dijous, 9 de juliol del 2015

DESCOBRINT L'AULA


(Descripció dinàmica)

Només obrir la porta la claror ens va enlluernar, les cortines verdes estaven enretirades, el sol i la calor entraven a dojo pels amples finestrals. Algú va passar les cortines per atenuar la forta llum i calor que entrava,  quedant un ambient un xic més recollit i agradable.
Al mig de l’aula, una gran taula allargada romania solitària. Tot seguit la gent va començar a treure cadires dels vorals on estaven amuntegades  i les van distribuir pel entorn d’ella, donant-li aquell caire solemne, a punt per començar una classe.  Pausadament algunes persones van deixar el jersei o la jaqueta als penjadors que restaven buits  en  una paret lateral.
 
Els fitxers que lluïen arrenglerats damunt les vastes i amples estanteries  i el munt d’objectes que hi ha al voltant ja t’indiquen el caràcter polivalent de l’aula. Uns cavallets de pintura treien el nas de darrera l’armari del racó, mentre a sobre una post uns pinzells força gastat surten d’un recipient de vidre. Una bigarrada i acolorida decoració als pots i caixes a l’altre estanteria, ens parlen del taller de manualitats. Des d’un racó de la postada de sobre un osset de peluix ens somriu tímidament, mirant  fixament  els pot de les tisores, agulles, fils i altres objectes que fan servir les que cusen. Capgirat es troba un escambell petit, de múltiples utilitats, més enllà arraconats, uns vasos i plats de plàstic sobrants d’algun ressopó.
L’ordenació de l’espai i les activitats que si fan, es pot  imaginar al contemplar aquella sèrie de fitxers, amb les fixes corresponents, arrenglerats a la paret de ponent, al costat d’altres armaris tancats en clau, on es deuen guardar les coses més importants.
 
Com el sol escalfava de valent i la calor  anava  en augment, a més la llum era notable, algú va tancar els llargs florescents del sostre que encara romanien encesos...
Quan són les déu en punt, l’hora que marca el rellotge de la paret dreta, tothom calla; llapis, bolígrafs, llibretes i folis adornen la gran taula, i la gent asseguda al voltant fan el caliu;  està a punt de començar el nou taller d’escriptura creativa.
 
 24-06-2015-
 

dimecres, 8 de juliol del 2015

UN CREDO PARTICULAR.


El Marc surt de casa tranquil·lament amb la idea d’esmorzar al bar que hi ha dues cantonades més avall. Durant el camí se li acosten dues dones, ja les coneix de sobres, sap que volen per cinquantena vegada explicar-li el seu credo. Cada matí, el mateix i com cada matí les esquiva.
¾    Escolti senyor...
¾    Ai! Quan ho lamento- fent una ullada ràpida al rellotge- potser demà les podré atendre- i sense parar marxa carrer avall. Com veu de reüll la mirada desencisada de les dones assenyala un cop més el rellotge, no hi ha que ensorrar la moral a ningú, i deixa anar un.- Tinc tard, el meu cap és un malparit. 

Només travessar el pas de vianants veu dos xicots joves, alts i rossos  vestits correctament, fins i tot encorbatats, que sembla ben bé vagin a treballar a un banc. Amb un somriure amable i amb passes ràpides enfilen directament a la seva direcció com per coincidir en la seva trajectòria. Altre cop guaita el rellotge i ficant-se les mans al cap, com en un gest de desesperació, per arribar tard a la feina, inicia una corredissa que l’allunya del punt d’intercessió dels dos camins. Per fi, quasi corrents pel temor a que els dos postulants vulguin iniciar una cursa en la seva persecució, albira la porta del bar. Girant-se a dreta i esquerra i fent una darrera llambregada a la seva rereguarda, per por als temuts salvadors de la seva ànima, obra la porta i es capbussa dins l’establiment. 

L’inhabitual ambient el deixa sorprès, es fa la següent reflexió.

¾    Tant ha canviat aquest bar en les darreres setmanes.- Enquimerat observa a tots costats i pensa: Què fan els clients d’aquesta cafeteria. 

