SANT ANDREU DE L’ESPÀ. SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

Recorrent les carreteres del nostre Berguedà aquesta vegada anàvem des de Saldes a Gósol, fins a trobar el rètol de l’Espà on visitàvem aquesta petita població i la seva església sota l’advocació de Sant Andreu. 

 

L’Espà (antigament l’Aspà) és un petit poble (1 h. 2009) del municipi de Saldes, situat al vessant S. del Pedraforca, a l’esquerra de l’aigua de Valls. 

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll trobem la següent definició.: segurament pre-romana.

L’església de Sant Andreu de l’Espà és situada dins el territori de l’antic comtat de Cerdanya i del Bisbat d’Urgell. Fou centre d’importants propietats de la família baronial de Pinós des del segle XI.

El lloc és esmentat l’any 961, quan els marmessors del difunt Ava donaren al monestir de Sant Llorenç prop Bagà diferents alous i quatre masos al lloc de l’Espà (Spatas), dominis confirmats l’any 983 quan es consagrava l’església de Sant Llorenç. 

Surt anomenada l’any 1010 quan el bisbe Ermengol de la Seu, en compliment de la voluntat del seu predecessor el bisbe Sal·la i amb l’aprovació del papa Sixt IV instituïa i dotava la canònica de la Seu, entre altres béns, amb la parròquia de Saldes i les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu.

Entre els anys 1068 i 1097 Galceran. Fill de Sicardis, féu jurament de fidelitat al comte de Cerdanya pels castells de Pinòs, Gósol, Saldes, Querforadat, Vallmanya i Espà (Espada). 

L’any 1127 Guillabet, la seva muller i els seus fills venien unes terres al comtat de Cerdanya, a la vall de Gósol i a l’apèndix de Sant Andreu.  

El 20 de febrer de l'any 1289 Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera confirmaren els privilegis que els comtes de Cerdanya havien concedit als habitants de Feners i a la parròquia "beati Andrea dez Espaa". En aquest document els hi concedeix que ni ell ni els seus successors no els podran obligar a fer ni obres ni tragines als seus castells veïns. 

L’any 1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església en la visita al deganat del Berguedà. El 1371 el capellà pagava 20 sous de dècima a la Seu d’Urgell. Al segle XVIII encara era parroquial i n’eren sufragànies les de Moripol, Bonner i els homes de Feners i del castell de Fraumir. 

L'església parroquial del veïnat de l'Espà està envoltada de construccions que desfiguren el conjunt. De l'estructura primitiva de l'església romànica se'n conserva ben poca cosa.  

Originàriament era un edifici d'una sola nau que, realçada amb posterioritat, estava rematada per un absis de secció semicircular; substituït modernament per altres estructures annexes.  

Un dels elements originares més ben conservats es la porta d'entrada que, situada a migjorn, la qual constitueix un exemplar auster, però bonic. És disposà amb dos arcs de mig punt en degradació, fet amb unes dovelles. L’arc exterior se situa en un nivell més baix que la superfície del mur. El conjunt es subratllat per una petita arquivolta de blocs estrets i llargs. 

El campanar es de secció quadrada i sembla ésser del segle XIX.  

 

Segons dades l’interior és enguixat i s’obriren capelles a banda i banda però sense travessar a l’exterior. La volta és apuntada i sembla ser de pedra. 

Per desgracia el conjunt i els seus voltants no realcen la possible bellesa de l’església i tampoc les seves modificacions. Tanta història viscuda per una peça oblidada en el temps. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MIQUEL DE FONOGEDELL. CASSERRES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Intentant conèixer i recórrer el nostre país berguedà visitàvem l’esglesiola de Sant Miquel de Fonogedell, actualment també sota l’advocació de Sant Blai. Des de Casserres, s’ha d’agafar la carretera que porta el nom de camí de Cardona. A uns tres quilòmetres del poble aproximadament trobarem a la dreta un cartell indicador.

Fonogedell, (178 h. 1981) és un llogaret del municipi de Casserres, a la part meridional del terme, a la dreta de la riera de Merola. 

