LA FIRA DELS BOLETS. II

Poc després els primers vianants passen mirant encuriosits a dreta i esquerra, observen només observen. És com quan en una representació teatral, el públic llegeix i comenta l’elenc de l’obra. Això ja és el primer delicte de la vulneració de la intimitat que només s’ha de produir quan l’interès és mutu i a parts iguals.  

El primer client se m’ha aproximat, i després de mirar primer la meva exposició i a continuació la meva cara, m’ha preguntat sense cap mirament com si la seva sorpresa per la meva pobre mostra li permetés escopir-me quatre paraules, sense ni tan sols saludar:

¾    Què ven? Les flors, el gerro o la safata. Perquè només veig un simple camagroc.- Em pregunta despectivament.

¾    Senyor, m’ofèn!- he exclamat cortesament, ja que al client sempre se l’ha de tractar amb amabilitat, malgrat el seu grau d’imbecilitat.- Jo, no venc cap cosa material, que vostè podria comprar en qualsevol botiga de parament per la llar o en una floristeria. Jo li venc una obra d’art de la natura.

¾    Sí, com moltes que hi ha pels boscos. – Contesta malhumorat i gira la cara marxant cap una altra parada on venen piles de bolets. He aprofitat el moment per, amb un mocador de paper, humitejar el meu únic camagroc.  

Aleshores s’apropa un home, ja sobre la quarantena, que per la seva roba i la seva manera de vestir-la he comprès immediatament que els diners no li són cap problema.

¾    Hola!- m’ha saludat mirant-me francament a la cara amb un tarannà amistós.

¾    Bon dia, senyor. L’ambient agradable d’avui convida a passejar.

¾    I que ho digui! Què ven, bon home? No veig gaire cosa en la seva parada.

¾    M’estranya que un home de la seva categoria i posició no vegi que venc un camagroc.

¾    Amic meu, miri en aquella altra tenda en tenen a caixes.

¾    Sí, són vulgars camagrocs, vulgar boletus com molts. Però miri, vostè senyor... no sé el seu nom ? Vostè em sembla un home capaç d’apreciar les diferències.

¾    Pot dir-me Pau. A veure, expliquis?

¾    Aquest és un Cantharellus lutescens, del nom grec Cantharellus, diminutiu de kántharos: copa. I també el seu determinant que prové del llatí lutescens: que vol dir que es torna groc. És una obra d’art de la naturalesa. Una creació del déus, només per un home que sàpiga apreciar-la, amb sensibilitat i amor, un profund amor! A més l’he cuidat i protegit amanyagant-lo al màxim com si fos una tendre donzella de catorze anys. Cada matí anava al bosc i cercava l’arbre i la molsa més apta per produir aquest prodigi. Si senyor, prodigi en el seu més alt valor. 

CONTINUARÀ... 

 

Miquel Pujol Mur.

LA FIRA DELS BOLETS. I

Quan aquest matí he mirat per la finestra era ben bé l’anunci d’un esplendorós dia. Llavors m’he decidit aprofitar la Festa dels Bolets per vendre la meva joia. 

Ja amb tots els permisos necessaris i carregat amb tots els estris que considero adequats per plantar la meva parada m’he dirigit al lloc determinat per l’Ajuntament per muntar-la. És el lloc 48 per si us és necessari trobar-me. 

Fàcilment he col·locat les quatre potes roscades a la fusta plana que fa de postada, per exposar el meu producte. Una mica més, m’ha costat posar el tendal de roba plastificada a l’alçada correcta per a què il·lumines adequadament i al mateix protegís del sol la meva perla.  

Una vegada establerta l’estructura, el problema està en trobar el color òptim que ressalti, a la vista dels possibles clients, allò tant esplendorós que jo els ofereixo i com no, per poder valorar-lo amb el seu preu just. Finalment he cregut que un color pàl·lid, un marró o un verdós clar, farà que els seus colors magnifiquin, encara més si és possible, la seva perfecció.  Així, he folrat la taula amb una tela de cotó a petits quadrats verdosos i blancs que em recordava la cuina de l’àvia. Seguidament també he pensat que la presentació del producte amb el seu context total és molt important. Què valdria una diadema de diamants si no fos mostrada dins el seu corresponen estoig revestit de seda.  

