ROVELLONS I LLENEGUES A LA BRASA

Avui és diumenge i farem un dinar excel·lent.  He anat a buscar bolets i he trobat uns rovellons i llenegues per llepar-se’n els dits. La Teresa està contenta, ja prepara les barbacoes per fer-los. Com encara fa bon temps dinarem al patí del darrera. Sempre em deia que jo no sabia trobar-ne de bolets, que només portava quatre camagrocs, algunes cuagres i escassos rovellons, sovint podrits ,  i fredolics. Que la gent de ciutat no estàvem  fets per anar pel bosc .  Ara, però, fa unes quantes vegades que s’emporta una sorpresa, doncs sempre en porto una cistelleta curulla de bons bolets. He descobert un llocs! –li dic.

Els d’avui, són preciosos, només rovellons i llenegues i tota la penya venen a dinar. Mentre la Teresa prepara el caliu per fer-los a la brasa, jo preparo la picada d’alls i julivert, ben barrejat amb bon oli d’oliva. El l’altre barbacoa, es couen la carn i les botifarres, el meus fills en tenen cura. Les dues nores han preparat les taules i les amanides .

Tant els fills, com les nores i els néts s’apunten sempre a aquests  dinars boletaires  improvisats. Tots em feliciten per  la troballa. El fill gran em demana per algun dia venir amb mi, perquè li ensenyi els llocs on els trobo. De moment li dono llargues.

Estem dinant a l’aire lliure, la flaire dels últims rovellons que es van escalivant es barreja amb les aromes de les plantes i flors que hi ha vorejant el patí . És la tercera i última graellada; cadascú s’aixeca per anar a cercar els últims preuats fongs  .  Brindem per la tardor, els bolets i pel qui els ha trobat.

Estic feliç de veure la família reunida i contenta, i jo orgullós de ser-ne l’artífex . Mentre estic somrient per sota el nas, penso en aquell pagès de Vallcebre que ens hem fet tan amics, i sempre que li dic , em té apunt una cistelleta rasa de rovellons i avui també llenegues, acabades de collir. Si que les hi pago a bon preu, però almenys no em canso, i quedo com un rei quan arribo a casa.

20/09/2015/

 

QUINA NIT MÉS MÀGICA.I.

Fugia de la justícia i no sé ben bé quins han estat els passos, o quina la desesperança que m’omplí el pit i, tergiversant els meus pensaments m’han portat al prostíbul de mala mort on t’he retrobat.  

M’he adonat de seguida de la teva presència només entrar a l’enfosquit tuguri. No per veure’t, no, prou difícil és en la promíscua foscor, sinó que em va vibrar la memòria a l’escoltar el so de campaneta breu i alegre del teu riure.  És la mateixa cantarella de l’ocell quan refila enamorat només canviant el to a causa del temps passat. També, segurament, a causa de la beguda i el fum del tabac, fumat o aspirat, dins el xafogós ambient on treballes. 

Impulsat no sé per quina fantasia dels anys perduts, m’he apropat a la barra del bar. M’he adonat de seguida de quina eres, entre totes, al mateix temps que tu t’has fixat en mi. En el reflex brillant dels teus ulls, també he vist la consciència de saber qui era jo. 

Els meus records van fer un sobtat salt enrere, del temps de col·legials i de les tardes d’estiu a la piscina. Més encara, d’aquell lloc amagat on vam donar-nos l’un a l’altre, amb tota la generositat de la joventut. Va ser el primer amor de dos innocents sense visió de la vida. Va ser l’entregar-se sense cap picardia, com qui explora la terra ignota on creu ha de trobar el plaer d’una existència nova. 

Ara, passats els anys, la realitat ha canviat: la noia pudorosa i tendra ha esdevingut una dona que no amaga res del seu cos. Una riota emmarca els meus llavis, amagar penso, tot al contrari. Actualment potser la paraula més adequada és, mostrar, com més exacte, o millor dit exhibir als ulls de tothom. 

Una donota grossa, de pits caiguts i expressió amarga, passa pel teu darrere i apartant-te d’una empenta, sense cap paraula ni cap disculpa, et fa perdre l’equilibri, fent que caiguis damunt meu. Sense apartar-me t’he recollit en els meus braços protegint-te de la caiguda. 

