divendres, 19 de febrer del 2016

POR. (Relat negre)


Poc a poc me n’adono, però no sé de què. Els records fugen lentament. De vegades els records d’infantesa són més presents. Necessito marxar, a on? Pas a pas fujo sense rumb. Tornar sense camí. Cerco la casa, però ignoro la cruïlla adequada. Estic neguitós. Senyor, per què em passa això? 

Són els meus? Potser sí. Qui són els meus? Aquesta dona que em diu pel nom. És ella? Tal vegada sembla molt gran. Havia una altra fisonomia en la meva memòria. Frisso contínuament. Sóc a casa? Sí ho és, o tal vegada ho sembla. El metge anomena un mal nom de llengua estranya. Tan dolent he estat a la meva vida? Misericòrdia bon Déu! 

Massa llum. Baixeu les persianes. Correu les cortines. No tinc gana. Quan em donaran de menjar? Crido sense raó. No m’entenen. M’han renyat. He pegat a algú? A ella. Qui és ella? Sospito em volen portar a un lloc, potser lluny. 

Això no és casa. Hi ha molts que passegen, com jo sense ruta determinada. Una dona de bata blanca em porta a dinar. No ho vull i llenço la cullera. Dolent, em recriminen. Em forcen a menjar. La xeringa del puré. M’escapo i no sé el camí de casa. Em troben després de  moltes hores o potser només al cap d’un breu instant. Malgrat crido: casa, em tornen al mateix lloc. 

Em vigilen. cada cop puc menys. Em visiten, tots em menteixen dient-me que estic molt bé. Mentida i qui són aquests, diuen ser els meus fills. Ah, els noms, quin noms. Ric sense riure. Altres a la sala també riuen. Llencen els plats a terra. Riuen sense saber de què. Ploren sense saber de què. Criden sense saber de què. Em punxen. Crido, ara sóc jo qui crida, ple d’angoixa. 

El mur cada vegada és tanca més. No recordo quan han vingut. Ni els veig. Ignoro qui són. Em somriuen. És riuen de mi? M’enrabio. Una llàgrima als seus ulls. Jo no ploro. Se’n van i em deixen. Un cop més, més punxades. 

L’escletxa és més petita. Sóc presoner de mi mateix. Crido anguniat, però no m’entenen. Crido. Crido. Crido. Tant és val. No hi ha llum. No hi ha escletxa. Crido i callo. No tinc records, no tinc res. Torno a cridar i m’adormo. Dormo sense morir. Dormo sense viure.  

No recordo i tot és a les fosques. No sóc res. Només un cos sense vida ni raó. Reposo com un tronc inanimat. Fins... 

Miquel Pujol Mur.

dimecres, 17 de febrer del 2016

EL PRIMER PETÓ.


L’home és assegut en una gandula sota la palmera de l’obert jardí. Davant seu les ones trenquen tranquil·lament a la platja. Només, una breu i fina línia blanca marca el lloc on la terra i l’aigua lluiten per l’espai sorrenc. Un sol de tardor il·lumina i calenta l’aire. Però és un sol bla, sense cap estridència, no obstant la claror del dia la seva calor és minsa.   

El Marc està ben estirat, un braç li penja del matalàs i sota la mà a terra hi ha un llibre amb els fulls mig oberts. Malgrat la rara posició no està adormit, sinó que enquimerat en els seus pensaments està abstret per les seves idees.  

Pensa en el caigut llibre que ha pres aquest matí després d’esmorzar d’una lleixa del prestatge de la biblioteca. El títol li ha cridat l’atenció. Un nom provocador “El petó i la passió.” Això l’ha portat a pensar en els primers petons que ha rebut i ha donat en la vida.  

Quin seria el primer de tots, tal vegada, el de la seva mare el dia que va néixer, quan encara era un petit nadó sense memòria que plorava sense saber ben bé per quina raó. Molts petons va rebre dels càlids llavis de la mare, per diferents motius, a la seva infantesa. Recorda quan en moltes ocasions havent-se caigut a terra i les llàgrimes de dolor inundaven els seus ulls, aleshores els llavis materns recollien els seus plors i amb un sol petó, i quatre paraules amoroses guarien tots els mals.  

Més tard recorda uns entremaliats i maldestres òsculs amb la seva cosina, quan mirant la televisió volien imitar als actors en les escenes d’amor. Quasi sempre acabaven amb un: Nens! Què feu que no se us sent. I quina cara vermella se’ls hi posava si algú treia el cap per la porta. Quasi sempre era l’avia, qui entrava a la saleta a veure que feien els nens. Innocents i dolços pecats, encara sense cap picardia.  

Aquell primer recaragolat petó a col·legi amb la Cristina. Ai! La Cristina dels punyents records, quan la pubertat comença a vibrar en el cos dels nois i les noies. La Cristina portava de cap a tots els nois de classe. La temptació era entreveure les seves naixents formes femenines, reals i palpables. Els seus carnosos i temptadors llavis que feien pensar en la passió d’un joiós petó de cinema, tal vegada més apassionat que real. La Cristina, amb un aire una mica de noia gran, contorbava els ànims dels nois amb una mescla de plaer, de temor i d’ansietat. Temps de prova per a tots. Quanta energia cremada entre les brases del desig i la realitat, moltes de les vegades en la  solitud de l’habitació. 

El primer petó d’adolescent amb la primera noia de l’apassionat amor, allà sota l’escala de la casa. Un apassionat refregar de llavis fortament premuts i buscant la màxima intimitat bucal. Mentre les mans d’ambdós recorrien el proper cos aliè en recerca d’un nou allau de sensacions. Tot va acabar en un no res. Finalment la mossa va haver de marxar amb la família al nou destí del seu pare i només el record omple els racons i raconets de la memòria.   

Temps de primers petons durant molts anys. Cadascú portat per un nou sentiment, temps de nous plaers i noves provatures fins el primer petó a la Maria que va ser principi de molts anys de convivència. Va ser un petó senzill, sense gaire floritures ni estridències, però una amalgama de sensacions va brollar com si fos el primer de tots.   

I tot un seguit de noves mostres d’amor, la Maria va ser la seva parella fins que en el part de la primera criatura va morir deixant-lo sol. Un sol i primer petó en la front de l’estimada va ser l’acomiadament. El primer i darrer petó a la Maria, morta, amb uns llavis ja freds. 

Però el món no s’atura i noves mostres d’amor van seguir marcant el camí de la vida. Petons nous, que sempre eren els primers amb alguna persona. Tots, malgrat la seva similitud deixaven un regust diferent a la memòria. D’una tarda, d’una capvespre, sota l’aroma de una glicina. En una piscina amb els cossos mullats per l’aigua tèbia. Amors i petons apassionats, alguna vegada comprats i venuts, de diverses i introvertides formes, com diferents és la vida humana. 

Ara sol a la platja, amb un llibre pròxim a la mà, estirat a la gandula, rep la carícia del sol als llavis com un petó d’eternitat. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 16 de febrer del 2016

L'ATAC


 
Passa alguna cosa al CAP. (Narrador càmera.)

El mati era tranquil en aquella hora la CAP, la gent anava i venia esperant el torn. De sobte  tothom va començarà córrer, alguna cosa estava succeint . Dos metges van sortir  de les consultes respectives alertats pels crits, no se que està passant.

Ara fan enretirar la gent que hi ha al voltant, veig que una noia està al terra estirada, sembla inconscient , des del meu lloc puc observar que respira amb dificultat. Mentre una infermera li agafa el cap i l’incorpora una mica, els dos metges estan parlant.  Un entra ràpidament dins la consulta i als pocs moments en surt amb una xeringa, està injectant alguna cosa  a la noia, que cada vegada respira més difícilment, l’altre metge no se que li fa que el veig d’esquena, potser algun massatge per reanimar-la.
Una dona surt alarmada del lloc on fan els anàlisis i és  posa a cridar “Nena, nena , que et passa? És la meva filla que m’acompanyava.   És l’al·lèrgia,  un altre atac de la maleïda al·lèrgia,” -escolto que crida.-  Una infermera, va cap a ella intentant calmar a la dona.  Li parla  fluixet, intentant tranquil·litzar-la. La noia segueix al terra, sembla que era està inconscient. Pel que es veu crec que es tracta d’un atac força greu. La mare plora...

Just en aquell moment s’escolta la  sirena d’una ambulància. Tot seguit  arriben dos camillers, junt a un altre metge i una infermera. Injecten alguna cosa a la noia, l’altre li posa l’oxigen, després els camillers se l’emporten ràpidament cap a l’ambulància,  mentre un metge de l’ambulatori acompanya a la mare. Quan passen per la vora veig com que aquesta ha obert una mica els ulls i el color li retorna lentament a la cara.

Esperem que la cosa finalment surti bé. Si això li arriba a passar segons on, no crec pas que pogués explicar-ho, comenten la gent del voltant.

12/02/2016/

 

dilluns, 15 de febrer del 2016

UNS QUANTS HAIKÚS MÉS, AQUESTS DE LA RESERVA.

Això de la reserva vol dir que fa temps els vaig escriure, no que com el vi l’edat els millori. 
 

Tot és silenci
ni un desitjat soroll
remou l’ànima. 

---- 

                                                Sense notícies,
de l’interior del cor
brolla la pau.

---- 

Penja la rosa
en el jardí de l’amor
teu, meu, d’ambdós. 

---- 

Només paraules
obren els sentiments
del nostre amor.

 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 12 de febrer del 2016

HAIKÚS.

El treball establia que mitjançant una fotografia o dibuix escriure un micro-relat. Ja posats vaig intentar fer un haikús aprofitant les mateixes imatges.


Les onades salten
amb joia i amb molta força
damunt la platja
 
 
Sento el desig
dels nostres joves cossos
mostren l’amor.
 
 
Foscúria d’arbres
branques nuoses com braços
prenen la vida.
 
Miquel Pujol Mur.

dijous, 11 de febrer del 2016

EL MIRALL DE l’AULA



Que n’és d’avorrit estar sempre al mateix lloc. Si que per aquí i passen diferent persones, ja que hi fan molts tallers i moltes coses,  però per gairebé tothom passo inadvertit, entre el munt de coses que hi a als prestatges. Excepte alguna senyora que quan passa pel meu davant s’arregla els cabells i em fa l’ullet.

Fa estona que estic mirant aquesta colla de gent asseguts al costat d’una llarga taula. Bé, abans uns homes n’han ajuntat tres i sembla una de llarga. Damunt hi ha alguna llibreta o papers, llapis, bolis, algun mòbil i poca cosa més. Les persones parlant animadament, sembla que discuteixin sobre alguna qüestió, algú em mira de tan en tan i li torno la mirada reflectida de tot el grup. M’agradaria escoltar el que diuen , però no entenc el seu llenguatge. La meva missió és emmirallar tot el que és mou a l’entorn.

 Aquest grup de persones em tenen encuriosit. Hi ha homes i dones de diferents edats, la dona que seu al capdamunt  de la taula sembla que dirigeix la colla,  els altres escoltant atentament. Crec que els diu alguna cosa important.

Caram! Que ha passat ara? De sobte tothom ha callat, han mirat una mica al voltant i han agafat el llapis o boli que tenien al costat i tots s’han posat a escriure a la llibreta o als fulls que portaven. El silenci és total, tots estan concentrats en el que estan fent . Bé, la senyora del cap de taula no escriu, només se’ls mira, deu ser la que mana més.
Tinc ganes de saber com acabarà tot això, estan tan abstrets en el que fan.  Esperarem....   és divertit d’anar-los contemplant.

05/02/2016

 

dimecres, 10 de febrer del 2016

UNA NIT EN LA BOSCÚRIA.


Em vaig perdre en el bosc. Malgrat ser d’una espècie salvatge que viu i mor entre arbres i penya-segats no vaig saber trobar el camí de retorn al cau on visc amb la mare i el meu germà. La golafreria ha estat la meva perdició. Quan cercant com cada dia el menjar vaig sentir la flaire dolça i suggeridora de la mel el meu cap no va pensar en cap perill. Sense avisar als meus familiars, gran senyal d’egoisme em refregaran amb raó quan torni, vaig seguir el rumb que em senyalitzava l’olfacte. 

Amb el nas enlairat i caminant dret per percebre la mínima pista vaig caminar en línia recta pel bosc. Que era en línia recta m’ho va semblar ahir quan la meva gola no em permetia orientar-me amb el cap lúcid, però després m’he assabentat que el meu camí havia seguit tota una sèrie de variants dins del bosc. Tantes diferents senderoles vaig seguir, que malgrat estar amb l’estomac ple de mel, i la pell plena de picades de les guardianes del rusc, la meva ruta va acabar en una cascada seca sense sortida i sota un arbre vell.  

Udolava desesperat clamant el meu infortuni, però mai vaig escoltar el rugir de la mare ni l’amable run-run del meu germanet. Segurament patien la meva pèrdua igual que jo en trobar-me sol. Qui va vindrà a veurem va ser la guineu de cua grossa i ulls brillants.
¾    Que fas aquí, tant trist. Germà ós.
¾    Ja ho veus plorant a veure si els meus senten els meus clams i venen a buscar-me. I tu, germana guineu, que fas a tan altes hores.
¾    Caçar! És l’hora que els animals petits descansen i jo aprofito per poder donar aliment als meus.
¾    Ep, no voldràs pas mossegar-me, germana guineu.
¾    No ets massa fort, jo prefereixo éssers petits. Aquells que quan els hi clavo la queixalada de seguida deixen de fer resistència. Tu, uf, em donaries massa feina i acabaria mal ferida per les teves urpes. No, no vull fer-te cap mal, sortiria perdent. Au, germà ós, que tinguis sort i trobis de nou a la família. i no et fiïs del germà llop, que també n’hi ha forces per aquests verals. 

Això no em va agradar massa, la mare ja em deia que amb els senyors dels ullals grossos, aquells que van en grup, poques històries que tenen males puces. 

Fem un gran esforç, malgrat m’hi veia poc, vaig trepar dalt d’unes pedres per estar més arrecerat  i protegit sota un petit forat. Però la meva mala astrugància va fer que el meu peu quedes atrapat en una arrel, que em fa fer caure, i aleshores vaig notar un crec que no va agradar-me gens. Finalment coixejant vaig poder amagar-me. Més de dormir, no ho vaig fer gens, l’udol estossegant del mal veí va durar tota la nit com si demanés a la germana lluna que li assenyalés on jo era.  

Jo dolçament també pregava a la germana lluna dient-li que s’amagués una xic rere els núvols, que sinó semblava ben bé fos de dia. Era tan rodona, clara i ufanosa que expandia el seu llum per tot arreu. 

Quina nit vaig passar, per tots els llocs escoltava sorolls, més grans i més petits i tots xocaven amb la meva por. Fins hi tot, el cor em feia tentines de paor. Una vegada el vaig sentir ben a prop meu, però aquella nit devia d’haver caçat i si un està tip, per què arriscar-se a una nova lluita. Vaig pregar a Selene, la reina de la nit i als petits gnoms del bosc, que no hagués estat la germana guineu la seva víctima. 

Cansat i ullerós finalment vaig veure aparèixer per l’est el germà sol que sobtadament va eliminar totes les ombres. També els meus temors perquè ràpidament vaig reconèixer el camí fins a casa meva. 

La mare em va reconèixer de lluny, amoïnada com era, i amb un breu trot va arribar al meu costat. El germanet va seguir-la i tots vam celebrar el meu retorn al cau de l’ós de la muntanya de Tor.  

Només en va saber greu perquè vaig arribar amb el peu trencat. 

Miquel Pujol Mur.