dijous, 3 de gener del 2013

NADAL 2012

“Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar...”
                               Miquel Martí i Pol

                   Ara mateix enfilem esperances
                   en les teles d’un temps que serà nostre
                   i, pacients, apedacem el somni
                   esparracat temps ha en nits gelades
                   de Nadals orfes de cova i estrella.

                   Fa massa temps que ens tenalla la por
                   dins la penombra de fam i misèria
                   d’un món tan ric amb uns pobres tan pobres.
                   Hi ha massa guerra, hi ha massa desastres,
                   i massa gent que vol que això perduri.
        
                   Ara mateix es revifen fogueres
                   de Nadal a les llars de casa nostra.
                   Cal retornar a possibles miratges
                   de justa convivència en àmbits amples
                   i preservar la castigada parla.

                   Remembrem els absents amb l’esperança
                   d’abastar tot allò que ells anhelaven:
                   la digna llibertat del nostre poble. 
           
                   BONES FESTES!!
                                                             
                                                           Berga,  Nadal de 2012


           

FESTA DE LA FIA-FAIA. BAGÀ. BERGUEDÀ.


El dia 24 de desembre vam decidir pujar a Bagà a veure la festa de la Fia- faia. Aquesta festa es celebra amb variants a dues poblacions del Berguedà: Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. Possiblement l’any proper visitarem Sant Julià de Cerdanyola per conèixer les diferències existents entre una i altra població. La Festa de la Fia-faia és una de les més antigues de les nostres contrades i ha estat declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
Els seus orígens són pagans i amagats en els temps. Possiblement un ritual relacionat amb el solstici d’hivern, vindria a ser una pregària col·lectiva per tal d’aturar l’escurçament dels dies.

Les faies són fetes amb una herba anomenada Cephalaria Leucanta, a la que s’hi atribueixen certs poders purificadors. Es recull al bosc i es deixa assecar durant una setmana. L’herba es trenada formant unes torxes d’uns 4 m. De llarg i un gruix aproximat d’un pam. Però vam poder observar faies de diferents mides.

La vigília de Nadal a partir del “Toc d’Oració” són convocats el faiares adults per mitja del so d’un corn de vaca.

A les 6 hores en punt de la tarda un coet va explotar en el cel com a senyal de l’inici de la festa a les dues poblacions. Moments després la primera flama de la foguera del Siti, encesa com abans de nosaltres l’han encès innumerables generacions d’homes d’aquestes valls, va aixecar-se a la muntanya de davant nostre com indicació de què l’instant d’encendre les faies havia arribat.

Una estona més tard, que llargs es fan els moments mentre esperes, una corrua de focs començava a descendir pel camí de la vessant muntanyosa. Primer un foc destacava en la negror de la nit, després un altre s’afegí i finalment una llarga i caragolada serp de flames que es movia en la foscúria ens indicava que els portadors de les faies davallaven vers el poble.

La música, una composició de Neus Simón, acompanyava amb el so dels metalls, les cordes i la percussió l’arribada dels faiares a Bagà, després de travessar el pont romànic i la petita pujada, a les portes de l’església  de Sant Esteve.  

Al nostre voltant una mainada de petits faiares esperava amb il·lusió que els grans arribessin i els hi passessin el foc per així encendre les faies de què eren portadors. A més d’un vailet la faia sobrepassava àmpliament la força del seu petit faier.
Una vegada reagrupats tots els faiers a la plaça de Catalunya enfilaren l’estret carrer amb les torxes enceses que els conduí amb el so del corn fins la plaça Porxada on es cremaren les faies. L’acompanyament  musical continua tocant la seva melodia i els faiers saltaven per damunt del foc i es passaven les faies enceses els un als altres fins que poc a poc es consumiren i formaren juntes una foguera. Espurnes de foc i fum envaïren la plaça mentre el públic admirava els diferents jocs de foc.

Sonava mentrestant el tradicional càntic cantat per moltes veus: Fia–faia, que nostro senyor ha nascut a la paia.

Per finalitzar la festa una convidada de coca i l’allioli de codony tradicional en el nostre Berguedà mentre cremaven les faies consumint-se enmig de la plaça. Quan ens retiràvem vam veure com els petits havien consumat la seva festa particular en altres llocs de la vil·la.
És agradable veure als infants continuar amb il·lusió les festes que els grans els han tramés generació rere generació. Aquestes tradicions com la mateixa llengua són la identitat dels pobles.

Una festa ancestral viva als nostres dies, després de molts segles, i digna de ser coneguda. Llastimosament en les nostres pròpies contrades berguedanes hi ha molts que n’han sentit parlar però no l’han viscut.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 01/01/2013.

dimecres, 2 de gener del 2013

L’ASE.


En un gran mas situat en una vessant del Pedraforca havia un ase, un guarà fort i valent però molt rondinaire, no havia cap cosa, cap feina que li vingués de gust. 

Si venia el masover a primera hora del matí per treure’l a treballar, si podia li tirava un parell de guitzes, sort havia que el coneixien i sabien com esquivar-les, a aquelles hores feia massa fred. Si anaven a mig matí, tampoc li venia de gust, al mig dia fa massa calor i el sol molesta molt, fa suar.  No havia cap mena de feina, de menjar, d’aigua, que li fes el pes. Sempre renegava, si passaven per darrere malament, i si era per davant els hi ensenyava les dents. 

Tots el coneixien i no li feien cas, això si s’apartaven de les seves dèries. Moltes vegades sortia amb la canalla i portaven llenya del bosc, ara que sempre l’havien de buscar on era l’herba més fresca i tendre, ja es preocupava de cercar-la. 

Vet aquí que un dia al tornar de la feina va veure una cosa estranya i de gran embalum al mig del patí, no hi va fer cas. 

Al endemà va sentir des de la seva cort una gran gatzara sobre tot de la quitxalla i poc després un soroll, un pom-pom-pom rítmic i repetitiu; i més veus aquestes ja barrejades la dels petits i la dels grans. Poc després un tremolor i un cruiximent del terra, fins i tot, les parets es bellugaven. No hi va fer cas, a més aquest dia no el van venir a treure, només li van donar menjar i aigua, va estar molt content. 

Caram! Això era amoïnador no el treien mai, sols sentia el soroll i tothom que traginava d’un cantó a l’altre. Una altra cosa estranya era una olor, com un fum, una mena de ferum que no li agradava gens. 

Pobre guarà! Quantes quimeres, quants pensaments van passar pel seu cap, quanta herba seca va menjar, fins que un dia va entrar el masover, ja es va guardar ben bé de fer cap gest si no que va acotar el cap, mansoi  a més no poder es va deixar posar les albardes i va acompanyar la jovenalla a treure fusta del bosc. Mai més va protestar, el tractor li era una amenaça i un avís.  

Miquel Pujol Mur.
Berga 23/12/2012.

 

 

dilluns, 31 de desembre del 2012

L'HOME DELS NASSOS

No heu pas vist l’home del nassos?
també té cames... i braços!

Potser és darrere la porta...
o qui sap si a baix a l’horta!

Ostres, quants en deu tenir?
Pensa la quitxalla... ningú no  ho vol dir!

Si jo el pogués veure, seria genial.
Diuen que en té tants... com dies té l’any!





UNA INFINITAT
DE BONS DESITJOS
PER L'ANY 2013!

31 de desembre de 2012

EL GALL PRESUMIT.


Al mas no hi podien faltar el gall i les gallines, corrien d’aquí cap allà com si fossin els amos de la granja, però vet aquí, que hi havia un gall molt presumit, ell ni pensava que fos en un corral, es passejava com si anés per un camí reial; les gallines, pobretes, estaven molt arraulides i atemorides, dons com que ell era “el Senyor”, ni les deixava menjar.  

Però vet aquí, que un dia el masover va anar a la  Fira de Tots Sants a Guardiola, i va comprar un altre gall, aquest era molt afectuós i afable, les gallines anaven sempre al seu darrera i el gall presumit va quedar avorrit i esparverat.  

Un dia a casa dels masovers varen arribar uns senyors de Barcelona, i els varen ensenyar tot el mas, van quedar bocabadats de veure tots els animals de la granja, però es van enamorar del gall presumit, i com que s’acostava Nadal, el van comprar.  

Des d’aquell  dia en el corral tot és pau, tranquil·litat , i molt bona harmonia. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 23/12/2012. 

 

dissabte, 29 de desembre del 2012

CIUTAT RICA, CIUTAT POBRA.

El matrimoni passegen amb el nen agafat de la mà pel ample passeig. La gent de trenta mil fisonomies, si existeixen trenta mil races, camina pressuda per la vorera. Per travessar el pas de vianants, a l’encendre’s el llum verd, sembla com si un exercit armat de paquets, bosses i caixes de diferents mides es llancés sobtadament contra un altre exercit armat amb els mateixos artefactes.
 Les terrasses dels bars ocupen part de les voravia i s’hi veuen gent feliç que xerra i riu mentre prenen un piscolabis acompanyat de begudes de mil i un color. Gots plens de líquids vermells, grocs, espumosos o verds alegren  la mirada dels  passejants. Hi ha de tot i variat en begudes i també en menjar, si vols, hi ha una pizza, un montadito, una coca de recapta, calamars i tota la gama possible de mar i muntanya. 

Les botigues de luxe, d’alt standing, llueixen els cartells en evocadores paraules vistes als anuncis del televisor que per si soles ens omplen la imaginació de riqueses. Noms estrangers i nacionals són un reclam per mirar a l’interior de les botigues. 

