PARELLA D'ÀNECS A L'ESTANY

Aquesta jove parella d'ànecs s'ha allunyat de la resta de companys, que nadaven adelarats per l'estany. Volen estar sols per gaudir d'aquesta soleida tarda de tardor.

L'aigua, neta i cristal·lina, encara és agradable, en aquesta època de l'any; els ànecs s'han emparat en la variada vegetació que voreja l'estany, entre bedolls , acàcies i altres plantes arbustives;  però el que més els protegeix de les mirades indiscretes i curioses de les altres aus del llacs és  un  salze ploraner que  branda les seves branques dins l'aigua i on forma unes ombrívoles cavitats on la parelleta s'arrecera cada tarda.

Cada tarda disimuladament neden en direcció al seu particular refugi, en busca d'una estona d'intimitat i solitud.

Envoltats per aquest abellidor paratge la jove parella s'entrega a la seva efervescència amorosa.

Aquestes coses, però, no es poden amagar massa temps, i  un vespre un cigne tafaner que voleiava altiu pel lloc els va descobrir, i aviat totes les aus i ocells de l'estany es van assabentar de la nova.

 

Des de llavors la jove parella no van haver d'amagar-se dels altres, però encara molts dies els agradava anar gaudir de nou d'aquell seu i secret amagatall.

SANT MARTÍ DE LES CANALS DE CATLLARÍ. MONTMAJOR. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

CONTRADES EN SILENCI

Des del pont de Llinars d’Aiguadora vam seguir el camí del poble i càmping i en arribar a la bifurcació de Santa Maria de la Mata vam agafar  la pista de terra  que porta fins el cadenat. Nosaltres amb el nostre tarannà de caminar vam deixar el cotxe abans i vam emprendre el camí a peu costa amunt fins la cadena. Aleshores vam continuar per la pista planera aproximadament una mitja hora fins a la enrunada església.

El paratge és feréstec, abrupte i tancat de muntanyes. Fa anys que el silenci, entenen per silenci la manca de la veu humana, tret de petits lapsus de temps, impera en les Canals de Catllarí. Durant l’estona de la nostre visita només una esquella perduda en la muntanya amb el seu dring anunciava que havia una senyal del treball humà. Les restes de la Casa Gran i de la casa de l’Església romanien oblidades.

El lloc és situat en un enclavament dels vessants occidentals dels rasos de Peguera limitant amb els municipis berguedans de Fígols, Castellar del Riu i el de Guixers que pertany al Solsonès. Estranyat que sigui del municipi de Montmajor quan la seva demarcació resta més avall vaig trobar l’explicació després de consultar diferents dades. L’enclavament d’una superfície de 5,45 m² va ser comprat per un ric comerciant de Montmajor al s. XIV. La història em crida l’atenció així com la vista de la Casa Gran i les seves arcades i hem decidim tornar una altra dia per fotografiar-la més detingudament i escriure sobre ella i el seu enrunament.

L’església de Sant Martí de les Canals de Catllarí o del Catllarí es troba situada en la Vall del Lord pertanyent al comtat d’Urgell. Depenia del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i segurament mai no fou església parroquial. 

Sant Martí és esmentat en l’acta de consagració de l’església monacal del monestir de Tavèrnoles, consagrada l’a. 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell. Entre les moltes possessions del monestir hi que remarcar les esglésies de Santa Coloma de Llinars i Sant Martí de Catllarí. Apareixen esmentades com (Sancte Columbe de Linars et Santi Martini de Caslarill cum decimis et oblationibus et omni iuri spirituali)

El lloc és documentat des de 1170 fins al s. XIV. El topònim sofreix diferents variants, al 1269 Castaerill, al 1307 Castlarye, al 1705 apareix ja com Catllarí, sense oblidar que al s. XII s’anomena Caslarill.

Al s. XIV era sotmesa a l’església de Castellar del Riu. Després depèn de Sant Iscle de Llinars d’Aiguadora. L’a. 1374 fou reformada, i consagrada novament pel bisbe Joan, titular osonenc i vicari de l’abat de Santa Maria de Gerri de la Sal. Al s. XVII era sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars.

L’a. 1847 fou decorada al gust de l’època i l’a. 1855 fou col·locat un retaule pintat per Pujol de Morunys (Folgueroles 1734-Sant Llorenç de Morunys 1809). Josep Pujol i Juhí va ser l’últim escultor del barroc català. Pintor, tallista i escultor amb molts treball realitzats en terres osonenques, berguedanes i pitees (Sant Llorenç de Morunys). Les seves columnes eren conegudes pels estudiosos com columnes Pujol. El seu avi i el seu pare treballaven també en la construcció de retaules i va ser continuador de la seva tasca formant escola més tard amb els seus fills.

L’edifici és d’una sola nau amb un absis semicircular a llevant. La volta de la nau és esfondrada. L’absis és aixoplugat amb una volta de quart d’esfera i és lleugerament apuntat.

La porta d’accés tal com ens ensenya una marcada obertura era al mur de migjorn. Al mur de ponent s’alça un esvelt i massís campanar d’espadanya de dos obertures acabades en arcs de mig punt adovellats.

Hi ha moltes suposicions sobre la seva datació. Ës parla d’un possible temple pre-romànic del s. X modificat i reconstruït en època romànica potser al s. XI.

L’edifici de lluny se’ns presenta formós però a l’aproximar-nos veiem que és rodejat i ple interiorment d’esbarzers i altres arbustos punxeguts. Que hi ha un mur que ens impedeix fotografiar exteriorment l’absis i que a més també l’espai és ple d’esbarzers. Poca capa podia compartir Sant Martí en aquesta situació.

Un record per uns murs que en el seu moment van tenir vida, van ser aixopluc de la fe i de l’existència dels seus feligresos,i ara decauen inexorablement. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

 

 

A L'OMBRA DEL TIL·LER

Quants de somnis i il·lusions he viscut a l’ombra del til·ler, aquell  que hi havia al prat, al costat de casa. Bé, la casa on vaig néixer i vaig passar la meva infantesa, adolescència i una part de la meva joventut,  la casa on encara viuen els meus pares, en aquell petit poblet del Pirineu, i on sempre que puc faig una escapada per gaudir dels bells paratges i trobar la tranquil·litat en aquests temps tan atrafegats.
 

 De nena hi jugava amb el meu germà i els meus cosins, sobretot a l’estiu i quan el calor era sufocant,  allà sota el til·ler si estava fresquet,  i era l’escenari dels nostres jocs.

 

Ja més gran, com que era una nena  molt estudiosa, el til·ler era un lloc de pau i quietud, quan a casa no podia concentrar-me per estudiar.

 

Llegir a l’ombra del til·ler era per mi el plaer més exquisit. M’hi passava hores i hores.

 

Molts somnis a l’adolescència he viscut estirada  a l’ombra agradable del til·ler, contemplant la seva alçada amb l’ample i verd  fullam que el cobria, i aquell tronc tan gruixut i ramificat amb aquella gran  soca. També m’agradava pel juny veure com s’emplenava tot d’aquelles floretes grogues , que en sobresortia un botonet i quan eren daurades les  collíem i assecàvem per fer-ne infusions.
 

A la tardor veia com les verdes fulles es marcien  i canviaven de color, fins que seques del tot queien i l’arbre quedava despullat, quedant-ne sols aquell tronc que semblava  un esquelet,  que després passat  l’hivern a la primavera rebrotava de nou.

 
Avui, quan he tornat a casa, després de passar sis mesos a Anglaterra, he descobert amb tristesa que el vell til·ler centenari, ja no hi era. L’havien tallat. Quasi m’han vingut les llàgrimes als ulls.

 El pare m’ha explicat que l’havien hagut de tallar , perquè havia contret una malaltia, que l’anava secant ràpidament i que era una bactèria molt contagiosa per tota l’arbreda dels voltants.
 

Ja no em podré asseure més a l’ombra del vell til·ler, ni pels vols de sant Joan podrem collir de nou aquella flor daurada, que la meva iaia en deia “flor de tei” i amb la que fèiem aquelles tisanes tan delicioses i que amb mel anaven tan bé pels refredats i per tranquil·litzar els nervis rebels.

 

 

 -20 d’octubre de 2012-

 

SANTA EULÀLIA DE BONNER. GÓSOL. BERGUEDA SOBIRÀ

CONTRADES EN SILENCI.

Vam deixar el cotxe aparcat una mica abans d’arribar al Molí d’en Guell i seguiren la pista de terra que ens hi conduí. Dins del nostre ànim caminar és un recurrent habitual. El camí va ser de pujada durant uns tres o quatre quilometres i finalment vam veure dalt del coll els edificis del poble de Bonner.

La panoràmica des de la plaça del poble domina tot la vall del riu de Vall amb els seus penya-segats i gorgs. Arbres i natura pura omplien la nostre visió. La serra d’Ensija amb el cim de la Gallina Pelada s’albirava rere nostre.

Només el soroll d’una serra mecànica en la llunyania trencava el silenci i la solitud dels enrunats i buits edificis. La casa gran amb senyals del seu abandó, rere l’església un pou d’aigua, una segurament muralla i la resta de les cases simplement murs sense teulades ni cap element habitable. Un corb segurament molest per la nostra presència i amb un niu que protegir en els entorns s’exclamava contínuament.  Tot el demés silenci i solitud.

Santa Eulàlia de Bonner, en algun lloc també l’he trobada anomenada com Sant Miquel i Santa Eulàlia de Bonner. És situada dins la històrica vall de Gósol i formava part del terme casteller de Fraumir. Depenia eclesiàsticament del bisbat d’Urgell com a sufragània de l’església de Santa Maria del Castell de Gòsol.

Surt esmentada en el s. XI com un dels límits de de l’església o del terme de Tuixén. L’a. 1029 el comte Ermengol II d’Urgell confirmava a Santa Maria de la Seu d’Urgell la possessió de la vil·la de Tuixén, un del límits és l’església de Santa Eulàlia (...de occiduo ad domun sancte Eulalie).

En el s. XIII és documentada com a parròquia (Bochner), concretament l’a. 1293 però en la visita al deganat de Berga del 1312 no s’esmenta com a tal.

Al s. XIV fou possiblement l’església del Castell de Bonner, una de les moltes fortaleses que Sibil·la de Berga permuta amb el rei Jaume II l’a. 1309.

El s. XVIII Santa Eulàlia de Bonner (Bolner) al terme del castell de Fraumir, juntament amb Sant Vicens de Moripol, i Sant Andreu de l’Espà eren sufragànies de la parròquia de Gósol.

L’església és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de mig punt i coronada amb un absis semicircular a llevant. Tant la nau com l’absis foren desproporcionadament sobrealçats, cosa que ha accelerat el seu esfondrament.

L’edifici presentava tres obertures, actualment només resta la de la paret de migjorn amb arc monolític de mig punt. Les dues que corresponien a l’absis com la major part de l’element absidal són desaparegudes.

La porta d’entrada també al mur de migjorn és d’arc de mig punt fet en dovelles petites tot i que els muntants són més grossos.

Al mur de ponent hi ha el campanar d’espadanya de dues obertures i la seva construcció  es de quan van sobrealçar la nau. En aquest mur es veu clarament la línia de la primitiva construcció i el nou i gran afegit.

El què resta de l’interior és enguixat i pintat segons formes neoclàssiques. En la paret occidental hi queden unes bigues i una barana del cor.

La casa gran que forma part del conjunt ostenta gravada en el seu dintell la data de l’a. 1771 segurament quan és va sobrealçar l’església

El camí per arribar-hi forma part de la Ruta dels Bons Homes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

LA DAMA BLANCA D’AUVINYÀ. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Auvinyà és un poble especial que ens va encantar, però cercant dades de la seva construcció i els seus promotors va sortir enredada en les xarxes una llegenda que en va fer somniar (m’enamoren les llegendes) i vull donar-vos-la a conèixer.

La llegenda de la Dama Blanca que diuen que simbolitza la independència i es llibertat andorranes enfrontades al poder feudal.   

 

He trobat diferents versions i el que m’ha satisfet és l’escrita per Albert Puigoriol a les pàgines del seu llibre “Andorra, el meu país” i ella es què vull donar a conèixer, també és la més coneguda, transcrivint les seves lletres sense modificar.

La llegenda de la Dama Blanca se situa vora la frontera, a Auvinyà: «En temps molt llunyans, la guarda de la frontera hispano-andorrana estava a cura d'una sola i nombrosa família. Però, de mica en mica, es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una dona. Quan aquesta morí, l'entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca que diuen que vestia tota d'aquest color.

Precisament, en aquella època, un cap guerrer molt poderós -un general- feia terribles incursions cap a les Valls d'Andorra i deixà el record en una font: la Font del Rei Indi. Fou allí que, una vegada, se li va presentar la Dama Blanca i li ordenà que la seguís.

Quan el ferreny general tornà, estava visiblement preocupat, i va donar ordre als seus soldats de retirar-se riu avall. (...) Passaren els anys, i alguns oficials d'aquell cap guerrer gosaren endinsar-se novament -i ho van fer sense cap entrebanc- en terres andorranes, la qual cosa féu pensar al general que ell també podria tornar a pujar Valira amunt.

Així, una nit s'hi aventurà, i ja ningú no el veié més. Un temps després, es tingué notícia que un llop feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d'Auvinyà estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal (...).

Aquell personatge, dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos. En un moment de calma, se li presentà la Dama Blanca i li explicà que en el cos d'aquell llop tan ferotge s'amagava l'ànima del famós i cruel guerrer desaparegut».

Cal afegir que, segons la llegenda recollida per Puigoriol, aquell ardit patriota morí, però que, abans, tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s'hi cometien.

I hi ha una altra versió de la llegenda de la Dama Blanca d'Auvinyà, no tan coneguda (o tant o més coneguda, si cal, però que se sol silenciar perquè afecta un possible copríncep), que substitueix aquell guerrer per un eclesiàstic: «Per aquella època, era l'Església d'Urgell la que s'havia atribuït el control d'Andorra, fent pagar als seus habitants fortíssims impostos (...).

Una nit, s'aparegué a l’eclesiàstic la Dama Blanca, que seduí el prelat, i els dos s'endinsaren en el bosc. Aquest fou l'últim cop que hom veié el bisbe. En aquelles mateixes dates, un gran llop ferotge començà a causar estralls a Sant Julià de Lòria. I els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaren veure en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d'una persona, d'un eclesiàstic...».

La Dama Blanca va prometre que, mentre ella existís, Andorra continuaria sent un país independent... i, amb això, encara, de tan en tan, diuen que se la veu caminant pels boscos d’Auvinyà, vetllant que cap malfactor pugui arribar a la vall amb la intenció de fer maldats a la terra andorrana.

Sigui com sigui, la qüestió és que, durant molt de temps, hom considerà que la misteriosa Dama Blanca d'Auvinyà era la protectora de les Valls d'Andorra. De la mateixa manera que ara ho són la Mare de Déu de Canòlic i, sobretot, la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'aquest petit i bell país pirinenc.

Gràcies al qual el català gaudeix de reconeixement internacional, atès que el Principat d'Andorra, que el té com a idioma oficial, forma part de l'ONU, des del 1993, en qualitat de membre de ple dret...

 

Podrà ésser d'altra forma que el català sigui reconegut internacionalment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Berga, 01/10/2012.

 

AUVINYÀ, NOU BRIGADOON, ST. JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA

Per un instant la meva ment va creure’s que havia tornat a BRIGADOON. Segurament les persones grans i els cinèfils recorden aquesta pel·lícula de Vincente Minnelli on dos viatgers americans per les terres d’Escòcia troben un poble sobre el que recau la maledicció, “molt ben acollida pels seus habitants”, que els fa viure només un dia per segle.

 

Tommy, personatge interpretat per Gene Kelly s’enamora d’una jove d’aquest poble, Fiona interpretada per Cyd Charisse. Però ella no pot acompanyar-lo a Nova York perquè aleshores el poble desapareixerà per sempre en les tenebres. Tommy tornat a la vida normal no pot oblidar-se de la jove. Torna als paratges estimats i aleshores es produeix un miracle, el poble reapareix i és queda amb la Fiona seguint el destí del poble.

 

Un romàntic musical molt fàcil de veure i molt agradable de recordar. 

Aquesta és la impressió que sobtadament em produí la visita al poble d’Auvinyà, tornava a ser segles enrere i un poble meravellós havia tornat a la vida.

Auvinyà, també Aubinyà, antigament Albinyà o també Alvinyà és una població pertanyen a la parròquia de Sant Julià de Lòria – antiga Lauredia-. És situat a l’esquerra del Valira a 1176 m. d’altitud i uns 300 m. damunt el riu.

Segons Joan Coromines i Manel Anglada el topònim provè del nom llatí: Albinus. Segons el diccionari Alcover-Moll de Albiniānus. Ambdós tenen el mateix significat. Albí: Blanc. Això lliga en la llegenda de la Dama Blanca que vull escriure en un altre crònica.

Queda documentat que ja l’any 857 (s. IX) existia un assentament anomenat “Albigano”, nom que a través dels temps ha quedat com Auvinyà, probablement derivat de vinya.

 El poble és ubicat en un lloc privilegiat. És rodejat de camps de conreu: tabac, pomeres, vinya, herbes pel bestiar i també s’exercia la ramaderia. Els seus habitants és desplaçaven a peu o amb un animal fins a Sant Julià per comprar eines i aliments.   

L’any 2005 es va iniciar un projecte familiar desenvolupant l’eixample del casc antic amb 19 cases, més l’església, a partir de les 7 cases pairals ja existents i ben conservades que han conformat el mil·lenari nucli habitat descrit a diferent documentació del segle IX.

El projecte ha estat impulsat per la família Fiter, com un somni, una il·lusió en memòria del seu predecessor Ivo Fiter Mallol i que dóna la possibilitat de mostrar a les properes generacions com podia ésser un poble andorrà de fa segles. És el testimoni més fidel per a entendre la forma de convivència dels seus habitants i la forma de relacionar-se en l’entorn.

La plaça de la Història és situada prop de l’església del poble i les seves parets són decorades amb vuit plafons de ferro on hi ha resumides les diferents etapes del país des del Mesolític fins a nostres dies.

L’arquebisbe d’Urgell i co-princep d’Andorra, Joan-Enric Vives, acompanyat pel rector de Sant Julià i altres membres del bisbal d’Urgell van celebrar l’ofici durant el qual es van beneir les parets i l’altar de la nova església sota l’advocació de Sant  Iu.

Un temple per a tothom. Segons Crònica de Diari d'Andorra de 11/12/2011

L’arquebisbe d’Urgell va destacar, abans de començar la cerimònia, “la tenacitat de la família Fité a l’hora de tirar endavant aquest projecte” i va explicar que la voluntat de l’església és que aquest temple “sigui utilitzat per moments de celebració de la fe i que estigui oberta a tothom i no només a un ús privat”. Tanmateix, Vives va assegurar que el nou indret “no és cap competència a l’església que hi ha al nucli urbà, sinó una prolongació”. Així, el Copríncep va assenyalar que el nou espai tindrà un ús “en funció de les seves necessitats”, remarcant que el culte habitual se seguirà fent a l’església del nucli lauredià. En aquest sentit, l’arquebisbe va afegir que l’església d’Auvinyà no és parroquial -no disposa de pila baptismal-, per la qual cosa “no està destinada perquè s’hi oficiïn casaments o enterraments, tot i que es pot demanar per fer-ne ús, d’acord amb el rector”. D’altra banda, el 19 de maig, la diada commemorativa del sant, s’hi durà a terme cada any una celebració eucarística que serà presidida pel rector de Sant Julià.

Ricard Fité va explicar la satisfacció de què s’hagi fet realitat la construcció de l’església dedicada a la memòria del seu pare Iu Fiter Mallol. L’edifici és d’estil romànic. En el seu interior hi ha les imatges de Sant Iu, la Verge de Canòlich i la Verge de Meritxell. La torre campanar té una campana de bronze fosa artesanalment. 

S’ha col·locat un escrit en homenatge a tots aquells avantpassats que van sofrir tantes penúries i dificultats per subsistir a Andorra.

Un bell lloc per recordar i per viure lluny del soroll i prop de qualsevol contingència diària. Ens va enamorar el poble, els seus edificis, la nova església  i la tranquil·litat que s’hi respirava.

Segons paraules del mateix Fité l’objectiu és recrear un vell poble andorrà, ja què Auvinyà és a la vegada un nucli apartat i recollit.

Si és a les vostres mans coneixeu-lo però respecteu sempre el seu tarannà. Un espectacle visual.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: Rosa Planell Grau

    

SOMNIS D'UNA DONA

"La imaginació consola als homes del que no poden ser i el humor els consola del que són”

(Winston Churchill)

 

  L’Amèlia és una somiadora, sempre li ha agradat somniar, però no somiar  dormint,  no , li agrada somiar desperta.  D’aquestes que alguns en diuen somiatruites .

 

 Els seus somnis d’ara són molt diferents dels d’abans, dels de quan era jove, que somiava en fer-se gran i trobar  un príncep blau, un  amor per tota la vida. Encara que un dels seus somnis preferits de sempre ha esta el de poder volar com un ocell, volar lleugera com el vent per sobre les muntanyes, els pobles , el rius, les valls  i així anar descobrint cada racó del planeta.

 

Ara, però, a vegades nomes somnia passejar, caminar vora el riu o els prats de la seva infantesa, records i somnis d’un passat que llavors no li agradava massa  i que ara enyora.

 

Somiar ha estat una forma d’evadir-se d’una realitat que no li agradava gens. De nena... per  alliberar-se d’uns pares autoritaris  i opressors  que li marcaven la vida.

 

 Més tard quan es va casar amb el Pau, creia haver realitzat el seu somni d’adolescent, però aviat la realitat es va imposar a les seves il·lusions amoroses. Es va trobar vivint amb uns desconeguts, els sogres, la cunyada i un nen mimat i consentit que encara no s’havia fet adult, ni sabia  que volia dir la paraula estimar, ni compartir.  Es va refugiar dins el seu mon de fantasia per suportar la grisor d’aquella vida. Era però una persona alegre, que ni els més amargs desenganys ni conflictes li esborraven el bon humor i la sornegueria.

 

  L’arribada dels fills, tres nens amb pocs anys de diferencia,  van marcar  la millor etapa de la seva vida. Els  seus petits angelets! amb la feina que li donaven, les nits que passava  en vetlla; més tard les preocupacions pels estudis; les vacances a la platja... Les obligacions li ocupaven les 24 hores dels dia, encara que sempre trobava un escletxa per volar amb la imaginació , sobre amples prats verds o per damunt les onades d’un mar molt  blau.

 

Dues vegades va agafar l’avió per anar a Canàries i a Santiago de Compostela, va ser la dona més feliç de la terra, havia fet realitat una part del seu somni... volar!  Veure el món petit allà a baix, mentre ella flotava entre  núvols. Va ser una experiència inoblidable.

  

Amb la emancipació dels nois i la mort del marit, va tornar la solitud. La imaginació i els somnis van tornar a ocupar part de la seva vida. Llavors  el seu anhel era el de viatjar per terres exòtiques i llunyanes, fullejant  revistes de viatges, mirant  reportatges per televisió, i després imaginant-se ser-hi. Així ha viatjat per  molts  països del món, ha recorregut amplis deserts i pujat a les mes altes muntanyes. Ha recorregut ciutats importants, i ha sojornat a hotels de  cinc estrelles. La seva imaginació no tenia límits.

  

Però no us penseu pas , que l’Amèlia era una persona trista i avorrida, sinó que feia conya de tot  i li agradava molt explicar acudits, i fins i tot es reia d’ella mateixa, quan  es trobava amb les amigues o bé a les reunions familiars. Els néts ja l’esperaven quan els anava a visitar, per veure quina anècdota els explicaria, o  quin país havia descobert el dia anterior.

 

Li agradava parlar  amb la veïna, sobre temes d’actualitat i dels  programes que fan per la televisió i els presentadors que hi surten. Una tarda que plovia la van passar comentant  aquella frase que havien sentit i que deia:  “La imaginació consola als homes del que no poden ser i el humor els consola del que són” L’Amèlia pensava que això encaixava perfectament amb la seva vida.

  

Avui, però, mirant per la  finestra de l’habitació de la Residència on passa  la última etapa de la seva vida, encara té aquells  ulls somniadors que segueixen  amb la mirada el vol d’un  petit ocell.  Ara però el seu somni seria poder caminar com feia abans, passejar pel jardí o fer un tomb pels carrers del poble,  i no  haver d’esperar que vinguessin a  buscar-la per treure-la de  passeig  amb  la cadira de rodes,  d’on no es pot moure des que fa dos anys va tenir un vessament cerebral.

 

Un dels  somnis predilectes, que més es repeteix en la seva imaginació, és somniar que la visiten els seus fills, junt amb les dones i els  néts . Que passen el dia junts,  i la treuen a passejar pel parc  i  després van a  dinar plegats a aquell restaurant  que ho fan tant bé i que hi van anar tots junts l’any passat,  quan va celebrar els 90 anys.   

 

 -15 d’octubre de 2012-