ELS COLORS DE LA PLUJA

 

Els dies que plou o bé està núvol, quan el cel més aviat és grisós, el món es veu apagat, trist, místic, melangiós, nostàlgic... només hi ha ganes de recollir-se, amagar-se, arraulir-se, emboscar-se, tapar-se, desaparèixer... Són propicis per recordar coses tristes, lúgubres, estremidores... No  faria falta  massa coses més  per entrar en un estat tirant a depressiu, sobretot els dies més curts que no hi ha temps de fer res amb claror de dia. Quina pena, quina angoixa, quina malenconia; tot és llastimós, deplorable, dolorós...!

Però aquest  no és el meu cas, sobretot quan veig aquest  meravellós dibuix que em recorda moltíssimes coses, de tots els matisos:  Quan era petita jugava a trepitjar els bassals amb les meves katiusques . Allà dins hi veia una infinitat de figures: nines meravelloses  amb  vestits alegres, les cares de la gent que me les imaginava amb els  ulls blaus, verds, negres, marrons... el nassos vermells, si era l’hivern, o bé els llavis pintats de roig:

─Fantàstic ─deia jo─ quan sigui gran me’ls pintaré així!

Quan era adolescent, no estic segura quin era el meu matís preferit. M’encantaven els contes de fades amb el príncep blau inclòs, tenir amigues, ser la primera de la classe, jugar a pilota; les labors que  fèiem a l’escola amb punt de creu de diferents tons, els dibuixos pintats amb colors fosforescents i... sempre havia somiat de poder tenir un xubasquero  pels dies de pluja i deixar, d’una punyetera vegada, aquell paraigua tan negre. Al final, ja va costar, però vaig aconseguir que me’l compressin. Era tan bonic... de color blau cel.

Podria dir que el blau va ser un dels meus pigments  predilectes; el  em que va acompanyar sempre durant la meva joventut. La dita deia: “Si res li escau poseu-li blau”. Tant em feia el blau cel, com el blau  elèctric, el blau verdós, el blau marí, el turquesa, o l’ultramar... mentre el color fos blavós blavenc o blavís... tots els trobava divins!

Llavors, llegia novel·les d’amor de la Corín Tellado. Amb aquelles lectures se solia veure  tot de color de rosa ,  igual com en la majoria de les pel·lícules que vèiem al cinema.  Això sí, no podien ser de color verd, perquè, a tot cas, hi havia tres rombes i no ens estava permès, hauríem fet un pecat mortal. Parlant de cinema,  normalment totes les pelis acabaven bé, o sigui... quan la parella es casava.

Encara no sé de quin color era la vergonya, però com que jo era vergonyosa i em tornava vermella, per experiència,  hauria de dir que la vergonya era de color vermell com la cara... i enrojolat igual que una tomaca. Tot i que  en aquella època, a part de la vergonya, tot es veia preciós i no tenia massa importància si el to era:  morat, violeta, púrpura, carmesí, oliva, allimonat, castany, maragda o bé acarbassat. 

M’agradava la música: l’harmonia,  el ritme alegre, el compàs;  ballar el pas doble, la yenka, el twist... riure, i sobretot cantar. Era una de les meves aficions, a pesar que la meva veu no destacava gaire. És un hobby que sempre he conservat. Penso que la música, amb les seves modulacions, s’ha compost per poder-hi  copsar tot un ventall   de colors semblant als del  Arco Iris ─que, llavors, nosaltres en dèiem l’Arc de sant Martí─. Després d’un dia de pluja, quan veies que sortia, somreies dient: Que bé, ja s’ha acabat el mal temps!

Ara recordo aquella cançó del “Mambo de colores”:  Anaranjado, gris, encarnado, verde, limón y azul.

Amb els anys, cadascú  s’adona que  la vida és una aventura ben complerta, amb  totes les tonalitats inimaginables; que les novel·les de la Corín, talment com  les pel·lícules fantàstiques,  que gairebé sempre acabaven “bé”, quan la parelleta es casava... En fi... que les persones més assenyades tenien molta raó quan solien dir, que, a la vida real, era quan es començava la pel·lícula, i no el final.

El més importat de tot , però,  és intentar de veure-ho tot acolorit, com aquest fantàstic dibuix:  tant si fa sol,  com si bufa el vent de tramuntana; malgrat caigui pedra, llamps i trons o el dia sigui apagat i plujós. Sempre hem sentit a dir allò de: “Al mal temps bona cara” i, si pot ser, hem de fer el possible que  transmeti a tothom l’alegria dels colors!

19 d’octubre de 2015
   

EN LA NIT (Relat negre)

Per fi he trobat la meva primera feina, he trobat un treball com a missatger. Com a prova m’han donat un paquet per entregar en una direcció i hora puntual, a 2/4 de vuit del vespre. 

La vella nau industrial em fa por per la seva foscor, però una llum llunyana il·lumina el seu final com una estrella apaivagada. Entro decidit a tot per poder aconseguir el necessari treball. Llavors la negror del local en rodeja completament. Malgrat la meva decisió, la por em fa deturar el pas i romandre quiet. De sobte una grossa i forta mà m’empeny per darrere llençant-me a terra com a un espantall a qui se li trenquen les cames. No he estat mai un xicot fort i el pes del seu cos em domina.  

Noto l’olor de la pols penetrant-me en les narius mentre la mà em prem fortament el cap a terra. L’altre mà del meu assaltador m’arrenca els pantalons i poc desprès noto que em vol penetrar, tot esquinçant-me per la seva pressió. Ploro i crido, implorant ajuda, però ningú m’escolta.  

Una sensació de malestar envaeix el meu estómac i amb  la boca arran de terra vomito barrejant-se al mateix temps amb les llàgrimes. el dolor i la vergonya. Mentrestant noto en la meva carn que ha consumat el seu intent i el seu moviment dins el meu cos em cremà. Torno a plorar i a cridar, però la meva indefensió vers l’individu és total. 

El seu plaer i el meu sofriment són inversemblants, contra més forts són els meus crits i els meus plors més assemblen satisfer el seu libidinós goig. M’ha girat i ara amb una mà masega les meves parts mentre amb l’altra, ampla i aspra, tapa la meva boca, mig ofegant-me, i també els meus ulls. Malgrat tot, reconec la seva fisonomia com la de l’home que m’ha ofert la feina.  

Intento defensar-me, tant com puc, però la seva força fan impossibles tots els meus intens de lliurar-me. No sé quina és la solució al meu intens sofriment. La meva ment vol implorar, el meu cos em demana cedir i satisfer els seus grollers desitjos i aleshores fugir.  

Però la seva força és molt superior a la meva debilitat. Amb una estrebada em retorna a la posició supina i altre cop vulnera novament la meva carn amb un moviment incessant. El meu feble cos, oprimit pel seu pes, premut a terra per la seva força, deixa de oferir resistència. Com un feble cadell, sóc un joguet a les seves intencions i sucumbeixo a la seva voluntat.  

Amb un fort gruny, finalitza el seu desig i vessa la seva infame llavor damunt meu. Penso que tot s’ha acabat i podré marxar, ferit en la ment i  el cos. Completament malmès, moral i físicament, però viu.  

Més aleshores noto com rodeja amb les seves mans el meu cap i amb un ràpid moviment trenca el meu coll. Només sento el crec de les meves vertebres i un abandó total dels meus sentits. Els meus ulls entren en un túnel negre i oblido tot el meu anterior passat i el malèfic darrer instant.   

Miquel Pujol Mur.

TORRANT CASTANYES

Com cada any per aquestes dates la imatge de la castanyera torrant  castanyes torna per als carrers i places, també   inunda correus i Watsapps, competint amb el Halloween  de la por, i del terror importat ,  que ha aconseguit tants adeptes.
 

Las simpàtiques i velles castanyeres d’antany ara han donat pas a joves aturats i sense feina que es volen treure uns   calerons, torrant i venen castanyes. També adolescents d’instituts i escoles que comencen a recaptar fons per poder  pagar-se el viatge de final de curs, són els que en aquestes dades de novembre trobem pels carrers i places sobretot els caps de setmana.

 

Aquests darrers anys sembla que el temps se’ls hi hagi girant d’esquena. Les castanyes calentones anaven bé per treure’s el  fred, abans a la nostra llunyana joventut. Ara amb el canvi climàtic, quan arriben els dies de la castanyada i gairebé el temps es estiuenc. Però que caram, la tradició es la tradició i toca menjar castanyes i panellets per aquestes dades. De passada ajudem aquest nous venedors ambulants, normalment homes i jovent, que són les noves castanyeres. Això si , la majoria de gent jove ho combinen també amb l’altre festa forana, que ens agradi o no, va arribar fa uns anys i s'ha arrelat entre el jovent.

 

 

01/11/2105/

 

CRONIQUES DE SLIM.

Passejava lentament amb els amics, la nostra colònia som gent tranquil·la i pacifica, i davallàvem per la pista a veure el mar. La idea era, si fos possible, banyar-nos, però ja sabeu prou que el vel·leïtós pèlag a vegades és molt traïdor. Malgrat tot, els membres de la colla, som tots, excel·lents nedadors i una vegada a la costa, ens agrada cabussar-nos una mica dins l’aigua saltant des del trampolí natural de les roques. És tan agradable sentir el cos refrescar-se entre les ones acaronadores. Un cop a l’aigua, aleshores, allò que ens satisfà més és donar voltes i voltes entremig de les onades deixant-nos portar per la corrent marina. 

En acabar de banyar-nos, la nostra feina és cercar una mica de peix i cap a casa que la mestressa ens espera neguitosa. Si triguem massa els petits obririen desesperats  la boca esperant el menjar.  

Bé, però el propòsits de vegades es trenquen i en aquesta ocasió va succeir el que menys em pensava. Baixava tranquil·lament, ja he dit que nosaltres som un xic parsimoniosos, quan de sobte sonà prop meu el neguitós dring-dring d’un telèfon portàtil. Esverat baix cercar per tots el racons del meu cos, fins adonar-me que l’estri era a poca distància meva. Vaig agafar-lo i me’l vaig acostar a l’orella.  

Quina cridòria va sonar! Quin espaordiment de temor va agafar-me. Que era allò? Qui cridava! Què passava alguna desgràcia imminent? Cauria el cel damunt nostre! Algun dels meus companys alarmat va acostar-se al veure la meva consternació. La veu va continuar dient sobreexcitada, però breu: Vine corrents al cercle, de gala i amb sabates negres. I va tallar amb un succint i exigent: Ràpid! 

Quin malestar em va recórrer el cos, el meus companys entre excitats i sense comprendre res de tot el que succeïa van posar-se a cridar. Tot eren crits, salts i gent que corria sense rumb. Semblava, ben bé, que hagués esclatat una bomba. Va caure’m el trasto aquell a terra i va anar patinant fins una escletxa.  

I jo em mirava i al mateix temps mirava els meus peus. Unes sabates negres, i perquè unes sabates negres. I què faria jo, amb unes sabates? Per què voldria jo unes sabates?  No ho comprenia, vaig contagiar-me dels crits del meus amics i també vaig començar a cridar esparverat i perquè no dir-ho, ple de por i temor. 

Finalment nerviós vaig decidir anar al cercle. Allà no hi havia ningú. Vaig buscar per tots el racons possibles on algú pogués estar amagat. Només era jo i sense sabates. Vaig torçar una mica el cap i tancant els ulls vaig barrinar: seria per no portar sabates i vaig mirar-me altre cop els meus peus palmejats. Per què volia jo unes sabates? 

Del llibre de Jonàs, el pingüí. 

Miquel Pujol Mur.

LA CONSCIÈNCIA.

A mitjanit he escoltat passos a l’escala que puja al dormitori. Un soroll de graons, el cruixir de la fusta, en aquesta estranya casa desconeguda. La calor ofegadora del dia ha minvat a la nit, però encara percebo la xafogor estiuenca al meu cos. A la sensació de calor, la suor amara el meu cos, ara s’afegeix la por de la ignorància del soroll escoltat. Miro a les penombres i per la finestra oberta veig travessar la blanca lluna pel estelat cel fosc.   

Una breu brisa mou les cortines de l’entrada i sense ni tant sols adonar-me, trobo davant meu la seva presència. Poso la mà damunt el cos de la meva parella, mig perquè no s’espanti, mig per demanar-li ajuda. 

Però la presència, vestida amb un hàbit monacal, em xiuxiueja unes paraules.

¾    No et preocupis. Dormirà profundament durant la nostra xerrada. Només tu i jo coneixem els teus secrets.

¾    I tu qui ets que s’escola d’amagat per les cases.- Reclamo una mica inquiet.

¾    Jo sóc la teva consciència. Aquesta nit d’insomni, de calor, tanta que et neguiteja vull fer un repàs al nostre pensament.

¾    Jo sóc innocent!- Crido alterat- Jo, sóc una bona persona.

¾    A sí! - Em respon amb un mefistofèlic somriure.- No te’n recordes de la empenta que vas donar a l’Albert. Una mica més cau i l’atropella l’autobús.

¾    Home clar! Em volia ficar un cop de puny.

¾    Vaja, vaja! Com has netejat els teus records per justificar-te. I la vegada que vas robar al Joaquim aquell cromo.

¾    Em faltava per acabar la col·lecció. Però més tard li vaig dir i li vaig donar molts més. Hagi va poder acabar la seva.

¾    Hum! Excusa rere excusa! I quan vas tocar per darrera a aquella noia a la cua del cine.

¾    Home! Només em faltava aquesta. Tu si que ets una consciència de via estreta. Se’m va posar davant i no em deixava passar.

¾    Tindre que arribar fins a sota de tot del sac per fer-te penedir-te d’algun que altre drap brut. I quan vas insultar al motorista la setmana passada.

¾    També això em retreus! Com vols que no li digues una barbaritat; recordant-me de la seva mare, pobre dona; amb la retallada que em va fer. A més, va fotre al camp aixecant-me el dit mig.

¾    No! – S’exclama la consciència picant de peus a terra.- Si encara tindràs raó.

¾    A veurà deixem pensar! Tu ets la meva consciència però em sembla que estàs molt endarrerida. Tots els detalls menys el darrer són de jovenet, de nen la majoria. Fes-te una reflexió, consciència meva, on pares. Quina recordança t’ha marcat, quedant-te enquistada.

¾    Una bufetada és el record més fort.

¾    Ja, consciència meva, estàs clavada en el dia de la confirmació. Hala! Fot al camp i ves-te’n a voltar pel món. Quan estiguis més al dia torna i em parlarem.

¾    Potser sí! Sap em vaig de sarau i tornaré més endavant. 

En la xafogor de la nit, altra vegada, s’escolten el soroll de la fusta dels graons i unes passes, ara més lleugeres, que corren a veure món. 

Miquel Pujol Mur.