VIATJANT PER ÀUSTRIA - I

INNSBRUCK PRIMERA PARADA.

Aquest any, degut a diverses circumstancies, no hem pogut fer cap viatge d’aquests  una mica amb nas, per això ara, mirant velles fotos , em ve al cap la  sortida que vam fer l’any passat per terres d’Àustria , seguint la ruta dels Alps.

 Vam sortir amb un autocar de Barcelona, desprès del primer dia de viatge , ens vam plantar a Suïssa. El segon dia, continuem per terres suïsses; les muntanyes els llacs, ciutats,  poblets de postal,  verds prats i paratges alpins , omplien de color la nostra retina. Vam arribar a  Vaduz, la capital del principat de Liechtenstein, on vam dinar, la pluja ja va començar a acompanyar-nos. Altre cop en marxa  resseguint els bells paisatges del Alps,  fins arribar a Innsbruck , la capital del Tirol.

INNSBRUCK .La ciutat situada a l’ample vall del riu Inn, envoltada per les impressionants muntanyes dels Alps i travessada pel riu, enmig de les importants rutes de comunicació europees, és un lloc de trobada i d’intercanvi cultural i comercial des de temps immemorials.  Una curiositat, el seu nom: Bruck, que prové del alemany, vol dir Pont, així la ciutat s’anomena “ El Pont sobre el riu Inn”

Innsbruck , s’ha de visitar  a  l’hivern,  amb les impressionants nevades;  és un important centre d’esports d’hivern, i que ha estat Seu dels Jocs Olímpic d’hivern  en diverses ocasions . A l’estiu és pot fer muntanyisme , senderisme, o gaudir la natura; una bona xarxa de funiculars i telecadires et porten fins  a alçades d’una gran bellesa.

La tarda que vam arribar, després  d’allotjar-nos a l’hotel, i fer un tomb pels carrerons del  poble i després sopar,  vam sortir per gaudir d’un espectacle tirolès, balls i cants típic de la regió. Una vetllada simpàtica i divertida,  encara que una mica muntada  de cara las turistes . La sortida de la nit,  es va anul·lar per la pluja.

Casa de la Teulada d'or

Matí esplèndid amb sol. Recorregut per la bonica ciutat tirolesa i el centre històric. Visitem l l’Església de Sant Jaume, també la Casa de  la Teuladeta d’or, símbol de la ciutat . És un  balcó de dos pisos cobert amb una teulada daurada, en realitat no és or, són peces de coure daurat, unes 2738. El rei Maximilià, al 1500, va fer  construir al casar-se amb Maria Sforza.   La torre de la ciutat d’ Innsbruck, antic ajuntament, és a prop d'allà, encara que  , no vam pujar-hi. El gran Trampolí  gegant , s’albira des de qualsevol punt de la ciutat.

El gran trampolí

Llavors vam anar a la part alta de la ciutat, on vam gaudir d’una magnifica panoràmica sobre la ciutat, la vall i les muntanyes i vam admirar de prop, aquell gran trapolí gegant.
 

detall quadre circular

La Pintura Circular Gegant o el  Gran Quadre Gegant, és  una de les coses que més em va impressionar. Aquest gran mural circular gegant , de 10 m. de d’alt per 100 m. d’extensió , en format circular, pintat al 1886 per 4 pintors,  durant sis mesos. Representa la batalla dels pagesos d’Innsbruck contra les tropes de Napoleó defensant les seves collites de l’invasor.   Quan ets al museu on s’exposa , puges a un pis i sembla que surts a una terrassa circular a  l’aire lliure, on veus tot el paisatge d’altes muntanyes que t’envolten fora, però et transporta al temps  de la Guerra contra el francès.  Tot és pintat . Una decoració al natural  al terra continua, allà on s’acaba el quadre, no es distingeix on acaba un i comença l’altre. És realment espectacular.

Arc del Triomf

Altres llocs de la ciutat van completar la nostra estada a Innsbruck, com  l’Arc del triomf, d'estil barroc, el jardí Botànic o   passejar pels estrets carrers del nucli antic amb les  cases de colors , amb botigues modernes i clàssiques, sempre envoltats de les altes muntanyes i de l’aire pur que allà es respira. Cap al tard de nou en ruta cap  a Salzburg .

 

20/08/2013

 

CLASSE DE FRANCÈS

Sóc del primers en entrar a classe, només som quatre, sé què, poc a poc, aniran arribant els altres i les altres. Com pot ser que sempre així més dones que homes disposats a estudiar? Em faig el ferm propòsit pel proper curs de fer-me soci d’un club de futbol.

Deixo la roba d’abric sobre la taula de darrere meu. Veus això d’asseure’s a l’última fila té la seves avantatges. Sempre trobo lloc on posar la roba!

M’assec al costat del company i entra la professora, la Louise, i comença el martiri. És bona noia i va posar tot el seu interès perquè continues anant a estudiar.

“Attentive” és una de les poques paraules que he captat al vol.

Noi! Que de presa que enraona i jo sense assabentar-me de la missa la meitat. Ep, sí! Menys mal aquesta paraula l’he entès. Ara no em recordo que vol dir, bona l’he fet! Que ràpida que parla.

A veure e fosca e com si diguessis a.

A veure l’altre e amb la boca en forma d’o.

Tornem-hi un altre e amb els llavis com si somrigués. Noi, això del somriure si que m’agrada!

I a mi que em semblava que en català ho fèiem prou difícil!

Ara continuem escoltant per l’altaveu per assolir l’aprenentatge oral. Òndia! Aquest enraona amb veu fosca i no l’entenc, Què redimonis diu? Escric redimonis per no anomenar cap dels atributs masculins o femenins.

El metge em va avisar que tenia uns petits problemes en l’audició de sons aguts. Però tants? Passem el tràngol i continua la classe. Veus això de traduir encara en funciona, dates, història i anècdotes també en funciona. Però això no és pròpiament  saber francès.

Caram! Ara sembla que entenc una mica més a la Louise. En acabar la classe arreplego una mica més que diu. Ara els deures, miro desesperadament les llibretes dels companys dels costat.

Page trente huit- exercices: deux, trois, six. Ui, quanta feina i llegir això del journaliste “ Mystere aux Antilles”. Bé, el periodista el comprenc més com sembla que parlen un francès de la Provence.

Je l’entendu un plus mais. M’he perdut!

Allons amis et amies nous sommes partis jusqu’a le jeudi prochain.

Buff! Em poso l’abric i surto amb la moral per terra. Quin fred fa fora. Veus por on m’esperen. Saps què? Anem a berenar a la granja. Amb companyia, un tallat i un tros de pastís, fins i tot, les derrotes més grosses passen millor.

Miquel Pujol Mur                                                     

EL MAR

Hola noia, què fas per aquí? Prenen el sol!  

És clar, que podies fer en un dia solejat com avui, prop del mar i en banyador.  

Com, no em coneixes? Com tu diré jo, sóc en Suï. No em miris malament, sí, el Suï. Què no saps qui és el Suï? Jo, naturalment!  

Sóc un follet de l’aire, un dels fills del mar i de la rosa dels vents. Sóc dels més petits. N’hi han que encara no tenen ni bufera! Ui! Els més grans aquest si que bufen fort, fins i tot, formen vendavals i porten borrasques amunt i avall. Fan de tot allò més dolent. Jo, no!!! 

Veritat que sóc bufó? No t’agraden el meus ulls blaus, són clars i transparents com el color del cel que es reflexa en l’agua tranquil·la del meu pare. Ei! que a vegades se m’enfosqueixen quan miro amb ràbia i aleshores es tornen foscos quasi negres com l’aigua fonda de les tempestes. 

Què, què faig aquí, dius? Què no ho veus! La meva feina. No saps quina feina, si que tens poca imaginació! 

Jo bufo per aixecar aquesta ones suaus que prop de la platja alegren la mirada en la seva escuma blanca. Veus, aquella onada que arriba mansa a la sorra, també la faig arribar jo. Et fixes, hi ha moments que m’entretinc bufo amb una mica més de força i formo les petites dunes d’arena on reposeu els humans. 

Què dius, no em creus? Em veus massa xic, no em creus capaç de bufar, doncs té faig un giravolt en l’aire rebufo fort i em vaig deixant-te tota ben xopa.

 

Miquel Pujol Mur              

LLUNA DE MEL , LLUNA DE FEL

 Era lluna plena i el cel ple d’estrelles, i nosaltres dos érem allà dalt, a la cabana, gaudint del paisatge i de la tranquil·litat d’aquelles nits càlides de setembre. Sols , perduts en aquell lloc feréstec i  paradisíac ...fruíem l’un de l’altre, semblava talment que el nostra amor mai s’havia d’acabar. Vivíem un somni.

Ens havien casat feia tres dies, era la nostre lluna de mel; només feia tres mesos que ens havíem conegut i van saber des del primer moment que érem fets un per l’altre. La  setmana que vam passar allà dalt, en aquella cabana al costat del llac van ser idíl·lics , inoblidables; aquelles nits càlides de setembre, rebolcant-nos sobre  l’herba humida del prat , la lluna i les estrelles ens miraven amb enveja. A la matinada ens banyàvem al llac, després dormíem fins que  la gana ens treia del llit. Estava convençuda que aquella felicitat seria eterna.

Ja diuen que les coses bones són de curta durada. La tornada a casa als treballs respectius, la convivència, van fer que les coses comencessin a canviar. Aviat em vaig adonar que hi havia algú altre; aquelles llargues vesprades soles, la feina el tenia sempre ocupat –la feina , és la feina – em deia. Les sospites vam fer-se realitat, encara que ell ho negava amb cara de ferro. Llavors vaig quedar embarassada, em volia morir . Les paraules tendres es van convertir en crits i maltractaments... estava desesperada. La lluna de mel quedava enrere, ara era una lluna de fel, ( com poden canviar tant les coses en sis mesos )

Després el tràgic accident, jo  a punt de parir, i ell no era enlloc; quan va néixer la nena sort vaig d’una veïna que em va acompanyar. Ell  estava en un sopar de negocis, com sempre. Un  sopar del que no va tornar més. Una topada frontal, a les cinc de la matinada portant   el cos ple d’alcohol, els va unir per sempre amb la seva amant, en el més enllà.

Van ser uns mesos difícils, que dur va ser criar sola la nena. La petitona va ser la meva salvació, havia de lluitar per ella, va fer que no m’enfonses. Avui acaba de complir quinze anys; és  una noieta preciosa i esvelta, que ja no em demana pel pare. Ha acceptat que ja  no hi és i és feliç. Sempre li he amagat la realitat, no vull que tingui cap mal record del seu pare, potser un dia quan sigui més gran li diré la veritat, o potser no. Enterboliria els seu passat. Que en guardi el somni irreal que en té.  Diuen que dels morts si no en pots dir bé, no en diguis res

31/08/2013

 

UN MES CON MONTALBANO d’Andrea Camilleri.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

 

He llegit el llibre “UN MES CON MONTALBANO” d’Andrea Camilleri publicat per “EMC Editores” i i traducció al castellà de Elena de Grau Aznar.

No he de negar que m’agrada la novel·la negra, no ho puc fer, ja què es veu clarament amb el títols de les obres llegides la meva particular inclinació. 

No puc tampoc amagar que m’agraden les obres de Camilleri, la sèrie de Salvo Montalbano i també que he seguit les pel·lícules passades per la televisió.  

En aquesta novel·la segueixes el dia a dia del comissari i el seu entorn com si fossis una part de la seva ombra. El personatges de Fazio, Galluzo, Catarella i l’etern enamorat de les dones, en Mimi; són presents a les fulles de l’obra. 

I tot el singular món de la formosa illa de Sicília, la seva pròpia personalitat i la de la gent que hi viuen.  

En aquesta obra em sembla hi ha parts que en la sèrie televisiva serveixen per completar o completant entre elles algun que altre capítol. 

Andrea Camilleri va néixer l’any 1925 en Porta Empedoche, província d’Agrigento en la mateixa Sicília, per tant ens descriu meravellosament la gent del poble, els vividors, la màfia i l’entorn humà i paisatgístic de l’illa.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ARANYONS I "ARÀNDANOS"

 

L’home tranquil, està collint uns fruits petits i rodons en uns arbusts que hi ha en un marge al costat  del camí de casa,  prop del lloc on visc . Com que sempre em confonc amb aquests tipus de  baies o fruits, al passar per la vora  li demano,

-Que es això que agafes?
-Aranyons, -em contesta
-Aranyons o aràndanos? - li dic jo.
- Ah!  no ho sé! és el que es fa el Patxaran.
-Doncs així, són aranyons.

L'home s'arronsa d'espatlles  i em mira entre sorprès i estranyat, mentre jo m'allunyo caminant.

Doncs ja ho hem descobert, el que son aquestes boletes blavoses. Fa dies que les mirava i em preguntava que serien? Aranyons o aràndanos. Prop de casa n’hi ha forces de bardisses plenes d’aquestes  boletes blaves tirant a negres i  rodonetes, primer verdes, que ara van madurant;   els aranyons. Aquest any n’estan ben coberts d’aquest fruits, amb els  que diuen que es poden fer,  tant una bona  melmelada com el Patxaran. (Beguda típica del País Basc)


Moltes vegades quan ens reunim un grup d’amics, fem comentaris i discutim  sobre els aranyons i els aràndanos , que la majoria de la gent  creu que són la mateixa cosa. Un dia de festa a casa, mentre dinàvem amb uns cosins, vam discutir-ho de valent, i no ens posàvem d’acord; llavors  vam fer el que calia. Buscar-ho a Internet. Encara que també hi ha també molta confusió, en aquest lloc, ja que per moltíssima gent, aràndanos i aranyons són la mateixa cosa;  que no ho són. Si es té prou  paciència se’n treu l’entrellat. Si els observem de prop  també veurem que no són iguals, es nota la diferència.

ELS NABIUS o MIRTILS, són els arándanos, que es diu en castellà. El nabiu o mirtil és el fruit de les plantes del gènere Vaccinium. Són plantes silvestres, que fan fruits petits de color blau fosc per fora i vermellosos per dins. Creixen en mates de poca alçada i a Catalunya en boscos d'alta muntanya, més aviat obacs al Pirineu, a partir dels 1.300 m d'alçada. És un bon comestible, i es pot menjar tant cru, com fer-ne melmelades. En molts llocs, ara, els cultivem i llavors són una mica més grossos. També n’hi ha de vermells a més dels clàssics blaus negres

Els ARANYONS, són les endrines, en castellà. L'aranyoner o arç negre (Prunus spinosa) és un arbust amb punxes, de fulla caduca de la família de les rosàcies. Floreix cap al final de l'hivern o principis de la Primavera segons el clima amb flors blanques que surten abans de les fulles.

 Els fruits de l'aranyoner, els aranyons, són esfèrics i d'un centímetre de diàmetre aproximadament, i de color blau fosc. Són comestibles de gust força aspre , però són  molt astringents i tenen gran quantitat de  taní.  El seu gust millora després d'haver sofert l'acció d'una gelada. Es cullen cap a finals d’estiu i començament de tardor. És fan servir per fer el Patxaran.

aranyons
 

DIFERENCIES . Encara que s’assemblen molt aquest dos fruits, pel color blau negre, la forma rodoneta i  la confusió del nom, si els observem bé i veurem unes diferencies prou importants per saber quin es cada un.  ELS ARANYONS són boletes rodones i tenen   pinyol a l’interior i el seu gust és més aspre. Els  NABIUS O MIRTILS  encara que arrodonits són una mica més aixafats i tenen una petita corona a un cantó, a dintre presenten unes diminutes llavors que no es troben a la boca, el seu gust és molt més dolç, al ser madurs.

nabius o mirtils 

 
Els dos fruits tenen importants efectes beneficiosos per la salut. Els  NABIUS, són rics en tanins i flavonoides, són antioxidants i van bé per la circulació, a més contenen molta vitamina C  . prevenen i curen les infeccions urinàries, són protectors de la pell;  regulen el colesterol i els triglicèrids. Menjant els fruits  o bé en sucs és com s’obtenen els millors beneficis. Els ARANYONS, en canvi, les propietats medicinals més importants, encara que també en trobem al fruit, són a les fulles , les flors i l’escorça de l’aranyoner.

27/08/2013

 

SANT MIQUEL I SANT JOAN BAPTISTA DE LA MOSQUERA. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT DE TERRA ANDORRANA

En la nostra actual visita a terres andorranes vaig complir un desig que feia temps que romania dintre meu tornar a visitar l’església de Sant Miquel a Encamp.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La primera vegada que vaig entrar fa molts anys va sorprendrem la quantitat de fidels que assistia a la celebració eucarística i malgrat em van impressionar les seves pintures i el goig que feia el seu interior no era el moment d’estar donant voltes mirant a dret i esquerra. Aquest cop durant la setmana si vam poder guaitar i veure-la per dintre gràcies a l’atenció del magnífic guia del Museu Casa Cristo.

La Mosquera junt a Encamp, Tremat, les Bons i la Vila era un dels cinc pobles que formaven la parròquia actualment, menys la Vila, concentrats i formant el nucli d’Encamp.          

De fet, la Mosquera va ser el poble que va donar origen, vida,  a la parròquia d’Encamp. La Mosquera encara manté viva la seva identitat. Això sí, diluïda en el centre històric parroquial. I Sant Miquel, l’església, n’és l’epicentre. Un temple senzill, però curiós. Curiós com a sinònim de bell.

Aquesta capella, possiblement d'origen romànic, va ser profundament reformada en un moment que es desconeix.

 

Església sufragània de la parroquial d’Encamp que probablement data del final del segle XVI (data d’instal·lació del retaule), i que apareix per primera vegada al registre parroquial l’any 1611. L'edifici original va ser ampliat l'any 1769.

És una església de planta rectangular i d’estructura molt senzilla parcialment excavada a la roca (sector sud). Els murs de la capella són de pedra lligada amb morter de fang i una part està relligada amb ciment. L’aparell és de rocs més gran alguns cops i més petits d’altres. A ull nu, murs afegits. Parets mesclades per esdevenir el temple del que al seu dia va ser un poble.

Una de les façanes està rebaixada per deixar més pas lliure al carrer. La porta es troba a la façana nord-est, on també hi ha dues petites obertures rectangulars de poc més d’un pam.

A la façana principal, a la part baixa, hi ha dues finestres rematades amb un arc rebaixat fet de pedra tosca i, per damunt, n’hi ha una altra de rectangular.

 

Sobre el mur de la façana principal (nord-oest) s’alça un campanar d’espadanya d’arc de mig punt. Mentre que la coberta és de fusta i llosa i s’estén a les dues aigües.

A l’interior, la coberta de la nau és de volta escarsera, tret de l’absis que és de volta de canó. El soler i part de les parets estan revestits de fusta.

 

A l’altar major es conserva un retaule semicircular sobre fusta de començaments del barroc, amb dues imatges i un conjunt de taules pintades, dedicat a sant Miquel Arcàngel i a sant Joan Baptista, patrons del poble de la Mosquera.  

Al centre trobem dues fornícules amb els sants titulars: Sant Miquel que venç al diable i Sant Joan Baptista (amb el llibre i el xai). de Sant Joan Baptista. Al costat d'estos hi ha una escena de la vida de cada Sant. A sobre trobem un Calvari i dues escenes més, relatives a la vida dels sants titulars.  

A la part inferior, a manera de predel·la, hi ha tretze petites taules dels dotze apòstols i Crist (al centre), amb els respectius noms en llatí, sota. (Aquest és un dels pocs retaules en què apareix Judes Iscariot, i no el seu successor: Matías.) 

També hi ha una bona talla policromada del Sant Crist del XVII. 

Al segle XIX, la decoració interna de la capella fou modificada i el pintor Josep Oromí de la Seu va fer-hi unes pintures murals. Es tracta d’un tremp damunt de guix. Els motius, són senzills en l’absis i més treballats a la volta, representen la Transfiguració de Crist. Com és habitual en aquest artista, la composició de les pintures integra l’altar barroc en un conjunt escenogràfic dominat pels tons ocres. 

La volta de la nau està decorada amb un fresc del segle XIX on apareixen Jesús, Elies i Moisès amb les taules dels deu manaments. Cal destacar que falta el sisè.  

El 1974 es va refer la teulada i el 2006 es van restaurar per darrer cop les pintures de Josep Oromí. 

L’església de Sant Miquel i Sant Joan Baptista de la Mosquera està inventariada com a Bé d’Interès Cultural. 

Sincerament ens van encantar veure-la de nou. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.