Corrent perquè s’ha aproxima l’hora d’apertura de la Fira he corregut a la floristeria propera i després de regatejar força estona he comprat un gerro d’un viu color blau per fer contrast amb el conjunt i un parell de roses vermelles que sempre criden l’atenció del públic femení.  

M’he posat correctament la corbata, he cordat els botons de la jaqueta i he raspallat, amb la mà, un xic els pantalons que mostren una mica de pols a l’alçada dels genolls. No solament ha de ser correcte la presentació del producte, sinó que a més el venedor també ha de causar respecte, no és pensi el client que ets un xitxarel·lo sense cap mena de cultura ni ideals. 

Finalment el senyor alcalde ha tallat la cinta inaugural. Aleshores és quan he decidit que aquell era el millor moment per exposar la meva meravella. De la bossa que porto he tret la capseta on està protegida de qualsevol mal. Oh, Déu meu! Sento temor de mostrar l’ofrena, el regal dels déus, a la vista sacrílega de la gent. Finalment he posat el meu camagroc enmig de la safata de plata anglesa, que també he transportat dins a la bossa, i els he deixat a la vista avariciosa del públic.   

Fins aquest moment, tot ha estat com una cerimònia, com una preparació maximalista i minimalista de l’escenari on es representarà una part de la comèdia de la vida. Simplement el sacrifici d’un objecte, d’una persona, en aquest cas una cosa viva a canvi de vulgars diners. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

LA FESTA DE L'AMIGA

Estava avorrida en aquella festa, no sé perquè se’m va acudir d’anar-hi. Des del trencament amb el Pep no estava massa d’orgues, però la Raquel, una amiga íntima,  se’m enfadava molt si no anava a la festa del seu aniversari. Així que em vaig arreglar una mica... i allà estava a la festa amb cara de pomes agres.

Estava en un racó, mirant per la finestra, quan va aparèixer aquell noi , amb dos gintònics a la mà, me’n va oferir un,

¾   Això t’animarà una mica –em va dir.

 Vaig agafar el vas  que m’oferia i llavors vaig veure el seu somriure tímid,

¾   Gràcies, avui em fa falta.
¾   No t’agraden les festes? Sembles deprimida i trista.
¾   No estic passant els meus millors dies.
¾   Se té de ser franc, jo tampoc estic massa en forma.
¾   Així ja en som dos. Valia més haver-nos quedat a casa.
¾   Potser estàvem destinats a conèixer-nos. Que et sembla si sortim al jardí perquè ens toqui una mica l ‘aire.

 Van sortir a fora, allà l’aire era sec i fresc. Arribàvem els acords de la música i el xivarri esmorteït  de la gent i de la festa, però es respirava calma i tranquil·litat . Els dos joves van començar a parlar, a fer-se confidències, pot ser ajudats per la placidesa de la nit o ja una mica per l’efecte del gintònic , així la Mònica és va assabentar que el Carles havia trencat feia tres dies amb la seva parella, just el mateix dia que ella havia trencat amb el seu xicot. “Som companys de fatigues” -va comentar ell amb un somriure- i van brindar amb el poc de gintònic que quedava als vasos.

 Van estar molta estona parlant, es trobaven bé l’un al costat de l’altre; s’explicaven coses de les seves vides com dos vells amics. Els seus respectius  “exs” van quedar aviat oblidats.

Després van decidir tornar a la festa i van acabar la nit ballant alegrement. Quan va acabar la feta estaven esgotats, però feliços. L’amargor del començament havia desaparegut dels seus rostres. Una estranya lluïssor es reflectia en els seus ulls i una nova il·lusió apareixia en les seves vides. És van acomiadar amb un tendre petó, després de  quedar  per l’endemà  retrobar-se de nou.

04/11/2014/

 

. LA LLEGENDA DE LA TORRE DE LA MINYONA.

En un dels nostres recorreguts per la geografia catalana visitàvem el castell de Cardona. En aquesta ocasió era en una visita organitzada pels Amics del Romànic del Berguedà. I el principal motiu era el tri-centenari (1714-2014) i la resistència del castell de Cardona, últim baluard català a rendir-se a les tropes borbòniques.

 

Durant la visita va sortir el comentari sobre la Torre de la Minyona i la seva tràgica llegenda on es barregen les diferents guerres entre musulmans i cristians. Quan l’amor neix entre dues persones poca importància té la raça ni la religió, i tampoc la cultura i la posició social. Malgrat tot, aquest enamorats eren de tots dos d’elevada posició, però la negativa i el càstig patern va finalitzar la llegenda o la realitat en una tragèdia.  

