VIATJANT PER ÀUSTRIA - II

SALZBURG

Cap el tard arribem a Salzburg . Ho meravella , la ciutat de la música, on va néixer Mozart. També és la ciutat de la sal, a la que deu la riquesa i el seu gran creixement econòmic. També ha estat ciutat eclesiàstica, ja que durant molts segles els  prínceps-arquebisbes eren els que governaven  la ciutat; el palau del arquebisbe, convents , esglésies i la catedral barroca, reflecteixen l’esplendor d’una època.

Travessada per riu Salz, i encaixonada entre el riu i la muntanya; esglésies, torres, teulades, mostren vestigis de diferents èpoques;   cases senyorials de gran bellesa . El gran castell fortalesa  Hohensalzburg, construïda al s. 1077, remodelada al s. XV, es una de les més grans i antigues d’Europa, des de  sobre un turó domina tota la ciutat i es veu des de qualsevol indret de la mateixa. Salzburg li ha estat difícil de créixer i ho ha fet enfora de la vall.  Un túnel foradant la muntanya que l’envolta uneix la ciutat de dins amb la de l’exterior.

Recorrem la ciutat; fonts , places, jardins, monuments, escultures, pont sobre el vigorós riu; tota la ciutat mostra el verd dels boscos i les  muntanyes que la voltegen , convents, cases senyorials.

 La casa on va néixer Mozart, avui, museu , on es conserven gran quantitat d’instruments musicals de la època. La casa on va viure després. La plaça dedicada al músic amb la seva estàtua , on tots ens van fer la fotografia

La catedral de Salzburg. Després de cremar-se per segona vegada al 1598, la vella catedral romànica, l’arquitecte Santino Solari , va ser l’encarregat de construir l’actual, la primera gran catedral barroca al nord dels Alps. Inaugurada al 1628, és una simbiosis barroca i romànica. La façana subdividida en tres parts, les dues torres lleugerament avançades,  emmarquen el pòrtic amb tres portes de bronze. A l’interior destaca la cúpula octogonal que on unes finestres deixen passar la llum que il·lumina tot el creuer. S’hi troba la pica baptismal on va ser batejat Mozart.
 

Festival de Salzburg. Vam viure l’ambient del festival de música i teatre, un dels més importants del món, que es celebra cada any als mesos de   juliol i agost . Places, teatres, palaus i la catedral, son escenaris de concerts i obres teatrals. Gent vestida d’etiqueta, alguns no tenen manies al sortir de l’espectacle , arremangar-se les elegants  faldilles o pantalons i tornar a casa o a l'hotel en bicicleta.

Palau i jardins de Mirabell. Els jardins de Mirabell , que envolten el palau del mateix nom, neoclàssic, són una meravella, ideals per gaudir una tarda d’estiu i  per acabar la nostra estada a la ciutat.
 

L’endemà, seguirem ruta cap a Baviera, la rica zona del sud d’Alemanya.  Deixem les altes muntanyes , per endinsar-nos en una zona plana,  de prats i camps verds on pasturem cavalls, i en mig d’un gran llac, visitarem un dels palaus del rei Lluis II , el boig.


30/08/2013

ESTADA ESTIVAL.

El Joan acaba d’arribar al poble d’estiueig. Deixa les maletes a l’hotel i malgrat va amb un grup de la seva ciutat li agrada conèixer els carrers i els pobles passejant poc a poc i així assaborir l’ambient en solitari.

Troba tan agradable voltar sense rumb i ser un més entre la gent que omple els carrers, abarroten els comerços i les terrasses del bars.

De tant en tant saluda algun conegut que com ell ha vingut en el mateix autocar.

La gent vestida en la promiscuïtat de la platja li fa girar a vegades la cara per mirar millor. Noies amb biquini, homes en banyador, entremesclats amb gent ben vestida, com si es tractes d’un batibull que a més mostrava tot tipus de races en tumultuosa barreja.

Aquest fet fa que busques un punt més alt al carrer i pujant les escales d’un comerç, fa una mirada per damunt dels caps de la gentada.

Homes i dones, negres i blancs, rossos o bruns, eren com una ona que es cobreix amb mocadors, capells o caps tallats al zero. I tot avança com una processó multicolor de races i també de creences, per les voreres del carrer.

Després d’una estona d’observar la bigarrada i ondulant estora humana que deambula alegrament es gira a mirar la botiga que hi ha darrere seu.

Una de tantes botigues on es ven de tot el necessari per gaudir uns dies de platja. Ombrel·les, barrets, mocadors, inflables, ulleres de sol,... De tot, com en un mercat àrab; havia de tot, i a preu econòmic; fins l’últim desig d’una ment malalta.

El Joan mira un aparador i l’altre, també veu la porta, millor dit l’espai obert per entrar dins l’establiment, al món curull de mil coses estivals.  

De sobte, sorprès queda immòbil, guaitant-la amb ulls com plats. La seva boca mig entreoberta mostra tota la badoqueria possible en el ser humà. La mira com si fos l’objecte més desitjat de l’univers.

Porta un vestit ajustat mostrant totes les corbes del seu bonic cos. Cobreix el seu cap amb un mocador d’un verd fluorescent, tan cridaner com la resta de la seva minsa indumentària.

Les xancletes que protegien els seus delicats peus són una meravella de senzillesa, com ales lleugeres creades per la naturalesa.

Tot ell queda embadalit mirant-la. Aquells ulls, la seva boca, el suau somriure; com una alegre promesa, sense ensenyar les dents; només amb la curvatura del llavis encara l’atreu més.

Ho té tot. com si fos una nimfa dels boscos, etèria i gràcil dansaire dins la ment del Joan. 

Se li acosta una dependenta i veient-lo tant trasbalsat li pregunta.

¾    Desitja alguna cosa? 

El Joan alça l’avantbraç i amb el dit índex ho senyala. La dependenta, una xineta de mirada i somriure gastat d’atendre al públic el mira i s’encongeix d’espatlles i contesta:

¾    Bé- i marxa. 

Poc després el Joan surt de la botiga portant-la joiosament agafada del braç. 

El Joan porta una tortuga ninja de plàstic de gran mida.  

Miquel Pujol Mur.

EL RETAULE DE SANT ERMENGOL.

Aquest any hem estat a l’aguait i a més la amiga Rosa de la Seu ens va confirmar les dates exactes de l’esdeveniment. 

La representació es interpretada per voluntaris del poble de totes les edats. Si poden trobar actors que l’han representat des de la primera edició. 

Retaule: com el seu nom indica per semblança amb els retaules pintats generalment als peus del altars és una representació dels fets més eminents del personatge en qüestió. I això van anar a veure, una escenificació dels actes més importants de la vida de Sant Ermengol, bisbe de la Seu d’Urgell. 

Aquest any és celebra la 51.ena  edició de la representació seguint un text literari d’Esteve Albert i Corp, de qui el proper any es commemora el centenari del naixement,  i sota la direcció artística de Lluís Obiols.

Ermengol d’Urgell ( Aiguatèbia, segona meitat del segle X- el Pont del Bar 1035) fou bisbe d’Urgell entre el 1010 i 1035, moment de gran desenvolupament històric del comtat d’Urgell i la ciutat de la Seu d’Urgell. 

Ermengol era nebot i successor del bisbe Sal·la i ambdós pertanyien a la família comtal de Conflent. Els 25 anys que va manar com a bisbe d’Urgell van ser d’una activitat extraordinària, tant espiritual com social. Va dotar al bisbat amb els seus béns propis situats al Vallespir, la Cerdanya i l’Alt Urgell. 

Va morir a l’antic municipi de Bar en caure de les bastides del nou pont i on més tard va créixer una nova població anomenada el Pont de Bar. Contemporani de l’Abad Oliba va afavorir les grans construccions públiques com la construcció de ponts i camins per la millora de les comunicacions. 