Situada dins l'antic comtat de Berga, l'església de St. Miquel de Fonogedell fou durant un curt període de la seva història església parroquial i propietat del monestir urgellenc de St. Sadurní de Tavèrnoles. La primera notícia de l'església és de 1003 quan el bisbe d' Urgell confirmà els delmes i les primícies de Fonogedell a la parroquial de Sant Pau de Casserres. L'any 1040 figura com a parròquia independent del monestir de Tavèrnoles, però al s. XIII tornà a dependre de Casserres.

Sant Miquel de Fonogedell és una esglesiola situada en un planell d'un serrat entre dues cases pairals cal Blasi i cal Cirera que se situen a pocs metres. Actualment, el primer edifici romànic resta molt modificat. 

La construcció és d'una sola nau coberta amb volta de canó que acaba amb un petit absis semicircular bastit a la part de llevant i cobert amb un quart d’esfera.

L'edifici és molt auster, mancat totalment d'ornamentació. El parament és de carreus de pedra d'una mida mitjana més o menys ben escairats, disposats en filades.  

La porta d'accés originàriament es trobava al mur de migdia però ara està tapiada, si bé encara és visible. L'actual s'obre a ponent aixoplugada per un cos d'edificació de planta rectangular afegit al segle XVIII. D'aquesta època també data la sagristia del costat de tramuntana i el campanar d'espadanya d'una sola obertura que corona la façana de ponent. La coberta és a dues aigües amb teula àrab. 

El cor, als peus del recinte, també modifica substancialment el seu aspecte primitiu. El seu interior està totalment enguixat.  

Moltes gràcies a la Pilar de cal Blasi que amablement ens va mostrar el seu interior i vam gaudir de les imatges guardades en el seu interior.

 

El Berguedà, com molts altres llocs de la nostra terra té petites perles que formen la diadema on ressalten les grans joies del nostre art romànic.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JULIÀ DE FRÉIXENS. VALLCEBRE. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Voltant per les nostres terres berguedanes visitàvem el lloc de Sant Julià de Fréixens, presidit per una bonica església, molt visible des de la carretera  que ens condueix des del collet d’Eina fins a Saldes.

 

 Sant Julià de Fréixens és una caseria (14 h. 2009) del municipi de Vallcebre (Berguedà), situada en un serrat (945 m), sobre una petita vall on hi ha les cases que formaven el seu veïnat. 

L'església de Sant Julià de Fréixens era coneguda també amb el nom de "Sant Julià de Vallcebre", i l’any 1311 amb el de "Vallcebre sobirà".

L’existència d’aquesta església queda constatada en la cessió feta  l’any 1019 pels comtes d’Urgell al monestir de Sant Llorenç de Morunys i que quedaren incloses dins la senyoria de Sant Sadurní de Tavèrnoles, de qui posteriorment depenia. En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, datada el 17 de gener de 1040, es torna a fer palès el domini d’aquest monestir sobre la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, “cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsum clos de Vallcebre “

 

L'església es esmentada en el testament de l'any 1197, quan Estefania Isarna deixà dos argenços a Sant Julià, car un dels seus fills, Ramon, era clergue de Sant Julià.  

L'any 1312 apareix com a parròquia però al segle XV ja es sufragània de Santa Maria de Vallcebre, i, al segle XVIII, totes dues són sufragànies de Santa Maria de Falgars. Els capellans o rectors de Sant Julià coneguts són: Miquel -1279-, R. Olzina -1340-, Bernat Corderols -1384- i Bernat Bonet -1440- (ja unida a Santa Maria de Vallcebre). 

En la consulta etimològica al diccionari Alcover Moll no ens dóna cap definició. Una exposada possibilitat podria donar com explicació l’existència de freixes en aquest lloc.

 

Petita església romànica que ha estat molt transformada al llarg dels anys. El cos de la nau està cobert amb una volta de canó, i el seu absis, orientat a llevant, està cobert amb un quart d'esfera; la seva amplada correspon gairebé amb la de la nau i el seu aparell de blocs de pedra quadrades i ben col·locades, a soga i través, sembla ser del segle XI. 

