EXCURSIÓ REMULLADA

Tothom els ho deia que no sortissin aquell  dia, ja que segurament que a la tarda plouria , però aquella colla de gent jove no temien ni la pluja ni el temps. Estaven de vacances en aquell poble del Pirineu i havien planejat la sortida feia una setmana; de pluja i de núvols no se’n ensumaven per enlloc, però en les zones de muntanya ja se sap...

De fet la travessa només duraria unes cinc o sis hores i al migdia serien al poble. Si plovia  estarien ja resguard, a més anaven molt ben equipats.
 

Van sortir a les sis del matí, un cotxe els va portar fins a la vessant nord del Pirineu, pel cantó de França. Serien poc més de les set quan van començar a caminar. Un camí preciós que s’enfilava muntanya amunt, una mica costerut, però als joves no els espanta la pujada. La Marga, “la pija” de la colla , no estava acostumada a les caminades i de bon principi li costava de seguir a la colla.  No passava res, els altres l’esperaven;  bé, el qui  sempre l’esperava era el Joaquim, els altres aviat van passar d’esperar  la regansera . Allà a les deu, es van trobar tots junts per esmorzar a la font del Boix. Quan aquests van arribar els primers ja estaven a punt  d’emprendre la marxa de nou.

 La noia ja es penedia d’haver-hi anat. El Joaquim la va animar, dient-li que no calia que patís, que ell  seguiria el seu pas i no importava l’hora que arribessin, que ell coneixia molt bé la ruta... la noia més tranquil·la va agafar nova embranzida  i ara ja entrenada seguia millor.
 

Eren prop les dotze, quan el cel es va anar ennuvolant i aviat es van sentir alguns trons i llamps. La Marga estava una mica espantada, però el noi va fer  una petita volta i just quan començava a ploure fort, van arribar a un petit refugi de pastors, on van estar a resguard de la tempesta ;  van aprofitar per recuperar energies menjant alguna cosa.

Va caure un fort patac d’aigua i al darrera pujava la bromada. Quan va parar de ploure,  van continuar el camí, que ja transcorria de baixada per aquelles verdes valls, quedava poc més d’una hora per arribar a casa. Encara es van entretenir fent unes boniques fotos del paisatge remullat, al travessar el rierol.

Serien prop de les tres van arribar al poble,  on els familiars ja els esperaven impacients per la tardança dels joves i pel mal temps i la boira. Aviat els van preguntar on eren els altres.

¾   Que no han arribat encara? Anaven molt avançats de nosaltres.
¾   És estany que no siguin aquí.

Cap a les set de la tarda encara no havien arribat. La gent es va començar a preocupar. És va organitzar dos grups per sortir-los a buscar, segurament amb la boira s’haurien perdut. Trobaven estrany que no haguessin trucat amb els mòbils, encara que moltes zones estaven fora de cobertura per aquells indrets. El Joaquim encara que cansat es va afegir al grup. Portaven emissores de radio per comunicar-se . Estaven a punt se sortir quan...

De sobte va sonar un telèfon. Els excursionistes donaven senyals de vida. S’havien perdut hi havien agafat un altre vessant de la muntanya i  havien sortit  molt lluny d’allà. Demanaven si els podíem anar a buscar en un poblet de França on havien anat a parar, i que estaven xops i rendits. Com se’ls havien  mullat els mòbils al travessar una riera, no havien pogut trucar, ni orientar-se en la boira.  Estaven tots bé, eixugant-se,  vora una llar de foc d’aquell únic bar del poble.

10/08/2015/

 

BALL POPULAR DE LES RENTADORES.

El dia de Sant Joan, a la tarda, el nostre desig de conèixer ens portava a Riu de Cerdanya. Riu de Cerdanya és un petit municipi que durant la seva existència ha tingut diferents cognoms, Riu de Pedra o Riu de Pendís.  

 

El poble (1173 m. alt.) és a la dreta del torrent de Font-llebrera. Les cases són majoritàriament apinyades al voltant de l’església de Sant Joan Baptista i de la plaça major. Al seu entorn els arbres ocupen la majoria de la panoràmica.  Bona part del municipi és ocupat per terreny forestal, estès pels vessants septentrionals del Moixeró, que estan integrats al Parc Natural del Cadí-Moixeró. 

Havia constituït un municipi independent fins el 1973, any en què fou annexat al municipi de Bellver de Cerdanya amb el nom de Riu de Pendís. Tanmateix, al juliol de l’any 1997 es va aprovar, per decret, la segregació  del nou municipi amb la denominació de Riu de Cerdanya. 