El Retaule consta de deu quadres: el mil·lenni, l'expedició a Còrdova, la consagració, la canònica, cortiuda, el pagès cec, llumeneres, seguici o enterrament, el miracle de la pluja i el quadre final.

 

L’home proposa i Déu disposa. El claustre a la nit va ser un espectacle de llum, és incommensurable veure les arcades i els capitells del claustre il·luminats, els actors representant els diferents quadres. Una actriu que com mestra de cerimònies obria cadascun del quadres donant l’explicació del fets a succeir. Ens va agradar el lloc, l’escenari, la llum, el cant  i saber una mica més de la nostra història però com he començat a l’inici del paràgraf la voluntat divina mana damunt dels homes. La nostra benaurança no va ser complerta per que primer una lleu pluja com avís i després una desenfrenada caiguda d’aigua no ens va permetre veure amb tranquil·litat la totalitat de la representació. 

Per referencies ens mancava veure el miracle de la pluja i ben bé que el van veure, si, però damunt de nosaltres.  

Per què lamentar-se, si se’ns permet l’any proper hi tornarem, val la pena repetir. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

VIATJANT PER ÀUSTRIA - I

INNSBRUCK PRIMERA PARADA.

Aquest any, degut a diverses circumstancies, no hem pogut fer cap viatge d’aquests  una mica amb nas, per això ara, mirant velles fotos , em ve al cap la  sortida que vam fer l’any passat per terres d’Àustria , seguint la ruta dels Alps.

 Vam sortir amb un autocar de Barcelona, desprès del primer dia de viatge , ens vam plantar a Suïssa. El segon dia, continuem per terres suïsses; les muntanyes els llacs, ciutats,  poblets de postal,  verds prats i paratges alpins , omplien de color la nostra retina. Vam arribar a  Vaduz, la capital del principat de Liechtenstein, on vam dinar, la pluja ja va començar a acompanyar-nos. Altre cop en marxa  resseguint els bells paisatges del Alps,  fins arribar a Innsbruck , la capital del Tirol.

INNSBRUCK .La ciutat situada a l’ample vall del riu Inn, envoltada per les impressionants muntanyes dels Alps i travessada pel riu, enmig de les importants rutes de comunicació europees, és un lloc de trobada i d’intercanvi cultural i comercial des de temps immemorials.  Una curiositat, el seu nom: Bruck, que prové del alemany, vol dir Pont, així la ciutat s’anomena “ El Pont sobre el riu Inn”

Innsbruck , s’ha de visitar  a  l’hivern,  amb les impressionants nevades;  és un important centre d’esports d’hivern, i que ha estat Seu dels Jocs Olímpic d’hivern  en diverses ocasions . A l’estiu és pot fer muntanyisme , senderisme, o gaudir la natura; una bona xarxa de funiculars i telecadires et porten fins  a alçades d’una gran bellesa.

La tarda que vam arribar, després  d’allotjar-nos a l’hotel, i fer un tomb pels carrerons del  poble i després sopar,  vam sortir per gaudir d’un espectacle tirolès, balls i cants típic de la regió. Una vetllada simpàtica i divertida,  encara que una mica muntada  de cara las turistes . La sortida de la nit,  es va anul·lar per la pluja.

Casa de la Teulada d'or

Matí esplèndid amb sol. Recorregut per la bonica ciutat tirolesa i el centre històric. Visitem l l’Església de Sant Jaume, també la Casa de  la Teuladeta d’or, símbol de la ciutat . És un  balcó de dos pisos cobert amb una teulada daurada, en realitat no és or, són peces de coure daurat, unes 2738. El rei Maximilià, al 1500, va fer  construir al casar-se amb Maria Sforza.   La torre de la ciutat d’ Innsbruck, antic ajuntament, és a prop d'allà, encara que  , no vam pujar-hi. El gran Trampolí  gegant , s’albira des de qualsevol punt de la ciutat.