Al bell mig de l'absis hi ha una petita finestra d'arc de mig punt adovellada i esqueixada, actualment tapiada. La part superior del mur exterior de l'absis presenta una motllura amb unes petites mènsules quadrades, únicament amb funció ornamental.  

Al segle XVIII es va construir una nova volta de canó i es van fer uns contraforts de reforç al mur de migdia. El campanar i els afegits a la part de ponent, són posteriors a l'obra romànica. La porta original, és totalment perduda i s’accedeix per una nova porta moderna.  

Hi ha una casa adossada, la rectoria, amb planta baixa i pis. Tot està cobert amb una teulada a dues vessants de teula aràbiga.  

 

Al seu entorn trobem el fossar.

 

Una bonica església que domina gran part del seu territori. Llàstima que a causa de la vegetació tinguéssim dificultats per fotografiar l’absis, una de les joies més preuades dins l’art romànic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

EL REI BLANC

La Núria mirava amb ulls embadalits al seu voltant. Tota aquella gran moguda de la cavalcada dels Reis Mags. Als seus tres anys no entenia massa aquelles coses, però si que tenia molt clar que aquells personatges reials li deixarien moltes joguines.

Anava a coll i be del seu pare, per veure ven bé tota la comitiva, les carrosses, els patges, les torxes, els músics, els soldats... Primer li feien una mica de basarda i s’agafava fortament al cap del seu pare, sense deixar de vista a la seva mare, no fos cas que desapareixes entre la gentada que empenyia. Els seus ulls estaven esbatanats de veure tantes coses diferents, llums, colors , música, alegria, personatges estranys i llunyans... A la ma dreta portava un petit fanalet  que es movia al compàs del neguit del petit bracet.

El moment més màgic de la nit va ser quan aquell  rei alt de llarga barba blanca i cabells llargs també blancs, així com tota la seva vestiment si va apropar i  li va posar a la mà un grapat de caramels . La nena tremolava tota i li va quedar aquella imatge gravada a la retina.

Aquella nit va anar a dormir aviat. Aquell rei blanc va estar present en els seus somnis.  Va sentir que entrava a la habitació i li passava una mà per la cara i li feia un petó al front. Després l’agafava de la mà i se l’emportava a la seva carrossa per repartir regals a tots els nens del món.  Quina nit més meravellosa –pensava la nena- però aviat es va cansar , ella volia tornar a casa, amb el papa i la mama. El senyor de les barbes li deia que encara quedaven moltes joguines per repartir. Ella volia tornar a casa i es va posar a cridar,

¾   Papa, mama... veniu-me a buscar. Vull tornar a casa.

La mare li acaronava la cara suaument, mentre la despertava amorosament.

¾   Calmat, que som aquí.  Només ha estat un somni.

La nena va obrir  els ulls i al veure els seus pares al costat del llit i va fer un somriure contenta.

¾   Va, aixeca’t, que hem d’anar a mirar el balcó.

Tot seguit es va aixecar es va posar la bata i les sabatilles i va sortir al balcó. La cara se li va il·luminar al veure el munt de paquets que hi havia. Mentre els entrava dins la casa amb l’ajuda dels pares, li va tornar a caure bé aquell rei de la barba blanca, que l’havia tornat a deixar a  casa  i li havia portat tantes coses , mentre  s’afanyava a anar obrint cada paquet i admirant  cada joguina que en sortia.

03/01/2015/

 

SANTA CREU DE MONTCLAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem l’església de Santa Creu situada al terme municipal de Montclar però en el veïnat del Casó (població: 53 h. 2001))  que agrupa la part del municipi que és situat al nord del marge oest de la riera de Montclar, no gaire lluny de la carretera que porta a Montmajor. Està format entre d’altres per les cases el Casó, Cal Santacreu, la Vila, la Casa Gran, la Tor, Vilariquer i Sabates fins un total de 47. 

 

En la consulta etimològica del nom del municipi el diccionari Alcover-Moll ens dóna la següent definició.: del llatí monte clara, ‘muntanya clara’. 