Però l’interès que ens duia a Riu no era la descripció de la feréstega natura que l’envolta, sinó que era un petit retall de paper d’una revista de difusió comarcal, on s’anunciava a més dels diferents actes de la festa major la interpretació del popular ball de les rentadores. 

Agradant-nos el folklore de les nostres contrades fan fer el camí fins el petit poble. Un dels elements de més tradició de Riu és la Font de les Rentadores. Una font ben arranjada amb cinc brocs decorats amb caps de diferents personatges. En una llosa hi ha gravada la data de 1860. Una conducció d’aigua condueix els sobrants al safareig.

 

 

Van arribar un xic d’hora i van passejar per l’agradable poble fins tornar a la plaça on s’havia reunit un bon grup de espectadors, habitants o forans, que esperaven la representació.  

Aproximadament a les 6 de la tarda la orquestra començava la introducció al ball. Una vegada acabada la part purament instrumental sortien a la plaça, entre mig de l’església i el safareig, un grup d’empolainades noies amb el tradicional vestit, incloent-hi una còfia, que dansaven alegres la seva trobada per rentar la roba.  

Però aleshores, dos fadrins busca-raons s’hi acostaven i començaven a armar tabola amb el grupet. Un els hi estirava de les faldilles, l’altre els hi prenia la còfia o els hi volien prendre’ls-hi la roba per rentar o rentada. I havia un de més atrevit que potser i tot volia robar un petó a una o altra de les treballadores rentadores. 

Finalment cansats de cercar noia per passar l’estona i no rebre la contestació desitjada, van agafar dues galledes d’aigua i van remullar a les alegres dansaires. 

I aleshores les rentadores molestes per l’aigua que els havien llançat, en una mostra de que la unió fa la força. s’ajuntaren i entre totes per agafar als entremaliats mossos tirant-los dins els safareig d’aigua freda.  

Acabada la remullada noies i nois feien una rua que aplegant al públic jove ballaven per la plaça fins finalitzar uns quant dins el safareig entre bromes i rialles.    

Quantes tradicions hi ha perdudes en el folklore popular de cadascun dels nostres pobles. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

UNA NIT AL TEATRE GREC. II

 

Aleshores el jutge crida a l’home de l’ase i li fa l’habitual pregunta:

¾    Innocent o culpable. 

El cor que encara no s’ha acabat d’asseure’s crida:

Culpable, culpable. 

L’home exclama desesperat:

¾    Sóc innocent com els ocells del bosc.- Agenollant-se trenca a plorar.  

L’auriga comenta sotto vocce:

¾    Si que ha estat ell, sinó qui pot haver-me serrat la fusta de la roda. 

L’acusat és retorça anguniosament els palmells de la mà. De tan frisós, la tela que li envolta el cap com si fos el turbant se li desfà mostrant una lletja ferida. Des del seu lloc crida una vegada i altra l’atenció del jutge dient-li:

¾    Noble patrici observeu-me, primer malmès per aquest auriga de cavalls desbocats i ara acusat de sabotatge com si fos un brivall. Jo que he servit en totes les guerres d’aquest país des de les ardents arenes del desert fins les gèlides terres del Caucas. Jo que he donat la meva sang en la defensa dels drets dels homes i dones de la meva terra. Ara nafrat i vell, ja sense forces m’acusen d’haver ferit aquest home.  

El cor novament dret canta amb veu fosca:

Caucas, Caucas! Vell, vell! Sang, sang!- Calla i s’asseu. 

Just en aquest instant s’encén una altre llum, aquesta blavosa, que encara fa més blanca la túnica del nou personatge que recolzant-se amb un nuós bastó camina lentament cap el jutge.  

El cor lloa amb respecte, aixecats altre cop:

El savi, el savi. Oh, Zeus! El savi dels més savis de la contrada. 

¾    Oh, Alioses.- mussita, tot inclinant-se respectuosament el jutge- Què voleu orientar la nostra perquisició. 

¾    Si amic Persimes. He d’ajudar-te per que ho he vist amb tota claredat. Vinc del temple d’orar i Mercuri m’ha demanat fes el favor d’intercedir per aquest home. He consultat l’oracle i sóc aquí per aclarir la situació.

¾    Digueu-nos, savi Alioses. Vostra ajuda ens és necessària.

¾    Els que han perpetrat tot això, han estat el jove i la dona que són al costat de l’acusat. Avergonyits pel mal tracte donat al seu pare i espòs han decidit venjar-se del conductor. Ells han estat quins han serrat els raigs de la roda.