El gran trampolí

Llavors vam anar a la part alta de la ciutat, on vam gaudir d’una magnifica panoràmica sobre la ciutat, la vall i les muntanyes i vam admirar de prop, aquell gran trapolí gegant.
 

detall quadre circular

La Pintura Circular Gegant o el  Gran Quadre Gegant, és  una de les coses que més em va impressionar. Aquest gran mural circular gegant , de 10 m. de d’alt per 100 m. d’extensió , en format circular, pintat al 1886 per 4 pintors,  durant sis mesos. Representa la batalla dels pagesos d’Innsbruck contra les tropes de Napoleó defensant les seves collites de l’invasor.   Quan ets al museu on s’exposa , puges a un pis i sembla que surts a una terrassa circular a  l’aire lliure, on veus tot el paisatge d’altes muntanyes que t’envolten fora, però et transporta al temps  de la Guerra contra el francès.  Tot és pintat . Una decoració al natural  al terra continua, allà on s’acaba el quadre, no es distingeix on acaba un i comença l’altre. És realment espectacular.

Arc del Triomf

Altres llocs de la ciutat van completar la nostra estada a Innsbruck, com  l’Arc del triomf, d'estil barroc, el jardí Botànic o   passejar pels estrets carrers del nucli antic amb les  cases de colors , amb botigues modernes i clàssiques, sempre envoltats de les altes muntanyes i de l’aire pur que allà es respira. Cap al tard de nou en ruta cap  a Salzburg .

 

20/08/2013

 

CLASSE DE FRANCÈS

Sóc del primers en entrar a classe, només som quatre, sé què, poc a poc, aniran arribant els altres i les altres. Com pot ser que sempre així més dones que homes disposats a estudiar? Em faig el ferm propòsit pel proper curs de fer-me soci d’un club de futbol.

Deixo la roba d’abric sobre la taula de darrere meu. Veus això d’asseure’s a l’última fila té la seves avantatges. Sempre trobo lloc on posar la roba!

M’assec al costat del company i entra la professora, la Louise, i comença el martiri. És bona noia i va posar tot el seu interès perquè continues anant a estudiar.

“Attentive” és una de les poques paraules que he captat al vol.

Noi! Que de presa que enraona i jo sense assabentar-me de la missa la meitat. Ep, sí! Menys mal aquesta paraula l’he entès. Ara no em recordo que vol dir, bona l’he fet! Que ràpida que parla.

A veure e fosca e com si diguessis a.

A veure l’altre e amb la boca en forma d’o.

Tornem-hi un altre e amb els llavis com si somrigués. Noi, això del somriure si que m’agrada!

I a mi que em semblava que en català ho fèiem prou difícil!

Ara continuem escoltant per l’altaveu per assolir l’aprenentatge oral. Òndia! Aquest enraona amb veu fosca i no l’entenc, Què redimonis diu? Escric redimonis per no anomenar cap dels atributs masculins o femenins.

El metge em va avisar que tenia uns petits problemes en l’audició de sons aguts. Però tants? Passem el tràngol i continua la classe. Veus això de traduir encara en funciona, dates, història i anècdotes també en funciona. Però això no és pròpiament  saber francès.

Caram! Ara sembla que entenc una mica més a la Louise. En acabar la classe arreplego una mica més que diu. Ara els deures, miro desesperadament les llibretes dels companys dels costat.

Page trente huit- exercices: deux, trois, six. Ui, quanta feina i llegir això del journaliste “ Mystere aux Antilles”. Bé, el periodista el comprenc més com sembla que parlen un francès de la Provence.

Je l’entendu un plus mais. M’he perdut!

Allons amis et amies nous sommes partis jusqu’a le jeudi prochain.

Buff! Em poso l’abric i surto amb la moral per terra. Quin fred fa fora. Veus por on m’esperen. Saps què? Anem a berenar a la granja. Amb companyia, un tallat i un tros de pastís, fins i tot, les derrotes més grosses passen millor.

Miquel Pujol Mur                                                     

EL MAR

Hola noia, què fas per aquí? Prenen el sol!  

És clar, que podies fer en un dia solejat com avui, prop del mar i en banyador.  

Com, no em coneixes? Com tu diré jo, sóc en Suï. No em miris malament, sí, el Suï. Què no saps qui és el Suï? Jo, naturalment!  