L’aire és dens, l’olor espessa i un xic sofrosa. La il·luminació tamisa amb una tonalitat vermellosa tot el local. Els clars i foscos emmarquen encara més el roig sang. Els clients mig s’entreveuen sense saber que és el que  fan exactament en les repletes taules.
¾    Bé, deu ser a causa de l’excitació de la carrera anterior.- I sense pensar-s’ho  gens, s’asseu al tamboret de la barra i demana un tallat i un croissant.
¾    Ostres! Que canviat que està el cambrer.- Vesteix una jaqueta també vermella, més aviat d’un morat sanguinolent. El somrís servicial de sempre ha desaparegut, ara un gest d’ansiós desig emmascara la seves faccions. El Marc mira el croissant i veu les dues banyes reflectides amb les que porta al cap l’amable barman.
¾    Ostres! – torna a repetir espantat- Què passa aquí? 

La mà del cambrer es posa poderosa damunt el seu braç. El noi observa els dits i el sorprenen les ungles com urpes ansioses per clavar-se en la seva carn.
¾    Vine!- li mana el banyut amb una veu fosca i cavernosa- Vine, que et vull oferir un nou món.
¾    No, si jo ja estic bé amb el meu. Sap què, tinc tard!
¾    Tard dius, tard serà per la teva ànima si no admires la meva oferta. 

Tibant-lo el condueix a la primera taula on hi ha tota mena de menjar, a quin més desitjable.
¾    Mira aquí podràs satisfer la teva fam de tota mena de menjar inimaginable. I si el que vols es beure, els meus satèl·lits et portaran els millors vins i licors de la terra.  

En veure l’aire indecís del noi, el diable (no és ningú més) l’agafa i el porta a un racó i li mostra homes i dones retorçant-se en múltiples posicions, cercant com aconseguir l’orgasme una i altra vegada. El Marc mira estupefacte aquell pandemònium, perquè no comprèn qui hi ha amb qui. Homes i dones aparellats i barrejats amb dones i dones, homes i homes, i fins i tot animals. Tots formant grups luxuriosos sense saber que els atrau.
¾    Veus allà, hi ha cofres amb mils de doblers d’or perquè puguis agafar-los i gaudir-ne comptant-los i omplir-te’n les butxaques. Damunt la tarima de l’orquestra, hi ha persones disposades a notar la teva ira. Pots escridar-se-les, pegar-les i trepitjar-les que mai es rebel·laran. Altres, si tu vols, protestaran amb veu llastimosa. Pels superbs hi ha un altre estadi per observar les desgràcies dels demés i sentir-se superior. Aquí en aquesta religió immemorial, millor dit en aquesta església total, cap tothom. Sense haver de resar, ni humiliar-se ni penedir-se de res. Ni seguir les regles de qualsevol altra religió.  

El Marc desesperat arranca la màniga de l’urpa i exclamant un:
¾    Vade retro!- fuig corrent pel portal del bar, de l’infern o ves a saber què. 

En sortir va a ensopegar amb un grup que discuteixen sobre religió mentre li donen llibres i llibres. Totes les representacions religioses del món hi tenen presencia, antigues i noves creences des de la més extremista fins la més moderada, i fins i tot, els budistes. Tots en un aquelarre, pitjor que el de les bruixes, li entreguen llibres, es discuteixen, es donen empentes i s’insulten entre sí per oferir-li encara més llibres i més promeses.  

El Marc fuig esparverat i s’imagina la bronca del seu cap. Se l’imagina i la rep a l’entrar a la feina essent portador de llibres.  

Aquest diumenge el Marc ha marxat com cada setmana a la caseta d’un poble de muntanya. I mentre mira pel finestral, fa fred encara, aprofita els llibres per fer-los cremar a la llar de foc i escalfar una mica l’habitació. Per reflexionar no hi ha res més adient que observar la natura i pensar que ha estat un regal pels humans sense voler aprofundir més.  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 6 de juliol del 2015

JOCS DE GEGANTS I DE BAIXETS.

Taller d’escriptura. Paraules clau a utilitzar: FORTUNA,  NODRIR,  PRESAGI,  CONJECTURA,  DANTESC, HIPÒFISI, TANGIBLE.


