dimecres, 2 de març del 2016

SANT SADURNÍ DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el poble de Montmajor i la seva església sota l’advocació de Sant Sadurní. 

 
Al pla de Montmajor, al NE del municipi, es formà el poble de Montmajor (258 h. 2006/ 853 m. alt), capital administrativa del municipi, al peu d’un turó on al segle X es va construir el primer castell. El poble és modern, format des del començament del segle XX, en què es va construir la nova església parroquial de Sant Sadurní (1918) i l’edifici de l’Ajuntament (abans l’ajuntament es reunia a Gargallà).  

Del castell de Montmajor només queden les restes d’una torre circular del segle XI i una part del fossar que l’envoltava, i també les restes de l’església de Sant Sadurní de Montmajor, un petit edifici del qual només es conserven unes poques filades del mur de la nau i que és documentat des de l’any 1050.
 

El castell de Montmajor, esmentat ja el 1170, formà part del vescomtat de Berga i fou propietat del trobador Guillem de Berguedà, que el llegà el 1187 al seu germà Berenguer. Després de l’extinció del vescomtat, és documentat en poder del vescomte de Cardona Ramon Folc el 1243, que el cedí a la seva germana Geralda, abadessa de Valldaura, com a dotació per al monestir, i posteriorment en poder de Pere de Berga, castlà del castell de Berga; la seva néta, la comtessa Sibil·la de Pallars, el cedí el 1309 a Jaume II.  

En foren feudataris els Ferrer de Castellet. Martí de Riquer identifica el castell de Montmajor amb les restes (una torre ben conservada i fonaments de muralles i l’església) del serrat de Can Sabata, que domina l’antic camí ral de Berga a Cardona i l’actual població. 

El 1907 el rector Climent Camp va sol·licitar al Bisbat de Solsona poder viure fora de la rectoria de Sant Sadurní del Castell de Montmajor perquè estava en molt mal estat de conservació i va demanar construir una nova rectoria. Això, juntament amb el fet que els veïns del nou nucli de Montmajor situat a la zona dels Plans volien disposar d'un temple més proper, va fer que es demanés de fer una església nova. El 1911 la nova rectoria ja estava construïda al peu de la costa i s'hi va començar a construir el nou temple seguint el projecte dels germans arquitectes Casimir i Esteve Sala i Codinet aprofitant les pedres de l'antiga església del castell.

 
El 17 de setembre de 1922 el bisbe de Solsona Valentí Comellas va inaugurar la nova església. El seu campanar, que es va començar a construir posteriorment, es va culminar el 1950. També s'hi va traslladar el cementiri de la parròquia. Entre el 1911 i el 1922 es van celebrar misses en una sala de la rectoria que servia com a oratori. El pressupost de la nova església fou de 10.000 pessetes.

Església d'una sola nau amb capelles laterals a mode de transsepte, amb el presbiteri a tramuntana formant un absis poligonal.  

La façana està situada a migdia i l’entrada és una porta amb llinda amb una motllura que dibuixa un arc apuntat i una rosassa amb quatre lòbuls.  

Té un campanar amb la forma d'una torre amb la planta quadrada adossada a la banda occidental i a l'est de l'església hi ha la rectoria. Una volta d'aresta cobreix la nau interior. 

El parament és de grans carreus de pedra units amb morter. És una construcció eclèctica de tipus historicista.
 

L'interior és totalment enguixat i cobert amb volta de creueria. La coberta exterior, a dues aigües de teula àrab.  

A les capelles laterals conserva els retaules: el retaule de Sant Esteve del Pujol de Planés, renaixentista, i el de la Mare de Déu del Roser del Pujol de Planés, barroc. també la imatge de la Dolorosa que estava a al retaule major de l'antiga església del Sant Sadurní del Castell de Montmajor i una imatge de Sant Llop de la mateixa església. 

Està catalogada com a patrimoni des del 1982.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 29 de febrer del 2016

SANT SALVADOR DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Delerats per conèixer la majoria del romànic del territori de Montmajor en aquesta ocasió visitàvem aquesta església davant mateix de l’antiga casa Hospital, actualment anomenada Cal Bisbe, i prop de la riera de l’Hospital. 

 
Situada dins l’antic terme del castell de Montmajor i molt prop de l’antic camí ral que anava de Berga a Cardona no arribà mai a ser església parroquial. Almenys no és esmentada com a tal en la visita efectuada al deganat de Berga de l’any 1312. 

