dissabte, 24 de març del 2018

L'ANELL DE BRILLANTS



Estava tant contenta amb aquell anell que li acabava de regalar la seva parella. Era preciós, un gran brillant  lluïa enquestat en aquell fabulós anell  d’or blanc tot  envoltat de brillants més petits.

No es cansava de mirar com refulgia aquella petita peça davant el mirall del quarto de bany mentre el sol l’il·luminava a través de la finestra. El seu exmarit mai li havia regalat cap joia important, només un esquàlid  anell  d’or  quan es van casar i alguna petita peça de bijuteria per algun aniversari. En canvi l’Eduard, tot i que només feia tres mesos que estàvem  junts,  ahir,  que era el seu aniversari la va sorprendre amb aquell valuós anell . Si per la nit era  bonic ara amb la llum del dia ers extraordinari.

L’única pega era que no havia encertat del tot la mida, li ballava una mica al dit. Ja havien quedat per la tarda, quan tornés de treballar anirien al joier que li ajustaria l’anell.
 Se’l mirava i remirava  mirava, quan va entrar la seva filla disparada al bany.
¾    Mama, surt del lavabo que tinc una urgència.

Mentre deia això ja l’empentava cap a fora, la dona patina una mica i s’agafa al jersei de la noia i surt disparada , sense adonar-se que l’anell havia quedat enganxat a la camiseta d’ella. Quan va fer una mica que era fora es va adonar que no portava l’anell al dit.
¾    Laia, surt... sobretot no tiris de la cadena.

En aquell moment es va sentir com l’aigua sorollosa baixava avall per la taca del WC.
¾    Noooo.... –va cridar ella..

La noia va obrir la porta tot mirant-la estorada, no entenent el que passava,
¾    Com vols que no tiri l’aigua, amb el pastel que hi havia.
¾    L’anell, m’ha caigut l’anell. Espero que no hagi anat a dins el wàter.
¾    Ostres, aquell llamp d’anell que t’ha regalat l’Eduard?
¾    Si, es deu haver  enganxat amb la teva samarreta.

Ja tenim la mare i la filla buscant, primer en la samarreta de la filla i després  per tots els racons del lavabo. Dins la banyera, al plat de la dutxa , rere  i sota els  armaris ... res, l’anell no apareixia per enlloc. Llavors ja van suposar on havia anat a parar, vam buscar dins la tassa , res, apareixia tota neta i brillant. No podia ser, que haguessin perdut l’anell, haurien de buscar una altre sortida.

A la sortida del bloc de pisos , al pati del darrera, hi havia una tapa que donava a un petit dipòsit que si acumulava la porqueria de l’edifici abans de saltar per una reixa cap al clavegueram principal. És van proveir de guants  i unes pinces velles de la barbacoa i ja tenim les dues dones furgant  en els líquids elements, entre alguna basca per la forta ferum dels excrements.  Aviat va quedar la dona sola , ja que la joveneta no podia  suportar  aquella intensa pudor.

Quan feia més de mitja hora que remenava merda li va semblar que veia una cosa negra rodona, compacta . Va ficar el braç en el viscós líquid i va agafar aquell petit objecte que s’enfonsava i sobresortia . Va abaixar tan el braç que el guant se li va omplir de porqueria per la part de dalt, però els dits van agafar ven fort l’objecte rodó.

Va ser un goig sense alegria,  només era el cercle rodó d’una ampolla de plàstic. Desanimada la dona va parar de buscar i va tornar cap a casa davant la mirada estupefacta d’una parella  de veïns  l’escala, que van pensar que la dona estava grillada.

És va treure la roba bruta, tot pensant quina excusa donaria al seu company per no tenir l’anell, li diria la veritat? No...  que s’empiparia molt. Havia de buscar una bona  excusa, però quina? Aviat  arribaria ...  Abans d’anar-se  a dutxar va decidir ficar la roba a la rentadora i i també la de la filla per treure la pudor de casa,  abans però li va fer una esbandida per treure’n la fortor principal. Havia de buscar una excusa ràpid de presa, però no se li en acudia cap . Desanimada es va posar a esbandir  la camiseta de la filla i al anar-la a ficar a la rentadora,  va trobar una cosa boteruda enganxada a la caputxa de la peça. Va palpar... no s’ho acabava de creure ... Era l’anell!  el seu anell de brillants!  just en el moment que l’anava a entrar la peça a la rentadora.

Va esclafir en un gran plor, que no podia dominar pels nervis acumulats en tota aquella estona i així la va trobar l’Eduard quan va arribar,  tremolant, plorant, tota bruta i amb aquella forta ferum i ... amb aquell llamp d’anell brillant a la ma.

22/11/2016/


divendres, 23 de març del 2018

PEDRA DE MOLÍ. LA SEU D’URGELL





Prem amb força
noble pedra
les olives ja madures
per així l’oli extreure
i donar-nos vida.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 22 de març del 2018

HE PISPAT UN LLAPIS



No se que m’ha passat aquest matí quan he entrat al centre. Estava preguntant una cosa la conserge, quan l’he vist allà, sobre la taula, amb aquells dibuixets i tan brillant, al costat  d'una fulla de paper. Com m’agradaria tenir un llapis com aquest per escriure  els meus relats, -he pensat-  llavors  en un moment en que l'home  s’ha girat per assenyalar on havia d’anar una senyora gran que acabava d’entrar, l’he agafat sense que se’n donés compte i l’he ficat a la bossa.

Ara que anava a començar a escriure m’he adonat que estava ven mossegat de la punta. Quin fàstic ! com he pogut agafar una cosa així.  Sense pensar-m’ho dues vegades l’he tirat a la paperera.

Quina tonteria més grossa, agafar una cosa que no m’ha servit per res i al pobre conserge segur que li ha fet una bona falta, potser era l’únic que tenia. No és pot ser tan impulsiu. Ho sabrem per una altra vegada.

17/02/2018/

dimecres, 21 de març del 2018

ELS COLORS I LA VIDA II


Quan va arribar a l’illa un esclat de colors va omplir el seu pensament. Flors desconegudes, arbres sempre verds de fruits sucosos i mengívols al màxim. Llargues platges de sorra daurada on les palmeres arribaven fins al mar. Un cel d’un blau intens. Un mar d’esculls de color vermellós i negres on els peixos nedaven entre les cames lluint mil colors a quin més inaudit.  Les onades arribaven a la sorra i s’escampaven per damunt en blanca escuma.

Meravellat del paisatge, va voler esbrinar quina era la causa per què la majoria dels missioners tinguessin problemes en aquell edèn terrenal. Potser la gent era horrorosa i pecadora o tal vegada en les seves festes practicaven l’antropofàgia. Va contactar amb el cap de l’illa, un vell patriarca de blanca barba que fumava una llarga pipa d’agradable olor.

Després va visitar la seva casa-església i va comprendre que tindria molta feina a fer amb els nous feligresos. Les dones i els homes anaven mig despullats sense donar cap importància a la seva nuesa. La gent reia mentre treballava la terra o pescava al mar. A la terra poca cosa feien, ja que era tan ubèrrima que només s’havia d’anar a recollir els fruits dels arbres. O a caçar en alguna ocasió i no havia d’allunyar-se gaire.

Va saber d’un estany proper on es reunia el jovent i es banyava. Va anar i va comprendre de seguida la seva missió. No podia ser que estiguessin banyant-se tots junts i despullats. Unes parelles van desaparèixer al fons del bosc i ningú va fer cap cas dels seus murmuris i sospirs.

Allò, seria la primera gran tasca del seu magisteri. Hi va anar a veure al cap i li va explicar la gran disbauxa de la seva gent. Aquest va contestar-li que els deixés fer, que sempre havia estat així i tothom era feliç. Ell, quan era jove també hi gaudia. Algun dels nous mossens, que després van haver de marxar, en principi van amenaçar d ’anatemitzar al poblat. Però després ho van comprendre i alguns és van aficionar massa a les reunions i als banys.

El diumenge va fer un  gran sermó sobre la promiscuïtat i el càstig de Déu als pecadors. Va recordar a Sodoma, i Gomorra, i el Diluvi Universal que va netejar la terra del pecat. La conseqüència de tota la seva oratòria va ser que a la missa següent no hi va acudir ningú. Finalment va cedir i amb simpatia va aconseguir que la gent vingués a sentir-lo a l’església.

