SANTA COLOMA DE CAN CABRA I MASIA. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a l’església de Santa Coloma de Can Cabra i la masia del mateix nom.
Per arribar-hi s’agafa la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i en arribar al pont de l’Aiguadora es pren la pista que hi ha a mà dreta i potser un km. després de passar el càmping a l’esquerra hi ha un trencall molt esbiegat que ens hi condueix.

Santa Coloma de Can Cabra o de Llinars és situada a l’antiga unitat territorial de la Vall de Lord, comtat d’Urgell. El lloc de Llinars s’esmenta en ACCU, document del s. X o principis del s. XI com una parròquies de la Seu a la Vall de Lord.

Els orígens de l’església s’han de relacionar amb el dominis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a la vall de Lord. En l’acta de consagració (a. 1040) d’aquest monestir urgellenc l’església de Santa Coloma i la de Sant Miquel de les Canals de Catllarí apareixen com a propietats amb tots els delmes i prímicies, oblacions i drets espirituals. (Sancte Columbe de Llinars i Sant Martini de Caslarill, cum decimis et primiciis et oblationibus et omni iuri espirituali)

Possiblement mai va ser parròquia car no s’esmenta en la visita del deganat de la vall de Lord de l’a. 1312. Al s. XVIII era sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars. Avui és una capella de la masia de Can Cabra.

L’edifici és d’una sola nau rectangular, amb volta de canó i rematada a llevant per un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. La porta d’entrada, simplement un senzill arc de mig punt, és al mur de ponent i damunt hi ha un campanar de cadireta de dues obertures. El parament exterior és emblanquinat però s’aprecia un aparell fet amb pedres tallades a cops de martell i posades a trencajunt en filades regulars.

Al seu costat la masia de Can Cabra d’estructura clàssica coberta a dues aigües i és documentada des del s. XVIII. La galeria superior té una balconada de fusta. La porta té una llinda de fusta, substitució de l’original, probablement deuria ser d’arc de mig punt.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 13 juny 2012.

LA COVA DE LA VERGE DE FALGARS. LA POBLA DE LILLET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Crònica de la visita a la cova de la Verge de Falgars de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur. Aquest cop el nostre desig era retrobar la cova de la Verge de Falgars. Seguint la carretera de Guardiola a la Pobla de Lillet després d’una rotonda, aproximadament a uns dos km., abans de la Pobla hi ha un rètol que ens indica Falgars. S’agafa la bifurcació, passem les cases de la Xesa i a mitjà obaga un altre cartell ens assenyala el camí de la Cova de la Verge.
Vam aparcar el cotxe i vam seguir la pista de terra costeruda fins arribar a un altre indicador, ara de fusta, que ens dirigí a la cova. Pugem una rampa i caminen pel senderol, trepitjant les fulles mortes dels faigs com una catifa, que ens hi mena. Som a mitjà obaga envoltats del bosc esplendorós de faigs i pins i davant nostre s’obre l’entrada de la cova. Rere una reixa se’ns mostra la imatge de la Verge envoltada de flors. Encastats entre les pedres mostres de l’estima i el fervor a la Mare de Déu. La imatge pertany a nostra senyora de la Llet que amamanta a Jesús. A la llinda de la cova unes orelles d’ós ornaven la pedra amb el blau de les seves flors.
La tradició explica que un bou i un pastor de Saus troben una imatge de la Mare de Déu enmig d’unes falgueres. D’aquest forma neix la denominació de Falgars, com es coneguda la marededéu d’aquesta contrada. Segurament l’amagà algun fugitiu de les guerres que assolaven la nostra terra i que obligaren a cercar refugi als seus habitants a les muntanyes del Pirineu.

Advertència no sigueu impacients hi espereu a trobar el segon indicador, si preneu la primera rampa a la dreta, malgrat sigui més gran, fareu una volta innecessària pel bosc. També s’arribà a la cova venint del santuari.

Com sempre unes fotografies per recordar l’instant i tornar al vehicle.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 10 juny 2012.

LES NOUS FONTS. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ. BERGUEDÀ SOBIRÀ

Crònica de la visita a les Nou Fonts de Sant Julià de Cerdanyola per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur. Voldríem que això servís per contestar la pregunta feta per en Lluis Álvarez, un dels seguidors del blog.
Quan pugés per la carretera que des de Guardiola porta fins a Sant Julià de Cerdanyola en el primer viratge, força tancat, un rètol ens indica Les Nou Fonts. A l’altre costat de la carretera un petit pla en permet aparcar el cotxe i prenent els nostre estris per caminar iniciem la nostra breu excursió.
Primer baixem un tros de camí força dolent i ple de pedres. Un pont ens permet el pas fàcilment per damunt de les aigües del riu de Cerdanyola, simplement és una palanca cimentada d’un tres metres, però almenys al dia d’avui les aigües baixaven en força.
Per un viarany estret i mal condicionat, amb moltes herbes i entre elles ortigues que ens molesten i causen fiblades a les cames. La naturalesa és mostra amb tot el seu esplendor i els matis dels diferents verds són una mostra de l’exuberant vegetació. El camí és visible però els arbres, drets i caiguts, i l’herba ens entorpeixen el pas. Segurament hem de considerar també la pluja caiguda darrerament.
Sentim el remor fort de l’aigua i finalment arribem a l’indret. Una cascada d’aigua baixa impetuosa i sorollosa per sobre de la balma (25-30 m. de caiguda) fins al gorg inferior. Les diferents fonts són unes perdudes, altres malmeses, altres rajant un doll abundós de líquid element. Una taula de ciment en els seients al voltant, sota els rajolins que cauen de la balma. Se’ns mostra un mur que havia estat protegint l’espai i dues taules de pedra mig derruïdes ens mostren el pas del temps i que dit lloc a quedat en l’oblit. Tota la raconada és ombrívola i tancada pels cingles que l’envolten.

Actualment no el crec apropiat per cap activitat d’aplec o similar i per fer una fontada és massa descuidat. Crec hi ha llocs més agradables i preparats. Els anys passen per tots i aquest lloc també els anys l‘han fet envellir.
Vaig consultar en l’ajuntament de Sant Julià sobre antigues activitats i molt amablement la senyoreta en qui vaig parlar va fer unes consultes en gent gran del poble i va comunicar-me que no recordaven cap cosa especial. Haig de felicitar a la senyoreta pel seu interès i amabilitat en donar-me respostes a la meva pregunta. Per altre mitjà; sembla ser que el lloc pertany a Guardiola de Berguedà (segons l’Enciclopèdia Catalana); he rebut una informació que em parla de que sembla ser més important l’activitat que tenia com a punt de partida Guardiola de Berguedà. Quan encara arribava el carrilet havia persones de l’entorn i de lluny que anàvem a fer “fontades” a la font de l’Avellaner (actualment canviada d’emplaçament pel nou traçat de la carretera) i també s’apropaven s’hi havia manca d’espai a Les Nous Fonts.

Ja no hi podíem fer més que fotografiar el lloc, prendre els estris i marxar cap el cotxe.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 10 juny 2012.

EL MEU PRIMER SALT DE PLENS

Brutal!!! Fantàstic!!! Indescriptible!... L'adrenalina a tope. El cos vibrant encara embriagat pel foc, el fum i la música. Ara sóc plenament conscient del que es fer de ple, mentre em trec la carota, i respiro una alenada d'aire, sento els crits i aplaudiments de la plaça. Amarat de suor, i amb aquella olor inenarrable de la vidalva.

Ara ja em podia considerar plenament berguedà, fins aquest moment era un forà, un pixapins. Si, que pujava a casa dels avis, i vivia la Patum d'aprop, però mai hauria pensat fer de ple. Més aviat li tenia pànic, des que una amiga es va cremar l'orella , fa uns quatre anys, esclar que llavors nomes en teniem catorze d'anys.

Quan el meu cosí m'ho va proposar, fa uns dies, si volia saltar de ple, que em donava el seu salt, vaig dir ràpid que no. Em va respondre que em perdia una experiència inolvidable. Llavors inconcienment vaig dir que d'acord, que saltaria.

Tots els dies previs tenia un cangelis, que em superava, però no em vaig voler fer enrera. Encara avui , la noia que em vestia m'ha hagut de calmar degut als nervis que tenia, i algú m'ha donat una mica de barreja... i m'han possat la careta, llavors un amic m'ha agafat pel braç i... cap a la plaça.

No puc expresar tot el que sento en aquest moments, però si que us puc dir ... que ha valgut la pena!!!!

LA MERCÈ I LA SEVA GERMANETA LAIA

La parella ha sortit de bon matí del poble on han pernoctat. Carregats amb les motxilles prenen el camí mig esborrat per les bardisses i els matolls. El senderol és incert però porten força informació, tríptics i mapes, per arribar al vell poble abandonat. L’esperit d’aventura fa més interessant la sortida. Pugen primer per la vall de la riera. Caminen per la riba dreta fins un pontet de pedra, restes de l’antiga ruta de traginers. Aleshores una vegada travessat el pont el camí s’enfila per una baga prou costeruda que fent esses puja fins el poble.

L’Adrià va davant tot aficionat i absort amb la seva tasca de guia i la Mercè segueix però gaudint del paisatge. Els arbres, el torrent, l’aigua que davalla entremig de les pedres, tot és una poesia pels seus sentits. El color verd, el groc agostat de l’herba, el remor de l’aigua, fins i tot, el xop d’una granota sorpresa per la seva presència que es llença a un petit bassiol, tot això tan simple la fa trontollar.

Per un moment recorda i el record la fa envermellir les dures paraules de la seva germana Laia. Que parlant-ne fa un parell de dies li digué:
 Pobre Mercè! Això és greu germaneta . Estàs flipada per l’Adrià. Ves en compte.- per un moment es queda rumiant i continua- Escolta vaig curta de cales aquest cap de setmana, segur que en pots deixar 100 €. Tu vas a fora i no en necessitaràs gaire diners.
 Escolta tu!- li respongué la Mercè sorpresa per la carota de la germaneta- Que tinc les meves despeses. No creguis que m’ho pagen la sortida.
 Ui, Pobre Mercè!! Enamorada i garrepa. Saps què si et va tant malament li diré a la mamà. No sé què pensarà?
 Què li diràs què? Per mi pots demanar-li el diners que vulguis! Tant em fa.
 A sí. I si li dic que surts sola a la muntanya amb un noi.
 Seràs capaç!
 Mira sí. Així em faràs companyia. Una sense un € i l’altra castigada. Podrem jugar al parxís.
 Ets... no sé què dir! Calla. No et puc donar tants diners.
 Va!! Que sé que a la capseta en guardes un quants i mira no vull ser dolenta en conformo amb 50 €. Ja veus quina rebaixa. Ni El Corte Inglès.
 Anglès deus voler dir.
 Bé com soni. Me’ls donés o vaig al menjador on el pares miren el televisor. I ...
 No els tinc. Millor dit si te’ls dono no puc sortir amb l’Adrià. Et puc donar 25 però m’has de prometre que me’ls tornaràs.- Traient els diners pensarosament li dóna a la Laia que els pren i se’ls guarda a la butxaca ràpidament.
 Bé, ja veurem. Ets ronyosa però bona noia em pensava només treure’t 10 €. Que passis un bon cap de setmana a la muntanya i amb bona companyia. Pren precaucions. Ja saps el sol, la calor, la altra calor... Ui, jo no sé què.
 Calla!!- Quan la Mercè s’abraona rere la seva germana, aquesta fuig tancant ben fort la porta.

Des del menjador la mare pregunta:
 Què passa amb tot aquest soroll.
La Laia que contesta- L’aire.

La Mercè s’asseu al llit, es retorça les mans i mira amb ràbia el llit de la germana. Si hagués estat present segur s’hauria llençat a escanyar-la. Pren la capseta, reconta els diners i somriu, encara podrà sortir amb l’Adrià.

Aquest noi li fa sentir, allò tan escoltat i potser tan tonto, li fa sentir papallones a dins l’estomac.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 5 juny 2012.

LA DOU DEL BASTARENY I EL SALT DE MURCAROLS. GISCLARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La nostra petita colla per finalitzar el matí ens van dirigir a un indret que ens agrada moltíssim: La Dou o l’Adou del Bastareny.

Faig aquesta anotació per que he vist escrit els dos noms i finalment he buscat en el diccionari Alcover Moll, lloc de consulta quan et trobés en paraules que no recullen els diccionaris més moderns i em dóna aquestes dues entrades que venen a donar la mateixa definició

Dou: Del llatí dŭce en el sentit de ‘font’. La forma dou s'ha conservat com a toponímic i cognom; com a nom comú ha evolucionat convertint-se en deu
Adou: Font cabalosa.

Seguint per la mateixa pista dels Empedrats i el Bullidor de la Llet arriben a una planada al costat del Bastareny on hi ha senyalitzat el camí per arribar-hi.
Ens sorprèn gratament escoltar el soroll de l’aigua tant quan vaja per la llera com quan salta impetuosa la resclosa propera. Avui salta tumultuosa i brava i en fort bategar damunt les pedres. L’escuma blanca fa joc en l’aigua també blanca en la seva lluita per obrir-se camí riu avall.
Prop de la resclosa hi ha una caseta on havia un generador d’electricitat per la pròxima casa de Monnell. Després d’extasiar-nos en la visió de la resclosa seguim el camí que en porta fins a la Dou pròpiament dita. L’aigua brolla majestuosa i en força del terra d’una concavitat en un indret envoltat d’arbres i boixos. La seu veu al néixer ja és forta, com avisant-nos que pot ser perillós entrar en les seves aigües per apropar-nos a fotografiar-la. El paratge és ombrós només els raigs de sol il•luminen la part alta dels arbres. Les pedres de la llera són negres però en el lloc mena la tranquil•litat només trancada pel brogit propi d’aquest fenomen de la naturalesa.
I per acabar la nostra sortida que més adient que apropar-nos al salt de Murcarols. Passem el pontet i la tanca que priva l’entrada als vehicles i pugem la pista que porta a la bifurcació a l’esquerra senyalitzada que en fa baixar a la riera per pujar després per un camí i torna a baixar fins a ser davant del circ natural on cau des d’una bona alçada l’aigua del rec de Murcarols.

Un matí ben aprofitat per retrobar aquests llocs que ens omplen de satisfacció per la seva bellesa. I només falta acabar aquest escrit amb unes paraules que surten del cor: Senyor que bonica és la terra que ens veu donar i com la maltractem i ens maltractem a nosaltres mateixos.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 1 juny 2012.

DELS FIORDS AL CAP NORD III. EL POBLE SAMI

Vam acabar el nostre viatge al Cap Nord, fent una visita a un poblat sami, a Finmark. Uns breus apunts sobre aquest poble que fa més de 2000 anys que habita aquests territoris del Nord, el que coneixem per Lapònia, però als seus habitants no se’ls pot anomenar lapons, ja que és un nom pejoratiu, ells són els samis.

El sami és un poble indígena que ocupa la part més septentrional d’Europa. La Lapònia, s’estén pel nord de Noruega, Suècia, Finlàndia i la península de Kola, a Rússia... formant una unitat dins de diferents estats. Vivien originàriament de la pesca i la caça de rens amb els que també s’hi desplaçaven amb trineus. Durant molts anys aquests països han reprimit el poble i la cultura sami. Avui oficialment reconeguda, i recolzada per les autoritats d’aquest països, la llengua o les llengües, samis es valoren i s’ensenyen a les escoles junt amb les dels països on estan situades.

L'ensenyament de la llengua a escola va possibilitar aviat l'aparició de mitjans de comunicació escrits en sami, així com d'una ràdio pública. A finals dels anys 70 la cultura sami a Noruega era en plena expansió en tots els camps, vivia una vertadera renaixença, però allò que sobretot havia canviat era l'actitud de l'estat noruec: en a penes 30 anys havia passat de combatre els samis a emparar-los Malgrat la seva presència parcial al sistema educatiu i als mitjans de comunicació, les llengües samis es troben amenaçades, i algunes d’elles pateixen un greu risc d’extinció.

El poble sami disposa actualment de tres parlaments propis i oficials, cadascun d’ells a Noruega, Suècia i Finlàndia, i d’una assemblea a la península de Kola, a Rússia. Tots quatre són escollits de forma democràtica. Els parlaments es coordinen a través del Consell Parlamentari Sami. Aquests es dediquen a fomentar el reconeixement dels drets fonamentals dels samis. La seva comesa és salvaguardar i enfortir la cultura, idioma, societat i existència de les diferents tradicions sami. La Llei de Finnmark atorga als samis i altres residents de la regió drets a la terra i aigua de Finnmark

L’últim dia que vam passar a terres noruegues, abans d’emprendre el camí de tornada vam anar a visitar un poblat sami, com eren originàriament, i com vivien, ( ara muntat pels turistes) doncs aquests també s’han modernitzat i molts viuen a les ciutats, però l’estat noruec dona una paga als camperols de les zones més aïllades del nord, perquè no es despobli el territori.

Després de la visita al poblat, amb cabanes i rens, i botiguetes de records, es va fer un sopar típic sami. Dins una cabana gran amb un foc encès al mig on dins una gran marmita es cuinava una barreja de carn de ren i verdures, tot el grup estàvem asseguts al voltant de la cabana amb una espècie de vol a la mà, on ens van posar barreja d’aquella olla. Estava prou bo, i després per beure, el corresponent té d’herbes.
Després ja vam anar cap el petit aeroport de Lakselv, amb la roba perfumada pel fum i el cuinat de l’olla. A les deu del vespre havíem de sortir via Madrid. Era estrany aquell aeroport, doncs no hi havia cap avió, gairebé no i havia ningú. Van dir-nos que havia d’arribar un vol xàrter i seria el que nosaltres marxaríem. Espera que espera. Serien prop les dues de la matinada, quan va arribar el vol, ple de turistes. Canvi de passatger i emprenem el vol de tornada, sota un sol espaterrant l’avió es va enlairar i mentre anàvem volant i baixant s’anava fent de nit, però al cap de dues hores ja sobrevolant França, tornava a clarejar de nou.
– maig de 2012-