En època medieval ja devia ser sufragània de Sant Sadurní de Montmajor i, ja al segle XIV, de Sant Martí de Correà. Car l’any 1337 consta que el rector de Correà estava obligat a celebrar-hi missa quatre vegades a l’any. 

L’església fou construïda en les terres que marcaven el límit entre el comtat de Berga i el d’Urgell, més concretament, amb el sector meridional de la vall de Lord. Per la seva situació passà a formar part de la batllia de Cardona. 

Al segle XVII tenia cura de l’església les cases veïnes. Al segle XVIII no és esmentada en el llistat d’esglésies parroquials o sufragànies que formaven part del bisbat de Solsona. La qual cosa fa pensar que quedà sense culte i abandonada. 

L’església se Sant Salvador és un petit edifici d’una nau rematada a llevant per un absis semicircular. La volta, que possiblement era de mig punt, és avui totalment esfondrada. Resten dempeus, totes les parets i l’absis. 
 
Oberta  al mur de migdia encara conserva la porta d’entrada al temple, molt simple, que és coberta amb un arc de mig punt fet amb dovelles.

L’aparell de l’edifici és força regular, llevat del que presenta el mur de tramuntana que sembla haver estat reformat. A l’interior de l’absis és visible un aparell ben agençat, a bases de carreus grossos i rectangulars, disposats en filades força regulars. 

Al centre de l’absis pot observar-se una finestra d’una sola esqueixada, coberta amb un arc de mig punt. 
 

Totes les pedres  de l’edifici han estat lligades amb argamassa. En el mur de migdia, que és que presenta uns blocs més grossos hi ha una espitllera. 

Tot el que antecedeix porta a creure que es tracta d’una construcció de la segona meitat del segle XII. 

Ens cridà l’atenció que comparant la fotografia de Catalunya Romànica de fa 30 anys l’edifici conservi encara la mateixa aparença. L’interior és ple de plantes. El mur de tramuntana no és pot veure degut als boixos que pràcticament l’oculten.

Meravellós és que sense teulada i abandonat de la mà de l’home, potser està protegit per la mà de Déu, conservi la seva presència en el món.

Roman dempeus malgrat els aproximadament 900 anys de la seva construcció i abandonada des d’altres 300 anys. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 26 de febrer del 2016

M’ENAMORA...


La Laura, m’enamora i penso amb ella nit i dia. 

Va ser en aquella ocasió al sortir de l’institut quan per primera vegada en vaig fixar en tu. Era un solejat dia de primavera. L’estació de l’any en què la natura desperta de la letargia de l’hivern, aquell moment de la vida quan reneix la sang en els cors i els cossos del jovent. Tu anaves amb unes faldilles noves i jo estrenava uns pantalons texans. Aquells van ser els primers passos per obrir-nos a la primavera de la vida, amb tots els sentits expectants per conèixer el món. 

Recordo amb enyorança el moviment dels teus llavis quan parlaves amb les teves amigues. Els nois érem allunyats com si unes converses i les altres no poguessin barrejar-se. Com si la frontera del sexe fos una infranquejable muralla. 

Malgrat tot, quan sorties vaig fer per ensopegar amb tu, bella Laura dels meus somnis. Vaig demanar-te perdó amb breus paraules, però vaig continuar al teu costat, com si el camí a casa teva fos, ben bé, el mateix que el meu. Però tots dos coneixíem on vivia l’altre en la petita població. Un llarg camí vaig haver de fer fins tornar a casa, però el meu cos no ho va notar, envoltat pels núvols del teu riure.  

Van acabar les classes i la nostra companyonia va seguir impertorbable. L’un al costat de l’altre, ambdós caps mútuament recolzats ens ajudava a explicar-nos trenta mil confidències d’enamorats.  

Llavors com el flabiol marca l’inici dels llargs va començar una nova etapa en el nostre amor. 

L’estiu va omplir-nos de joia. La platja, el sol, la mitja nuesa del cossos, els balls al l’aire lliure, tal vegada una mica d’alcohol, van obrir-nos l’espiral vertiginosa de l’amor. Eren talment uns enamorats de l’amor. Te’n recordes d’aquella tarda que tu i jo per primera vegada vam ser un? Entranyable instant, fugaç en el record del dies de sol i llum. 

Tu i jo, Laura, semblava que no existia res més al nostre voltant. La meva memòria no recorda ni els pares, ni els germans, ni els amics. Només la teva presència, sola i magnífica, omple el formós quadre d’aquell estiu.  

Aleshores, acabada la tirada de llargs, un lapsus de temps va separar les nostres vides. Van passar forces anys; molts, potser masses; i la passió va minvar en els nostres cossos. Tanmateix, com a la tardor les fulles canvien de color, verd vermell, groc i marró, per finalment caure a terra, formant una blana i acolorida catifa que corra portada pel vent. Van ser anys de separació, allunyats per la vida l’un d’altre. 

Però, en la nostra tardor, casualment vam coincidir en aquella estació de tren. Va ser com l’inici de nou de l’antiga dansa, a la passió novament trobada va sumar-se la nostra amagada complicitat, la qual cosa ajudava a omplir de joia els nostres encontres. Moments escadussers, com escadussera és la vida robada dels amants. M’horroritza pensar si el teu home o la meva dona s’haguessin assabentat de les nostres trobades. El nostre secret ens pertanyia, com el so agut de la tenora acompanya els acords de la cobla.  

Ara tu i jo altra vegada sols en un món nou. Els nostres companys ja no hi són, van marxar portats per l’aire de la matinada a les terres del no retorn.  

I observo, altre cop, el moviment dels teus llavis quan em parles amb el teu graciós moviment de boca. Els teus cabells han perdut la tonalitat daurada del blat, ara els tons grisosos matisen el color. Però en l’hivern de la vida, en aquests moments que els passos són més curts, la mirada també flaqueja i el cos ha perdut el vigor i la força de la joventut, els meus ulls continuen veient en tu, aquella noia jove, quasi un infant que amb una faldilla nova a la sortida de l’institut feia bategar el meu cor amb força i desig. 

La necessitat de mostrar l’amor terrè que antany incendiava els nostres cossos ha passat a ser secundària. Però una carícia, el sentir les teves mans a la meva pell, notar la tèbia escalfor del teu cos al meu costat, trobar les teves rodoneses fan bategar encara amb força el meu cor i donar força als meus sentits. 

Els teus llavis es mouen prop meu, no aconsegueixo entendre les teves paraules però no puc menys que degustar-los amb la mateixa força d’aleshores.  

Laura, la sardana balla i salta amb l’amor d’un poble que es sent identificat i lliure, com tu i jo, units sempre i per sempre. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 25 de febrer del 2016

EL PEIX I LA BICICLETA


“Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta”   (M, Mercè Marçal)

“Una dona sense...”   carai amb la frase, amb que caram es pot assemblar una dona i un peix, si li falta l’homòleg,  l’home,  i aquest és comparat a la vegada amb una bicicleta.  Vaja garbuix, no sé per on començar.
Anem per parts.  Una dona sense un home... això d’entrada vol  dir que una dona necessita d’un home, perquè sense un home no és res; bé...    o tot el contrari, que una dona no li fa falta cap home per ser una persona completa i poder fer tot el que calgui. Perquè ven mirat, per què un peix necessita una bicicleta? Per nedar i moure’s per l’aigua no  li fa cap falta. Així que un peix no li cal cap bicicleta , ell és feliç movent-se en el seu líquid element.

El peix, neix, creix, es reprodueix  i mor  o el pesquen i va a parar a la panxa d’algú que se l’ha cruspit i mai li ha calgut ni ha trobat a faltar cap bicicleta,  més aviat aquesta alteraria el seu ritme de vida, els seus moviments , la relació amb els companys, de fet el seu medi.

Seguint aquesta lògica, la dona no li faria falta cap home, si ella no vol, és clar, per ser ella mateixa, per complementar-se, per ser feliç. Tant en el treball, com en la casa és autosuficient. En el terreny personal, si vol una parella, no necessàriament ha de ser un home. Per gaudir del sexe, avui hi ha tota mena d’artilugis.  Si vol ser mare tenim la inseminació  artificial...  i així trobaríem  tantes situacions  i  circumstàncies,   en que la dona se’n pot sortir perfectament ella sola, sense necessitat de ningú més.
Posats a pensar se’m acut que passaria si giràvem la frase a l’inrevés . Tindria el mateix sentit  dir que—un home sense una dona  és com un peix sense bicicleta o com una bicicleta sense peix- segurament que els raonaments serien un pel diferents, o, potser arribaríem a la mateixa conclusió.

Hi ha, però, una cosa important,  L’AMOR;  ai! l’amor;  si t’enamores, ja has begut oli, llavors ja no pots passar sense aquella persona, siguis  home o dona. L’amor ho capgira tot, es fora de tota lògica, llavors la dona necessita de l’home i l’home de la dona, i el peix i la bicicleta no hi tenen cabuda; ja no tenen cap sentit.

17/02/2016/
 

dimecres, 24 de febrer del 2016

L’ALBERT. (Relat negre)

El noi està assegut a la taula en una fosca habitació. Davant seu una agenda, dues cartes i a prop seu un bolígraf. L’agenda és més aviat un quadern escolar on ha anat escrivint vivències de la seva vida. Fullejant retrocedeix a la seva infantesa, és el fill de l’enterramorts, aquesta era la funció del seu pare en el poble. I ell, per tant, era l’únic fill de funcionari de pompes fúnebres. De l’home que acomiadava i donava el darrer viatge als difunts. 

A més el noi era una mica retardat i en diversos problemes d’indole nerviosa que utilitzaven els altres nois de col·legi per fer-ne escarni. Potser aquest altres escolars no eren tampoc gaire més intel·ligents, tal vegada la paraula justa a emprar hauria ser que eren una mica més vius o de més mala fe. 

Com tot fil d’un poble petit va haver d’judar al seu pare en petits menesters de la feina. El treball en un principi el va atemorir però pasades les primeres ocasions va acostumar-se. 

Els anys passen i les circumstàncies també. L’Albert s’ha presentat a diverses convocatòries de feina. Malgrat la curta durada dels treballs sempre ha complert satisfactòriament. Mira amb odi les dues cartes damunt la taula. En una  li han denegat una feina i l’altra és la de la xicota que li diu que s’ha promès amb el noi de Can Erola, una de les masies més important de la contrada, i que s’allibera del seu compromís. A la carta li posa ben clar val molt més ser mestressa d’un mas que la dona del enterramorts.

Les dues notícies en el mateix dia han suposat una gran davallada en els ànims de l’Albert i assegut davant l’escriptori els seus pensaments no poden ser més negatius. Escoltem “in mente” els seus pensaments.

Sóc aquí, a casa, davant de la taula, amb la paraules escrites en color vermell al meu quadern. El cap en volta, una somnolència abassegadora s’apodera del meu cos. Ja ho sé, són els nervis que em pugen al cap i si no els calmo amb una píndola o dormint començo a estossegar, a fer moviments estranys, fins i tot aclaparat de l’intens dolor en alguna ocasió he provat de saltar per la finestra. En aquesta vegada la cura ha estat el son.  

Un son profund i maldestre no m’ha permès descansar. Tot era embolicat en la meva ment. Les paraules en color vermell sorgien una i altra vegada des del més profund del meu cervell. Rebolcant-se un i altre cop amb els meus més negres pensaments. Quan pensava que estaven dominades brotaven com una heura que arrapant-se al meu cos em treia tota la saba i em deixava inert, com mort. Aleshores els pensaments volaven entorn de l’arbre i del cementiri. Sí, allà on el carreter es va treure la vida. Molt sovint el veig entremig de clars i ombres amb el cap malgirbat i la llengua a fora.   

O en el riu on la Sabina va llençar-se al saber que el seu xicot és casava amb una noia que havia conegut a la mili i a qui va deixar embarassada.  La va treure del riu el meu pare, rígida com un arbre tallat a cops de destral per un maldestre llenyataire. Tenia els ulls oberts com demanant perdó al cel pel seu òbit voluntari. A les mans s’havia lligat un rosari.  

Em eixoriveixo sobresaltat, els ulls vermellosos com les lletres de l’escrit, els cabells rinxolats i els pèls dels braços eriçats de por i mals pensaments. Busco en els calaixos de la calaixera fins que en un racó oblidat trobo la corda del carreter i també el rosari de la Sabina. Me’ls vaig quedar com a  previsió de moments insuportables. 

He agafat la llibreta de col·legi, on ballen desordenades les paraules i he començat a escriure el meu acomiadament. 

No vull culpar a ningú, només una persona és la causant del meu desori. No posaré el nom però ella ja ho sap... 

Miquel Pujol Mur. 

dilluns, 22 de febrer del 2016

TREBALLAR QUAN NO S’EN VOL


L’home fulleja el diari i dins de l’apartat filosòfic troba unes paraules que li criden l’atenció: “Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta ni distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l’anhel de la mar lliure i oberta”. Tot aquest llarg paràgraf signat per un tal Antoine de Saint Exupéry. 

L’home es mira les mans, rasposes i plenes de callositats, i a continuació raona dient-se a si mateix: moltes llargues paraules per definir com fer un treball. Amb les mans havia d’haver treballat molt poc aquest paio. Només manca veure el “de” entremig el nom i el cognom, ja havia de ser de família de la noblesa. D’aquests de molt pensar, molt manar  i ser ben servits- I dels de poc fotre l’espatlla per pencar.  

Aleshores l’home mira davant seu en el bar i pensa: estic rodejat de cadires  i amb una taula al fons de la sala. Això no sembla res, a un món mariner. A més, no tinc el més mínim interès a construir un vaixell. La mar o el mar (crec que poden utilitzar-se ambdós articles) no em motiva gens. Com sóc de secà no sé ni nadar. Per què un vaixell, navili (o promptament he sentit dir autoritzaran “barco”) per pujar muntanya amunt, per res. Tot justet el meu interès és caminar per la sorra de la platja, de tant en tant, i respirar el iodat aire marí. 

Els arbres deixem-los al bosc, que creixin grans i ufanosos per a que amb la seva ombra ens protegeixin del sol abassegador de l’estiu. I les seves fulles ens proveeixin de l’oxigen, aquest gas tan necessari per la vida dels humans.  

M’he passat forces anys transmeten ordres, això que aquest amb paraules fines anomena anhel, als meus homes per complir en la feina encaminada per l’empresa. Per així, poder aconseguir la prima que ens permetés arribar, sense demanar préstecs, a final de mes.  

I ara jubilat i lliure de treball, deixeu-me tranquil fent coses que em siguin plaents. 

Per a què aquesta “xuminada” de construir vaixells a certa edat. Expliqueu-los-hi al jovent que segurament són més crèduls i potser us creuran. Una prova palpable són aquests joves que criden entusiasmats a certs líders, polítics, esportius o musicals, d’aquest el nostre país i també de terres foranes.  

Repassant en la meva memòria, cada cop més minsa, crec recordar que al darrer home gran, no vell, al que van encomanar i va realitzar una feina semblant, va ser Noé. Però hi ha dues raons diferents que em fan dubtar. Una que li va encomanar Déu, aquell primer Déu que havia anys enllà, sense Fill ni Esperit Sant, tal vegada li deien Jahvé o Jehovà, no ho sé pas. L’altre és que he sentit dir que Noé li agradava força el vi. I ja rissant la qüestió és que no hi ha proves palpables o reals de què fos veritat. Sols somers indicis més propers a la fe que a la realitat.  

Sincerament, i tal vegada decebut, m’acostaré un dia a la costa, o les drassanes, a veure si encara existeix un mestre d’atxa capaç de construir un vaixell, una barca o alguna cosa que floti i no sigui una taula de surf. 

Apa, “buenas” encàrrecs de feina, ara, amb allò tan mandrós que m’he tornat. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 21 de febrer del 2016

COMPLINT ELS CINQUANTA


Paraules: fluctuar, premissa, periodista i capteniment.
 
 
 Avui compleixo cinquanta anys. No pot ser; com passa el temps. Ningú s’ha recordat de mi, quin dia més trist. Els pares ja no hi són, no  tinc germans i pocs amics... un dia gris, opac, com la meva vida. Bé, si, algú ha pensat en mi, ahir el vespre em va trucar la Iolanda, la meva filla des de no se pas on, crec que va dir de L’ Índia, ni tan sols sabia que era el meu aniversari;  fa  més de dos anys que no la veig i ni conec al meu nét.
En aquest vespre solitari, assegut al sofà, amb una ampolla de conyac al davant, faig un repàs d’aquest mig segle  de vida i veig el desgavell on he arribat.  Volia fer tantes coses quan era jove. Tenia tants projectes. La meva vida ha estat un constant fluctuar, d’aquí cap allà, d’endavant cap enrere i també a l’inrevés.

No vaig fer cas dels consells que em donava el pare, jo era un adolescent rebel. La primera premissa era que, els estudis havien de ser abans de tot, no enredar-se amb dones, almenys seriosament, ni res que em pogués distreure dels  objectius proposats. No el vaig escoltar. Qui  fa cas dels pares quan ets jove. No  sols vaig sortir amb la Lourdes, sinó que me’n vaig enamorar i la vaig deixar prenyada. Ella va voler tenir el fill i llavors ens vam casar, en contra de l’opinió dels de casa.  El més bo que m’ha passat ha estat la Iolanda, la meva dolça nena, encara que ben poc temps la vaig poder gaudir.
Els estudia aparcats, treballant a l’Empresa del sogre, l’embaràs de la Lourdes que va ser complicat; em vaig convertir en un adult en plena adolescència. Amb tot van ser uns anys feliços, tot i els esculls que sorgien. Estàvem enamorats i esperàvem amb il·lusió la petita, el naixement de la nena va ser tot una  experiència.

Els primers mesos fent de pares, va estar bé, encara que aviat van venir les primeres discussions, no sabíem massa de cuidar nadons, la nena plorava a les nits, de dia teníem la sogra sempre ficada a casa, després van arribar les baralles; el pitjor de tot va ser que ella és va enamorar d’un altre, com que jo estava una mica fart de la situació, em va venir bé marxar d’allà. Vaig renunciar a la nena, el primer disbarat que vaig fer. Quasi la vaig oblidar. Fa pocs anys que ens hem tornat a retrobar i hem continuat el contacte, però ella és una mica hippy i sempre volta pel món, l’any passat va tenir un nen, que encara no conec. Ella almenys ha fet el que ha volgut, ha escollit el seu camí.
Després va venir la Violant, que tenia dos fills, vam durar ven poc. Van seguir al darrera   algunes altres parelles, duraven poc temps,  aviat tallaven, no em satisfeien.  El meu capteniment vers les dones no ha estat el mes adequat, o reconec,  sempre volien manar elles i això em treia de polleguera.

 Després, d’uns anys, vaig tornar a casa dels les pares, sense feina i sense casa. Vaig intentar reprendre els estudis , sempre havia volgut ser periodista, però aviat em vaig cansar. Així que em va sortir una altre feina. He treballat de tot.  La mare va emmalaltir, i poc després de morir el pare va entrar a una residència, a vegades vaig a veure’l. Em vaig vendre la vella casa que em van deixar i vaig poder comprar aquest a apartament, on encara visc.
Cap als quaranta anys semblava  que havia posat  seny, tenia una nova feina i allà vaig conèixer la Pilar. Era una noia guapa i ferma, amb el cos ven tornejat, amb el cabell curt i negre i la pell bruna, vaja que era molt atractiva i simpàtica,  feia poc que havia sortit d’un desengany amorós. Vam congeniar força i a les poques setmanes vivíem junts. Estàvem bé els dos, ella em sabia portar, entenia el meu caràcter rebel, jo de primer estava amb ella per la companyia i pel  sexe,  era molt bona al llit, ho passàvem molt bé , però he de reconèixer que finalment em vaig enamorar d’ella, encara que penso que no li vaig saber demostrar prou. Fa uns mesos que em va dir que necessitava allunyar-se de mi per reflexionar, estava cansada de la rutina on havíem caigut... Ara que es fora es quan la trobo a faltar , l’enyoro; em dono compte de quan l’estimo. Fa dies que ni em truca, ni la veig.

Estic centrat amb la feina, però a casa estic més sol que la una.  Pensava trucar  a uns amics per celebrar aquesta  data i sortir el vespre de farra, però no n’he tingut ganes, passaré la vetllada sol i bevent , recordant la Pilar i els vespres que passàvem junts, abans no ens envaís la rutina.
M’omplo de nou el got amb conyac i me’l veig d’un glop, i agafant l’ampolla, me’n poso un de nou. Segur que acabaré amb una bona borratxera, però almenys tindre el llit a prop i demà serà un altre dia. Quan m’acostava el got a la boca, va sonar el telèfon, el vaig despenjar sense massa entusiasme,

¾   Feliç aniversari Albert - la veu era coneguda.
¾   Hola Pilar, gràcies per pensar-hi.
¾   Com estàs? No et veig gaire animat.
¾   Estic sol, avorrit i desesperat. El pitjor dia de la meva vida. Et trobo tant a faltar.
¾   Vols que passem el vespre junts?
¾   Si... res m’agradaria tant........però no tinc res preparat per sopar.
¾   No et preocupis, portaré coses.
¾   Quan vindràs.
¾   Estic a baix a la porta. Si fas el favor d’obrir-me
¾   Què... ara mateix t’obro.

No s’ho acabava de creure, la Pilar havia tornat, potser no significava res, només volia alegrar-me el dia, però el cor li bategava amb força, mentre l’esperava a la porta de l’ascensor. Alguna cosa dins seu li deia que entre ells un sentiment seguia arrelat i més viu que mai.

 08/02/2016/