¾    Que ens aconselleu, savi. Quina és la condemna adequada.

¾    Res, la justícia no pot castigar el que ja ha estat castigat. No veieu les ferides que mal tapen els draps del cap d’aquest valent home.

¾    I el pobre cavaller ferit al caure del carro.

¾    Cureu-lo i que torni a casa dels parents. Com no voldrà explicar d’on bé ni on va, callarà, i no dirà res.

¾    Com ho sabeu vos, savi Alioses.

¾    No et dic que he consultat l’oracle, i el que sabem comprendre, comprenem. 

El jutge acota el cap pesarós d’haver pogut ofendre al savi i dóna per acabat el judici.  

Mentre el cor novament dret crida:

Justícia, justícia pels homes de bé. 

Els focus que il·luminen l’escena s’apaguen sobtadament i els llums negres l’enfosqueixen. 

El públic després de l’obligat i generós aplaudiment, marxa fem tot un seguit de comentaris. Uns, són favorables i els altres, adversos.   

Miquel Pujol Mur.

ELS MARCÒLICS

Un d’aquests dies passats de juliol, en una sortida que vam fer pels entorns del berguedà, caminat pels vorals d’un prat, en una clariana  del bosc, vam quedar sorpresos per la bellesa d’aquestes flors, grogues, precioses. Tot el planell n’estava ple. Jo na sabia que eren, però la Cristina que les coneixia va dir que eren MARCÒLICS (o lliris del Pirineu.) Després de fer els fotos corresponents vam continuar caminant. Ens  va dir que en algunes zones també ni havia de  de rosats o vermells que son també molt bonics. Volíem mirar de trobar-ne, però la noia ens va dir que allà solament en trobaríem de grocs, però que un cop a casa ens passaria fotografies de marcòlics  vermells d’una sortida que havien fet pel Pallars.  
 

Com que em van fascinar aquestes flors. A més d’algunes imatges, farem una breu ressenya de les dues variants dels marcòlics.

MARCÒLIC GROC ( Lilium Pyrenaicum) pertany a la família de les liliàcies, poden sobrepassar el  metre d’alçada. Floreixen entre juny i juliol depenen de les zones . S’en troben per tot el Pirineu i Prepirineu. Les flors neixen capbaixes, tenen 6 tèpals recorbats de color groc amb taques fosques. Les fulles de forma oval se superposen en grups de 5 a 10 al llarg de la tija. Aquesta acaba en un raïm enlairat de flors grans encarades cap avall. Viuen entre els 1500 i 2000 metres d’alçada. El marcòlic groc és el símbol de la Vall de Núria.
 

MARCÒLIC ROIG O VERMELL (Lilium Martagon) igual que l’anterior és de la família de les liliàcies . De color rosa púrpura amb taques granats o vermelles, són també flors d’una gran bellesa, idèntiques a les anteriors excepte en el color. Floreixen en alçades entre 500 i 1000 metres, creien en boscos i prats de muntanya i en altres zones mediterrànies en llocs humits, prop de  rieres o rierols. Es poden trobar a molts indrets del Pirineu i en altres serralades de Catalunya,  és fàcil trobar-ne en boscos de verns. També se’n veuen en llocs com el Bages o la obaga de Montserrat.

 

En alguns llocs comparteixen espai amb el marcòlic groc, encara que aquest floreixen una mica més tard cap a finals de juliol i primers d’agost.

Gaudim doncs amb aquestes boniques imatges dels marcòlics.

05/08/2015/

  

UNA NIT DE TEATRE GREC. I

Els espectadors omplen poc a poc les grades del teatre grec de la petita població. El centre de la plaça, l’escenari, encara està a les fosques a causa de la manca de llum i també per la prova d’una nova il·luminació de llum fosca que l’ennegreix l’espai. Un invent nord-americà, són les paraules de l’encarregat escènic per definir el nou muntatge. 

Totes les localitats són ocupades i tothom s’asseu tranquil·lament al seu seient, però com és habitual hi ha grupets que xerren i comenten les diverses novetats de la vida quotidiana de la ciutat i també de l’obra. Alguna veu sarcàstica, diria més aviat que fan un repàs a les darreres xafarderies.  

S’escolta pels altaveus una veu impersonal que fa una recomanació al silenci, i què cadascú ocupi el seu lloc pertinent, ja què la funció és a punt de començar. 

Sobtadament s’encenen tres focus que destaquen tres llocs: un enfoca a un lateral on en uns bancs de fusta hi ha un grup de personatges tots vestits amb una túnica negre que dissimula la seva condició i que es tapen les cares amb mascares amb diferent expressions segons el seu estat anímic. Unes riuen, altres ploren, unes estan serioses i altres enfurismades. 

