ELS EMPEDRATS. BAGÀ. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

ÀNTIC CAMÍ RAL DE BAGÀ A LA CERDANYA.

Al Berguedà Sobirà es constata la presencia celta en topònims com Bagà. El nom de Bagà prové de Bacadumum, d’arrel celta i adaptat al llatí com Bagadanum. Durant l’Edat Mitjana el nom canvi ens diferents escrits. Bac en celta vol dir vall tancada; dunum és un sufix gal llatinitzat que significa ciutat fortificada. Així ho traduïm a ciutat fortificada de la vall tancada que expressa perfectament aquesta vila. Aquesta definició és força ben feta i n’hi ha d’altres però sempre donen una procedència cèltica al nom de l’anomenada capital del Berguedà Sobirà. Una històrica vil•la digne de visitar. La ciutat fortificada de la vall del Bastareny.
La nostra colla aprofitant la nostre visita al Bullidor no vam voler marxar sense fer una visita als Empedrats. Per arribar-hi s’agafa la carretera que porta fins a Gisclareny. Abans del pont de Sant Joan que creua el Bastareny surt una pista de terra a mà dreta. Ens arribarem fins a cal Cerdanyola, la primera casa que trobarem a peu de pista. Ja a peu un cop travessat el pont prendrem el camí que voreja el riu.

El riu té diferents noms segons interpretacions: de la Font del Faig, torrent del Forat, del Pendís o riu dels Empedrats. És un afluent cabalós del riu Bastareny, afluent al mateix temps del Llobregat.

A l’iniciï del nostre caminar trobem la masia del Hostalet. Mig enrunada però s’hi fan certes obres que mostra en la seva estructura la utilització com hostal del camí ral de Cerdanya. Seguim el senderol que és un recorregut agradable i ombrívol a causa de la vegetació que ens envolta. Pins i grans boixos ens protegeixen del sol com si passessin per un túnel de verd fullatge.
Deixem enrere la bifurcació del Bullidor i continuem la nostra pujada pel camí que mostra el treball de l’aigua durant segles per obrir-se pas en les roques càrstiques.

Continuem per la ruta senyalitzada fins arribar a la part que dóna nom a aquell lloc. El tros empedrat i amb un petit mur reconstruït recentment del camí que segueix fins al refugi de Sant Jordi i després a coll de Pendís des on veurem Bellver i la Cerdanya sota nostre. En el camí s’han de travessar diferents cops la llera del riu mitjançant passeres de pedres o roques on fer petits equilibris segons l’agilitat de cadascú. El desnivell fins a coll de Pendís és aproximadament de 1000 m.

M’admira des de la visió actual de les nostres carreteres i mitjans de transport l’esforç per superar el desnivell i transportar mercaderies o altres coses pujant i travessant aquests congosts.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 1 juny 2012.

BULLIDOR DE LA LLET. BERGUEDA SOBIRÀ

Aquest cop sí.

Havíem pujat en altres ocasions i ens havia fallat però aquest cop després de les pluges caigudes darrerament si que brollava esplendorós el Bullidor de la Llet.

La nostra petita colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel vam pujar en cotxe fins l’aparcament de la casa de Colònies de cal Cerdanyola al veïnat de l’Hostalet. Després de prendre el nostre estris habituals vam començar el camí que porta de Bagà al Refugi de Sant Jordi.

El camí és ampla i agradable, molt apropiat per l’època primaveral i estiuenca perquè els arbres protegeixen del sol. El nostre camí segueix el Torrent del Forat que amb el seu cabdal no desmentia les nostre benaurades suposicions.

Poc després de creuar el pont trobem el rètol que ens indica Bullidor de la Llet i Els Empedrats. Seguim la nostra ruta marxem per viarany de l’esquerra. Passem per una palanca de fusta bastant recent ja què anteriorment s’havia de passar fent equilibris damunt de les pedres, sort que no és gaire ampla ni profunda la llera del rierol.
La canal que baixa valenta i ràpida ens confirma que finalment tindrem una bona visió del Bullidor. La rampa es empinada i bastant costeruda però en pocs minuts ens porta davant del brollador.

El Bullidor de la llet és una surgència natural que quan ha plogut força per les contrades properes brolla majestuosa i amb tanta força que l’aigua surt blanca com si fos llet. Només quan l’aigua baixa abundosa es produeix aquest fenomen.

Seguidament retornar al nostre punt de continuació de ruta.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau

ST. ISCLE I STA. VICTÒRIA DE LLINARS DE L’AIGUADORA.

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de l’Aiguadora, municipi pertanyent a Castellar del Riu en els límits del Berguedà.

