LA CASA DE LA TIETA CONSOL

Sempre m’havia agradat molt anar a casa de la tieta Consol, des de ben petita que hi anava, quan els pares marxaven o tenien feina, allà em quedava jo, contenta amb la tieta, que com que era soltera m’estimava com una filla i em deixava fer el que volia.

La casa estava molt bé, construïda a  mitjans del segle passat, era relativament  nova i estava molt ben situada a un carrer cèntric del poble;  potser els mobles i la decoració eren una mica antiquats, a més hi havia moltes andròmines; li agradava guardar-ho  tot, deia que no es podia gavanyar res,  la qual cosa feia que es veiés un ambient molt carregat; però m’agradava viure-hi.  Tapets de ganxet,  cobrien  cada taula o tauleta; de petita m’agradava passar-hi els dits i trobar aquell  toc tant encarcarat,  o emmidonat, crec que es deia. També gaudia mirant  i fent  enrabiar la cadernera , que quan em veia es quedava muda i no volia cantar. La terrassa del darrera m’encantava, sempre tant plena de flors, sobretot a l’estiu; la tieta les cuidava i les mimava.

Al davant hi havia dues habitacions de costat, el sol hi entrava a dojo quasi tot el dia, per les amples finestres. Una  era la de la tieta i l’altre la meva . Així, de petita, ella em sentia si jo plorava o tenia por,  tot seguit venia a consolar-me i em feia resar un parenostre, llavors em quedava tranquil·la. Després va ser a l’inrevés, quan la tieta va estar una mica malaltona, jo m’hi quedava a dormir i l’ajudava si necessitava quelcom, també i passava moltes estones al dia ; li anava a comprar i li feia el menjar.

Aquella nit vaig sentir un gran rebombori, vaig aixecar-me d’un bot i vaig entrar a la seva habitació. Estava al terra inconscient. Metges, ambulància,  hospital...  i diagnòstic : infart cerebral. Ja no podria tornar mai més  a viure  sola en aquella casa.

Avui he tornat a casa la tieta, després de mesos;  fa una mica olor de romàtic, de tancat . He obert totes les finestres  perquè s’airegés una mica. Ella ara és a una residència, té la meitat del cos paralitzat  i parla amb dificultat . Vaig moltes tardes a veure-la i fer-li una estona de companyia. M’ha dit , que vol que jo em quedi amb la casa, que no he d’esperar que es mori, que puc anar a viure-hi ara mateix, ella no hi tornarà més. Per això he vingut a fer-hi una ullada.  Valgam  Déu! quantes coses hauré de llençar.

 Demà vindrem amb el Francesc i començarem  a treure-ho tot. Potser em quedaré alguna cosa de record, però poca cosa;  serà la nostra casa. De fet, tal com estan les coses,  ens ha vingut molt bé ara poder venir a viure aquí, al començar la vida junts . L’arreglarem, pintarem  i decorarem al nostre gust. La terrassa ara fa pena, haurem de plantar-hi flors noves. L’habitació petita del darrera, que  té molt bona acústica, anirà molt bé per l’equip de música. Les dues habitacions del davant, potser aniria bé fer-ne una de sola... no,  no, fora massa gran . Serà millor arreglar les dues i ... -un calfred-  si un dia tenim un fill;   o potser vindrà alguna neboda a fer-nos companyia quan siguem més grans.

- 2 de setembre de 2013 -

 

CONJUNT DE FAIA. GISCLARENY. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.

Aquest cop els nostres passes ens conduïren a visitar Santa Magdalena de Faia i donar un cop d’ull a la resta del conjunt, la torre i la masia.

 

Parlar de Santa Magdalena de Faia, una petita capella, i el seu entorn, la torre de Faia i la masia del mateix nom és parlar de runes i oblit. La capella és manté dempeus, almenys la seva aparença exterior, dintre tot és desfet i no vull parlar del seu estat de neteja, tot podridura.

La torre també és una ruïna i la masia parets desfetes, trencades que no mostren res de la riquesa d’un moment determinat. Segons notícies darrerament s’hostejà una persona que encara ho va malmetre més tot el que pugues tindre el més mínim valor.