L’altre focus de mida més gran destaca el centre de la plaça on hi ha posat un carro o taxi, mig caigut, amb una roda trencada. Sobresurt un personatge enmig de la claror que postrat a terra mostra en la seva roba blanca i el seu rostre marques sanguinolentes. El xofer, l’auriga, en aquest cas, passeja nerviós i enutjat fent camins entre el carro i l’home caigut. En la banda més allunyada, quasi en la penombra, un altre home, més mal vestit, porta el cap embolicat per un turbant. Al seu costat un ase de mida petita. Tant l’amo com el burret miren astorats a tots costats. Un xic més enllà són asseguts a terra un jove i una dona. 

El tercer llum només indica la posició d’un seient posat enfront de l’escenari. Pocs instants després, és mou i assenyala l’entrada d’un nou personatge, també vestit amb una túnica blanca. La claror l’acobla al seu lent i cerimoniós deambular fins a asseure’s al triclini. 

Ja posicionat pregunta dirigint-se al cor que ha passat. Aixecant-se prestament aquests inicien la seva interpretació cantant amb veu clara:

Què ha estat? 

El taxista/auriga para en el seu deambular i posant-se enmig de l’espai crida:

¾    Senyor, juro que és una venjança.

¾    Una venjança? – interroga sorprès el jutge- Això ho has de provar.

Qui i per què? – Clamen els components del cor amb veu potent i seguidament s’asseuen.

¾    Sí, senyor. L’altre dia al passar amb el meu carro pel seu costat aquesta bestia immunda que l’acompanya va espantar-se i l’home va caure a terra. No ho veieu senyor com va encara brut. Avui quan portava al viatger a visitar la família se m’ha trencat la roda. Això és un sabotatge deliberat. Ja veieu com ha quedat el noble senyor estranger.

¾    Sí, prou que ho veig. Heu cridat al metge?

¾    Senyor, vindrà immediatament. 

Tot el cor s’aixeca i l’uníson crida:

Immediatament, immediatament. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur

AL PEU DE LA LLETRA.

Treball del taller d’escriptura. Fer un relat utilitzant les següents expressions estereotipades. 

“Cap de pardals”, “Tenir les mans de mantega”, “Ser més dur que un roure”, “Esser de pa sucat amb oli”, “Ser llest com una guineu, “l’Antoni és un llop de mar”, “Estic parlant amb el cor a la mà”, Plou a bots i barral”, “Estàs a la lluna”, “ Vas trepitjant ous”, “Fa una tarda de gossos”, “Néixer amb la flor al cul”, “Quan el gat dorm les rates ballen”. 

A la barraca, prop del moll de les barques, hi ha reunits tres homes. El Rafel, un vell mariner, i el Manué, un desarrapat ja vell. Ambdós són aquells personatges grisos i murris que surten en tota història dels baixos fons de la ciutat.  

L’altre, és l’Antoni que actualment treballa de guarda al moll, però abans era un autèntic llop de mar. Però un dia, ja anys enrere, que plovia a bots i barrals, mentre comandava el seu vaixell de pesca va quedar a la lluna. Segurament la causa va ser la gran quantitat d’alcohol que consumia. Malgrat ser més dur que un roure va perdre la seva lluita personal amb la beguda i  va sortir del pont amb tots els sentits traspassats.

El Rafel, aleshores el mariner que feia la guàrdia, el va avisar cridant-li, sense gaire respecte a la seva categoria de capità, tot deixant anar les següents paraules: Cap de pardals, tanmateix sembla que vagis trepitjant ous. Que et creus allò de que vas néixer amb la flor al cul? 

Poc després l’Antoni queia al mar i el Rafel sense pensar-s’hi gaire va saltar per salvar-lo portant un salvavides. Hores més tard eren rescatats entre les crespades onades, prop de Mallorca, per un guardacostes. Del vaixell i de l’altre mariner, el Fernàndez, com deia el Pepe Iglesias, el Zorro, conegut comediant d’antuvi: “ i del finado Fernàndez nunca más se supo”. 

Mentrestant l’Antoni fa una capcinada, mig d’avorriment, mig de haver begut una mica massa, un costum que malgrat els anys no ha oblidat i també per conèixer al peu de la lletra la història del seu davallament de capità a simple guarda del port. El Rafel va salvar-li l’existència però sempre més ha estat una rèmora a la seva vida. Sempre al seu costat i sempre repetint-li una sèrie interminable de frases fetes de les que en deu tenir un cabàs, perquè no les acaba mai.  