Sóc un follet de l’aire, un dels fills del mar i de la rosa dels vents. Sóc dels més petits. N’hi han que encara no tenen ni bufera! Ui! Els més grans aquest si que bufen fort, fins i tot, formen vendavals i porten borrasques amunt i avall. Fan de tot allò més dolent. Jo, no!!! 

Veritat que sóc bufó? No t’agraden el meus ulls blaus, són clars i transparents com el color del cel que es reflexa en l’agua tranquil·la del meu pare. Ei! que a vegades se m’enfosqueixen quan miro amb ràbia i aleshores es tornen foscos quasi negres com l’aigua fonda de les tempestes. 

Què, què faig aquí, dius? Què no ho veus! La meva feina. No saps quina feina, si que tens poca imaginació! 

Jo bufo per aixecar aquesta ones suaus que prop de la platja alegren la mirada en la seva escuma blanca. Veus, aquella onada que arriba mansa a la sorra, també la faig arribar jo. Et fixes, hi ha moments que m’entretinc bufo amb una mica més de força i formo les petites dunes d’arena on reposeu els humans. 

Què dius, no em creus? Em veus massa xic, no em creus capaç de bufar, doncs té faig un giravolt en l’aire rebufo fort i em vaig deixant-te tota ben xopa.

 

Miquel Pujol Mur              

LLUNA DE MEL , LLUNA DE FEL

 Era lluna plena i el cel ple d’estrelles, i nosaltres dos érem allà dalt, a la cabana, gaudint del paisatge i de la tranquil·litat d’aquelles nits càlides de setembre. Sols , perduts en aquell lloc feréstec i  paradisíac ...fruíem l’un de l’altre, semblava talment que el nostra amor mai s’havia d’acabar. Vivíem un somni.

Ens havien casat feia tres dies, era la nostre lluna de mel; només feia tres mesos que ens havíem conegut i van saber des del primer moment que érem fets un per l’altre. La  setmana que vam passar allà dalt, en aquella cabana al costat del llac van ser idíl·lics , inoblidables; aquelles nits càlides de setembre, rebolcant-nos sobre  l’herba humida del prat , la lluna i les estrelles ens miraven amb enveja. A la matinada ens banyàvem al llac, després dormíem fins que  la gana ens treia del llit. Estava convençuda que aquella felicitat seria eterna.

Ja diuen que les coses bones són de curta durada. La tornada a casa als treballs respectius, la convivència, van fer que les coses comencessin a canviar. Aviat em vaig adonar que hi havia algú altre; aquelles llargues vesprades soles, la feina el tenia sempre ocupat –la feina , és la feina – em deia. Les sospites vam fer-se realitat, encara que ell ho negava amb cara de ferro. Llavors vaig quedar embarassada, em volia morir . Les paraules tendres es van convertir en crits i maltractaments... estava desesperada. La lluna de mel quedava enrere, ara era una lluna de fel, ( com poden canviar tant les coses en sis mesos )

Després el tràgic accident, jo  a punt de parir, i ell no era enlloc; quan va néixer la nena sort vaig d’una veïna que em va acompanyar. Ell  estava en un sopar de negocis, com sempre. Un  sopar del que no va tornar més. Una topada frontal, a les cinc de la matinada portant   el cos ple d’alcohol, els va unir per sempre amb la seva amant, en el més enllà.

Van ser uns mesos difícils, que dur va ser criar sola la nena. La petitona va ser la meva salvació, havia de lluitar per ella, va fer que no m’enfonses. Avui acaba de complir quinze anys; és  una noieta preciosa i esvelta, que ja no em demana pel pare. Ha acceptat que ja  no hi és i és feliç. Sempre li he amagat la realitat, no vull que tingui cap mal record del seu pare, potser un dia quan sigui més gran li diré la veritat, o potser no. Enterboliria els seu passat. Que en guardi el somni irreal que en té.  Diuen que dels morts si no en pots dir bé, no en diguis res

31/08/2013