Santa Creu de Montclar es troba situada dins l’antic comtat de Berga, Molt a prop del seu límit occidental amb el comtat d’Urgell i la Vall de Lord. Possiblement s’integrà al terme del Castell de Montclar el segle XIV. En els seus orígens depenia del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. 

La notícia més antiga sobre l’església i el lloc és de l’any 983 i consta com a propietat del gran monestir de la vall del Bastareny. En l’acta de consagració d’aquesta església es llegeix: (Et in Monte Claro, ecclesiam sancte Crucis, cum  ipsos masos, terres et vineas et cum cimiterio, et exiis et regesiis earum). 

Situada en una zona on el monestir de Santa Maria de Serrateix tenia molts dominis, és esmentada sovint en la documentació del segle XI com un dels límits de les propietats de Serrateix, Els anys 1025, 1030 i el 1045 termeneja amb molts béns cedits piadosament a Santa Maria de Serrateix. 

L’any 1050 Adalais en una donació al monestir de Serrateix anomena el lloc de Santa Creu. 

L’església no devia ésser mai parròquia, almenys no surt esmentada com a tal en la visita al deganat de Berga de l’any 1312. Possiblement depenia de Sant Martí de Montclar, parroquial del lloc, malgrat ésser propietat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. 

Al segle XVIII ja no s’esmenta, no tan sols com a sufragània, la qual cosa fa pensar que quedà com a capella particular de la casa veïna  del mateix nom. 

Església romànica d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i rematada per un absis semicircular cobert amb quart d'esfera a llevant. Aquest absis és de construcció tardana, ample i més baix que la nau que probablement s’alçà sobre la base d’una antiga construcció pre-romànica.

 

El parament és de carreus de pedra de molt diverses dimensions units amb morter. La porta d'entrada és a migjorn i té un arc de mig punt adovellat. A l'absis trobem una finestra de doble esqueixada de petites dimensions però no hi ha més obertures. La coberta exterior és a dues aigües amb teula àrab. 

Al mur de ponent s’obre un ull de bou i sobre el mateix s’alça una campanar d’espadanya d’un sol ull construït amb pedra picada d’un altre lloc. No és d’època. La base és feta amb pedra picada. 

L’edifici està ben conservat i sembla hi ha persones que tenen força cura en rodejar-lo de flors. Aquí ens va començar a fallar la càmera i aprofiti la fotografia de la porta de Conèixer Catalunya. Suposo que l’Antonio no em dirà res. Malgrat potser ha perdut moltes característiques pures del romànic va goig veure una església amb tan bona aparença. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CACTUS DE NADAL

L’Adelina està molt contenta, perquè aquests dies d’Any Nou, la seva filla i el seu nét, que viuen  a Mallorca han  vingut a veure-la i el jove li ha regalat un cactus de Nadal. Una planta molt bonica , preciosa, de fulles verdes, dentades, al final de les fulles surten unes boniques i dobles flors rosades semblant a una orquídia.

La dona està feliç per tenir a la filla i el nét per aquestes dates de canvi d’any, perquè per uns dies no estarà sola  i gaudirà de la companyia d’aquelles persones tant estimades i d’aquell noi que cada cop que el veu ha crescut un pam més. Tot un jove, guapo i ben plantat que li ha portat aquell petit detall  ven cofoi, mentre li explicava que per allà és molt típic de les Festes regalar aquest tipus de cactus, que sempre floreixen pels voltants de Nadal, ve, des de  novembre a gener.

Només s’han estat dos dies, que han passat volant, però han aprofitat al màxim;  ara ja han marxat i la quietud torna a dominar la casa de l’Adelina. El cactus ha presidit  el lloc principal de la sala, com es mereix per aquestes festes i pels convidats. Però alguna cosa barrina pel cap de l’Adelina. Aquella flor li es força coneguda, no sap de que, però la coneix, això que no havia vist mai un cactus de Nadal.

