...aleshores, quan davant de les seves mans només va quedar el tros de fusta amb el nom del navili es van entristir i es van dir: podriem iniciar, aprofitant el nom mític, una nova singladura. Van decidir que el nou projecte es digués Tribuna Berguedana. Les ones internàutiques veient l'esforç humà per sobreviure van bufar fort damunt la tendre nau peró aquesta ressistia per la tossudesa dels tripulants... M.P.M.
L’Andreu camina pausadament pel carrer. Mira detingudament els aparadors de les botigues amb curiositat tot cercant un regal; per quedar bé, però al mateix temps econòmic de preu; és per la cunyada. De sobte sona un mòbil. I l’home comença a buscar per les butxaques mentre és fa tota mena de preguntes en un diàleg interior:
En quina butxaca és? A la dreta, no!! Serà a l’esquerra? Potser a l’americana? Ja sí, ja és meu! Ondia, he arribat tard, ja ha penjat! Qui pot ser? Ui, un telèfon que comença amb nou i ú! De Madrid. Truco o no truco? Pot ser alguna cosa important, però quina? A veure pensem parents a Madrid, cap ni un. Declaració de renda, no, encara no ha complert el temps! La del any passat, no, ja vaig pagar! L’Estat que em vol demanar cales, tampoc, si sóc un miserable, quasi una puceta en l’ordre econòmic. Amb la quantitat de diners que es fonen per art de màgia. Apa, d'aquests que manen ni hi ha cadascun! Alguns fiquen les mans a la caixa, no les mans soles, no, i el braços fins el colzes. I no una mà, les dues fent cabasset. No voldran reclamar-me els 5€ que vaig trobar a la fira, No, prou de pressa que hi vaig posar el peu damunt. Quan vaig ajupir-me, vaig vigilar que no em mires ningú. No serà això de les pel•lícules que des dels satèl•lits ens guaiten i controlen. En fi sigui el què Déu vulgui, trucaré. Para’t i si et fiquen a la garjola amb els lladres i els vampirs. No, els vampirs són d’un altre film, vull dir violadors. Ai, ai, ja em veig corrent, mig despullat, amb una colla de facinerosos emmascarats, rere meu. Vade retro! Quina suor! Tinc la front xopa! I el mocador? Caram! l’he perdut al treure el mòbil. Va de covards no hi ha res escrit. Això m’ho deia la mare. Truco, si senyor truco i treure el pit com els valents. Prem i escolta: Pii, pii, pii- no contesta i deixà anar un fort sospir d’alleujament.
Torna a les seves cabòries i decideix interiorment:
Em vaig a casa perquè estic molt cansat. Em posaré còmode, em seure davant el televisor, ara que ja he acabat tot aquest enrenou. ---Mira el rellotge i es diu- Ja han finalitzat els mals àugurs del telenotícies i veure una sèrie d’aquestes que maten a tothom. Ostres, encara notícies. Bé, d’esport. Caram!! El president del futbol, content per ser reelegit, ha pujat la prima dels jugadors un 20%. Clar- i es dóna un cop de palmell a la front- per això em telefonaven per rebaixar-me el sou per pagar al jugadors. Ja m’ho deia el pare, que en aquest país el més important és l’esport.
Sense un duro, empenyorats fins a les celles, però esportistes al màxim. Els romans malgrat tot ho feien pitjor entretenien al poble foten lleons i esclaus al circ.
Avui, estic tan contenta...! Sempre que ve aquest grup tan meravellós, de Càritas, a actuar, (jo els dic les preciositats), em sento com si fos una altra persona; com si em rejovenís, de sobte, recordant coses d’abans. Encara que no tot el meu passat ha estat un camí de roses, però tant se val!
Quan vaig arribar aquí a la residència, no les tenia totes. L’altra gent em miraven de reüll. Hi havia quiem deia:
-Ai Carmeta ja t’hi aniràs acostumant... amb el temps una s’habitua a tot, com el rucs a les garrotades.
Ara hi estic bé. Penso que és el que em toca i punt!
Tot aquest planter de dones, guapes i fantàstiques, ens han fet la representació d’un conte molt bonic... “La rateta que escombrava l’escaleta”. Sí...! El de sempre, el de tota la vida... però una mica diferent! Sempre diem que en la varietat hi ha el gust. De totes maneres, el gat també ha tret les urpes tot i que, per sort, no s’ha pogut cruspir la rateta! No diríeu mai que ha passat! Han arribat la parella de la Guàrdia Civil i se l’han endut al “quartelillo”. Després ha sortit un “ratot” molt escotorit, i tot s’ha acabat bé! La parella... encantadora i feliç!
Quan recordo la meva vida, penso que també se’n podria escriure una història, més ben dit, segurament que amb el llenguatge actual seria un “culebrón”! Quan el Pere m’anava al darrere, semblava manyac, molt manyac... com tots aquells animalets que es volien casar amb la rata. És clar que després també va treure les urpes, ben aviat! Però no va venir la Guàrdia Civil! Més aviat em va tocar callar. Com se solia dir llavors: “La mujer con la pata quebrada y en casa”. I a més, “no dir ni mu”, callar i aguantar tots el xàfecs que et queien a sobre, pels quatre costats, mentre anaves criant els fills que venien, encaraque després no es recordin que existeixes.
Però avui no és un dia per pensar coses tristes. Les meves preciositats, s’han vestit per la ocasió, com de costum, amb la típica disfressa del personatge que representen. Sempre fan tan goig...! A vegades expliquen acudits i canten cançons del meu temps. M’agraden tant les cançons que canten...! De jove, jo sempre cantava. La mare em solia dir:
-Ja es coneix que totes et ponen!
Han començat refilant aquell boleros... “Historia de un amor”, “Alma corazón y vida”, “Muñequita linda”... Aquest m’ha recordat aquella vegada que vaig estrenar un vestit de floretes, que m’havia fer la iaia, el dia de la festa Major, amb els enagos emmidonats a sota. Era molt maco... però una mica complicat quan volia seure.
I aquella cançó tan divertida... “El negro zumbón”! La típica de les verbenas de l'època. Vora el meu carrer, sempre fèiem una gran festa al voltant del foc de Sant Joan; tiràvem petards, trons i bombetes. La quitxalla ens ho passàvem molt bé i els grans... El meu germà, que ja era un noi crescudet, deia que el “Bayón” no li agradava; que per ballar no anava bé quan volia arrambar a la noia que li feia el pes. Feia molt riure, després acabava dient:
-Bueno, que més dóna si igualment ella també posa el “freno de mà”!
“Ahí viene el negro zumbón
bailando alegre el bayón,
le pica la zambomba y llama a la mujer.
Ahí viene el negro zumbón
bailando alegre el bayón,
le pica la zambomba y llama a la mujer.
Tengo ganas de bailar el nuevo compás
y todos cuando me ven pasar
¿Chica, donde vas?
Me voy a bailar el bayón.
Tengo ganas de bailar el nuevo compás
y todos cuando me ven pasar
¿Chica, donde vas?
Me voy a bailar el bayón.”
Ara, ja fa uns quants anys que sóc a la nova “casa”. No és ben igual que la d’abans, la meva de debò. Però aquí em cuiden que és el que necessito en aquests moments. Ha plogut tant des que cantava “El negro zumbón”...! Crec que seria bo recordar aquella altra cançó que deia així:
“Como han pasado los años
que mundos tan diferentes...
Como han pasado los años
como han cambiado las cosas...
Como han pasado los años
las vueltas que dio la vida...”
El dia que vaig complir noranta anys, la Nuri em va dur un pastís, amb espelmes i tot, que les vam bufar totes dues. Ai, se m’havia oblidat! La Nuri és una xicota excel·lent, també és voluntària de Càritas. És clar, no podia ser menys! Ella ve molt sovint, i em porta a passejar per les rodalies. És tan maca i... tan alegre! Quan arriba, és com si sortís el sol a mitja nit! M’abraça carinyosament... Jo crec que m’estima de debò! Per mi és com si fos tota la mevafamília sencera; la família que ja fa temps que han perdut la memòria... no es recorden de mi... de la Carmeta; la que, anys enrere, feia mans i mànigues per ajudar a tothom. Quan era valenta i tenia tanta empenta... que amb el vent de les faldilles feia trontollar portes i finestres!
Aquí, amb la cadira de rodes, tot és diferent... tot és limitat... però el cor batega de la mateixa manera que abans. Per sort, tinc la ment clara i per desgràcia, massa temps per pensar. Avui, però, em sorgeixen tots els pensaments positius. Sempre em passa quan venen les meves preciositats!
Estic al llit a punt d’adormir-me. A flor de llavis encara hi tinc aquella sarsuela tan bonica que, fa una infinitat d’anys, jo també la vaig cantar juntament amb ungrup de cantaires: “La de Soto del Parral”
“Donde estaran nuestros mozos
que a la cita no quieren venir,
porque nunca a este sitio faltaron
y se desvelaron por estar aquí...
la la la la...”
Mentre intento taral·lejar-la, amb veu baixa, la meva companya d’habitació em va sermonejant:
-Carmeta, no m’atabalis més! Para de cantar que ja no és hora!
Felicitats per a totes les voluntàries i voluntaris de Càritas i també als Joans i les Joanes!
Allà, assentada al sofá, el seu fill li llegeix el seu diari secret de quan era jove. La Cecilia, té Alzheimer i gairebé no recorda res. La història comença quan ella tenia 10 anys, vivia en una casa humil amb els seus germans i el seu pare. La Cecília anava en una escola de monges, però als 10 ja els feien anar a treballar a la fàbrica. Una mica espantada, va anar a Cal Vidal, però al ser una magnífica treballadora, als 14 ja era la secretaria del director, gràcies a la seva eficiencia i puntualitat. La setmana era dura, però només pensar que els dissabtes aniria a casa, ja es posava contenta. Quan el seu pare va morir, ella tenia 16 anys, estava desesperada però intentava tirar endavant. Als 20 anys va patir una greu malaltia i va deixar de treballar. Al no cobrar, va viure una miseria absoluta. Al cap d’un any va tornar a trebalar, però com a teixidora. La explotaven molt. Ella va resistir, però quan va madurar, va voler posar fi a tot allò. Va reunir a totes les treballadores i van fer manifestacions. Volien posar fi a les infàncies que havien perdut i a no explotar els pobres nens inoscents. Al final, ho van aconsseguir, van rebaixar les hores de treball i van apujar la edat mínima per començar a treballar. Als 40 anys ve ser la directora de les fabriques. Però als 65, va començar a tenir Alzheimer. Ara, 15 anys després, la Cecília ha tencat els ulls per no obrir-los mai més, però sempre tindrà l’orgull d’haver salvat moltes infàncies.
El restaurant ple a vessar, ha estat un èxit la inauguració. El Julià està tot cofoi, la seva gran il•lusió, el seu gran projecte ha esdevingut realitat, un gran triomf. Han vingut les autoritats del poble i importants crítics gastronòmics, fins un conseller de la Generalitat i altres personatges d’alt nivell. Tots han felicitat al Julià pel nou restaurant; pensen recomanar-lo a les seves amistats i parenteles. La cosa més important és que tenen reserves fetes pels propers dos mesos. Als 26 anys ha assolit un alt nivell professional i fins a guanyat un gran premi internacional , però l’èxit d’avui es de tot l’equip de col•laboradors a qui felicita efusivament.
Els pares finament han accedit a acceptar la invitació per anar a aquest sopar inaugural . El Julià els mira de reüll, com han envellit; -pensa- No pot deixar de pensar com li van amargar la vida quan als catorze anys els va dir que volia ser cuiner, per ells això era un ofici vulgar, ell havia de ser arquitecte o enginyer, com el pare, però el noi no va cedir i als setze anys va marxar de casa i va anar a estudiar a una Escola d’Hostaleria a Montpellier, contra la voluntat dels pares, ara això si, va tenir el suport i la compressió de l’àvia, que es qui el va ajudar i amb qui va anar a viure, després de tallar tota relació amb els seus progenitors , cosa que aquests no li van perdonar mai.
L’àvia, la seva estimada àvia! La gran absent en aquest moment tan important de la seva vida, com li hauria agradat tenir-la allà, abraçar-la i dedicar-li el seu triomf. Era a ella a qui devia la seva passió per la cuina. Recorda que amb set o vuit anys, ja trastejava per la cuina, ajudant-la. El fascinava tot el que tenia a veure amb els fogons , tot aquell món de la alimentació, i transformació dels aliments. Una cosa que el meravellava era la beixamel que feia l’àvia; aquell toc especial que tenien els seus canelons, o el bròquil i el pastís de pastanaga amb beixamel, ell l’ajudava a remenar la salsa i aviat va descobrir que allò que la feia diferent s de les altres, era aquell polsim d’espècies, el pebre negre i la nou moscada. Encara la podia escoltar dient: d’espècies poquetes, el punt just, és el que li dona el toc de gràcia, el que fa l’obra mestre. Els seus consells sempre els ha tingut presents.
La nou moscada, era molt important per ella, la feia servir ratllant-la per la cuina, i n’extreia un oli per curar diverses dolències de l’aparell digestiu. Junts fèiem noves provatures barrejant-la amb diferents aliments, provant nous sabors. Aquesta espècie, oriünda de les illes Moluques s’ha adaptat molt bé al tarannà català. Combina bé tan amb la cuina tradicional, com amb la de disseny, que es la que ell fa.
En un viatge que va fer a Indonèsia en va conèixer l’arbre, la elaboració i la preparació. Com l’escoltava l’àvia quan li comentava tot el relacionat amb aquesta espècia. Myristica Fragans, s’anomenava l’arbre, de les flors en sorgia un fruit carnós, grogent ataronjat , semblant a un préssec, dintre conté una llavor o ametlla de color vermell, tan l’aril (la polpa) com la llavor (la nou) tenen aquella olor tant característica. Recol•lectats els fruits madurs, es separen l’aril de la llavor, i s’assequen per separat durant 4 mesos. N’extreuen un oli essencial amb uns principis actius molt important. Emprada per usos medicinals, cosmètics i culinaris. Dosis elevades poden provocar efectes al•lucinògens i convulsius, d’aquí la importància de les quantitats.... mentre escoltava, mirava les fotografies que il•lustraven la explicació. Pobre àvia, si avui fossis aquí!
La dona feia tres anys que havia mort. Havia estat amb ella els últims dies, va ser ell qui li premia la mà mentre ella exhalava el darrer sospir. Abans, però, li va fer prometre que faria les paus amb els seus pares, i les seves últimes paraules van ser...” que el veia triomfar i aconseguint tots els seus somnis.” Va morir feliç , només amb la recança de no haver pogut reconciliar-se amb el fill, i la nora, que no li va perdonar mai que hagués allunyat el Julià d’ells. Aquests només van anar al enterrament per les aparences i això al Julià li va doldre molt, i per això li va costar tant de complir la promesa de perdonar-los.
De fet des de l’enterrament no els havia vist més. Aquesta setmana els va enviar una invitació pensant que ho havia promès a l’àvia hi ho havia de complir; que era el moment d’acostar-se a ells. Sap que són allà; encara no han parlat, en el fons creu que inconscientment els evita..
Sobtadament una ma l’agafa per l’espatlla. Un calfred li recorre l’espinada; és el pare , qui empassant-se l’orgull felicita al fill i li desitja tota la sort del món. La mare al darrera, no gosa mirar-lo, una llàgrima espurneja als seus ulls. El Julià cedeix i l’abraça fortament primer a la mare i després també al pare. Quedem per dinar junts l’endemà . Finalment les aigües han tornat a la seva llera.
L’Andreu mira el televisor, i segueix una i altra vegada les entrevistes on els politics de sinuós verb, entre glop i glop d’aigua, compleixen amb la proesa d’informar, entre cometes, i rebatre els arguments del moderador; i els “contrincants” dels altres partits politics, també entre cometes; sense anorrear totalment l’interès del “crèdul”, entre cometes, teleespectador. Durant les pauses; “entre cometes”, més aviat, s’ha d’escriure entre els múltiples anuncis, observa el quadre que li ha enviat sa mare com a regal d’aniversari. Observa el que sembla ser una pilota i obsessionat pel programa pensa: La pilota immobiliària,- no!!! exclama- això només és una piloteta, l’autèntica ompliria tot el quadre.
Els reflexes en l’aigua deuen ser les promeses d’un futur lluminós prèviament enfosquit per la realitat actual. Abans tothom parlava d’un matí de sol i platja ara s’imposa el clarobscur de la nit i el nebulós futur. Aquest futur també podria ser la pilota vermella que portada per la marea fuig de les costes mal tractadores on arribem, de quant en quant, els desesperats d’un altre continent.
Es reprèn l’emissió del programa i salten a la pantalla tot una sèrie de números que ens volem demostrar la inversió en obra pública, AVE, aeroports, ampliacions, nous edificis, això si tot nou. Avui mateix nova línia de tren alta velocitat València- Sevilla 70 passatgers per un tren de 300. Això el primer dia veurem com decau l’assistència de viatgers. Sabem que hi ha estacions d’AVE tancades després d’una gran inversió. I aeroports on només van els treballadors contractats i no arriben avions o un de quan en quan. Altres aeroports que mantenen la seva activitat gràcies a pressupostos pagats pels organismes públics mitjançant el impostos recaptats a la gent treballadora i les subvencions europees. Una autovia de set quilometres en Lleida que no condueix enlloc.
Tornen els anuncis i l’Andreu torna a alçar la mirada al quadre l’aigua sembla tranquil•la potser com la indústria i el comerç d’aquest país. Per sort ha de tornar a mirar el televisor ja què la sessió publicitària ha estat curta.
El dirigent d’un institut oficial que ha defraudat milions d’euros, entitats bancàries que han despatxat directius amb primes i jubilacions després d’obtenir crèdits oficials. Vertaderament recorda unes frases maldites o mal dites: Espanya és diferent. I tant!!
I per últim el polític de torn parla de retallades. La necessitat de les retallades i el rescat econòmic d’Europa (No rescat no!!!) Subvenció a la banca que ha de tornar la pròpia banca, suposo què la banca no té una màquina de fer €, si no que d’una forma o altra ens ho pensen treure dels nostres diners. Ho de la pujada dels subministraments bàsics per subsistir honorablement: Aigua, llum o electricitat. L’IVA no, ho veurem més tard.
Finalment per consolar-nos ens mostren un documental de la forma tan horrorosa que malviuen en Àfrica. Sort que per finalitzar un somrient home del temps en parla de la climatologia i ens mostra lluminoses platges i una maquíssima postes de sol.
Ja sense esma l’Andreu despenja el quadre i el posa davant de la pantalla del televisor, potser les poques llums i la pilota vermella són més alegres que la realitat.
Darreres paraules en tancar la llum i marxar a dormir: RETALLADES D’IL•LUSIONS.
Asseguda en un bar, davant una taula amb un cafè escumejant, en aquella plaça de poble. El poble i la plaça on havia nascut i passat la infantesa. La Laura contempla aquells arbres ja vells, que gairebé no reconeix. La plaça és totalment diferent de com l’havia conegut, tot és ciment, encara la recorda amb la terra d’abans, però quants anys fa que no havia tornat al poble, gairebé trenta, no hi havia tornat més des que van marxar per anar a viure a ciutat. Ara l’han destinada com a professora a l’Institut d’aquí; abans no n’hi havia d’Institut al poble. Mira la casa de la cantonada, allà on fa quaranta dos anys havia nascut, res li recorda la seva casa. La vella casa ha estat substituïda per un bloc de pisos molt alt, tota la plaça està envoltada per grans blocs. De sobte allà en un racó descobreix la vella font de pedra. Quants records li porta aquella font; està una mica arreglada , si, però continua igual al mateix lloc, conserva el mateix encant, té el mateix aspecte, el mateix rajolí. Es veu a ella de nena jugant amb altres infants de l’entorn, corrent empaitant-se i tirant-se aigua al damunt, mentre fan un gran guirigall. També érem una mica entremaliats, de petits, -pensava- a vegades omplíem globus amb aigua i els anaven a descarregar a la botiga de cala Maria; ella sortia cridant amb la petitona al coll, mentre nosaltres corríem a amagar-nos. Per cert la botiga era aquí on ara m’estic prenent el cafè . Com ha canviat tot, coneixeré algú? -es pregunta. Està tan capficada amb els seus pensaments , que no s’adona que fa estona, una dona força gran està parada davant seu i l’observa, quan aixeca la vista aquesta li somriu, tot dient, - No ets la Laura? - Si... vostè es d’aquí? - Si noia , si, ja veig que no em reconeixes. Sóc la Maria , la que tenia aquí la botiga. - La Maria!!! Valgam Deu!!! No l’hauria pas reconegut; Vaig marxar tan jove. - Doncs jo te reconegut de seguida. Ets clavada a la teva mare. - Com ha canviat tot! - Si noia, si, tot va canviant. Tots canviem . Encara penso a vegades en les vostres trapelleries de tirar-me aigua dins la botiga. - Es el primer record que m’ha vingut , quan he vist la font. Almenys aquesta no l’han canviat, l’han deixat al mateix lloc i l’ha remodelat amb el mateix estil. La font és l’única cosa que manté l’essència de la plaça. La Maria va assentint amb el cap, contemplant a la Laura, mentre el seu cap ple de cabòries no pot allunyar del pensament a la seva filla –Ara seria una jove com ella, si fa o no fa, amb uns quan anys menys.
Aquest cop la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens van acostar al poble de Cava per assistir a una activitat promoguda pel Parc Natural Cadí- Moixeró amb motiu del Dia Europeu dels Parcs. El guiatge, magnífic, va ser portat per personal d’AUBÈRRIA, una empresa de serveis integrals (estudi, gestió, educació i promoció) relacionats amb el patrimoni natural pirinenc.
Arribem a Cava (1286 m. alt) i vam aparcar a la plaça, pocs metres per sota nostra l’església dedicada a sant Climent i el seu cementiri amb dues creus, i el petit nucli de la població.
El grup era format per 25 persones entre elles, Joan Gispert alcalde de Cava, que va explicar-nos dades de la història de la petita població. Cava té una panoràmica fabulosa, la part nord de la serra del Cadí i la vall del Segre són a grans trets part del seu bell entorn. Posats a caminar i després de veure un mapa amb els punts orogràfics importants, la fauna i la natura vam iniciar la singladura en una visita al perer del camp de l’Era, arbre de molts anys però si per saber a ciència certa la seva antiguitat el procés és tan invasiu en el tronc més val conservar l’arbre a arriscar-se en la seva mort. A continuació veiérem les pedreres, lloc on es dipositaven les pedres tretes al llaurar el camps i les parets de pedra seca. Vam passar per les restes de l’antic poble ara completament arrasat però on es conserven restes del cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. Les guerres feudals o la pesta vam fer fugir la gent del poble. Recordaré les paraules del Joan en la seva explicació, més tard es van crear dos grups de cases Cava jussà i cal Pubill o Cava sobirà. També ens van comentar reforestació natural de la zona indicant-nos la línia dels antics camps de civada ara totalment coberts d’arbreda. El primer pas de la recuperació dels camps per la natura és l’aparició de gavarreres que fam d’avantguarda de la repoblació forestal.
Les restes del castell de Cava (1300 m. alt.) només són unes filades de pedra tallada conegudes amb el nom de “La Cadira del Senyor”. Hi ha poques noticies històriques i no és fins el 1277 que apareix esmentat en el testament de Galceran III de Pinós un Castro Cava entre els seus béns. La família Pinós l’infeudà a Pere d’Aragall, senyor de la baronia d’Ansovell al final del s. XIII. L’edifici no havia de ser gaire gran ni poderós.
Vam continuar el camí fins a cal Pubill i després ens enfonsarem per una pista que ens retorna a Cava.
Els sons i el cants de diferents ocells i soroll del pigot picant la fusta per construir el seu niu van ser-nos comentats. Diferents tipus d’arbres i una zona on els pins roigs havien sofert l’atac d’escolítids que havien exterminat una clapa de pins en un tros de bosc.
Un matí ben aprofitat coneixen la natura i la història d’aquest poble de muntanya i que segurament seria ampliable a molts altres punts del nostre país. Gràcies al personal d’Aubèrria i en Joan Gispert per la seva amabilitat.
Deixem unes fotografies que amb la seva constatació real mostren més bé el què aquestes quatre lletres volien expressar.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. Fotografia: Rosa Planell Grau. Berga, 18 juny 2012.
L’Andreu camina pausadament pel carrer. Mira detingudament els aparadors de les botigues amb curiositat tot cercant un regal; per quedar bé, però al mateix temps econòmic de preu; és per la cunyada. De sobte sona un mòbil. I l’home comença a buscar per les butxaques mentre és fa tota mena de preguntes en un diàleg interior:
