MONSTRES.

Què és un monstre? 

Ben bé pel cap em ballem tot un munt de preguntes sense resposta per identificar un monstre.

Què és un monstre? 

Quan era petit ho sabia fàcilment: un monstre eren Dràcula, Frankenstein i l’home llop. Han passat forces anys i ara segons he llegit això no és veritat. 

Dràcula va ser un lluitador per la seva pàtria, un heroi, que va lluitar contra els turcs fent servir les mateixes atrocitats que aquests utilitzaven amb els seus homes. També actualment se’n parla com d’una persona que cerca l’amor perdut. En aquests moments (deu ser una temporada de moda del mite Dràcula) fan sèries (a mogollón) pel televisor i no les veig, però el rebombori que involuntàriament arriba a les meves orelles, m’assabenta que d’essers d’aquesta mena també n’hi ha de bons i dolents. Com a tot arreu! 

Frankenstein un representant de la societat actual. Modificat, operat, implantat més de mala qualitat, no va ser la bellesa allò que van buscar. Però dins la seva horrorosa aparença física s’amaga una ànima pura que fuig de la realitat i cerca la bondat. Només una criatura cega és capaç d’endevinar la innocència del seu comportament. Finalment busca en el confins gelats de la terra la soledat per apartar-se dels homes. 

L’home llop és un altre clàssic. L’home que per un error, potser més bé una casualitat contrau certa malaltia. Només és efectiva les nits de pleniluni (N’hi ha molts que són malats tots el dies i també causen forces desgràcies). No pot reprimir el seu mal i desitja no fer estralls entre la gent que l’envolta. Un altre home, en sí, bo i enamorat. 

Curiosament m’adono que estic utilitzant sempre les paraules bàsiques: Amor i mal. 

Per tant això és la cara i la creu de l’essència  dels déus que amb una m’acaronen i amb l’altre puneixen als humans. I quina és la veritat del mal, estimar massa, voler posseir a la persona amada. Voler protegir-la. Fer-li perdre la llibertat. Així les presons serien un centre d’amor. 

M’he perdut filosofar no és el meu fort. 

Potser, la monstruositat són els diners. L’afany de poder. L’avarícia o l’engany. Prefereixo no judicar cap pensament. El món és així.

 

Miquel Pujol Mur    

MISSATGE DINS D’UNA AMPOLLA.

A qui pugui llegir aquesta carta i per què ho faci saber a tothom. 

En dic Pau Anglès, amb el meu nom ha d’haver suficient per saber qui sóc. Si a ningú l’interessa més és ben bé igual. 

La present és per dir a la humanitat que no em busquí, per fi he trobat el lloc ideal per viure els anys que em queden. 

Aquestes paraules us estranyaran en un home que va desaparèixer en un naufragi, i que suposo heu donat per desaparegut.  

Aquesta nota és per a dir per enèsima vegada:  

“Per favor no em busqueu, doneu-me per mort” 

No tinc televisor, no tinc mòbil, no tinc feina, ni clients ni caps que em manin, ningú depèn de mi.  

Tampoc he de fer la declaració de la renda, ni aparcar el cotxe, ni parquímetres, ni guàrdies, ni...  

No tinc tantes coses, que no sóc esclau de res. 

Vaig a dormir, quan tinc son, no sona mai el despertador amb el seu repicar  escandalós. 

Puc pescar, recollir fruita, emmagatzemar-la, fer foc, menjar poc i pair bé. 

Al sastre al qui dec la darrere factura, li faig !BU!. Ja no haig d’anar a fer proves ni sentir les punxades de les agulles. 

Davant meu puc admirar l’espectacle canviant  de la naturalesa. Puc observar el sol, la lluna i les marees. L’aigua de la platja trenca en els esculls de la costa, blanca d’escuma i que després arriba blanament als meus peus i em fa pessigolles. 

Gaudeixo del sol i la seva llum, a la nit de la foscor , la lluna i els astres. 

Deixeu-me viure amb tranquil·litat i oblideu-se de mi.

Pau Angles 

Miquel Pujol Mur.

EL MEU INVENT.

Quina tarda més plujosa, com moltes d’aquesta tardor. M’agrada veure com la gent camina sota la pluja amb el paraigües obert. Mira que fan goig tots aquests paraigües de tants estils i colors. Estic orgullós del meu invent, perquè no si  ho sabeu, però jo... vaig inventar el paraigües.

 Bé, no era en aquesta vida, que jo ara sóc forner, em dic Mateu i visc a Berga, sinó en un altre vida anterior, o més anterior encara.

 

Érem al  s. XVI, em deia Pierre  i vivia prop de París. Era el palafrener del senyor del castell, que sempre estava embolicat amb guerres. Aquell dia amb un altre criat ens va enviar a recollir  la tenda de campanya dels soldats que havia quedat esquinçada no gaire lluny del castell.
 

Mentre tornàvem amb la lona a sobre, és va posar a ploure a bots i a barrals i ens vam aixoplugar  sota un tros de la tenda que encara resistia, la qual vam subjectar alçada amb un pal. La filla del senyor i la seva dama de companyia havien sortit a passejar i els va agafar el xàfec.  Les vam deixar entrar sota la lona i nosaltres vam quedar a fora mullant-nos. Mentre  em remullava, anava pensant com podria aprofitar aquell tros de tela espatllat que resguardava de la pluja.

Aquell vespre em vaig posar mans a l’obra. Vaig fer un bastiment  sobre el pal de fusta amb unes varetes arquejades i a sobre i vaig enganxar  el tros de lona que havia tallat de forma rodona.  Encara vaig tardar uns dies fins que vaig poder fabricar un artilugi  que plegués les varetes i la lona quan no s’utilitzés.

Quan el vaig tenir acabat el vaig oferir de regal a la senyora del castell, no vaig gosar de oferir-lo a la filla, que es qui me l’havia inspirat. Va tenir tan d’èxit l’invent que totes les dames de les contrades en volien un. No donava l’abast a fer paraigües. Llavors em van demanar a la cort reial i em vaig estar allà dos anys per abastir de l’invent a totes les senyores de la noblesa. Altres artesans el van copiar i el seu ús es va escampar per tot el país i a d’altres del entorn. Això si, era un objecte exclusiu per les senyores de l’alta noblesa  i més tard de la burgesia.
 

En els temps actuals el paraigües s’ha popularitzat, el fa servir tot-hom, als homes no ens fa vergonya portar-lo. Jo n’estic més cofoi que mai. Encara que avui he tingut una decepció. He mirat a Intenet per veure si figurava com inventor d’aquest artefacte i quina no ha estat la meva sorpresa quan he vist que l’inventor era una tal Lu Mei , una xinesa. Es veu que a la Xina, Egipte, Grècia i altres lloc d’allà ja es coneixia als 4000 anys aC.  A l’occident, si va arribar el paraigües, va desaparèixer anys després. A les nostres terres no es coneixia res semblant. Jo vaig ser el primer que el va reinventar i el va re introduir al món modern i d’això n’estic molt orgullós.

 

14/10/2014/
 

MAR ENLLÀ.

Diari personal d’un navegant solitari preocupat per la seva dona. L’únic contacte és per telèfon només una petita estona cada dia. 

Dilluns. 

Què m’haurà volgut dir l’Imma amb aquelles paraules?

M’ha deixat intranquil! Vet aquí ! Què el veí, què? Aquell poca solta! S’ha haurà atrevit? I ella què?

Mira que jo també! Anar-me a fer la volta al món en solitari! I en aquest cascall a vela. Sí, i a més quatre dies després de casar-me. Soc un ase! Però la Imma ho sabia ja abans de casar-se, eh!! 

Dimarts. 

Aquesta merda de telèfon! Caram, amb la tempesta i els núvols! Altre cop sense cobertura. Maleït  aparell! Sempre igual. I ara encara més aigua, n’hi ha més a la cabina que al mar. Xop, mullat i emprenyat! Pot ser què, fins i tot, amb...  

Dimecres. 

Per fi fa sol!- escolta atentament pels auriculars mentre belluga les agulles del transmissor -. Ara no contesta! Sí home, sí, que n’arribo a ser de ruc, no ruc no, això potser sí...

Si ja m’ho deia la mare: “Pau que la mar és pels peixos i el casat a vigilar la casa i la femella”. 

Diari de la dona. Reflexions i retrets. 

Dimarts. 

Mal parit! Fot el camp i em deixa sola.

El senyor Pau amb la seva barqueta a fer la volta al món i la tonta de l’Imma aquí més marejada que si anés amb vaixell.

Però ahir li vaig tocar la moral. Que es foti!

Ai, quin mareig. Em vaig al lavabo. Mare meva quins dies!

I el meu maridet ha tingut la sort que no ho sabia, que si hagués trigat un parell de dies més!

Ruca! M’hauria d’haver adonat abans. Potser no hagués marxat.

Nena, això tu creus tu! Ell amb les seves aventures en té prou.

Si ja m’ho deien al poble, és un cap dur. Sempre a la seva. Ja patiràs, filla, ja patiràs.

L’Indiana Jones de cal Sacs li deia la mare. 

Dimecres. 

Quins nervis i no telefona, capsot! La tempesta, ja tu diré jo, la tempesta. La tempesta la porto jo a dins.

Me’n vaig al metge. Que es foti! Mira que deixar-me així. Pobret! Pobret, tonta, encara dius pobret i m’ha fet un globus.

Ai, quin mareig! 

Dijous. 

Com estarà!

Sort que m’he vingut a casa la mare.

Quin dia vaig passar! El metge... també amb allò de: “ A les novelles sempre us passa igual. Un petit mareig i el món sembla que us caigui a sobre”.

Sí, si li passés a ell ja ho veuria!

Quan vingui el pare li diré que em porti el transmissor. Després de tot quan torni del viatge ja haurà nascut i d’alguna forma li haig de dir. Encara és capaç de malfiar-se. Carallot! 

Miquel Pujol Mur

L’INNOMINAT SENYOR TEMPS.

El que no té nom, l’innominat com volia que se’l conegués, voltava pels passadissos guaitant a la gent que  esperava a ser atesa pels metges. 

Les busques dels rellotges rodolaven sense parar, passava un segon i un altre, fins a completar un minut i després seguien segon a segon, minut a minut, fins a completar l’hora d’espera i no solament una primera hora sinó una hora darrere altre com si l’esperança no tingués fi i els malats tinguessin l’obligació d’aguantar pacientment fins que s’obrís la porta i el metge, quasi com un califa, sense almenys saludar-los mires l’expedient sense aixecar tan sols la vista cap el malalt, com si fos una màquina més a reparar seguin l’actual protocol de la minsa garantia humana i ell l’operari especialista.  

Mentre els altres “esperadors desesperats” tant els que eren en un baiard o en una cadira de rodes com els que pacientment eren asseguts a les dures cadires de la sala, remugaven trenta mil exclamacions, ignorants de si la causa era la peresa dels metges, la insuficiència d’instrumental o tal vegada una carrega  inadequada de pacients a visitar. 

L’innominat, també conegut com Lucífer, observava que en aquell lloc de l’hospital recollia una gran dosis de desesperança i d’imprecacions que faria valorar el seu negoci. Al cap dels anys, quan davant del aleshores finat, obris la llibreta on apuntava sense misericòrdia les frases dites per cadascuna de les persones, les confondria i podria castigar-los llançant-los pels penya-segats plens dels xaragalls i les bardisses de la perdició i caurien en el rocós i erm sòl de casa del seu Pare.  

No tenia per que córrer, ja que el treball s’ha de fer sense presses però sense pausa, per això treballava en llocs on podia recol·lectar forces ànimes pecadores, malgrat l’enutjós treball dels homes sacerdots de vestimenta negra i coll blanc, sempre trobava alguna causa perduda que remetre al seu cap. Ambiciós com és, creu, “mala paraula aquesta que ha de procurar no usar” que finalment serà recompensat i gaudirà d’asseure’s a l’esquerra del Maligne. Asseure’s a la dreta de Déu és la millor posició per estar al seu costat però com el Maligne i el seu avern és un món contradictori, a les masmorres infernals la millor cadira per seure al seu costat es a l’esquerra.  

Els metges, eren la seva especialitat per recollir ànimes perquè sabia que la majoria havia perdut la fe, ja no creien gaire en Déu, cansats de les pèrdues de vides entre les seves pròpies mans, molts cops quan pensaven havien salvat al pacient. 

Pacient, avui em sorprèn aquesta paraula que vol dir?: una persona pacient o un pacient malalt o només una pacient persona que aguanta sense protestar tot el temps que sigui necessari per finalment ser rebut i rebre algun signe de cura. 

Ara finalment he confessar-vos la veritat, aquest descabellat escrit surt després de ser assegut en una sala d’espera envoltant de una gernació de persones, essent una més dintre la gernació, durant quasi set hores per ser atès per una persona que encara no sé si era la metgessa o una infermera titulada o una simple auxiliar. 

He de reconèixer que malgrat he parlat de temps-estona almenys no havia cap rellotge de paret que sonés regularment amb el seu insistent tic-tac ni anuncies el pas de les hores amb les seves incomodes campanades.  

TEMPUS FUGIT... 

Miquel Pujol Mur.

L’ESTIU QUE COMENÇA de Sílvia Soler.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

 

He llegit el llibre “L’ESTIU QUE COMENÇA” de Sílvia Soler publicat per “Planeta” i Premi Ramon Llull 2013. 

Sílvia Soler (Figueres, 1961) és escriptora i ens ho demostra en el seu llibre i a més té un bon sortit de llibres per llegir dels que penso gaudir en més d’una ocasió. 

La novel·la narra la vida de dues famílies a partir de dues amigues d’infància i els seus respectius fill/a. Reflexa més de 50 anys de vida, amistat i d’èpoques de desavinença en el marc d’un poble de la nostra costa.  

Punt clau d’inflexió la nit de sant Joan quan “l’estiu comença” 

Vaig parar un moment de llegir-lo quan la desgracia volta sobre les pàgines del llibre però després vaig tornar a reprendre la seva lectura fins la darrera frase malgrat la tardana hora de la matinada. 

Si podeu llegiu-lo i si no feu el possible per aconseguir-ho.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

HEM DE RECICLAR!

Hola amics, com esteu? Jo, d’aquella manera...

Tot i que no sóc de la mateixa espècie que vosaltres, us vull explicar la meva vida. Estic segur que en podreu treure algun profit.

El meu historial va començar quan una senyora, de casa bona, va anar de rebaixes al Corte Inglés i es va comprar un abric de quadres molt i molt extremat. Ella estava molt cofoia amb la peça que havia adquirit, però un dia que va anar a visitar la seva filla, la Carme, li va etzibar:

Mare, però que no ho veus que li falta un botó?

Un botó? És clar, ja m’ho semblava que era massa barat... va dir mirant-se al mirall De totes maneres això no té tanta importància. Com que els abrics sempre els porto desbotonats... ni me n’havia adonat!

Després d’haver-lo mirat i remirat ben bé, de tort i de través, va començar a fixar-se que també li anava una mica  just de mida i en pocs dies el va tenir ben avorrit, per tant va decidir regalar-lo a la seva amiga Clotilde. A ella  li encantaven els teixits de quadres, i a més  estava una mica més prima. L’amiga,  ben il·lusionada, se’l va emprovar i va dir:

No està gens malament! Me l’emportaré a la maleta ara quan vagi de viatge a Londres. S’acosta l’hivern i allà diuen que fa  molt fred.