Avui, que s’ha quedat sola, ha anat al hivernacle on guarda les flors a recer del fred i ha quedat sorpresa. Allà entre els geranis, les clavellines i les begònies ..... , l’ha vist, florida  i esplendorosa com mai, de forma de cactus igual que el que li han regalat. Només el color de les flors es diferent, però es la mateixa planta, encara que ella la coneix com ...Plomes de santa Teresa. Però es la mateixa flor i esta esplèndida.

La agafat i la portat a la sala al costat del cactus, exactament iguals. Una vermella i l’altre rosada, però la mateixa planta. Vaja dilema, ara resulta que té dos cactus de Nadal o dues Plomes de Santa Teresa. No sap com resoldre el problema, ni a qui demanar-ho. Que són realment aquelles dues plantes?

Va passar dos dies dubtant, el seu cap barrinava,  a voltes fins hi tot li agafava  mal de cap. Finalment va deixar de donar-hi voltes . Va pensar que si un dia trobava algú entès en la matèria ja li demanaria. Mentre a cada una li conservaria el nom original. Les plomes de Santa Teresa, per la que ja tenia i el Cactus de Nadal a la que li va regalar el nét. Les dues plantes lluïen esplendoroses al saló de casa, una al costat de l’altre i alegraven la vida de l’Adelina.

02/01/2015/

MARE DE DÉU DE GRESOLET. SALDES,. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Té tants racons el Berguedà que contínuament podries veure de nous amagats en un munt de cingleres. Aquest és el Santuari de Gresolet (1360 m alt.) ubicat al fons d'una vall profunda, dominada per la presència del vessant nord del Pedraforca, entre planells de pastures voltades de bosc i rocam. Molt proper al bosc de Gresolet. 

 

Nosaltres en el nostre afany de conèixer aquestes antigues construccions el visitàvem  un altre cop.  

Segons la tradició, la imatge de la Marededéu de Gresolet va ser trobada per un jove pastor que guardava una vacada. un bou d'aquesta s'extravià, el pastor el cercà i el va trobar adorant la imatge, la qual estava sota una gran roca balmada, que avui encara es conserva a poca distància de l'actual santuari marià. Admirat el pastor va posar la imatge al seu sarró per portar-la a l'església del castell de Saldes, però en arribar la imatge no hi era. Tornant al lloc d'origen, a Gresolet, tornà a trobar la imatge en el seu lloc d'origen, davant el miracle hi varen construir la primera capella.

 

En la consulta etimològica trobava dues definicions diferents. Una en donava la idea com a lloc poblat de grèvol, certament interessant per la gran existència d’aquesta planta pels seus voltants. Cercant la mateixa paraula en el diccionari Alcover-Moll ens remet a l’entrada de gresol. i trobada aquesta nova paraula ens diu.: sembla venir d'una forma llatina *cruceolum, var. de crucibŭlum, ‘vas amb brocs, de forma semblant a una creu’ (cf. RFE, XXVI, 502). O sigui una espècie de llàntia o llum d’oli. Jo ni trec i poso rei, per tant, us deixo anotada les dues conclusions. 

La vall és citada el 1165 en una escriptura de propietat de la família Còdol de Bagà, successors directes dels senyors de Faia, que tenien infeudada la vall de Gresolet. 

L’església fou parroquial i centre de gran devoció mariana des de la seva construcció. Acollia una comunitat de donats o deodonats masculins que seguien la vella tradició  dels monestirs dels segles anteriors. 

En 1255 G.R de Murcurols donava a l’església la quantitat d’11 diners. L’any 1258 el vescomte de Cardona feia una donació a la casa de Gresolet.

 

A finals del segle XIII Berenguer de Faia concedia a Guillem Domènec poder reedificar el molí al torrent de Gresolet, al lloc on era, i agafar aigua a l'indret que cregués convenient. 

L’any 1312 es confirmà el seu caràcter parroquial en el curs de la visita al deganat del Berguedà. 

El 1326 Jaume Ponç s'alliberà de Berenguer de Faia, del que era home propi i prenia Galceran de Pinós com a senyor, prestant jurament de boca i mans. 

