fulles i en la meva memòria. Tot és vell, tot ha passat, i els més íntims records són com fum de fulles seques. 

Volto i danso com si vulgues fugir de mi mateix. Les meves giravoltes són cada cop més lentes. Finalment, esgotat, caic a terra. Les fulles dels records, com fidels companyes es posen lentament damunt meu.

M’acotxen i m’abriguen. Perquè els records dels temps oblidats  són els meus amics, de i per sempre. Envoltat de fulles seques m’esvaeixo en el temps nou.

Miquel Pujol Mur

LES MALVES

Les malves senzilles, ara florides, adornen els vorals de camins i conreus. El seu color violeta, blavós o rosat guspireja  en mig de la grisa i resseca vegetació  que l’envolta.

Recordo a l’Oriol, el meu petit, quan només tenia cinc o sis anys, que durant la visita d’uns amics de ciutat a la casa pairal, mentre jugaven els menuts pels voltants de l’era, de cop és  van sentir uns forts crits de la nena forana, al anar cap a ells vam escoltar a l’Oriol que li deia,

¾    Tranquil·la Eva, que les ortigues piquen una mica, però buscarem una malva i et curarà tot seguit.

En arribar a ells, el nen ja teia unes fulles de malva a la ma i li fregava la cama, vermella  allà on li coïa.  El nen ens va explicar, davant als grans bocabadats, que això li havia ensenyat l’àvia, la meva mare, i que era una cosa  anava molt bé, quan t’arriscaven les ortigues, per això sempre i  havia les malves a prop.  La nena ja s’anava calmant i somreia de nou.

De l’àvia en va aprendre moltes altres de coses, com el seu gust per la cuina, enfilat en un escambell, de de ben menut guaitava i ajudava a la mare, quan aquesta cuinava i sempre li preguntava coses, i ella encantada amb el seu petit ajudant. Avui es cuiner en un petit restaurant, però encara està estudiant. Vol arribar a ser xef d’un restaurant important. També va aprendre de la iaia, la importància de les herbes aromàtiques i les seves propietats tan dietètiques com curatives , les quals utilitza sovint en les seves receptes.

Avui estem convidats a dinar a casa seva , fa poc que ha estrenat aquest pis i ens ha convidat a tota la família, en el seu dia de festa,El primer plat ja és a la taula, ben parada i guarnida. Una amanida fresca de vegetals, fruits i flors, lleugera i refrescant per un dia calorós. Les  flors liloses de la malva sobresurten al damunt. Quin goig de plats i de taula.

Després d’un segons majestuós, unes postres exquisides per llepar-se els dits. l'Oriol ens va a saludar content d’haver pogut reunir pares  germans la tieta i alguns cosins. Tots el feliciten pels dinar i l’estrena del pis.

Què orgullosa estaria avui  la mare de poder veure el seu nét preferit  convertit en un bon cuiner i en el camí de ser un important xef, qui sap si algun dia aconseguirà una estrella. Llàstima la pobre que fa dos anys “que  cria   malves” com ella sovint deia quan algú estimat se’n anava.

29/06/2019/

SANTA COLOMA. ANDORRA

Església de Santa Coloma. Preromànica Segle VIII- IX

Video-mapping de les pintures de l’absis.

Principat d’Andorra

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

DES DEL MIRADOR

Recolzat a l’ampit de la finestra guaito detingudament al carrer. La gent està esparverada per la gran quantitat de rates que hi ha en el poble. Fins i tot, l’alcalde ha fet un ban prometent un premi monetari per cada rata caçada. Ai, senyor! Com som els habitants d’aquest petit poble de mar.

S’hi ha embarcacions de pesca i altres naus que amarren al port, doncs aleshores, hi ha d’haver rates i altres bitxos inmunds. Bé, però aquesta no és la meva qüestió. 

Observo des del meu mirador a l’individu. No sé qui és, això que jo conec, per bé o per mal, a tota la gent. En el meu anar i tornar diari els veig dia a dia i sé les seves carències. El botiguer s’emborratxa. L’apotecari pega sovint a la seva dona. L’alcalde, deixa’l anar, sense agafar cap rata se’n cobra una part de totes, aviat tindrà el caixó ple de monedes guanyades amb el treball dels altres. El capellà, un altre tot parlant sempre de la castedat, i de quan en quan marxa “a echar una canita a l’aire”, com si amb la majordona no en tingués prou. I de l’autoritat militar no em vull parlar que aleshores o saps per on bé el cop. Jo els tinc clissats a tots.

Tornem a la realitat. Estic observant l’individu. No em cau gens bé. Com vull ser objectiu i fredament analític me’l miro sense cap passió que pugui enterbolir els meus pensaments. Però de veritat cada cop estic més amoïnat. Cansat de pensar crido al meu segon i li comunico que cridi a assemblea a tots els companys. Un cop reunits, exposo les meves idees i malfiances. Tot un món de preguntes que haig de respondre surten de les boques dels meus companys.

¾     Qui és.

¾  Un home bastant alt i prim. Sembla xerrameca, ja que enraona amb tothom sense parar. Potser una mica fatxenda. Vol fer-se amic de la gent pobre. També de l’alcalde i dels peixos grossos del poble. Vesteix una jaqueta vermella, uns pantalons verds i porta un barret.

¾     Què és o que diu ser.

¾     Un artista que amb la seva música aconsegueix el què desitja.

¾     Quan?

¾     Sempre, la música és la seva única i millor arma.

¾     On?

¾     Quina pregunta més babau. Al camp i també a la ciutat. La música no té fronteres.

¾     Per què?

¾     Altra premissa innecessària. Per diners. La seva melodia s’expandeix per l’aire i arriba a la majoria de les orelles.

¾     Com ho fa?

¾     Mira què també tu és curtet. Posant-se l’instrument al llavis, bufant, i omplint l’aire d’encisadors sons.

Enmig d’aquestes preguntes i respostes s’escolta un so melodiós i mirem al carrer. Alarma!! Però que fa aquest desgraciat!? Posant-me dempeus mano als meus amics crido aquesta proclama:

¾     Correm, gats d’Hamelin!!! Aquest pocavergonya se’ns emporta tot el nostre menjar, menys les sordes. Tots a una. Que sinó ens quedarem sense rates per omplir la panxa. Posem-nos en peu de guerra. Tu mossega-li el panxell. Tu pren-li la gorra. Tu esgarrapa-li el nas. Sobretot amics, que perdi la flauta. No ens agraden les rates ofegades amb aigua de mar.

Miquel Pujol Mur

LA PATUM INFANTIL

Berga viu l'últim dia de Patum d'enguany, amb els carrrers plens de gent, i el migdia amb la plaça plena de gom a gom, sota un sol espatarrant per gaudir de  la Patum de lluiment , i en espera de la traca final del vespre.

Per acabar les Festes unes imatges de la Patum infantil, del divendres, el dia de la mainada, que aquest any s'han viscut amb algunes peculiaritats, degut a la nova llei europea del foc, que prohibeix a menors de 10 anys d'actuar en les comparses on hi ha foc.

(Maces infantils d'uns anys enrera)

Aquest fet inusual , ja que des d'anys i panys que es celebra la Festa, els petitons han participat des de ben petits en totes les comparses sense cap incident i sense cap mena de perill per ningú.

Amb molta controversia s'ha acatat la Normativa Europea, els que més ha afectat han estat Les Maces, els dos angelets que rematen els dimonis quan després de petar cauen al terra. Aquest any els dos petitons s'han hagut d'esperar fora de la plaça i quan han cacabat de petar totes les maces, han entrat ells .

Les guites i els plens també s'han vist afectades, però en aquest cas ja estava previst que tots els que actuaven a les comparses tinguessin l'edat regalmentaria, cosa que també excluia molta jovenalla que hi actuaven abans.

BON ACABAMENT DE PATUM A TOTHOM.

EL REGAL SORPRESA

La professora avui ens ha regalat una marmota. Una marmota que voldrà dir: Què som uns dormilegues? Potser sibil·linament ens vol donat a entendre que estem grassos com una marmota. O què som lents d’enteniment.

Al camp sempre he vist les marmotes dretes guaitant, generalment en grup damunt les roques del seu cau i a prop d’un rierol.

Tal vegada ens ha volgut dir que som uns tafaners sempre mirant de dreta a esquerra.

Ai, senyor, quantes suposicions sense fonament o potser una indirecta directa. Allò com qui no vol.

Ben mirat, no ho sé, examinem la marmota, ben pensat jo mateix me la quedo. A passadís damunt el moble de l’entrada una marmota de peluix no quedaria gens malament.

Com que és de mida gran, sembla ben bé, un coixí i al sofà tampoc faria basarda. Seria molt apropiat per repenjar el cap i fer la becaina.

Miquel Pujol Mur

LLIBRES

La dona és asseguda al jardí. Acaba d’acomiadar les visites. Sempre són agradables les visites, i més les familiars, però moltes vegades la tranquil·litat de la pròpia llar sense gens de soroll, en pau i en silenci reanima el cos i el pensament.

Agafa un llibre de terra que algú ... Potser la Sònia, la seva neboda de quinze anys, l’ha agafat de la postada de la llibreria per llegir una estona. Després a l’escoltar el soroll escardalenc d’una moto de poca cilindrada ha marxat corrent i l’ha abandonat a corre presa. En tenia tanta per anar-se que tothom s’ha adonat que segurament un xicot la ha vingut a buscar. Pràcticament ni s’ha acomiadat de ningú. Tot ha estat un adéu concís i breu i una salutació amb la mà a l’aire. Ni petons, ni moixaines, ni abraçades, que li agradaven tant fer quan era petita. La dona  sospira i es diu: S’ha fet gran!

Mira el títol i l’autoria: Pinzellades en vers. Joana Raspall. Pot ser interesant i no recorda si l’ha llegit ni qui li pot haver regalat. Potser l’ha comprat ella mateixa en el seu deambular pels mercats de llibres vells. 

La tarda està caient ràpidament i la frescor del capvespre li molesta als ossos. Ai! Quan era jove això no li passava, podia córrer, ballar i riure, malgrat es fes negra nit. Ara els anys i el seu cos de seguida protesten per qualsevol causa. S’aixeca i camina fins a la casa. Entra, tanca la porta i va a asseure’s al saló. El televisor és tancat, prou que ha funcionat tota la tarda per entretenir a la jovenalla. I no tan joves, ja que el seu germà s’ha enganxat a veure el partit de futbol i no ha escoltat les queixes dels petits.

Obre la llum de la tauleta, s’acomoda en el sofà, obre el llibre i comença a llegir. Llegeix força concentrada, però la darrera estrofa la recita amb veu alta:

amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
cada pàgina pot ser
un estel que et fa de guia.

Tanca les pàgines del llibre i prem l’interruptor del llum. Quieta, a les fosques queda pensativa. Te raó la Joana. Quants llibres llegits en la seva vida, molts i sempre l’han obert els ulls a un nou món. Intenta recordar el primer llibre que li va regalar el seu pare. Fa tants anys, que no aconsegueix recordar-lo. Allò que es diu: ho tinc a la punta de la llengua. Però la ment no acaba d’aclarir el nom. Li ve a la memòria aquell que es va voler comprar de joveneta, estalviant els diners de la petita paga dels seus pares: El Quixot. Aleshores no el va paladejar, era massa complicat, amb aquell idioma castellà antic. Anys després, si que va treure profit de la seva lectura. El guarda com si fos un tresor en un prestatge.

Tanca els ulls. Un somriure vaga per la seva boca. S’adorm cansada, el cos necessita repòs. La ment s’obre a un mar blau, un vaixell i un brau capità que li dona la mà, traint-se el barret per a saludar-la, dient-li: Maria, t’esperava com sempre. Vens una estona amb mi, assaltarem una caravel·la corsària i ens estimaren en la cabina de popa.

Mentrestant el vaixell amb totes les veles al vent solcarà les aigües blaves. Tranquil·lament, la dona reposa dins el seu somni juvenil. 

Miquel Pujol Mur