Cos a cos, com en les llunyanes tardes de l’oblidat estiu, ens hem trobat. Pell càlida, mans suades, pensaments perduts i l’irracional sentit del sexe ens ha unit en breus moments, com llavors, però sense gens de la poesia de jovenalla. Ni paraules ni falsos somriures, solament una mà que tiba d’un braç. Seguint el teu callat desig l l’ànsia del meu amor (ha, ha, ha, quina paraula més falsa, segons quina circumstància) hem sortit del bar i ja en el carrer hem enfilat un portal. 

Tu coneixes el camí, potser mil vegades recorregut, amb un lleu cop de cap has saludat al cobrador de hieràtica mirada. Traint-me els diners de qualsevol butxaca l’he donat el que volia. No sé quan ha estat, ni el meu cap hi ha pensat, en aquests instants només importa l’atracció jovenívola del teu cos en la memòria. Tu, fàcilment accessible, i l’agror pels records d’antuvi flueix amb desesperança dins meu.   

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

MAL DE QUEIXAL.

El Joan sempre ha estat un home bo i pacient. Durant la seva vida ha donat sobradament mostres de bon fer i un ànim incommensurable davant de qualsevol adversitat. La seva bonhomia ha estat a prova en diferents ocasions i sempre se n’ha sortit molt bé. 

Però avui camina, amunt i avall, per el blanc passadís del Centre Mèdic. De tant en tant, es recaragola mostrant a la cara el dolor que el tenalla. En altres moments es porta la mà a la galta i prova d’acaronar-la, a veure si així se li calma el punyent mal de queixal. 

Per fi una senyoreta, que segurament en altres circumstancies que no fóssim un diumenge a la tarda hauria estat simpàtica, llança a l’aire amb una veu gens amable un:

¾    Endavant! El proper!- marxant passadís enllà a una altra dependència on s’escolten alegres rialles. 

El Joan obre la porta i saluda al metge que escarxofat en la cadira de braços se’l mira en cara de prunes agres. Sembla, ben bé, que l’han despertat d’una profunda becaina.

¾    Bones - saluda cortesament amb veu dolça.

¾    Això serà per vostè! – Respon amb veu emprenyada el metge- Cadascú sap quin ball li toca en aquesta vida. A mi estar de guàrdia el diumenge a la tarda i atendre malalts a hores intempestives. A veure que li passa?

¾    Doctor, jo, veurà tinc mal de queixal.

¾    Com diu? Mal de queixal. Qui dimonis es vostè per dir-me a mi que sóc el metge el que té. Vostè està molt equivocat.

¾    Sí doctor. Aquí, a dins- i amb timidesa obra la boca per assenyalar amb el dit un lloc dintre la boca.

¾     Calli, calli! Encara me l’encomanarà.

¾    Ah! S’encomana el mal de queixal? Jo creia...

¾    Vostè calli i deixi de dir ximpleries! M’està enviant tots el seus virus de la grip. Encara en voldrà emmalaltir. Sap què prengui un parell de píndoles per la febre i a dormir un parell de dies.

¾    Però si no en tinc de febre. Miri, ni tant sols estossego.- mentre respira fort com per tossir.

¾    Oh Senyor! Quin carallot! Vostè és un criminal que pretén assassinar-me.- Aleshores crida amb veu aguda. – Infermera, infermera, tregui’m aquest individu del despatx. 

Però la infermera que s’ho està passant bomba amb les altres companyes, (celebren la propera boda d’una d’elles), no en fa ni cas. 

¾    Fóra, fóra!- diu el metge però sense aixecar-se, mentre mou les mans  com ventant-se amb un vano.  

El Joan, tan dolç, tan submís, tan bona persona, s’aixeca de la cadira i fem un espectacular salt agafa el metge per la pitrera de la camisa i crida:

¾    O en dóna les píndoles per calmar el dolor de queixal o miri, fins i tot, li faig un petó amb salivera a la boca per que agafi el meu refredat. 

El metge esparverat abaixa el cap i prenen un talonari de receptes escriu amb mà tremolosa un potent calmant pel mal de queixal. El Joan pren la recepta, la llegeix i amb un sarcàstic bon dia marxa de la consulta deixant la porta oberta. Quan marxa pel passadís, escales avall, deixa anar un sonor: Cabró! 