 

El lloc és documentat des del 983 i les notícies s'allarguen durant tota l'època medieval. Des del 1254 és documentada la família Faia, llinatge que es perd a finals del segle XIV. Fou Berenguer de Faia qui molt possiblement féu bastir la torre i l'església romànica de Santa Magdalena.

En aquest moment s'inicià la genealogia d'una família de cavallers que ostentaren importants càrrecs a la baronia de Pinós. Al segle XIV els Faia s'emparentaren amb els Estasèn i al segle XV, amb els Badia.

La torre és una fortificació del segle XIII de planta quadrada i tres nivells. El parament és a base de petits carreus desbastats, disposats en filades i units amb morter. Conserva bona part de les obertures espitllerades obertes a la façana de migdia i tramuntana.

Tot i que la torre fou adaptada en temps moderns, probablement entre els segles XVI o XVII, per a usos agrícoles i ramaders, fou des del moment mateix de la seva construcció, habitatge i residència dels senyors de Faia.

Fruit de les reformes és la petita porta amb llinda de fusta oberta al mur de tramuntana, així com la teulada a dues aigües de teula àrab i les últimes filades dels murs de migdia i tramuntana. La porta d'accés és de petites dimensions, amb llinda de fusta i muntants de pedra monolítics

La masia també la trobem esmentada en el fogatge de 1553. L'actual construcció, però, és una obra de finals del segle XVIII o inicis del segle següent. Masia construïda en diverses etapes a partir d'un cos d'estructura clàssica cobert a dues aigües amb teula àrab.

Al segle XVII era propietat dels senyors del castell de Roset que hi tenien pagesos emfiteutes, els quals ja deurien haver habitat la masia veïna.

Possiblement del XVIII o principis del XIX s'amplià per una nova campanya; es tracta d'un cos de planta rectangular adossat al mur de ponent amb una galeria d'arcs i finestres quadrades emmarcades amb obra vista; la construcció d'aquest cos integrà la vella masia, unint-la amb la torre medieval de planta quadrada, a llevant de la nova ampliació. 

L'església de santa Magdalena és documentada des del 1288 i probablement fou bastida pels senyors Faia. Mai passà de ser una simple capella familiar i com a tal fou reformada el 1666, aprofitant part dels materials de l'anterior edifici romànic en mal estat.

Durant l'època medieval la documentació enregistra llegats piadosos a favor de l'església per part dels senyors de Faia i dels mateixos barons de Pinós.

Petita capella barroca formada per una sola nau rectangular coberta amb volta de canó, amb un presbiteri quadrat i un petit campanar d'espadanya sobre el mur de llevant.

La coberta exterior és a dues aigües amb teula àrab i el parament, de carreus de pedra de diverses dimensions units amb morter.

 

La porta d'accés és un arc escarcer amb grans dovelles. A la zona superior es troba, un òcul que il·lumina la nau.

I aquí finalitzem la crònica de la nostra visita al lloc de Faia. En els seus temps de gloria una poderosa raó de força, ara a esperar l’oblit i l’enfonsament gradual de les seves parets.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

VIATJANT PER ÀUSTRIA -III

KEHLSTEINHAUS - EL NIU DE L'ÀLIGA.

 

 Des de Salzburg,  prop de la frontera amb Alemanya, van fer una altre sortida  cap als Alps del sud de Baviera, per visitar el Niu de l'Àliga, el refugi de Hitler al cim d'una muntanya. Una visita realment impactant.
 

  Entre boscos verds i mig d'altes muntanyes vam a arribar  un pla, on s'albirava al cim d’un turó, un xalet.  Per un túnel vam endinsar-nos a la   muntanya i després de caminar uns 500 m. trobem l'ascensor que et puja dalt, dins el xalet, refugi,  de Hitler, al cim de tot. Impressionant el lloc i també l’edifici. Rodejat de cingles pels quatre costats, per una carena pots caminar encara uns 500 m. Entre precipicis i belles vist de les valls i  les altes muntanyes del Alps bàvars.
 