El 1326 tots els homes de Gresolet eren penyorats per no haver acudit al so emès des del Castell de Saldes, essent després absolts perquè juraren no haver sentit res. La major part de les famílies eren remences i es conserva documentació sobre les seves redempcions. 

L’any 1361 Marquesa de Pinós llegava 20 lliures per il·luminar l’església. Pere I Galceran de Pinós, gran protector del santuari,  el segle XIII féu reedificar el temple encarregant les obres a Mateu Boxera, mestre de Berga, pel preu de 200 florins d’or d’Aragó. En el curs d’aquesta reforma degué desaparèixer l’estructura romànica de la primera església.  

Al llarg del segle XIV els batlles de Gresolet arrendaren els rèdits del lloc als Còdol, tot i que els litigis eren constants pels drets de pastura. 

Durant el segle XV la vall de Gresolet estava molt poblada, igual que la resta del territori, sota el domini dels senyors de Faia i dels seus hereus, els senyors de la Badia durant el segle XV. Les referències documentals són freqüents en aquesta època, mostrant l'habitatge de diferents masies a la zona.

El 1499 l'església i el poble de Gresolet van quedar totalment arruïnats degut a uns terratrèmols i va ser reedificat el santuari i la casa del masover, edificant-los els saldencs per recuperar el dret d'empriu de les pastures. 

El 1709 constava de nau central i dues capelles laterals. El 1660 hi fou creada una confraria i germandat de sacerdots. EL 1843 es va acordar concedir les terres en emfiteusi als saldencs. 

L'actual edifici és de finals del segle XVII i el retaule, que va ser destruït el 1936, era del segle XVIII. Entre 1887 i 1889 es va fer l'última restauració general del santuari a càrrec de Joan Ros Santmiquel. Es va restaurar el retaule, decorar les parets la volta i el cambril a càrrec del pintor i decorador de Berga, Joan Fígols. Aquest retaule i altres elements decoratius es van perdre durant la Guerra Civil del 1936. 

El santuari restà a cura d'uns ermitans fins al 1959 i la imatge de la Mare de Déu fou traslladada a Saldes. 

Es tracta d'un gran conjunt que alberga l'església i l'hostatgeria, cobert a doble vessant amb teula àrab. Els murs són de pedra de diferents mides, amb alguna part arrebossada, en les que es pot veure successives modificacions en el conjunt.

Davant la porta d'entrada a l'església i al santuari queda un baluard semi tancar amb altres coberts. 

L'església és d'una sola nau, amb capçalera recta i capelles laterals, coberta amb volta de canó. Es conserva la decoració policromada de les parets d'estil neoclàssic, però no hi ha imatges antigues. 

A partir del setembre de 2014 l'ajuntament de Saldes i el rector de la seva parròquia recomanen que ningú entri al Santuari de Gresolet perquè té una gran esquerda que s'ha ampliat amb els moviments sísmics i que fa que l'edifici estigui en perill d'esfondrament. Això fa que el santuari necessiti urgentment mesures per tal de solucionar aquest problema perquè continuï dempeus. A més a més també està en perill d'esfondrament una part de l'antic convent del que fa uns anys en van caure dues bigues i s'ha inclinat. 

La Mare de Déu de Gresolet és una talla romànica feta de fusta i policromada, segurament, de finals del segle XIII. Fa 55 cm d'alt. El 1936 es va aconseguir salvar la imatge de la Marededéu. Es va substituir la imatge romànica per una altra antiga que hi havia a la sagristia i l'original es va amagar en un buc d'abelles ubicat entre d'altres. Més tard es va treure i es va embolicar amb mantes, fet que va provocar que es malmetés la policromia, tal com explica Mn. Josep M. Montanyà, rector de Saldes. El juny de 1939 es va tornar a posar la imatge al santuari, posteriorment la talla és traslladada a l'església parroquial de Sant Martí de Saldes. 

 

El santuari de Gresolet és un Bé Inventariat. 

 

Nosaltres per sort conservàvem una imatge d’una visita anterior al 2014 de

l’interior de l’església. 

Un bell entorn per visitar, aprofitar les taules i la font per fer una menjada i admirar el paisatge. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.