El Joan, un nen de dotze anys, ha arribat a casa després d’entrenar amb l’equip de bàsquet del seu poble. Aquesta nit el sopar és diferent a altres nits de la setmana perquè retransmeten un important partit de l’esport que apassiona tant al pare com al fill, el bàsquet. Per tant, han sopat un entrepà asseguts al sofà. La mare i l’àvia amb cara de resignació, no creient-se capaces d’aguantar l’entusiasme de tots dos, han decidit per la seva part nodrir-se a la saleta on hi ha l’altre televisor. 

El pare observa que el Joan, malgrat estar molt atent al partit i les jugades, està inquiet i es mou constantment. 

A la mitja part el pare li fa una pregunta al fill.
¾    Què et passa? Et veig intranquil.
¾    Res pare, he tingut la sort de passar a l’equip més gran.
¾    Caram, quina sort, no tots tenen aquesta fortuna. Potser és un presagi. Tal vegada seràs un bon jugador.
¾    L’entrenador ens ha dit als dos que passen que no ens fem cap conjectura. Ara només és un joc i hem de gaudir-ne. Jugar i divertir-nos. Som nens encara i no se sap que ens portarà el futur.
¾    Així és, encara sou molt joves per somniar.
¾    Pare, ens han passat uns reportatges, amb jugades i jugadors destacats. Havia uns que tenien una cara molt estranya. per què per jugar a bàsquet no serè com ells veritat.
¾    No fill, algun d’aquest tants alts es ha causa d’una mena de malaltia.
¾    He vist a dos, Roberto Dueñas i George Muresan, que tenien unes cares semblants però molt difícils.
¾    És un problema de la hipòfisi, una glàndula situada sota el hipotàlem, en el cervell que regula diverses funcions del cos humà. Entre elles, l’alçada.
¾    Què vols dir?
¾    Que quan arriba la persona a la pubertat aquesta glàndula bloca el creixement, però alguna vegada no actua suficientment i la persona continua creixent. El record era un jugador rus, crec que es deia Zizonenko que va arribar a 2,46 m.
¾    Caram! Que fàcil jugar! Et poses al costat de la cistella i no has ni de saltar.
¾    Ep! No ho vegis tan fàcil. Els ossos, com creixen massa, no tenen la fortalesa adequada i arrosseguen generalment problemes, sobretot d’esquena i de genolls. Les articulacions no són prou reforçades. Millor ser normal. A més tenen moltes lesions durant la seva vida esportiva i generalment ho han de deixar quan encara són joves.
¾    Això no em passarà a mi pare.
¾    No, perquè ho vigilarem. Ei! No passa a tothom, es un percentatge molt baix. Mira, si per cas es fes tangible aniríem a un bon especialista. Ara hi ha molta cura i prevenció. Hi ha fàrmacs per evitar-ho.
¾    Quina sort! Seria dantesc créixer tant.
¾    No et preocupis! També hi ha jugadors (Messi per exemple) que el seu problema era tot el contrari i va venir a Barcelona per curar-se. Ja veus el petit que és i com juga.
¾    Mira, pare, comença de nou el partit. M’has dit que no s’encomana, malgrat jugui a joc de gegants.
¾    No tranquil! Tu juga i aprofitat de ser una mica alt, només una mica. 

Poc després pare i fill criden entusiasmat al veure guanyar al seu equip preferit. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 5 de juliol del 2015

VOL EN PARAPENT


Paraules: Berga i volar.


¾   Encara no m’ho puc creure. Ho he fet! Ho he aconseguit! –repetia la dona.

La Sònia estava tota excitada, era feliç, estava contenta. Per fi havia pogut fer el seu somni realitat. Bé, somni, somni... si, també; però el cas és que el mes passat va celebrar el 50é aniversari, el seus dos fills adolescents li van regalar,  per festejar el dia, un vol en parapent. Ella moltes vegades ho havia dit, més aviat en broma,  que li agradaria volar en un d’aquells aparells. El regal la va sorprendre, alhora li va fer agafar cagarrines. Una cosa era dir-ho, fer-li il·lusió i l’altre fer-ho de debò. És veia incapaç de pujar en un d’aquells enormes ocellots que  planen pel cel, estava aterrida.
¾   És molt fàcil –li va dir un fill-  Vas amb un monitor , ell ho fa tot
¾   Si, respon l’altre- tu només t’has de deixar portar.