La casa, l’ascensor, la xemeneia on seia Hitler davant el foc, tot tal com era fa 70 anys enrere. Excepte zones adaptades pel turisme, ja que avui inclou un restaurant. A les habitacions del führer i, només s’hi podia accedir amb  permisos especials. Costa imaginar com en aquell indret envoltat de pau i de natura agresta, i davant d’aquella llar de foc, al caliu d’unes brases reconfortants, mentre la neu coronava els cims propers,  s’havien pogut gestar, la guerra, la destrucció i els crims més horrorosos  i repulsius contra la humanitat.

 

El xalet va ser regalat a Hitler pels seus oficials nazis , quan va complir 50 anys al 1939, com a lloc de descans i estiueig. En la seva construcció, sobretot l'ascensor, que va durar 16 mesos , van morir molts obrers,  per les dificultats de la zona. A la falda de la muntanya hi havia el complex de  casetes i xalets dels seus oficials i col·laboradors , que pujaven per les entranyes de la muntanya fins a la caseta del führer, per en mig de tertúlies i fartaneres,  planejar les horroroses estratègies .

 Al 1945, amb l’avenç de les forces aliades, el comandant Eisenhower, va fer bombardejar la zona i va destruir tot el complex dels oficials, avui tot vegetació, va manar però,  que no es toques el xalet de Hitler, volia comprovar personalment el que allà s’amagava. Quan el va visitar personalment, va exclamar: “ realment és el Niu de l’ Àliga...”

 

Hi ha altres fonts  que diuen que Hitler va viure poc en aquell lloc, només el va visitar unes quantes vegades. La versió que explico es la que ens va donar el guia que ens acompanyava, també la col·lecció de fotografies que hi havia el lloc, mostren a Hitler vivint temporades allà. Un vídeo completava les explicacions, encara que era en anglès i alemany.



06/09/1013

 

 

 

SANT ROMÀ DE VALLDARQUES. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

En la nostra recerca de nous llocs aquesta vegada anàrem a Sant Romà de Valldarques. Per la carretera de Coll de Nargó a Isona al quilòmetre 26,4 ens trobem un gran edifici anomenat els Vilars, segons dades podia ser un antic castell (possiblement una casa forta) i on hi ha una petita capella sota l’advocació de Sant Miquel.

En aquest punt perfectament senyalitzat surt una pista de terra que en 3 quilometres ens condueix fins el poble de Valldarques i la seva església de Sant Romà, El paratge és fabulós pel seu entorn feréstec enmig de la fondalada de la vall.

El lloc d’Arques, esmenat en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, apareix l’any 959 en na donació d’una heretat, El 1022 el trobem com a límit del castell de la Rua. Després es esmentat en diferents documents de límits fins l’any 1110.

El lloc pertanyia al bisbe d’Urgell i com tal consta en el fogatjament del 1358 i en el Spill  del 1519. En ambdues relacions es parla de la vall d’Arques, forma que es troba en un document del 966.

En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell, del 1391, figura el capellà d’Arques dins el deganat d’Urgellet. En el llibre de visites del 1758 apareixen com annexes varies capelles properes a diferents cases.

L’església de Sant Roma és un edifici romànic compost per una única nau oberta, a llevant, a un absis semicircular que s’uneix a la nau mitjançant uns simples ressalts.

La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt, reforçada amb tres arcs torals, que arrenca d’una cornisa bisellada, tret que també es dona a l’absis, que és coberts amb una volta d’un quart d’esfera. La simplicitat compositiva de les façanes només és enrevessada per un sobre  alçament posterior i l’adossament d’uns contraforts atalussats situats al mur de migdia , on també s’afegeix el cos modern de la sagristia.

La llum entre a la nau per una finestra a l’absis, de doble esqueixada, i un ull de bou a la façana de ponent.

La porta d’entrada es troba a la façana sud i presenta dos arcs de mig punt en degradació.