Va estudiar Medecina amb llibres que li van enviar del bisbat. Llavors va ajudar a sanar a la gent del poblat i d’altres indrets de l’illa. Més mai va passar per damunt del fetiller, fins que va aconseguir una bona amistat i van firmar una bona col·laboració amb pau. Tal vegada la seva tasca evangelitzadora va acompanyar-la amb la caritat, l’ajuda i guarir malalties propis de països tropicals. També va haver problemes quan van començar a arribar vaixells a colonitzar el país. Els mariners van buscar les dones més bagasses per satisfer els seus desitjos sexuals, després de mesos de navegació. Aleshores el seu treball va multiplicar-se a causa de les malalties venèries desconegudes en aquell racó de món.

I el mossèn va treballar i treballar. Va arribar a tot arreu. Parlava amb tothom fos creient o no. Mai va tenir cap negativa per ningú. La seva gran tasca va veure’s recompensada a l’església, va omplir el temple i va haver de construir un de nou més gran. La gent agraïda anava a escoltar al mossèn o a l’home que amb la seva misericòrdia arribava a tots els llocs malgrat l’esforç que suposava. En moltes ocasions, quan arribava a  casa no podia fer res més que caure extenuat damunt el llit. Sort va tenir de la gent que l’estimava. Però un dia sense voler va mirar-se en un mirall i va veure que els cabells eren pocs i ja blancs. El seu rostre havia perdut la lluïssor de la joventut i les arrugues marcaven a la cara el pas dels anys. 

Un bisbe nou i jove va escoltar les paraules d’algú, no va saber mai de qui, i el va retornar a la pàtria. Va ser el nou capellà a un poblet de muntanya on només vivien vuit dones grans i quatre homes vells. Els colors van canviar totalment, el verd dels prats solament era present a la primavera i l’estiu. El fosc marró de les roques i el blanc de la neu, eixien l’hivern. L’única cosa que li recordava l’illa era la transparència de les aigües que permetia veure els peixos del fons rocós.

I ara què, al cap dels anys, havia d’esperar a la noia que el portaria a la residència a dinar i a descansar. Demà l’acompanyaria de nou a respirar aire fresc i a veure les flors del jardí.

Però esta content, ha complert el seu compromís amb Déu. Només li manca  presentar-se davant la divina presència per rebre com a premi, la vida eterna. El vell capellà creu que ha complert la seva tasca evangèlica amb el màxim de bondat i humilitat.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 19 de març del 2018

ELS COLORS I LA VIDA I


L’ancià es deixa conduir poc a poc al banc del parc. Una noia jove, el porta agafat del braç avisant-lo dels destorbs que el puguin fer bambolejar o caure. L’ajuda a seure i donant-li un vell breviari, comenta.
¾     Avui, mossèn, el dia no és gaire bonic. Fa una mica de boira que enteranyina el cel. Però malgrat tot, fa un xic de sol i l’ambient és força agradable. Així podrà llegir tranquil·lament. Però no s’esforci gaire que ja sap el que li va dir el metge. Aquest ull li han arreglat un xic, però l’altre ja sap que no té remei.
¾     Sí, filleta, sí! Prou que ho sé. Gràcies per tot, em recordes a la mare que sempre em renyava.
¾     Mossèn!
¾     De vegades els records em porten a dir bajanades. Si et comparo amb la meva mare és per la teva bondat, malgrat que sé us separen molts anys. El Senyor espero que no m’ho tingui em compte!
¾     Miri, el deixo i vindré aviat. Vostè té moltes vivències i tal vegada si no llegeix recordarà bons temps.
¾     Quina noia més eixerida! Vés! Si t’hagués conegut abans de fer-me capellà m’hauries fet dubtar.
¾     Ui! Quin dia té vostè, mossèn! Està força bé i molt atrevit.

El mossèn intenta llegir però aviat les llàgrimes esborronen les lletres del llibre sagrat. Aleshores aixeca el cap i mira els voltants. El sol ha fet fugir les boires i, la verdor dels arbres i les plantes alegren la seva mirada. A prop seu un parterre de flors de brillants colors criden l’atenció del seus ulls. Uns geranis de color vermellós, uns ciclàmens posats com per descuit, blancs, rosats o vermells com la sang, esclaten de vida i alegria davant seu.     

