El matrimoni
passegen amb el nen agafat de la mà pel ample passeig. La gent de trenta mil
fisonomies, si existeixen trenta mil races, camina pressuda per la vorera. Per
travessar el pas de vianants, a l’encendre’s el llum verd, sembla com si un
exercit armat de paquets, bosses i caixes de diferents mides es llancés
sobtadament contra un altre exercit armat amb els mateixos artefactes.
Les terrasses dels bars ocupen part
de les voravia i s’hi veuen gent feliç que xerra i riu mentre prenen un
piscolabis acompanyat de begudes de mil i un color. Gots plens de líquids
vermells, grocs, espumosos o verds alegren
la mirada dels passejants. Hi ha
de tot i variat en begudes i també en menjar, si vols, hi ha una pizza, un
montadito, una coca de recapta, calamars i tota la gama possible de mar i
muntanya.
Les botigues de luxe, d’alt
standing, llueixen els cartells en evocadores paraules vistes als anuncis del
televisor que per si soles ens omplen la imaginació de riqueses. Noms
estrangers i nacionals són un reclam per mirar a l’interior de les botigues.
La Maite és parada davant d’una
joieria d’aparadors emmarcats de vellut negre on rutilen esmaragdes i topazis.
En una de les vitrines unes arracades d’or blanc cobert de brillants
d’exquisits reflexes criden la seva atenció i l’hi enlluernen els ulls i la
ment. Les joies són acompanyades d’un petit lletreret on posa un preu de 5
xifres en € i la muller perduda en els reflexes de les gemes mira a l’espòs
dient-li:
¾
A
veure, quan em regalaràs unes arracades com aquestes?
¾
Mai!!!-
salta sense pensar-ho el Pere.
¾
Què
n’és d’avar, avar fins i tot de paraules- contesta molesta la dona que sap que
no s’ho poden permetre però l’eixuta
resposta la ha ferit interiorment.- Mai, mai i sense condicions i jo
t’he donat aquest fill tan preciós.
¾
El
Xavier és molt maco. Però el meu sou no ens permet certes coses. Tu, mirant les
arracades de brillants t’has oblidat de com acabem a final de mes.
¾
Amb
unes joies així en sentiria una emperadriu.
¾
Si,si,
hi acabaríem derrotats per les hostes del prestamista i empresonats per deutes.
La Maite sospira profundament com qui desperta d’un somni inabastable i
agafa la mà del nen i respon finalment:
¾
Va
anem.
¾
Pare,
pare- diu el petit mirant la figura d’un home esparracat assegut al terra- Què
fa?
¾
Demana
caritat per recollir diners per menjar.
¾
Pare,
per què no els conviden els amos dels bars on surt i entra tanta gent. Un
entrepà no el notarien.
¾
Si
els hi donessin menjar sense pagar hauria cua de necessitats i no de clients.
¾
Però,
pare, tothom va carregat d’objectes. La gent és rica i compra de tot.
¾
Sí
fill. Però molts compren amb una targeta dels bancs i després ho han de
retornar amb interessos.
¾
Si,
però el teu pare no et preocupis que no li treu brillantor- intervé la mare.
¾
Ai,
Maite. T’has encaparrat amb unes joies que no podem comprar.
¾
Tens
raó Pere més els reflexes m’han encandilat.
¾
Anem
a buscar el cotxe.
El nen insisteix:
¾
I
els pobres?
¾
Mira
Xavier, fill, això és molt prim de filar. Hi ha grups que només s’hi dediquen i
viuen de mendicar. Hi ha mafies, ja tu explicaré un altre dia.
¾
Mira
nen, -interromp la Maite- d’aquests pobres se’n cuida el bisbe.
¾
Què
bé mare, aquest si que té diners. Quan surt va tant ben acompanyat que podran
recollir-los a tots els pobrets.
¾
Fia’t
tu del bisbe. Potser té una majordoma a qui regala arracades de brillants, no
com el teu pare. De prometre en sabia molt quan era jove però realment només
compra bijuteria.
L’home tiba del nen i junts els tres
marxen al pàrquing a recollir un atrotinat cotxe.
Les llums de Nadal tremolen i
llencen raigs multicolors des de la façana de les cases.
Un món ple de riqueses i un món
submergit en la necessitat. Així és repartida la fortuna a la humanitat.
Els ulls dels nens són com miradors
innocents que veuen la veritat sense amagar-se de res.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 18/12/2012.