La decoració es concentra a l’absis, amb un fris frontal format per un engranatge de prismes. Aquest fris és ben singular i s’allunya de les formes que sovintegen, on els engranatges són compostos amb dents de serra, formades per blocs col·locats de biaix.

L’element més important, la joia de l’edifici, és el campanar de torre de planta quadrada amb finestres als quatre costats, format per una socolada alta i tres pisos separats per motius llombards.

El primer presenta dues arcuacions cegues, el segon té una finestra amb columna de capitell mensuliforme dins un emmarcament amb arcuacions i, l’ últim dues arcuacions cegues més grosses que les del primer pis amb un òcul central cadascuna.

Hi ha un efectes plàstic singular al combinar els clarobscurs de les finestres amb la decoració llombarda. El cimal és cobert amb una teulada piramidal molt aplatada, recoberta com la nau i l’absis, amb lloses.

Cal destacar les restes de pintura mural de traços vermell sobre fons blanc existents sota les arcuacions de les cares nord i est del primer pis.

Recentment s’han fet obres de millora i conservació de l’edifici, cementiri i el seu entorn. Al costat hi ha les cases, majoritàriament buides del poble. He volgut inclourà una fotografia de l’interior de l’església treta d’un arxiu d’internet.

 

L’església de Sant Romà s’inclou dins l’arquitectura romànica llombarda del primer terç del segle XII.

Sant Romà de Valldarques està catalogat i protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Un bell lloc per conèixer, com tants n’hi ha al nostre país i que lamentablement molts són caiguts en l'oblit.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


 

ENTRE LA GALA DE QUERALT I LA DIADA DE CATALUNYA

Berga, 8 de setembre de 2028

La vaig conèixer a Queralt el dia de la Gala, era l’any 2013. Casualment, ballàvem sardanes de costat; puntejàvem alegrement, al so de la sardana “Cim d’Estela”, amb la vista posada al cel on dansaven també tota aquella munió de parapents. Era fantàstic! Ella  era una mica més gran que jo,  tenia 18 anys, jo només en tenia 15. Bé, he de confessar, que no tot fou tan casual; que quan vaig entrar a la rotllana per donar la mà a aquella noia, ja feia temps que la tenia a la meva ment, i ella ni s’adonava jo existís.

A mi sempre m’havien agradat les noies  adultes, que ja tenien una certa experiència. Jo era fill únic, i a més de jove,  molt despreocupat. Els meus pares m’ho havien donat tot i no sabia apreciar les coses. Sentia tot això que deien  de la crisi, però com que a casa, de moment, no la patíem, no m’interessava gens, més ben dit... ni tan sols hi parava atenció!

Tot ballant, vam començar d’entrar en conversa amb la noia, que es deia Queralt. Però en aquell moment, totes les seves dèries eren sobre la Independència de Catalunya. Llavors a mi tot això em relliscava; del futur ja se’n preocuparien el altres... això era el que jo pensava. Però com que ella m’agradava tant,  li vaig anar seguint  el rotllo. Es seu discurs era semblant al d’un polític català, i ho proclamava amb  èmfasi:

-Ara és l'hora de la Via Catalana. Enllaçats i units, junts  resseguirem el país, amb una cadena humana per tal de convertir en realitat l’anhel majoritari dels catalans i esdevenir un nou Estat  Europeu!

Aquell  11 de setembre havíem de convertir la Diada en l'avantsala de la independència. El món havia de tornar a mirar cap a Catalunya per veure quina era la voluntat majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el procés que havia de permetre als catalans d’assolir la llibertat, no més tard del 2014.

La Via Catalana havia de recórrer tot el litoral del Principat, entre La Jonquera i Alcanar. Aquell traçat era la columna vertebral dels Països Catalans seguint l'antiga Via Augusta. 

 

Per tal de poder estar amb ella, vaig aconseguir, de la manera que vaig poder, una plaça per anar-hi. Vam anar a les terres altes de l’Ebre. Fins i tot vaig fer mans i mànigues, amb missatges per Internet, per aconseguir canviar aquella samarreta groga tan típica de la Diada, que la Queralt deia que li anava gran i no li agradava, que no se li posava bé. I vaig aconseguir-ho! Això també em va fer guanyar punts, i va semblar que ella em començava a mirar d’una altra manera, almenys era el que jo m’imaginava!