La conversació amb la cuidadora i l’esment de la mare fa que el capellà comenci a recordar quan va ingressar al seminari. També era un dia ple de colors que semblaven augurar una feliç carrera eclesiàstica. Els pares van acompanyar-lo vestits amb la roba de diumenge. El pare com sempre vestia de negre però, aquell dia s’havia posat una jaqueta nova i les sabates de vestir. La mare, portava el seu vestit de color gris fosc, però avui era nou i, en un dia tan important s’havia posat la mantellina bona. Malgrat ser molt feliç perquè el seu noi seria un bon capellà plorava com una Magdalena. Ho havia anat dient des de feia dies a totes les amistats i coneguts del poble: El meu fill serà capellà, sí, sempre ha estat un bé de Déu per la seva bondat. Jo crec que el faran Sant! Ai, Mare de Déu tingueu pietat d’aquesta ignorant i pobra dona i protegiu-lo de tot mal.- I tot seguit es persignava contínuament.- No, no el feu Sant. Verge Santa quin disbarat he pensat. Hauria de morir-se o sofrir de martiri. Pobre fill meu, això ni que fos per una causa tan bona com la religió ensenyada als homes pel vostre fill.

Era un bon estudiant i també un bon creient. Va fer els estudis sense cap enrenou. Tal vegada, un altre dia joiós de primavera, com el primer dia de l’entrada al seminari, va prendre definitivament els hàbits. Els lliris blancs lluïen en l’església i la mare, com sempre plorava desconsoladament. Ara amb més motius que mai, ja que el pare no feia gaire que havia mort. La Clara, la seva germana i el Manel, el seu cunyat la protegien i consolaven  com sempre ho van fer. Les flors i l’encens d’aquell dia sempre han estat ben presents a la memòria.

Va iniciar-se com a vicari d’un poble veí però aleshores li va agafar la dèria que volia ser missioner. Sí, volia salvar les ànimes dels desventurats fills de Déu. Aquells que no coneixien la veritat de les paraules de Jesucrist que els havien de portar a la salvació. La seva mare encara va plorar més, però llavors ja hi havia a la casa dos néts que l’animaven amb els seus jocs i entremaliadures.

El bisbe va ser bastant remís a enviar un capellà tan jove a les colònies però va ser tanta la seva insistència que finalment va trobar una església en una illa força aïllada. El viatge va ser llarg i pesat, però era tant el seu desig que va passar la travessia fent plans i projectes per quan arribés al seu destí. També resant per que el Senyor li donés la saviesa i el bon tracte necessari per a la seva nova aventura.

Miquel Pujol Mur

diumenge, 18 de març del 2018

COM UNA BLEDA ASSOLELLADA


Fa uns dies que no se que em passa , estic estranya, decaiguda, penso que deu ser degut a aquest estrany refredat que fa dies que arrossego i que no hi ha manera de que se’n vagi, però especialment avui des de que m’he llevat tot em fa mal, que si el coll, els ulls, el cap, el genolls,  la punta del dit gros del peu ... Buf!!!

 Ai! Que em sento com una bleda bullida, o com una bleda assolellada , com diem nosaltres. Quasi no m’aguanto dreta. Em deixo caure al sofà, com la bleda pansida que estic feta. Tot em dona voltes. Tanco els ulls. No se quanta estona fa que estic així. Vull aixecar-me i no puc. Veig un termòmetre allà prop, amb treballs me’l poso sota el braç. Aviat s’enfila fins el 40 º.

 Una mà solidaria em dona una til·la calentona i un antitèrmic, me’l prenc i  em torno a deixar caure de nou al sofà.  Aviat veig bledes per tot arreu, que el sol les panseix, que bullen dins una olla... que jo estic dins l'olla i començo a bullir... em desperto amarada de suor. Com puc m'aixeco i m'en vaig al llit,  demà serà un altre dia.

19/02/2018/


divendres, 16 de març del 2018

RELLOTGE DE SOL DE VILAMÓS. VAL D’ARAN


De números ben clars, per no haver-hi dubtes.

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau