UNA NIT EN LA BOSCÚRIA.

Em vaig perdre en el bosc. Malgrat ser d’una espècie salvatge que viu i mor entre arbres i penya-segats no vaig saber trobar el camí de retorn al cau on visc amb la mare i el meu germà. La golafreria ha estat la meva perdició. Quan cercant com cada dia el menjar vaig sentir la flaire dolça i suggeridora de la mel el meu cap no va pensar en cap perill. Sense avisar als meus familiars, gran senyal d’egoisme em refregaran amb raó quan torni, vaig seguir el rumb que em senyalitzava l’olfacte. 

Amb el nas enlairat i caminant dret per percebre la mínima pista vaig caminar en línia recta pel bosc. Que era en línia recta m’ho va semblar ahir quan la meva gola no em permetia orientar-me amb el cap lúcid, però després m’he assabentat que el meu camí havia seguit tota una sèrie de variants dins del bosc. Tantes diferents senderoles vaig seguir, que malgrat estar amb l’estomac ple de mel, i la pell plena de picades de les guardianes del rusc, la meva ruta va acabar en una cascada seca sense sortida i sota un arbre vell.  

Udolava desesperat clamant el meu infortuni, però mai vaig escoltar el rugir de la mare ni l’amable run-run del meu germanet. Segurament patien la meva pèrdua igual que jo en trobar-me sol. Qui va vindrà a veurem va ser la guineu de cua grossa i ulls brillants.

¾    Que fas aquí, tant trist. Germà ós.

¾    Ja ho veus plorant a veure si els meus senten els meus clams i venen a buscar-me. I tu, germana guineu, que fas a tan altes hores.

¾    Caçar! És l’hora que els animals petits descansen i jo aprofito per poder donar aliment als meus.

¾    Ep, no voldràs pas mossegar-me, germana guineu.

¾    No ets massa fort, jo prefereixo éssers petits. Aquells que quan els hi clavo la queixalada de seguida deixen de fer resistència. Tu, uf, em donaries massa feina i acabaria mal ferida per les teves urpes. No, no vull fer-te cap mal, sortiria perdent. Au, germà ós, que tinguis sort i trobis de nou a la família. i no et fiïs del germà llop, que també n’hi ha forces per aquests verals. 

Això no em va agradar massa, la mare ja em deia que amb els senyors dels ullals grossos, aquells que van en grup, poques històries que tenen males puces. 

Fem un gran esforç, malgrat m’hi veia poc, vaig trepar dalt d’unes pedres per estar més arrecerat  i protegit sota un petit forat. Però la meva mala astrugància va fer que el meu peu quedes atrapat en una arrel, que em fa fer caure, i aleshores vaig notar un crec que no va agradar-me gens. Finalment coixejant vaig poder amagar-me. Més de dormir, no ho vaig fer gens, l’udol estossegant del mal veí va durar tota la nit com si demanés a la germana lluna que li assenyalés on jo era.  

Jo dolçament també pregava a la germana lluna dient-li que s’amagués una xic rere els núvols, que sinó semblava ben bé fos de dia. Era tan rodona, clara i ufanosa que expandia el seu llum per tot arreu. 

Quina nit vaig passar, per tots els llocs escoltava sorolls, més grans i més petits i tots xocaven amb la meva por. Fins hi tot, el cor em feia tentines de paor. Una vegada el vaig sentir ben a prop meu, però aquella nit devia d’haver caçat i si un està tip, per què arriscar-se a una nova lluita. Vaig pregar a Selene, la reina de la nit i als petits gnoms del bosc, que no hagués estat la germana guineu la seva víctima. 

Cansat i ullerós finalment vaig veure aparèixer per l’est el germà sol que sobtadament va eliminar totes les ombres. També els meus temors perquè ràpidament vaig reconèixer el camí fins a casa meva. 

La mare em va reconèixer de lluny, amoïnada com era, i amb un breu trot va arribar al meu costat. El germanet va seguir-la i tots vam celebrar el meu retorn al cau de l’ós de la muntanya de Tor.  

Només en va saber greu perquè vaig arribar amb el peu trencat. 

Miquel Pujol Mur.

QUINA ÉS LA QÜESTIÓ: L’ESTIU...II

 

Però l’avi i l’àvia, estaven vermells com pebrots, i no del sol. Vaig escoltar totes les paraules més grolleres que mai havia escoltat en els llavis de l’avi.

 

Què com anava a la meva edat despullada com una bagassa! Què era allò que portava que em feia semblar una meuca! Què si volia ser una perduda! Què si era que només volia excitar als homes! Així vestida, millor dit nua, només podia esperar qualsevol cosa, fins i tot que em violessin! Que si l’infern era ple de noies exhibicionistes! Què, que volia ser, una nova Salomé!  

De veritat no sé que més anàvem a dir-me quan va aparèixer la tieta amb el seu biquini de tiretes. Allò va ser el maremàgnum final, el diluvi universal no va produir tantes esgarrifances. 

L’avi va posar-se més vermell encara, l’àvia baixava la cara esparverada i avergonyida. Finalment l’avi amb veu trèmula, fent una mala mirada als pares, girant-se cap a l’àvia va dir obnubilat.

¾    Roser, puja i fes les maletes i marxem. No vull ser ni un moment més en aquest antre de perdició. - dirigint-se al pare li digué – L’avern és més decorós que les donotes que tens a casa teva. Jo no vaig educar-te així, com permets, com pots permetre, que la lascívia entri per la porta gran a casa teva. 

I mig ensopegant amb les gandules va marxar cap a dins la casa, va agafar les maletes, on l’àvia ja havia guardat la roba que havien portat  i van anar-se sense ni saludar-nos - ni un adéu- marxant amb el seu cotxe. Només per la finestra posterior vaig entreveure la mà de la iaia en una salutació mig amagada. 

I no creguis que després va establir-se la pau. Després discussions amb el pares. Retrets per haver enfadat tant als avis. Vaig saber aleshores que l’avi havia estudiat per capellà i l’àvia era una novícia quan és van conèixer. Però feia masses anys i ara vells tornaven a ser missaires. 

Després d’alguna concessió i gràcies a la tieta vam poder sortir la resta dels dies. Anàvem a la platja, però ens posaven els “biquis” en uns lavabos d’un bar. Vinga a banyar-nos, prendre el sol i fer el longuis pels carrers com tothom. 

Ui! Quins nanos més macos em va fer conèixer la tieta. Això sí, una mica grans i atrevits. Ja t’ho diré quan ens trobem. Raons amb els pares? No alguna que altra bronca amb la mare quan arribàvem a les sis del matí una mica massa begudes i excitades. Ah! T’he d’assabentar com va això del fumar. No “tonta”, tabac no, allò altra! 

Després van adonar-nos que la mare s’ho passava bé. Perquè el pare s’ha dormis tota la nit la mama el treballava força i s’ho passava “cuqui”. Com anàvem tard a dormir, ens llevaven al migdia, i quan el pare feia la becaina vinga a sortir de marxa. 

Però clar, si no hagués estat per la tieta, allò hauria semblat una presó. Suposo que això contesta la teva pregunta de com he passat les vacances, bastant bé, però engabiada amb la família.  

Ah! Un dia d’aquest faré un petit altar amb la foto de la tieta i la meva en biquini! Per recordar-me dels bons moments que té la vida.

Michèle. 

Miquel Pujol Mur

EL RACÓ DE LA RAMONA

El Racó de la Ramona és un restaurant d'aquests d'avui dia, que fan cuina ovo-lacto vegetariana i vegana, i tan sols fan servir productes naturals i ecològics, perquè la Ramona és una persona molt sostenible i alternativa, bé, no sé ben bé massa com és, però m'ha semblat dir-ho així perquè s'entengui que no combrega massa amb la manera de fer de la gent com ara jo, que no em ve gaire d'aquí menjar una patata, una ceba o un pollastre, comprats al supermercat de la cantonada i no en una botiga d'aquelles especials en que tot és escandalosament natural, ecològic i car.  Parlo de la gent normal i corrent que hem de viure amb una petita pensió o jornal i hem de fer mans i mànigues perquè ens arribin els diners per a passar el mes.

Dies enrere, després de comentar-li a la meva neboda Marta que com  més gran em feia, menys de gust em venia el tall, em va convèncer per anar a dinar a l'esmentat restaurant, pagant jo es clar, perquè sempre que anem a menjar fora em toca pagar a mi.

La Marta, des de que s'ha divorciat, s'ha tornat una mica anti-sistema i s'acosta molt a aquestes tendències alternatives i sostenibles, això ha contribuit a que es fes molt amiga de la Ramona del restaurant.

El dia que varem anar al Racó, la meva neboda va estar tot el camí cantant-me alabances del menjar que s'hi servia, i jo la veritat, no les tenia totes. Primer perquè ja em veia a venir que m'aixecarien la camisa i després, per això que els naturistes i vegetarians acostumen a menjar, com algues i tota aquesta mena de coses estranyes, portades de països orientals que no em fan ni mica de gràcia.

          Doncs bé, en arribar ja vaig poder veure que el lloc era molt agradable, l'ambient era d'allò                   més acollidor, estava decorat a l'estil mediterrani, com mediterrània és la seva cuina, ni ombra            de reminiscències orientals. Això em va tranquilitzar, no menjariem ni carn ni peix, però segur

         que tots els ingredients de la llarga llista de plats que tenien a la carta serien coneguts. I així fou          vaig poder comprovar que essent vegetarià també es pot menjar molt i variat i amb tota mena              de combinacions  de gustos i textures.

         La Ramona i el seu equip han volgut recuperar llegums, cereals i vegetals antics, d'aquells que            ja s'havien oblidat a la nostra cuina, perquè eren els que utilitzavan els nostres avantpassats per            per omplir la panxa, quan passaven més gana que son. Això ha fet que les nyàmeres, els naps              negres, les guixes, els pessols negres i el blat de moro escairat entre d'altres, recuperin el seu                protagonisme, però en unes condicions més favorables que les que tenien antigament, buscant              i potenciant el seu sabor en mil i una combinacions.

        En resum, que en vaig sortir molt satisfeta d'aquest dinar, i a partir d'ara, no em faré vegetariana         si és que us ho pensàveu, però recomanaré a tothom que algun dia es passin pel Racó de la                   Ramona, perquè val la pena i a més a més, ens hem de treure els prejudicis, pensant que la gent           quemenja carn i peix no pot menjar bé en un restaurant vegetarià.

        De totes maneres a mi, que no em treguin el pernil ibèric, ja no dic el de gla perquè no hi puc               arribar, ni el suquet de peix, ni les gambes a la planxa, ni.... i és que ser vegetarià per un dia esta         bé, però per sempre, què voleu que us digui!.       
 

        Mª Rosa Boatella.

 

 

QUINA ÉS LA QÜESTIÓ: L’ESTIU...I

Apreciada Anna, 

He rebut la teva amb molta il·lusió. Deus ser molt lluny quan no m’envies una “selfie”. O potser estàs castigada sense poder sortir. Sí noia, ja he tornat de vacances. La teva pregunta em fa estralls dins de la clepsa, Eh! Et fixes quina paraula més “xuli” he trobat al diccionari. 

Tu em preguntes si ha estat un estiu de somni o un somni d’estiu. La veritat, ha estat horrorós, fastigós i difícil de pair. Quina hòstia! Millor dit: Quina putada! 

Imagina’t vacances amb la família, en una caseta a la costa, amb un poblet amb un ambient de puta mare. Amb un moviment bestial en el seus carrers i places, i una barbaritat de noies i nois interessants de conèixer. 

Saps en realitat el què són vacances a la platja, amb avis i pares. Sort de la tieta, sí, aquella germana un xic estrafolària i boja de la meva mare. Bé, ens avenim força perquè és la germana més petita. És la inesperada, la sorpresa de darrera hora; només té 20 anys. Tu i jo 15, però ens veiem més serioses. Ella, és una cabra xerraire i entremaliada que va rere els xicots com una boja. Amb la melena llarga, mig blava i mig rosada, i tan prima sembla encara més jove. 

Bé! Continuo explicant-te. Van donar-nos permís per voltar pel poble i després de prendre una birra (prohibida i per això encara més bona, mes com ho demanava i ho pagava ella, ningú va dir ni piu). Després a beure’ns-la allà assegudes a una tauleta i veiem passar nois i noies, mig vestits mig despullats, quasi alguns en pilotes. N’hi ha cadascun de més bo!  

Segueixo perquè hi ha vegades que recordant-ho em perdo. En acabar la beguda vam entrar en un supermercat, els nostres ulls i les nostres passes van ser com xuclades a la secció dels banyadors. Bé! Tu ja saps que jo volia un banyador una mica més cridaner que el blau fosc que vam regalar-me els pares pel meu sant. Ben bé, sembla d’una monja de clausura. Una merda de les grosses! 

Aconsellada per la tieta finalment vaig comprar-me un biquini. Quin biquini més “xulo”. La tieta sap aconsellar a les noies joves, ella entén de tot i més! No com la mare dient constantment: se’t veu això; no, aquest no, et puja massa dels camals i se’t veuen molt les cuixes; vigila que et tapi els pits, puja’l més amunt. Un martiri! Aquell dia escoltant a la mare la venedora em mirava amb cara de pena i només sabia dir: és molt jove per tapar-se tant. 

Quan vaig arribar a casa, amb el “biqui” nou, me’l vaig posar per banyar-me a la “pisci”. A l’habitació, vaig emmirallar-me i la veritat en quedava “xulissim”. Sense tirants al coll, només una tira elàstica a davant, que m’ho marcava tot. A mes les calcetes eren curtes, curtíssimes i petitones, d’aquelles que marquen o quasi s’enfonsen a la ratlla del culet. Preciós! 

Vaig baixat a la piscina i vaig llençar-me a nadar. Quina sensació, notava l’aigua com si acarones el meu cos. Ben bé, com si anés despullada en les aigües d’una illa deserta tropical. 

Però al sortir va ser com si hagués esclatat un terratrèmol. El pare i la mare callaven amb la boca mig oberta de sorpresa. Però ... 

Continuarà.... 

Miquel Pujol Mur

ÀNECS I PEIXOS A L'AIGUA

(Conte infantil)

Paraules: Gironella, el pont vell, els ànecs i el riu.

El Bernat es feia pagues d’anar a jugar amb  els ànecs a prop del riu aquella tarda al sortir de l’escola. Feia un dia assolellat i a més ja s’havia allargat un xic, però a la mare li havia sortit un entrebanc i no podia dur-li,

¾   Mama  que m’ho vas prometre.
¾   Avui m’ha sortit un feina que no hi contava, potser demà.
¾   Això ja m’ho vas dir ahir,  i també la setmana passada.
¾   Anem a casa i després de berenar ja en parlarem.

La dona va pensar que el nen tenia raó, cada dia buscava una excusa  per no acompanyar al nen a jugar i veure als ànecs a la llera del riu. Llavors se li va acudir que la filla gran  aquell dia no tenia activitats extres i li podia acompanyar. La Mireia va protestar una mica, això d’acompanyar aquell mocós de cinc anys... però s’estimava al  germà i també tenia ganes de sortir una mica i va dir que ho faria. Això si, se’n va portar el mòbil a la bossa.

El Bernat i la Mireia van travessar l’estret carrer de la vila i van agafar  la baixada cap el riu que travessa el poble. L’aigua baixava tranquil·la i brillava sota aquell sol baix que s’acostava a ponent.  El nen va córrer cap a vora l’aigua on una colla d’ànecs  estaven xipollejant, portava engrunes de pa en una bossa i les hi anava tirant, tot seguit els animals tot fent quac... quac... s’acostaven cap el petit, hi aquest s’ho  passava molt bé.

¾   Bernat, no t’acostis massa a l’aigua que podries caure.
¾   Mira, mira que estant contents amb el pa que els porto.
¾   Ves amb compte! No tiris pedres que els pots fer mal.
¾   Son molt petites, ei... és pensen que son pa...

La Mireia estava al costat, però tenia el mòbil a la ma i estava mirant els Whats-Apps  que rebia, encara que no treia l’ull del nen no fos cas que tingués un ensurt. De sobte va veure un missatge del Raül  ,  “Vine, estic a l’altre cantó del pont” ella es va apressar a contestar, “Vine tu, que no puc deixar el meu germà”  Un nou missatge, “ ens trobem sota les arcades del pont?” El pont vell de Gironella  s’aixeca  majestuós  a uns dos-cents metres on estaven ells, la noia va escriure – “D’aqui cinc minuts vinc...” i ràpidament la resposta , “Ok”

Llavors la feina de la Mireia va ser convèncer al  Bernat per anar cap el pont. Li va explicar que allà sota el pont hi havien uns peixos de tots els colors, com mai havia vist. El nen es va entusiasmar, va dir adéu als ànecs  i ja el tenim corrent cap a sota el pont desitjos per veure aquells peixos tan especials.

El Raül i la Mireia és van trobar sota el pont just als cinc minuts quedats. El nen frisava per veure els  peixos de colors i aquests no eren enlloc. La parelleta amb complicitat li van dir que segurament havien pujat riu amunt i si caminaven una mica potser els veurien. Els tres van començar a passejar amunt per  la llera del riu. De sobte el nen va exclamar;

¾   Aquí, aquí són els peixos de colors. Que bonics....mireu com juguen.

Allà dins l’aigua una colla de peixos és bellugaven, nadaven junts, com si juguessin. Els últims raigs de sol de la tarda és reflectien dintre l’aigua i donaven uns tons clars, brillants , grocs, verds, ataronjats ... a les aigües i aquells animalons grisos i foscos ara brillaven, transparents, platejats i de tots colors. La màgia d’aquell cap tard assolellat de febrer .

¾   Quan ho expliqui a la mama no s’ho creure. –repetia el nen.

El Bernat estava alegre i  feliç. Havia jugat amb els ànecs i havia vist els peixos de colors.  La Mireia, feliç, havia gaudit de la tarda en companyia del seu  millor amic, a més ells sols , bé tres amb el nen, però sense les pesades de les seves amigues del Insti. La mare  havia pogut fer la feina amb tranquil·litat.  Així que tots contents.
 

26/01/2016/

 

EL PASSEIG DELS ÉCUREUILS.

Daniel, un vell pintor, és assegut en una butaca al fons de la sala. Davant seu, a l’altra punta de l’habitació i damunt una estrada, un quadre de bigarrats colors és damunt del cavallet. Un parell de focus il·luminen la pintada superfície. Una tarima al costat, indica el lloc on models ocasionals han passat hores i hores immòbils, mentre el Daniel els immortalitzava amb els seus pinzells. 

L’habitacle, un gran espai amb només quatre columnes, omple totes les necessitats desitjables per viure i per pintar. Una barreja de cuina, menjador i dormitori, només amb un petit i tancat apartat que recull el lloc de les necessitats primàries. Fora d’això la resta és un batibull de prestatges amb teles, pinzells de variada forma, pintures i objectes variats. Cadascun d’aquests objectes porta a la memòria del pintor mil i una circumstancies de la seva vida. 

L’home observa el bastidor amb atenció. Jutja amb fruïció els colors del passeig il·luminat pels fanals. Els arbres de fulles caduques amb els colors grocs i vermells. El terra mullat per la pluja de l’octubre parisenc. 

El pensament, sense voler, li vola anys enllà. Feia poc temps que havia anat a viure a París deixant enrere el seu país i la seva família. La ciutat s’havia obert al seu desig i el seu món era ple de pintors amb il·lusions com la seva, o d’escriptors que també esperaven la seva oportunitat. I les noies, models, artistes o cabareteres, formaven part de la roda de les seves vivències. La fe irreductible de la joventut, l’empenyia endavant com si no hi hagués meta final per a la seva ambició. 

Va ser en aquest passeig on la va veure asseguda en un banc. Tenia un aire d’abandó total, de ser de volta de tot, malgrat la seva joventut. Els cabells tenyits rossos mostraven el negre de les arrels, els ulls embotornats per la son i la fam a més de l’excés d’alcohol transmetien la mirada vella de bagasses perdudes. El seus vestits mostraven la seva professió, mig cambrera, mig ballarina ocasional i també meretriu. Moltes feines, morals o immorals segons les creences personals, per sobreviure dins l’ambient de la nit. 

El Daniel, cansat i mig begut, perduda la nit en recerca del seu propi jo existencial va seure’s al seu costat com si en el solitari passeig no hi hagués cap més banc. Al notar la seva presència, la dona va alçar els ulls i un somrís professional va brollar dels seus llavis amagant l’amargura interior. Uns llavis vermells com promesa d’un profund amor comprat i esporàdic. Llavis plens de petons d’amor, de sentiments amagats, perduts ja feia molts anys quan encara la noia creia amb allò que es diu amor i només amaga en moltes ocasions  la luxúria dels sentits. 

Capficat, no va fer-li ni cas. Els llums ballaven bellugadissos als seus ulls. Colors, fulles i alcohol alegraven i enfosquien, alternant-se, les seves idees. Els seus sentits encara eren ensordits pel soroll i el fum del darrer tuguri.

Extraviat en el seu estrany món no va adonar-se de la seva presència a pesar que, trepitjada per la vida, encara no havia perdut la bellesa de la joventut. Finalment la jove va aixecar-se i amb un pesat caminar va allunyar-se lentament. El Daniel va romandre assegut, fins que el matí va obrir les seves portes al sol, en el mateix lloc.  

Després va marxar a casa i posant  una tela al cavallet i com embogit, sense parar la va pintar plena de colors i formes. No ho va fer en un dia ni en dos, però va ser com si transportat per la inspiració no existís res més a l’univers. Només un mos de tant en tant, mentre sense detenir-se pintava. Traçava línies, afegia colors, els modificava afegint més tonalitat portat per una febre abassegadora. Finalment va comprendre que va ser el breu contacte, potser el perfum barat de la desconeguda, tal vegada la presència humana, d’una persona al seu costat, al banc del passeig dels Écureuils. En acabar la seva obra sense poder respirar d’emoció va girar-la de cara a la paret i exhalant un sospir va fugir de la cambra. 

En passar prop d’un quiosc tancat, va veure un diari mullat abandonat al carrer. Encuriosit va fer una ullada a la primera plana. Un fotografia de la noia l’ocupava tota. Una breu capçalera deia: dona ofegada i, més avall: una nova suïcida al Sena. 

Han passat molts anys. El Daniel s’ha convertit en un gran pintor. La seva pintura ha tingut bons i mals moments, però la seva trajectòria ha estat premiada en diferents concursos. Les exposicions dels seus quadres van acompanyades d’un gran èxit de vendes. Però ara, el seu món és asserenat i tranquil segurament a causa dels molts anys ja complerts. 

En el seu transcurs vital ha pintat diferents quadres d’aquell moment. Quasi en cada exposició, seguint la inspiració del moment, ha refet una nova versió recreant-se en el color i les formes. Però sempre, el quadre pintat aquella nit, roman en el seu taller de cara a la paret.  

Avui ha sentit un rau-rau interior i poc a poc, silenciosament, amb molta cura ha tornat a posar-lo en el cavallet. Sense mirar-lo s’ha assegut  a la butaca i els seus ulls han recordat l’instant llunyà que el va marcar per sempre. 

Al cap de molta estona els colors es difuminen. Les formes semblen fondre’s barrejant-se fins a tenir tot el quadre un color gris indefinit. El Daniel s’aixeca, camina poc a poc, arrossegant els peus. En passar a prop de la cuina agafa amb mà trèmula un ganivet i avança pas a pas fins la pintura. Alçant el ganivet el clava i en un impuls esquinça de dalt a baix la tela. 

Mentre el ganivet travessa i esbiaixa el quadre, el Daniel cau primer de genolls, després de costat i finalment reclina el cap i exhala el darrer glop d’aire. 

Miquel Pujol Mur.

 

L’HOME DE LA GAVARDINA BLANCA

Assegut a la butaca del cinema amb un envàs de crispetes al costat i una generosa beguda al braç del seient observo la cara de la Núria. Està radiant ja que feia dies que nos ens veiem. La causa: una d’aquestes petites foteses que trenquen un xic les relacions dels joves enamorats. Ara en retrobar-nos, oblidades les raons, tornàvem a ser feliços.  

Malgrat he posat la paraula oblidades, sé que la meva petita relliscada al mirar a la Montserrat, de sines prou generoses, no estarà mai soterrada  i sempre ressuscitarà a les primeres de canvi com un cadàver mal enterrat. Ai! Prou conec a  la meva estimada Núria.  

El cine està ple, de gom a gom, crec que es diu així, jo com sempre guaito al meu voltant. Merda, ostres... Bé, deixo per a més tard la immensa quantitat d’improperis que vaig recitar “de profundis”. La veïna del costat té el mateix problema de la Montserrat, l’amiga de la Núria, un impressionant i generós bust. Els meus ulls, sense voler-ho, volen mirar. El seu noi, o qui sigui, ha descordat els dos primers botons de la brusa. I Mare de Déu! De quines dues coses més boniques gaudeixo per un moment. Forço el meu cap a mirar la pantalla, lluitant entre el desig i la noia que vull. El coll em comença a fer mal, per la tensió del no mirar. Noto que la Núria s’adona de que passa alguna cosa, però calla. 

Patint com un dimoni encadenat a la cadira, i com si dos taulons a cada costat del cap m’obliguessin a mirar recte veig a la pantalla un home amb una gavardina blanca. D’on haurà tret aquesta punyeta de gavardina blanca? Està en un carreró, una boira bastant densa corre fent giragonses blanquinoses. L’home quiet espera. Pel carrer baixa un noi o home, no ho sé percebre, que porta una caputxa fosca i que al passar posa un petit paquet a la butxaca de l’engavardinat personatge.  

Suo, una suor freda comença a córrer per la meva esquena. El clatell em fa mal i els ossos del coll també. Els meus nervis boten quan escolto els sufocats i satisfets petits crits de la veïna del bon aparador. Sembla que el noi fa un bon treball.  M’esforço a veure altre cop la pel·lícula. 

No sé, ni m’importa perquè corre l’home de la gavardina blanca. Tampoc entenc perquè porta una roba tan cridanera enmig d’un barri tan gris i a més amb boira. Giro una mica el cap i guaito a la Núria, pel seu frunziment de celles sé que deu saber què succeeix. Em mira de reüll i s’assabenta, sense paraules, del meu sofriment. Nota els meus ulls de llebre morta i els nervis que m’estenallen entre el desig i la voluntat. Voluntat, sí, però mig perduda. M’agafa la mà i amb un somrís nerviós em diu: agafa les crispetes i marxem. 

La meva boca s’obre per dir-li gràcies de tot cor. Mentre marxem veig altre cop d’esquitllada a l’home de la gavardina blanca que fuig d’uns pistolers que l’empaiten, procura amagar-se, però finalment l’atrapen. Brètol! Com vols amagar-te amb una gavardina blanca? 

Només caminen dues passes  quan s’escolta un: Oh! esplendorós i després un, més, sí més. De les files davanteres sorgeix un “xis” de recriminació. 

Sortim del cine i per afalagar-me per la meva resistència vers la temptació la Núria en deixa pujar al seu apartament i mútuament apaivaguem els nostres instints.

No sé si pensar bé o malament del tipus de la gavardina blanca, però el record de tot plegat m’emociona. Abans d’adormir-me, ja asserenades les necessitats sexuals encara tinc una darrera visió: l’home de la gavardina blanca corrent, i dos globus esplendorosos i suaus que em persegueixen.  

Miquel Pujol Mur.