Miquel Pujol Mur.

AQUELL ESTIU... DE SOMNI?

 

Eren joves hi havien baixat a aquella petita cala amagada entre els penya-segats, que gairebé ningú hi anava pel camí tan dificultós. Als tres joves els agradava descobrir llocs nous en temps de vacances.

Estaven estirats a la sorra tranquil·lament, quan de sobte va aparèixer una barqueta i va ancorar a la sorra. Dues noies somrient van saltar de la barca, van quedar una mica sorpreses al veure els tres joves, però sense fer-ne massa cabal, es van treure la camiseta que portaven i es van estirar damunt d’una roca, quedant solament amb una petita calceta .

Els joves les miraven al·lucinats, sempre havien gaudit sols, del mar i el sol en aquella cala amagada i avui tenien companyia. El Marc era una mica tímid i va quedar embadalit mirant aquella noia rossa d’ulls blaus, que portava el llarg cabell lligat amb una cua. Era bonica com mai n’havia vist cap, aquells grossos ulls blaus com el mar, el somriure de la seva boca, els llavis molsuts, el pòmuls sortits i.. aquell cos perfecte, colrat pel sol,   els  pits arrodonits i ferms, la cintura, els malucs... era la perfecció total. Es podria dir que el noi s’havia enamorat d’ella només en veure-la.

Els altres dos companys feien broma sobre les noies i la seva nuesa, es veia d’un tros lluny que eren estrangeres, que si igual buscaven companyia. El Marc no deia res, estava fascinat, només mirava la rossa de la cua. Els joves es van banyar, van nedar i van fer   piruetes dins  l’aigua per impressionar- les,  però aquestes ni cas. Al cap d’un parell d’hores de prendre el sol, les noies és van posar les camisetes i van tornar a la barca , van saludar als tres xicots amb un somriure i un

¾   Bye, bye...

Els xicots també les van saludar amb la ma , mentre elles s’allunyaven amb la barca. Un parell més de matins van tornar al lloc per veure si apareixien de nou, les noies,  però aquestes  no van tornar. El Marc vagava consirós a les tardes pel poble, per veure si per casualitat es trobava amb aquella noia rossa de la platja, sense tenir sort.

Aquell vespre, al tercer dia de la trobada, els havien convidat a l’aniversari de la Laia, una “pija” del poble, els companys hi van arrossegar al Marc que no tenia ganes d’anar-hi.  Els va acompanyar per esma.  Feia estona que donava vols pel jardí entre convidats i gent desconeguda, quan de sobte és va topar amb ella. La noia li va fer un llarg somriure, ell es va posar vermell fins a l’arrel dels cabells. Li va oferir una copa de cava, i se’n va agafar una per ell,  van brindar per ells, van beure, van parlar una mica, xampurrejant les dues llengües diferents.  La noia el va agafar pel braç, el va portar a un racó apartat  li va fe un llarg petó.  El noi estava al·lucinat.

Van estar junts tota l’estona. Prop de mitja nit, la Kate i el Marc van abandonar la festa, el noi es va deixar conduir per la noia fins el seu iot. Estaven sols... els altres eren  fora. Tot seguit va  explotar el foc que feia estona bullia dintre dels dos, allà mateix a la coberta, van fer l’amor apassionadament. Després van anar a la cabina i allà van passar tota la nit gaudint. El Marc, als seus 23 anys, havia estat poques vegades amb alguna noia. Aquella nit va ser un no va parar. La Kate era una experta en qüestions de sexe , ell es deixava portar . Van gaudir com mai es creia que es podia gaudir. El mati el noi extenuat tornava a casa . Abans havien quedat per trobar-se de nou aquell vespre a les 10, al iot.

Van ser sis nits intenses. El xicot estava bojament enamorat de la noia, del seu cos, del seu esperit , de la seva forma de ser...  Aquella matinada, després d’una altre nit intensa i esbojarrada,  la noia li va dir que aquell dia partien d’allà. Marxaven a Itàlia, abans de tornar a Anglaterra, i acabar les vacances. Li va fer una  forta abraçada i molts petons tot dient-li, Adéu!!!