Cercant informació per escriure un relat en el meu bloc he trobat en el de L’ELEFANT TROMPETA una narració tan admirable que no podria millorar de cap forma reescrivint-lo amb les meves lletres. Com considero la llegenda força interesant de conèixer copio humilment l’escrit. 

“Van ser molts els segles d’invasió musulmana a les nostres terres, i també varen ser molts els intents de convivència pacífica entre els catòlics i els musulmans. I d’aquest període de convivència neix la història que avui ens ocupa. Una història que va tenir lloc a Cardona als volts del segle XI. En aquella època es permetia el comerç lliure entre àrabs i cristians, els àrabs tenien lliure accés a la ciutat, es celebraven justes, i tota mena de festes.

Va ser en una d’aquestes justes, organitzades al castell de Cardona pel seu senyor, en que va convidar al príncep Abdalà per tal de conèixer-lo una mica millor i estrènyer vincles. Abdalà era noble, d’una bellesa increïble, bon lluitador, bon ballarí i molt galant. I després de les justes i el festeig venia el sopar a castell.

I va se en aquest sopar en el que van seure Abdalà just davant de la filla del senyor del castell, Adalés, una jove minyona alta, esvelta, de cabells llargs de color de mel i amb uns ulls verds impressionants. Tan bon punt es van mirar, es van enamorar bojament l’un de l’altre, van ser incapaços de dir-se ni una sola paraula en tot el sopar, i només les constants mirades furtives entre els dos semblaven proclamar el seu amor als quatre vents.

Acabat el sopar, Abdalà no podia deixar de pensar en la jove Adalés, tan fou així que aquella mateixa nit va tornar d’amagat al castell, es va enfilar a la torre on sabia que la jove noia estava, la va prendre de la mà i li va prometre amor etern, la besà als llavis sense deixar-la reaccionar, però quan la noia va recuperar l’alè, li va confessar que ella també se n’havia enamorat bojament i que l’estimaria per sempre més, però que el seu amor era un amor impossible, i que tot i que ara els seus pobles convivien en pau, eren pobles enemics i mai les seves famílies acceptarien el seu amor.

És per això que la jove parella enamorada es va decidir a gaudir del seu amor en secret, a reunir-se un cop per setmana a diversos llocs del castell, a la mateixa hora de nit, quan ningú no els pogués veure, en cambres secretes, als jardins o a la torre del castell, la torre on s’havien conegut.

Però el seu amor creixia més i més dia rere dia, i ja no es podien acontentar en veure’s un cop per setmana, els seus encontres van ser més assidus i amb el pas dels mesos es van anar tornant força descuidats pel que fa a la discreció de les seves trobades. Tan va ser així, que un dels germans d’Adalés els va descobrir i va córrer a explicar-ho al seu pare.

El Senyor del castell va considerar els actes d’Abdalà com una ofensa a la seva persona i al seu llinatge, els va declarar la guerra als musulmans i els va donar només un dia per marxar de la seva ciutat. I a més de tot plegat, va decidir tancar a la seva filla en la torre més alta del castell, deixant-la totalment incomunicada, i va manar que des d’aquell dia ningú li mencionés que tenia una filla. A més perquè Adalés no pogués parlar mai més amb ningú, va manar que el servent que li portava el pa i l’aigua cada dia per a que sobrevisqués fos cec i mut.

La guerra contra els musulmans va durar forces anys, anys en els que Abdalà va intentar una vegada i una altra arribar a la torre d’Adalés per alliberar-la, però els seus esforços semblaven del tot impossibles, ja que els cristians comptaven amb un castell com a gran defensa i amb més homes com a millor arma. Durant aquests anys la noia no va sortir mai de la torre, i mica en mica s’anava consumint i l’únic que li quedava era el seu amor.

Un dia el Senyor de Cardona va anar a un Consell a Barcelona, i els membres d’aquest li van recomanar que perdonés a la seva filla, que l’únic error que havia comés era el d’haver-se enamorat i que l’alliberés de la torre en la que la tenia tancada. Amb llàgrimes als ulls va decidir que perdonaria a la seva filla, i en quan arribés al castell l’alliberaria.