Vaig ser molt feliç participant-hi; em vaig encomanar el seu esperit catalanista i aquella eufòria que fins llavors mai no havia experimentat. Tot i que jo, que només era un cadellet, quedava enlluernat mirant els seus ulls blaus, tan transparents, imaginant-me qui sap què, del que passaria després...

La Cadena Humana va ser un èxit, tant a la zona que s’havia previst, com en d’altres petits indrets, on també es van organitzar actes i petites cadenes de recolzament. D’una manera pacífica i democràtica, el poble català va fer sentir la seva veu. Va ser  una mobilització popular sense precedents per tal que Catalunya aconseguís el bé més preuat que tot el poble es mereixia: La llibertat! La que va ser arrabassada brutalment per la força de les armes l’any 1714.

Avui, al cap de tants anys, he pujat a Queralt, com sempre fem els berguedans. Ara acabo de complir 30 anys. El so de les campanes m’ha fet recordar aquella Diada, única, quan tots ens vam unir enllaçant les mans. Després,  mentre els músics tocaven la mateixa sardana, com 15 anys enrere, he entrat a  la rotllana i... això sí que ha estat casual, la Queralt ballava al meu costat. Després d'un somriure, hem quedat per parlar un cop acabada la dansa. Gairebé no ens havíem vist més des d’aquell any, el 2013, quan la noia  va marxar a estudiar a fora i, a partir d’aquí,  ja vam perdre el contacte.

M’he adonat que la Queralt segueix tan guapa i tan catalanista, com abans. A mi m’ha tocat madurar molt des de llavors, que era un inconscient. He lluitat i he treballat, tant com  he pogut. Les coses no han estat fàcils! Abans d’aconseguir la independència hem hagut de suar molt, sobretot jo, que m’imaginava que tot  era dat i  beneït; que m’ho donarien tot fet, i ha estat tot el contrari. Però tot això m’ha fet madurar i m’ha servit moltíssim  per tal de veure clar com havia d’encaminar el meu futur. 

VISCA CATALUNYA LLIURE!

DIADA DE CATALUNYA

S’ha escrit molt sobre les relacions Catalunya-Espanya i viceversa per firmes molt més assabentades que jo, per tant no vull entrar en detalls ni bel·ligeràncies de cap bàndol. 

Només crec que s’ha d’escoltar la veu del poble, això que diuen el poble sobirà, malgrat després resulti el poble emmudit. 

Les Lleis, la Constitució, també s’han de modificar seguint les opinions del poble. No han de retallar el bon ús de les llibertats de la gent. Les Lleis, mai  han de ser una roca immutable als pas dels anys. Si no seran unes lleis caducades i sense cap sentit cívic. 

Tampoc sóc amic de fanatisme, crec en la democràcia ben administrada, no amb això que repetidament veiem en la televisió que es pitjor que un atracament a mà armada.  

M’agradaria que avui dia de la Diada de Catalunya fos una festa sense mals entesos ni males interpretacions per part de cap costat. 

Sempre en recordo d’unes paraules llegides darrerament que diuen que la democràcia és la forma que una majoria del 51% guanyi damunt les opinions del 49% restant. No ha der així. 

Treballem amb seny i sense fanatisme, el poble català s’ho mereix. No visquem en el passat i construïm una nova era de pau i de convivència catalana. 

Miquel Pujol Mur.

SANTA EULÀLIA D’ENCAMP. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En la nostra visita a Andorra no podíem deixar de conèixer el campanar més alt (23 m.) del bell país.

Sembla no haver cap document medieval que parli directament de l’església de Santa Eulàlia, però el nucli d’Encamp és esmentat per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Maria d’Urgell, on figura com una de les parròquies andorranes.

L’any 952, en l’acta de consagració de l’església de Castellciutat, hom parla d’Encamp. El comte Borrell dotà aquesta església amb els seus alous a Encamp.