L’Aiguadora (també escrit Aigua d’Ora) és un afluent del Cardener. Segons Manel Bofarull Terrades aquest nom prové del llatí “aquatoria” portador d’aigua o bé es relaciona amb la suposada existència d’or en el curs del riu. La veu ora també té a veure amb “ aura, ventijol, oratge” i amb “vora, línia, frontera”.
Per arribar es segueix la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i poc després del km. 19 abans de creuar el pont de Llinars prenen la bifurcació a la dreta senyalitzada com Llinars o Càmping d’Aigua d’Ora. Pocs metres abans de l’entrada del càmping una pista també asfaltada puja a l’església.

L’església formà part de la unitat històrica i territorial de la vall de Lord, dins el comtat d’Urgell i sota la dependència religiosa del bisbat d’Urgell. El lloc de Llinars de l'Aiguadora és documentat des del s. IX car fou un dels punts claus de la repoblació del comte Guifré el Pelós a la vall de Lord en el curs dels a. 872 fins a 878. En aquest segle el bisbe Galderic de la Seu d'Urgell hi organitzà la primera vida parroquial i el nucli reeixí durant l'alta edat mitjana. Aquesta primera organització va permetre que l’església obtingués drets sobre les noves esglésies establertes a Sisquer, Castelltort, Selva, Tentellatge, Valldora, el Cint, la Mora, Travil, Terrers i la Pedra. Algun d’aquests drets va ser usurpats pel comte Sunifred II d’Urgell i el bisbe Guisad II en reclamava la restitució pel voltants de l’a. 948.
La parròquia de Llinars es esmentada en l’ACCU entre altres parròquies de la Vall de Lord. Al s. XVIII encara era parroquial i tenia com sufragànies les esglésies de Sant Miquel de les Canals de Catllarí, Sant sadurní de Terrers i Santa Coloma de Can Cabra, dins l’oficialitat de Sant Llorenç de Morunys.

De la primera església romànica no se’n conserva cap testimoni arquitectònic.
L'església de St. Iscle i Sta. Victòria de Llinars de l'Aiguadora és una església parroquial bastida a finals del s. XVII o principis del XVIII, a partir de models del barroc rural. Consta d'una sola nau amb capelles laterals, presbiteri quadrat i la façana oberta al mur de migdia, on s'hi varen encastar unes laudes sepulcrals d'època romànica.

El campanar és una torre de secció quadrada amb finestres d'arc de mig punt. A ponent de l'església hi ha la masia que funciona com a rectoria adossada, amb una gran portalada d'arc de mig punt.

Destaquen en la façana quatre blocs esculpits que s'encastaren al mur de migdia de l'església quan l'edifici romànic fou substituït per l'actual construcció barroca al segle XVII. No hem pogut evitar la temptació de reproduir les seves fotos.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 31 maig 2012.

LA FORQUILLA. EL GAT I EL RATOLÍ.

Una vegada el gat Amadeu anava perseguint una mosca, afició prou entretinguda entre els membres de la família dels fèlids, i va ensopegar-se cara a cara amb un ratolí. Aquest animaló, l’Innocenci havia sortit de casa seva seguint el rastre olorós d’un formatge, sabeu aquells formatges una mica tous, sucosos i que fan aquella olor, quasi pudor, forta, espessa i que s’endinsa als narius amb una sensació agre i picant. Doncs aquest era el formatge que treia de polleguera a l’Innocenci.

El gat Amadeu es mira a l’espaordit Innocenci que era encongit en un racó i amb la veu dolça i ensucrada dels gats quan volen engalipar al pròxim i a més amb un somriure afalagador va dir-li:
 Hola amic Innocenci, t’estava cercant per jugar a tennis.

El ratolí empassant-se la salivera i veient tots el camins obstruïts pel cos del gat respongué:
 A sí, jo venia amb la mateixa idea però ves per on jo volia jugar demà. M’he deixat la raqueta a casa.
 No et preocupis en trobarem una altra. Suposo que no t’importa la marca.
 La marca m’és igual.- Mentrestant mirava dissimuladament per on fugir- Però no em veig cap per aquí.
 Mira jo en tinc una- contesta el gat i girant-se pren una forquilla gran i lluent. De sobte fa el gest d’enforquillar al ratolí. Aquest veient-se perdut corre desesperat sense trobar cap cau per amagar-se.
Només veu un foradet petit rere una ratonera i s’amaga darrere del parany del gat Amadeu. El gat de primer no el veu. L’Innocenci sap que els ulls del gat no trigaran a tenir la nineta rodona i el veure malgrat la foscor. Ràpidament mou la ratonera encarant-la a la llarga cua del gat que la mou neguitosament mentre regira en les ombres. Passa la cua una vegada i res, quasi pica a sobre i res. Finalment al tercer cop quan el gat va a girar-se a on és el ratolí, salta la trampa i prem la cua felina. Quin marrameu més esgarrifós trenca el silenci del patí.