Finalment, per no fer un lleig als nois, amb el cor encongit, va decidir que si , que ho provaria.
Aquest matí, feia un dia esplèndid , era el dia escollit. El vent era favorable, no hi havia un sol núvol i van decidir fer la sortida. Van pujar a Queralt i van enllestir els preparatius amb el monitor. La primera sorpresa va ser que ella havia d’anar al davant i el monitor al darrera,  però el moment més tens va ser el de saltar al buit. El monitor advertia,

¾   Sobretot, no afluixis en el moment de saltar, podríem prendre  mal.

La dona va fer un replegament de força i moral interna , i així que van agafar embranzida, ven agafada a les cordes, decidida va saltar ... a partir de llavors, passada la primera por, tot va anar com una seda., tot va fluir, relaxant. La Sònia es va trobar surant per l’espai, lliure, feliç, amb l’aire  fresc colpint les seves galtes, les cames, els braços i  els cabells voleiant. Quantes  sensacions, quina plenitud, quina meravella. Flotava tota ella, és trobava  etèria, el seu cos semblava una ploma, de lleuger.. . Volar lliure com un ocell , veure Berga sota seu, les cases, els carrers, els turons que l’envolten, els parcs, les serralades properes. Feia un dia magnífic  no  veia un sol núvol; el vent els empenyia, ara vora la muntanya, ara sobre la plana. El monitor dominava amb destresa l’aparell, van arribar fins a La Valldan, al polígon industrial  i fins Avià tenien sota seu. El pantà de la Baells i altres pobles de la rodalies també s’albiraven més llunyans.
Va ser una experiència inoblidable, havia aconseguit fer possible un somni esbojarrat. Encara  ara, tota ella era un cúmul de sensacions,  però estava contenta de haver vençut les seves pors i d’haver tingut aquella vivència tant exultant. Que bé la coneixien els seus fills.

29-06-2015-
 

divendres, 3 de juliol del 2015

HEM DE RECICLAR! COM?


L’Egus surt al matí de casa seva per anar com cada dia, tret d’alguna excepció, a la cafeteria la Tasca a prendre el seu habitual cafè i llegir el diari. Bé llegir el diari, vol dir també fer els mots encreuats i els sudoku. Però tot això, ho té bastant per mà, després encara li resta temps per passejar una estona i fer aquells encàrrecs que sempre li encomana la Marta. 

Mes avui és un dia diferent la Marta ha hagut de marxar a primera hora ja que a la filla li ha fallat la cangur. No entén el perquè d’aquesta denominació, quan la noia és una mossa molt eixerida i de bon veure. A ell aquest animaló, quan l’ha vist al zoo, no li ha trobat cap cosa que podem dir engrescadora. Deu ser alguna influència, de tantes, d’origen anglòfil.   

La Marta quan ha anat a corre cuita a socórrer al seu nét li ha deixat una bossa, damunt la cuina, amb totes les capsules de la cafetera. Els hi va regalar la noia amb motiu del seu aniversari de noces. Tants anys passats i només per premi: una cafetera. Però també sap que al seu gendre no li agrada el cafè, i el que han fet és treure’s una nosa de casa que van rebre com a regal, amb motiu del seu casament. 

No estan descontents amb la nova cafetera, el cafè és bo, malgrat la antiga també el feia gustós, però el preu resultant per tassa amb la nova compra de capsules surt més car que abans. I..., caram tot li em de trobar un i..., després hi ha que llançar les capsules al contenidor adequat i manat per l’ordre públic. Una molèstia a sumar al preu. 

També sap perquè li ha deixat la seva esposa la bossa amb les susdites càpsules. Per no haver de barallar-se amb el nou vigilant que l’Ajuntament ha posat en el seu carrer. La seva feina és que a títol informatiu ha d’indicar com s’han de reciclar les escombraries i a quin contenidor correspon la deixalla respectiva. Sembla ser que els ha tocat un individu que en lloc de ser un servidor públic, benaurada paraula, sembla que es creu que té galons i mana autoritàriament amb un gest adust, enfadant-se amb tots els veïns.  

Bé l’Egus baixa tranquil·lament amb l’ascensor, que un quart ja és massa, fins a la porta del carrer observa a dreta i esquerra i veu que no està l’informador públic i ràpidament va fins el contenidor i entafora la bossa dintre. Però el contenidor està massa ple i no admet el nou encàrrec. Aleshores el vigilant com si estigués a l’aguait esperant l’indisciplinat i díscol veí surt de sobte de darrera un gros arbre.
¾    Ei, mestre, que no veu que no hi cap res més. 
¾    Home, potser empenyen una mica.
¾    Com diu això d’empènyer? Què vol fer mal bé el mobiliari urbà? Ui, Encara dir això és més greu!
¾    Home, només és una bossa de capsules de cafè.
¾    El seu deure és telefonar al número que hi ha pintat al contenidor i avisar per que el vingui a canviar.
¾    Ah, i per que no ho fa vostè?
¾    Per què en van avisar que no ho fes. La trucada costa diners i no me’ls abonaran després.
¾    Aleshores per que haig de telefonar jo? També hauré de pagar a Telefónica.
¾    Si, però es el seu contenidor. El que està davant de casa seva.
¾    Ep! Que jo ja pago cada sis mesos la meva contribució per cànon d’escombraries.
¾    Caram quin individu més primmirat! Deu ser un garrepa a més no poder. Ja li preguntaré a la seva dona, l’esportista, com va arribar a casar-se amb un home com tu.
¾    Mestre, que s’està passant jo encara no l’he tractat de tu. Així que aquí té les capsules del dimoni i se les fot on càpiguen. 

Per no allargar més la discussió l’Egus marxa emprenyat deixant la bossa al costat del contenidor ple. El vigilant també s’ha donat compte que s’ha desviat força de la seva labor informativa i com té antecedents de raons amb altres llocs empeny amb el peu la bossa a sota. 

L’Egus arriba a seu bar favorit i el Marcel se li acosta tota alegre i li fa una pregunta.
¾    Sr. Egus, avui tenim novetats. Ens han portat uns gots de cafè com els de les pel·lícules. Vostè el pren i si no l’ha acabat, pot sortir a passejar portant el cafè calentet a la mà, anar bevem, i quan no n’hi hagi el llança a un contenidor. 

Mai el Marcel havia rebut una mirada tan sinistra com la del seu amic i client Egus. Només va ser capaç de dir:
¾    No,... si ja li porto... el cafè... en una tassa de porcellana... com sempre- i mig escuat marxa cap a la cafetera. 

L’Egus pensa per un moment: com hem de reciclar si cada vegada tenim menys utensilis recuperables. Per un instant passen davant seu com en una visió cinematogràfica les postades del supermercats plenes d’envasos de plàstic, de llaunes de begudes i de productes tots ells envasats en material que hem de reciclar.   

Miquel Pujol Mur.

dijous, 2 de juliol del 2015

TINC DEU MINUTS


 
Que faries en un lloc tancat durant deu minuts?


L’Anna ens ha portat amb la imaginació, en una classe tancada i hem d’escriure  que faríem en aquest lloc  durant deu minuts.
 
Tinc deu minuts per fer coses dins aquest lloc tancat. Que faig? No es  que es puguin fer masses coses en deu minuts.  Val més que m’ho agafi amb tranquil·litat.

Primer miro el mòbil, quants  watsAps  m’han arribat des del matí. En tinc deu, són tots del grup, de la colla. Els contesto amb un estirabot, així ja saben que els he vist. El que no faig és obrir els arxius, que això comporta molta estona.
Llavors penso que les coses que haig de fer aquell matí,  quan surti d’allà, un fotimer , i no em recordo de totes. Faré una llista i així quan surti no em deixaré res.. M’hi poso, rumio, i en tres minuts la tinc feta.

Ostres he de trucar a la Carme, per dir-li que no podia anar on havíem  quedat. La truco... no contesta. Bé, li deixaré un missatge. Espero que l’obri abans de les dotze i no m’estigui esperant  en va.
Encara em queda algun minutet. Veig una màquina de cafès allà al racó. Prendre un cafetó, que em donarà ànims per acabar el matí. S’ha acabat el temps.


27/06/2015/

 

dimecres, 1 de juliol del 2015

GUERRA AL DESERT. II


Ha passat una setmana i el coronel torna de permís a l’antiga capital. Està content gràcies a una autorització especial pels mesos de permanència en la guerra. El departament d’Estat ha fet una excepció i ha permès la visita dels familiars d’un grup d’oficials.   

Ha deixat tota la vestimenta de combat i l’equip reglamentari i vestit amb l’uniforme de gala viatja amb els altres afortunats oficials al millor hotel de la ciutat. O el que queda del millor hotel ja que les desfetes de la guerra arriben a tot arreu. El ministeri no s’està de res pels homes que compleixen amb escreix la seva missió. 

La filla, la nena com li deia, nota que fa molt que no l’ha vist. Com ha crescut i madurat al mateix temps. No sembla la mateixa, no fa tant temps que els va visitar, però està més alta i ja no sembla la mateixa. Com si a l’estar sola hagués pres una força interior que la fa més gran. La dona, també, no ella està com sempre, bonica i elegant, el seu perfum com sempre l’obnubila i portat pels records rememora quan la va conèixer. Eren llavors dos joves que volien menjar-se el món. 

Han passat els anys però ara després de tan temps separats necessita parlar una estona en la Dorin. Vol gaudir una estona a soles amb ella. L’alt comanament ha tingut la bona idea de muntar un servei per acompanyar els fills dels oficials. Una hostessa de l’exercit els portarà a visitar un lloc on han muntat un petit parc infantil on distreure’ls, mentre els pares passen una estona relaxada i intima. 

La tarda ha transcorregut plaent, més tard el sopar ha estat  formidable i exòtic, ple de menges pròpies del país però preparades al gust occidental. Els homes fan saber a les seves dones que no sempre el menjar és tan satisfactori i moltes vegades el “ranxo” militar només és una ingesta per mantenir el cos.  

Una notícia enorgulles al coronel Douglas, per mitja del seu cap, el general sap que l’han proposat per un ascens. Veu davant seu, un món millor quan acabi aquesta guerra entre un combinat de forces militars dels països més forts del món contra un grup de miserables beduïns, que només tenen la sort de malviure en un país ple de pous de petroli. Perquè rere de tota l’ajuda sempre hi ha uns interessos econòmics a respectar, sigui petroli, la reconstrucció i les obres civils. Curiosament els han de pagar el poble vençut i els realitzen lucrant-se els destructors. 

La família torna a la suite reservada al últim pis. L’habitació havia estat magnifica i encara conserva, malgrat la guerra, una bona aparença. El finestral està tancat i les llums il·luminen l’estança un xic lànguidament.  

Douglas recorda les nits passades al desert amb un cel transparent on brillen les estrelles i la lluna aclareix totes les ombres. L’oasi i la pau on es respira tota la meravella ancestral d’un territori recòndit i mil·lenari. El silenci només és trencat per cant monòton dels beduïns al voltant del foc i l’udol d’algun llunyà animal. 

Mireu que és formosa aquesta terra. Gaudiu del millor del món.- són les paraules que surten fervoroses de la boca del militar i sense pensar-ho gens com volen fer la millor ofrena possible a la seva dona i la seva filla va a obrir el finestral a l’aire nocturn.  Els hi vol ensenyar el paisatge de la nit amb el cell quallat d’estels damunt la sorra. 

Han tancat les llums per precaució i descorren els finestrals. Només descorre una mica els pesats cortinatges de la balconada un projectil, no se sap si amic o enemic, irromp en la sala i esclata devorant en el seu foc la vida de l’oficial, la seva dona i la seva filla, a més de molts  més ocupants de l’immoble.  

Després de la flamarada i l’explosió només queda un instants de vida en el qual els ulls de l’oficial contemplen el cel, les estrelles i el desert. 

Per què una guerra? No és possible l’enteniment entre els homes i dones dels països d’aquest món anomenat terra. 

Miquel Pujol Mur.