El 23 de juny del 1083, en donar el comte d’Urgell, Ermengol IV el drets dels mercat que percebia d’Andorra al bisbat de la Seu, surt esmentada com a parròquia Encamp. Posteriorment, a partir del segle XII, apareixen amb certa freqüència en la documentació.

La visita arquebisbal de 1312 diu que l’església es trobada mancada d’ornaments religiosos i que abans que el bisbe d’Urgell es quedés en les delmes i les primícies hi havia dos capellans, però ara només n’havia un.

La nau de planta rectangular i origen romànic, ha estat ampliada i modificada en època barroca (segles XVI-XVII) i en època contemporània (1925 i 1989). L'absis romànic va ser enderrocat l'any 1925, segons Catalunya Romànica.

Destaca el campanar romànic que presenta una inclinació amb un desplom de 50 cm cap el sud. La planta és quadrada de tres pisos amb finestres geminades rematades amb arcs cecs de tipus llombard. Va ser construït entre la fi del segle XI i mitjan segle XII. L’últim pis ha estat modificat, al segles XVI-XVII, per instal·lar-hi les campanes, emmarcades per un rebaix que presenta, a la part superior, decoració d’arcs cecs de tipus llombard. Com els altres elements decoratius, són fets de pedra tosca. Una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca corona la coberta del campanar

Amb anterioritat a les reformes de 1988-1989 l’edifici estava configurat com un espai d’una planta rectangular amb nau única, dues capelles al costat de tramuntana i capçalera quadrangular que comunicava, pel sud, amb la sagristia.

Les cobertes, de lloses de pissarra sobre encavallades de fusta, estaven disposades a doble vessant en el cas de la nau i de la capçalera i a una única pel que fa al porxo i la sagristia. Les dues capelles laterals eren cobertes per la mateixa coberta a dues aigües.

 

La porta d'entrada original és gran i acabada en un arc de mig punt. El porxo de la façana sud datat del segle XIV està limitat, d’una banda, pel campanar i la sagristia, i de l’altra, per un mur d’obra amb una petita porta.  Els pilars de fusta de la part frontal se sostenen en un banc de pedra i sostenen una coberta simple.

El comunidor, exempt, és de planta rectangular amb accés pel lateral nord i finestres als quatre vents. Cal destacar, a l’interior, una taula de pedra on apareixen gravats els quatre punts cardinals. Ha estat datat del segle XVIII. Estava destinat a exorcitzar les tempestes.

A l’interior de l’església es conserven diferents peces d’interès: una pica baptismal romànica amb arcuacions. Tres retaules barrocs – datats el 1689,  el 1701 i el 1753. Dues reixes de ferro forjat i una roda de campanes, entre altres. També s’hi pot veure el basament del primitiu absis semicircular romànic i uns vitralls contemporanis obra de l’artista d’Encamp Agustí Rios.

El bufet d’arquitectura Bohigas-Martorell-MacKay va encapçalar les reformes fetes del 1988 al 1989 i va dissenyar una plaça que comunica amb l’ampliació de la nau i eixampla l’estructura de l’edifici.

La riquesa de tot el conjunt fa que Santa Eulàlia d’Encamp sigui un dels monuments més interessants del país. Com a complement de la visita us recomanem que admireu les obres exposades al Museu d’Art Sacre.

El Museu d’Art Sacre, en un edifici annex, acull diversos objectes litúrgics, alguns trobats durant les obres de remodelació de l’església, com un canelobre romànic de ferro forjat, un encenser de bronze del segle XIV, una veracreu del 1571, una casulla gòtica o un pergamí amb notacions musicals, així com una reproducció facsímil d’un dels exemplars del còdex medieval Beatus de Liébana, amb unes miniatures il·luminades d’una qualitat excepcional.

L’església de Santa Eulàlia està considerada com a Bé d’Interès Cultural.

Llàstima de l’absis perdut, segurament completava la nau i donava el toc de romànic que ara queda un xic deslluït.

Però visitar Andorra i la seva gent també important i tots ens hem d’acostumar als canvis.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.