La forquilla desnonada de la pressió de la mà del gat voleia pels aires i cap prop del ratolí. Aquest l’agafa fortament i comença a burxar l’esquena de l’Amadeu. Aquest miola buscant auxili fins que una de les voltes el parany salta, no sense quedar-se enganxats uns quants pèls de la cua del gat. Pobre Amadeu com corre perseguit per l’Innocenci que quan el punxa va dient.
 Toma ace, toma ace- mentre entremig fa la cantarella de 0-15, 0-30, 0-40, set i joc 0-6.

No us fieu mai dels que en bones paraules i somriures afalagadors us volen ensarronar.

Miquel Pujol Mur.

PATUM...!

PATUM... PATUM... PATUM... PATUM...

Proclama el Tabal fent vibrar els seu so; removent els cors  i els sentiments de molts patumaires, berguedans i forans que, com cada any, l’esperen amb delit. Cada retruc que dóna el tabaler  és com un anunci que porta una infinitat de missatges: S’han acabat la serietat i els protocols! És hora de desinhibir-se, és hora  d’estar alegres! Ara comença la disbauxa, deixem les nostres preocupacions, desconnectem i gaudim de l’esclat dels coets, escoltem  la  música alegre i encomanadissa mentre ballem, sense prejudicis, seguint el seu ritme, suau o frenètic, que cada comparsa ens fa percebre!

Si fem una ullada per la història, molts anys enrere, les comparses ballaven, cerimoniosament, dins de l’església. Més tard la processó s’expandia pels carrers de la ciutat i les comparses també seguien el seu ritme dansant sobre la Plaça Cremada.

Cada comparsa té la seva simbologia:  Els Turcs i Cavallets  ens reporten a les guerres de temps enllà i les Maces rememoren la lluita entre el bé i el mal: àngels i dimonis. Les Guites, embogides, envolten la plaça traient foc pels queixals, fent córrer a petits i  grans, mentre els coets peten a tort i a dret!

Els nans i els gegants animen la festa. La música  dels seus balls engresca la plaça sencera, atapeïda, gairebé entatxonada de gent, que van guarnits amb barrets i mocadors multicolors; respirant olors de suor, de fum, de barreja i de... bogeria. Tot plegat, un conjunt de tonades  i matisos fantàstics!

La música ha evolucionat molt els darrers anys, però al bagul dels nostres records encara hi tenim presents les cançonetes que cantàvem quan érem menuts:

A la roca el sol hi toca a la roca el sol hi neix, més m’estimo la Pepeta que una bossa de diners. A l’estiu i a l’hivern els dimonis a l’infern; a l ’hivern i a l’estiu els dimonis al caliu. Ai, Peret, si en balles l'Àliga al davant de l’hospital, fes tres passos endarrere fes-ne tres més endavant...

La majestuositat de l’Àliga no la supera cap altra comparsa. No és estrany que al poeta berguedà, Pere Tuyet i Casafont, li sorgissin, de la seva ploma, aquestes rimes tan boniques:

Oh mestressa reial                        de repúbliques blaves: el somriure malalt de les joies esclaves no t’irisa el vernís; però tant se te’n dóna, tu ets per viure feliç amb espais de corona.

Els Plens: l’apoteosi final. El foc, enmig de la foscor, reflecteix els batecs dels cors dels berguedans, mentre van giravoltant per la plaça, i els Tiravols conviden a ballar, fins i tot als més ensopits!

Finalment s’acomplí el somni més desitjat. La Patum fou declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO; honor reconegut a nivell mundial. Així també els grups cantaires entonàrem l’”Himne als administradors” l’any 2006, fent repicar les nostres veus amb joia i armonia...

PATUM I BERGA AL MÓN,

BERGA I PATUM: A FORA EL FUM!

TOT SIGUI PAU I LLUM!

Berga, 2 de juny de 2012

MOLT BONA PATUM A TOTHOM!

SANTA MARGARIDA DE VILELLA. NAVÈS. SOLSONÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en el nostre deambular a la recerca de nous indrets aquest cop van arribar-nos a Santa Margarida de Vilella.

Per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al Túnel de la Mina vam prendre la cruïlla a l’esquerra senyalitzada am els noms de Capolat. Taravil i Vilella. Vam seguir la pista asfaltada fins a Taravil i a la propera bifurcació vam seguir la també pista asfaltada que porta fins Vilella. També s’hi pot pujar des de cal Majoral, a la carretera de Berga a Cardona, pujant per la roca coneguda com la Foradada i el Malpas. Però nosaltres vam preferir aquest altre via més planera.
El lloc de Vilella és a l’extrem nord-oriental del terme municipal de Navès, frec a frec amb el municipi berguedà de Capolat. És situada al vessant occidental de la serra de Travil envoltada pels tossals de les Monges i de Casòliba i les serretes de cal Bertran, les Bassetes i les fraus de Vilella. A sud-est l’horitzó s’eixampla i és pot veure part de la serra dels Batets i de la serra i el pla de Busa.

La visió global és fabulosa, arbres, herbei i muntanyes en el verd com a fons esplendorós. Pocs metres abans de divisar l’esglesiola vam veure l’alzina monumental d’aquest lloc. Davant nostre la casa de Vilella esmentada en el fogatge de 1553 en el nom de Viliella. Sota la pista i enmig del camp sembrat es troba l’esglesiola, segons dades de propietat particular i convertida en pallissa, de Santa Margarida de Vilella. Respectant el treball humà ens vam apropar els menys possible per no malmetre la propera collita.
Aquesta capella que no té cap esment històric directe és d’una sola nau rectangular coberta amb volta lleugerament apuntada i és capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb el mateix tipus de volta.

La porta d’arc de mig punt amb dovelles petites és a migjorn. Els muntants són esbiaixats i tanquen més a la part inferior. En aquest mur vers l’absis hi ha una finestra ovoide treballada a la part central d’un bloc monolític. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt.

El frontis té una finestra cruciforme i damunt seu s’alça un campanar d’espadanya amb un arc de mig punt. La coberta es de teula als dos vessant de la nau i cònica en l’absis.

Pel seu aparell situa l’edifici com una construcció del s. XI tot i que les voltes i els arcs indiquen una data més avançada potser en el s. XII però seguint la tecnologia del segle anterior.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

SOBIRÀ, ANA- JUSSÀ, JUSSANA.

Hi ha dubtes- per algunes persones- pel que fa a la correcció lingüística d’aquestes dues paraules que sovint escric en les meves narracions de sortides per conèixer esglésies i llocs de la nostra terra. Dubtes que he d’agrair perquè demostren que, malgrat tot, hi ha cert interès en seguir els nostres relats, de les companyes i meus, per tant vull donar una breu explicació de la seva utilització per part meva i d’amics amants de l’entorn català.

Segons consulta a diferents diccionaris entre altres definicions es troba:

SOBIRÀ-ANA: Que és situat més alt que un altre; superior (oposat a jussà)
JUSSÀ-ANA: Inferior, que està sota.

Va ser l’a. 1714, de mal recordar, quan sota l’Absolutisme va iniciar-se la primera invasió castellana, que aleshores va prohibir l’ús públic de la nostra llengua i va voler modificar els nostres noms toponímics habituals. Va començar per les terres de vora mar (castellanització de Barcelona i les seves rodalies- i va anar progressant- cada cop a menys velocitat- per l’interior.

Aleshores mitjançant la força militar “manu militari” s'implementà l’ús de Bajo /Alto prop de Barcelona i les ciutats més importants. Posteriorment segurament la traducció catalanitzada més fàcil de Baix/ Alt.

En el relat Masia de Badia transcric que l’a. 1596 en la venda de la Baronia de Lluçà els germans Agulló compren el castell de Lluçà i els masos de Badia Sobirana i Badia Jussana.

En una recent visita a la població de Cava en l’ Urgell Sobirà (Alt Urgell) el nostre guia feia servir els mots de Cava Jussà per designar el grup inferior de cases i Cava Sobirà per la petita agrupació superior.

A contracorrent aquest noms s’han mantingut en les terres del Pallars Sobirà i Pallars Jussà on justament ara rebroten les males herbes de 1714.

Desgraciadament les nostres lletres han sofert diferents traduccions recordo de jove haver llegir en rètols de carretera noms com; San Cucufate del Vallés ( Sant Cugat del Vallès) i San Saturnino de Noya ( Sant Sadurní d’Anoia) i moltes més que els nostres lingüistes deuen conèixer. No vull imposar cap dogma ja què només sóc un simple aficionat a escriure.

Modestament seguir les petjades de Salvador Espriu i Castelló ( Santa Coloma de Farners 1913- Barcelona 1985) i com ell volíem salvar el mots i recordar el nom de cada cosa. Només aquestes pinzellades escrites són per aprofitar l’ocasió d’utilitzar el nostre ric vocabulari del què malauradament fem servir poques paraules en el nostre habitual enraonar.


Gràcies, Ramon pel teu interès.
Gràcies, mestre Antonio per la teva ajuda.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 31 maig 2012.