Però va ser massa tard, i és que quan va obrir la porta de la torre va veure a la seva filla estirada al terra, morta, amb els dits plens de sang, i com amb la seva pròpia sang havia gravat a la porta que la tenia empresonada una creu cristiana, símbol de la seva fe, que no l’havia perdut mai. Abdalá va conèixer els fets aquell mateix dia, i va decidir que la guerra havia acabat, que ja no valia la pensa seguir lluitant si no podia alliberar al seu amor, que ja res no tenia sentit.

Com veieu una història o llegenda és tan ben escrita que val la pena recordar i conservar en la memòria. L’amor és una de les principals vivències que fa gaudir a l’ésser humà i la incomprensió és una pesada llosa que enterra els sentiments.

Miquel Pujol.

Llegenda: L’ELEFANT TROMPETA.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

AQUELLS PRIMERS ROVELLONS.

El dia ha començat fresquet, l’aire nocturn refredat per la petita pluja de la matinada ha fet baixar uns graus el termòmetre. En arribar al bosc l’herba mullada està solejada per un tímid sol matiner. 

Els núvols que a primera hora han descarregat l’aigua encara no han fugit del firmament i el sol; com en un joc de llums, uns moments brilla il·luminant la terra, i altres; com si estigués enutjat, la cobreix d’ombres.  

Hem aparcat el cotxe en un racó del camí. Un xic apartat de la pista per a què no fes nosa a altres vehicles que amb les mateixes o uns altres intencions hi passessin. 

No hem portat els cistells, primer pel seu embalum, segon per vergonya. No ens podem imaginar amb una cistella gran i dos miserables “boletets”  enmig. Mostrant a tothom amb això la nostra manca de perícia en l’art de recerca de fruits boscans.  

Tampoc ens agrada l’estratagema de posar herbes al cul del cistell i adornar la part superior amb els bolets trobats, com si fos la toia d’una núvia.  Orgull o modèstia, no sé a quin platet de la balança posar la nostra decisió de cercar bolets portant una bossa dins la motxilla fins al just moment de trobar-ne.   

Així, poc a poc, rastrejant el terreny com fures, mirant el terra com si haguessin perdut un bitllet de 100 €, avancem lentament pel bosc. Nosaltres no tenim comptes a paradisos fiscals ni sobres sota mà que puguin alegrar el nostre dia a dia. Però així i tot, som contents per poder viure respirant l’aire no emmetzinat de les muntanyes i tenir salut per caminar, malgrat no trobem bolets pels boscos.  

Caminar, mirar, explorar moure l’herba, observar sota els brucs, veure l’ombra dels arbres, mirar pel cantó ombrívol del sota bosc allà on comença el despenjat i tota una sèrie de lliçons escoltades com si fossin d’un manual detectivesc boletaire. 

La paraula televisiva de caçadors de bolets no m’acaba de convèncer ja que les nostres buscades preses no és mouen. Que més voldria que assegut en un tamboret de tres potes, amb una escopeta de balins a la mà veies passar els bolets, un a un, davant meu i aleshores ràpidament, disparar i  que l’objectiu caigués directament al meu sarró. Poso escopeta de balins perquè les meves conviccions no són de disparar amb armes de foc. Tampoc veig clar disparar amb cartutxos de perdigons perquè només recolliria la pols i les miques del desitjat “boletus” 

Una estona caminant i aleshores...Oh, meravella! Senyor del cel! Com podem ser tan formosos! Nascuts a la terra, crescuts de la rosada, alimentats de matèria orgànica i  de tantes variants terrenes llueixen enmig del prat, com una ofrena al nostre sacrifici de caminar, cinc sagrats rovellons de formes arrodonides, d’un color vermellós i que al treure’ls del seu niu de seguida notem el seu pes de carn saborosa i neta plena de totes les fragàncies de la naturalesa.

Quasi com en una pregària, ens agenollem per agafar aquesta benedicció divina oferta a uns pobres humans boletaires. Igual que el poble jueu al rebre en el desert el manà que els retorna a la vida, així robarem de la terra els nostres ben trobats rovellons.  

Després cobdiciosos com som els humans hem continuat la nostra recerca portats per aquella ambició tan humana d’aconseguir-ne més. Però aquests, han estat els primers rovellons del nostre inici de temporada.  

Miquel Pujol Mur.

TIC-TAC DINS EL SILENCI

"En tot silenci hi ha un soroll"

El silenci era total, en aquella habitació tancada, la dona asseguda en la seva butaca amb els ulls tancats, pensava en els fets tràgics que havien passat en aquells dies i que l’havien postrat en aquell estat de depressió i tristesa.

En mig d’aquell silenci, va començar a sentir el tic-tac d’un  rellotge de paret, que primer ni se’n havia adonat que hi era. Aquell tic-tac va començar a acompanyar aquell silenci durant tota la tarda, va ser el rerefons del seus pensaments embotornats.

Llavors es va donar compte que tornava a tenir pensaments, ja que fins aquell moment, aquests també havien quedat paralitzats. Havia quedat buida del tot, després del tràgic accident on havia perdut la persona que més s’estimava. El tic-tac del rellotge l’havia tornat al món real, encara que fos un món de tristesa i sofriment; l’havia tret  d’aquell ensopiment  en que feia dos dies estava submergida, tornava a mirar a l'entorn.   

El rellotge, amb el seu  tic-tac , li recordava que el temps passa, el temps continua, la vida segueix el seu curs i cal seguir endavant d’una manera o altra.

 

04/11/2014/

VENDA D’ABRAÇADES.

Aquest matí m’he despertat amb una forta migranya. El meu cap, ben bé semblava a punt d’estavellar. Als meus ulls esgrogueïts i lleganyosos els hi costava enfocar correctament els objectes. Fins i tot, les meves oïdes semblaven només escoltar contínuament el xiulet del tren a punt de sortir de l’estació. 

Fent mans i mànigues m’he llevat del llit i desesperat pel meu malestar físic i mental he obert el calaix on guardo els medicaments i he pres un analgèsic ben fort. Al cap d’una estona el meu món ha canviat de tarannà i els colors blaus i serens han il·luminat les meves retines. 

Un cop esmorzat m’he trobat força bé i he decidit sortir al carrer a fer alguna tasca que alces el meu esperit. He rumiat una estona i he considerat com la millor opció sortir al carrer a vendre abraçades. Clar, que em diran que una abraçada no té preu i la meva contestació serà que no té cap valor intrínsec, calculable en euros, sinó que tot el seu mèrit és poder retornar tot el caliu i la tendresa, tant de qui la dóna com de qui la rep. 

M’he mirat de cap a peus i he comprès que anar vestit amb el pijama no és la millor forma de presentar-se i oferir una abraçada a qualsevol persona, sigui home, dona, nen o nena. 

De dins l’armari he triat una jaqueta i un pantaló a joc. El que m’ha semblat idoni no és ni fosc, com el d’un enterramorts, ni blanc, com si anés vestit d’orxater. El gris blavós m’ha semblat el més adequat per la meva nova aventura.  

Vestit i endreçat amb tota cura, cabell ben pentinat i enrere per deixar la cara ben visible, sense amagar cap bri de dubte. Un mica de massatge, no massa que el molt ofèn, i una boca  raspallada i brillant per oferir una rialla encantadora però, sense passar-se.   

Una vegada situat en un carrer cèntric he ofert a tothom els meus braços. La majoria sorpresos no sabien que fer però al cap d’una estona altres vianants també s’oferien a abraçar-se amb l’altra gent. 

Poc després el carrer era ple de gent que rebia i donava abraçades, alguns quasi s’acaronaven a canvi d’aquella percepció tan humana que és sentir-se bé dins de si mateix. 

En poca estona més tard s’obrien les portes dels col·legis i els alumnes contagiats per les cares somrients que veien al seu entorn, com en una alegre juguesca s’abraçaven entre ells i amb la resta de la gent. Llavors se m’ha apropat una noia vestida amb l’uniforme de la policia i m’ha dit:

¾    Escolti, l’he observat i em faig aquesta pregunta: Què guanya vostè amb tot això?

¾    Monetàriament res, però el meu cap, el meu cos i la meva ment es consideren ben pagades amb els somriures de les persones i la gratificadora sensació  del benestar aliè i del meu propi. Miri, senyoreta, abrasim i li donaré un euro.

¾    No! Li faré una abraçada, però no vull el seus diners. Em creuria comprada i no em donaria cap satisfacció. 

Així aquest matí he gaudit de l’amor en general he comprès que la venta més profitosa és la què no mereix cap recompensa, solament l’estimació de les persones de bé. 

Miquel Pujol Mur.