El Marc va quedar tan sorprès que no va sabia ni que dir, ni com reaccionar, mentre una gran tristesa l’envaïa.  Finalment va articular,

¾   Un telèfon, dóna’m el teu telèfon, ...el correu electrònic..
¾   No, res de telèfons , ni correus...
¾   No ens tornarem a veure?
¾   Això ho dirà l’atzar. Segurament que no. –  i va desaparèixer cap dins.

A la tarda el iot ja no era al port. Un buit molt gran omplia el cor del jove. No es podia creure que després de tot el que havia passat, no la tornés a veure mai més. Havien estat els dies més feliços de la seva curta vida i ara tot s’havia esfumat . Havia estat vivint un estiu de somni;  els dies,  els mesos i els anys  següents  li van confirmar que tot allò només havia estat  “un somni d’estiu”

07/09/2015/

 

LA CLAU DE L’AMOR.

En una altre ocasió he dit que la poesia o els poemes no eren el meu plat fort. Però com hi ha cops que em burxen a fer-ne aquesta vegada torno a repetir unes petites estrofes.

 

Damunt la torreta

al peu de la porta

s’amaga la clau

del nostre palau.

 

Closes les portes

dins el petit espai,

el nostre desig

omplena la tarda.

 

Tots dos a soles

sentim el plaer

dels nostres cossos

rendits a l’amor.

Miquel Pujol Mur.

A LA DAMA NEGRA.

Bé, una nova prova del meu mal poemari.

 

Dormit en el silenci

del dia solejat

no he sentit arribar

l’instant esperat

de la nostra trobada.

 

Reposo lassat

de molts dies treballats

malgrat m’espantes

finiré amb tu

el temps passat.

 

Dormit en el silenci

dels anys treballats

de tu desitja

aquesta pobra ànima

el repòs final. 

 

Miquel Pujol Mur.

UNA DONA GRAN MOLT ESPAVILADA

La dona de mitja edat arriba a casa encesa, enrabiada. La seva filla al veure-la tant enfadada li pregunta que li ha passat,  a més sembla que la mare parli sola.

¾   Mama, que et passa?

La dona es mira la filla adolescent, i tot movent el cap crida,

¾   Es que no és pot ser bona persona.   Sempre et prenen el pèl.

¾   Que dius ara? Va , explicat.

¾   Aquest mati he sortit a fer uns encàrrecs i he deixat les compres d’aliments pel final, per fer a la botiga de la Lourdes, sempre té les coses molt fresques i a més s’ha de donar vida al barri. El que passa que hi ha gent molt espavilada. 

¾   Però que t’ha passat?

¾   Hi havia força gent a la botiga, i just quan m’anava a tocar,  entra una dona gran, velleta, caminant amb un bastó i dirigint-se a  mi em diu si la deixaria passar, que te el nét a dinar i només volia uns iogurts.

¾   Molt bé mare, i l’has deixat passar, com sempre dius, s’ha de tenir atencions a les persones grans.
¾   Si, es clar, li he fet aquest favor. Llavors les dues dones que tenia al darrera, m’han dit que m’havia de posar al seu lloc, ja que elles també tenien tard. Vaig protestar , però al final m’he posat a la cua.
¾   Quina gent més  tibada i insolidària, però per això no t’has d’empipar.

Però la dona continua amb la seva excitada explicació.

¾   És que aquí no acaba  la cosa. La dona a més dels iogurts, va comprar les tres hamburgueses  de vedella que jo volia, i eren les últimes que li quedaven. Els cigrons també era els últims que tenia la Lourdes i se’ls va emportar ella.  Quan m’ha tocat  he hagut d’agafar les coses que havien deixat les altres i m’he quedat sense els iogurts de llimona que tant t’agraden.

¾   Bé, no ni ha per tant.

¾   El que més m’ha indignat, és que al tombar el carrer, he trobat a la doneta, fent-la petar amb la veïna de la cantonada.
¾   Òndia, això que empipa una mica, si que tenia cara aquesta senyora velleta.
¾   Llavors diuen que el jovent passa dels vells, i no té la mínima atenció per la gent gran. No deixaré passar mai més a ningú, sigui jove o vell.
¾   Deixa-ho estar mama. Com sempre tu dius hi ha gent de tota manera en tots el llocs i en totes les edats.

 

12/09/2015/