La Maite és parada davant d’una joieria d’aparadors emmarcats de vellut negre on rutilen esmaragdes i topazis. En una de les vitrines unes arracades d’or blanc cobert de brillants d’exquisits reflexes criden la seva atenció i l’hi enlluernen els ulls i la ment. Les joies són acompanyades d’un petit lletreret on posa un preu de 5 xifres en € i la muller perduda en els reflexes de les gemes mira a l’espòs dient-li:
¾    A veure, quan em regalaràs unes arracades com aquestes?
¾    Mai!!!- salta sense pensar-ho el Pere.
¾    Què n’és d’avar, avar fins i tot de paraules- contesta molesta la dona que sap que no s’ho poden permetre però l’eixuta  resposta la ha ferit interiorment.- Mai, mai i sense condicions i jo t’he donat aquest fill tan preciós.
¾    El Xavier és molt maco. Però el meu sou no ens permet certes coses. Tu, mirant les arracades de brillants t’has oblidat de com acabem a final de mes.
¾    Amb unes joies així en sentiria una emperadriu.
¾    Si,si, hi acabaríem derrotats per les hostes del prestamista i empresonats per deutes. 

La Maite sospira profundament  com qui desperta d’un somni inabastable i agafa la mà del nen i respon finalment:
¾    Va anem.
¾    Pare, pare- diu el petit mirant la figura d’un home esparracat assegut al terra- Què fa?
¾    Demana caritat per recollir diners per menjar.
¾    Pare, per què no els conviden els amos dels bars on surt i entra tanta gent. Un entrepà no el notarien.
¾    Si els hi donessin menjar sense pagar hauria cua de necessitats i no de clients.
¾    Però, pare, tothom va carregat d’objectes. La gent és rica i compra de tot.
¾    Sí fill. Però molts compren amb una targeta dels bancs i després ho han de retornar amb interessos.
¾    Si, però el teu pare no et preocupis que no li treu brillantor- intervé la mare.
¾    Ai, Maite. T’has encaparrat amb unes joies que no podem comprar.
¾    Tens raó Pere més els reflexes m’han encandilat.
¾    Anem a buscar el cotxe. 

El nen insisteix:
¾    I els pobres?
¾    Mira Xavier, fill, això és molt prim de filar. Hi ha grups que només s’hi dediquen i viuen de mendicar. Hi ha mafies, ja tu explicaré un altre dia.
¾    Mira nen, -interromp la Maite- d’aquests pobres se’n cuida el bisbe.
¾    Què bé mare, aquest si que té diners. Quan surt va tant ben acompanyat que podran recollir-los a tots els pobrets.
¾    Fia’t tu del bisbe. Potser té una majordoma a qui regala arracades de brillants, no com el teu pare. De prometre en sabia molt quan era jove però realment només compra bijuteria. 

L’home tiba del nen i junts els tres marxen al pàrquing a recollir un atrotinat cotxe. 

Les llums de Nadal tremolen i llencen raigs multicolors des de la façana de les cases. 

Un món ple de riqueses i un món submergit en la necessitat. Així és repartida la fortuna a la humanitat. 

Els ulls dels nens són com miradors innocents que veuen la veritat sense amagar-se de res. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 18/12/2012.

 
 

divendres, 28 de desembre del 2012

28 DE DESEMBRE


    -       Ecs! brrr...  que es això?  
La Marta fa uns grans escarafalls mentre deixa la tassa del cafè a la taula. Al seu davant la Lluïsa també comença amb els escarufs.
Ecs.... buf..., ecsss... - mentre li venien basques,  com si hagués de vomitar.
 
 És el dia de la matança del porc i són molts els reunits aquell dia al voltant de la gran taula, després d'un bon dinar,  ara ja en el cafè es quan passen aquelles coses.
 
A l’altre punta de la taula l’Andreu i el Xisco estan engrescats en una conversa sobre el preus de les vaques ,  les ovelles i els pinsos.
-          Què els passa a les dones. Quina tabola –fa el Xisco una mica enutjat.
Segueixen la seva conversa sense donar-hi importància, mentre mecànicament va posant sucre dins el cafè . Llavors s’acosta la tassa a la boca i fa la primera glopada.
-          Cordills...  –diu escopint el beuratge que tenia a la boca.  Vatua l’olla....  que heu parit aquí dintre?
 
La Dolors i la seva cosina, la Mercé, dues nenes de 8 anys es cargolaven de riure a un racó, mentre cridaven,
-          Innocents, innocents!
 
Algú es va empipar una mica amb tot això, doncs era un dia de molta feina per aquestes gràcies, però van haver d’assumir que el 28 de desembre eren els Sants Innocents i aquest dia  s’havien d’acceptar les bromes .
Tot es va solucionar amb una altre cafetera de cafè, i tornant a posar sucre a les sucreres , després d’haver-ne tret la sal, que les dues nenes trapelles hi havien posat.
 
D’això ja en fa alguns anys, aquelles nenes ja són grans i mares, i de ben segur que han explicat més d’una vegada aquella broma als seus fills. Encara que avui  dia són ben pocs els infants que saben el que són les innocentades.
 
 
   -28 de desembre de 2012-