Compte, però, que li falta un botó! va dir, tot seguit, la senyora.

  

Uns dies abans del viatge, la Clotilde va començar a fer l’equipatge i es va adonar que l’abric ocupava una maleta sencera.

Bé, me l’escurçaré... Sí, me’n faré una jaqueta va exclamar amb veu alta així no caldrà malgastar tan espai i, com que serà més  curta, podré sol.lucionar això del botó.

La jaqueta no va quedar malament..., però no tenia cap faldilla ni caps pantalons que li fessin joc amb aquella roba tan vistosa, i gairebé va començar a desistir de endur-se-la. Mentre se l’emprovava va sentir el timbre de la porta. Era la seva neboda, la Tresa, que va al·lucinar quan la va veure amb aquella jaqueta tan fashion.

Caram, des de quan vas vestida així, tieta?

Doncs, es pot dir que encara no l’he estrenat. Si la vols... potser tu la lluiràs molt més que jo va dir la Clotilde.

I tant! Me la posaré per anar  al Palau de la Música, dissabte. Causaré sensació!

Un cop a casa seva, la Tresa es va emprovar el regal de la tieta;  encara que amb la jaqueta posada, no s’hi acabava de veure prou bé. Però com que era una persona amb moltes idees i molt recursos, de seguida ho va tenir clar.

Per anar al Palau de la Música, no hi ha res més elegant que una capa!

I... mans a l’obra! Va agafar les tisores i es va disposar a treure’n les mànigues i fer les corresponents filigranes per tal que quedés d’allò més bé!

És clar que... quan va arribar el dia, al seu marit no li va fer gens de gràcia la capa de quadres i, durant molta estona, no va parar de dir-li que cridava massa l’atenció. A partir d’aquell dia ja no se la va posar més, i es va  proposar de portar-la  en un lloc d’aquests que recullen roba de segona mà.

Amb tot això, s’acostava Carnestoltes i el seu fill, el Pau, es volia disfressar És justament la roba que em faria falta per fer-me una corbata ben vistosa va dir en veure-la.

Doncs mira, ja t’ajudaré a fer-la... va deixar anar la mare jo, ja no me la posaré més aquesta capa!

El dia de Carnestoltes la corbata, confeccionada amb unes dimensions gegants, va impressionar als seus amics, sobretot a una amiga, la Laia.

M’encanta la roba d’aquesta corbata, és fantàstica! no parava de repetir-ho.

Si la vols, te la regalo! Quan hagi acabat la festa, ja no em servirà per res.

I tant que la vull...! Me’n faré un buff, pel coll. A mi m’agrada d’anar sempre ben recollida quan fa fred!

La peça, cada vegada anava perdent una mica més de roba. De totes maneres, el buff va quedar molt elegant i la Laia el va lluir molt de temps...! Un dia el va deixar a una  amiga, la Xènia, i finalment li va dir que ja se’l podia quedar.

La cosa va acabar d’una manera impensada, quan el va veure la Carme, la mare de la Xènia. De seguida se li va il·luminar la vista.

Quina casualitat! A principis d’hivern la meva mare es va comprar un abric al Corte Inglés,  d’una roba  ben igual que el teu buff! Ho recordo perquè era molt alegre, però li faltava un botó...

Un botó? va dir la Xènia Ara mateix vaig a fer-li’n folrar un amb aquesta roba i li portaré. Quina sorpresa que tindrà l’àvia!

Si heu anat lligant caps, ja sabeu com acaba la història. Ara ja fa temps que estic tancat dintre d’una caixa esperant no sé què... Què serà de mi?  Reciclar-me més...  gairebé  ja és impossible!

De totes maneres us aconsello que ho feu de reciclar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. I sobretot en moments de crisi... és molt útil!

Botó

   22 de setembre de 2014

Roser Vila Pujol