Veient-lo adormit, el Rafel, continua xerram de records antics dirigint-se al Manué: Ai, Senyor! Parlant amb el cor a la mà,  en una tarda com aquesta  sempre rememoro la munió de frases que em deia el meu avi quan jo encara era un xavalet ignorant i tendre. Com recordo a l’avi, si plovia com avui sempre deia: fa una tarda de gossos. Quan embadalit escoltant-lo, n’explicava de bones no creguis, em queia alguna cosa a terra sempre em renyava murmurant: Nano, tens les mans de mantega. 

El meu avi, era molt avi, quan explicant-me contes tristos aconseguia que una llàgrima em baixés galta avall, repetia més d’una vegada la mateixa cançoneta fotent-se’n: el nen és un esser de pa sucat amb oli, el nen és un esser de pa sucat amb oli. Recordant‘ho, encara sento la ràbia i l’enuig pujar-me per la boca de l’estómac. Coragre, crec que l’anomena el metge quan vaig a visitar-lo. També, essent just, he de dir que en més d’una ocasió els records són molts agradables, perquè malgrat tot, era el meu avi. Llàstima que no va anar-se’n a Cuba a bord del Català, aleshores li cantaria havaneres amb un got de rom cremat a cada mà. 

Quan la mare s’adormia, sempre després de dinar, pobre mare començava tan d’hora a treballar, aleshores l’avi em donava d’amagatotis, una xocolatina; murmurant-me a cau d’orella: Quan el gat dorm, les rates ballen. Cordons! que n’era de bona aquella presa de xocolata. Al veure el meu rostre content i alegroi em clavava un pessic i em mussitava: Xaval, has de ser més llest que una guineu, que quan les veu maldades se les guilla sense recança. 

Quantes tardes passades des del comiat per sempre de l’avi, prop de la llar de foc, sense llamps ni trons ni frases fetes. Tardes beneïdes per les mans dolces de la mare que acotxava dolçament el meu petit cos com una fada protectora de menuts desemparats. 

Tant parlar de l’avi m’ha fet oblidar del present. On s’ha fotut aquest carall de l’Antoni? Obrint la porta del barracó, malgrat caiguin “chuzos de punta” com diria l’àvia Milagros, el Rafel fa la volta a la caseta fins a veure al seu cap antic cap l’Antoni dormint sota una barca.  

Miquel Pujol Mur.

EL BÉ I EL MAL

Una muralla intenta erigir una frontera discernible entre el bé i el mal. Però la mateixa construcció genera una pregunta incomodíssima: a quina banda hi ha el bé?

El bé i el mal: dues coses oposades que es poden convertir en... el bo i el dolent, el correcte i l’incorrecte; potser una mena de patró que ja l’hem trobat establert.

D’aquesta manera podríem anar seguint, canviant els mots: el maco i el lleig, el clar i el fosc, l’assenyat i el cantamañanes, el simpàtic i el rondinaire, el generós i el garrepa, l’afectuós i el malparlat,  el fantàstic i l’insuportable...

Tota una sèrie d’adjectius van donant voltes a les nostres vides i, a vegades, ens afecten positivament o negativament, en major grau o en menor, en mesura o en desmesura.

Obrem bé? Obrem malament? Potser ni nosaltres mateixos ho sabem o... qui sap si som del tot conscients... o inconscients  a l’hora d’actuar, en les diferents etapes de la vida. En molts casos, el comportament que ens ha semblat més adient, no vol dir que tota la gent que ens envolta l’hagin vist amb els mateixos ulls.

Hi ha una frase que diu:

“El bé i el mal, el sa i el bo, són fills de la imaginació”

 Hem de suposar que les mateixes coses no tothom les veu de la mateixa manera:

“Abril mullat, mal per l’hort, bé pel sembrat”

De fet, n’hi ha moltes de frases,  consells i suggeriments  que esmenten el bé i el mal...

“És fàcil saber quan va un pel bon camí: aquest és sempre de pujada”

“No hi ha mal que per bé no vingui”

“Fes bé i no facis mal, que altra cosa no cal”

"Abans de burlar-te d'algú, mira bé com ets tu" 

"Boires per Nadal no fan bé ni mal"

"Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal!

"El bé adorm i el mal desperta"

Conclusió:

Fem-ho tot tan bé com sapiguem que, de totes maneres, no ho farem mai bé per a tothom, sempre hi haurà algú que hi trobarà alguna pega!

ESPERO QUE TOT US VAGI D’ALLÒ MÉS BÉ!