diumenge, 3 de juny del 2012

LA FORQUILLA. EL GAT I EL RATOLÍ.

Una vegada el gat Amadeu anava perseguint una mosca, afició prou entretinguda entre els membres de la família dels fèlids, i va ensopegar-se cara a cara amb un ratolí. Aquest animaló, l’Innocenci havia sortit de casa seva seguint el rastre olorós d’un formatge, sabeu aquells formatges una mica tous, sucosos i que fan aquella olor, quasi pudor, forta, espessa i que s’endinsa als narius amb una sensació agre i picant. Doncs aquest era el formatge que treia de polleguera a l’Innocenci.

El gat Amadeu es mira a l’espaordit Innocenci que era encongit en un racó i amb la veu dolça i ensucrada dels gats quan volen engalipar al pròxim i a més amb un somriure afalagador va dir-li:
 Hola amic Innocenci, t’estava cercant per jugar a tennis.

El ratolí empassant-se la salivera i veient tots el camins obstruïts pel cos del gat respongué:
 A sí, jo venia amb la mateixa idea però ves per on jo volia jugar demà. M’he deixat la raqueta a casa.
 No et preocupis en trobarem una altra. Suposo que no t’importa la marca.
 La marca m’és igual.- Mentrestant mirava dissimuladament per on fugir- Però no em veig cap per aquí.
 Mira jo en tinc una- contesta el gat i girant-se pren una forquilla gran i lluent. De sobte fa el gest d’enforquillar al ratolí. Aquest veient-se perdut corre desesperat sense trobar cap cau per amagar-se.
Només veu un foradet petit rere una ratonera i s’amaga darrere del parany del gat Amadeu. El gat de primer no el veu. L’Innocenci sap que els ulls del gat no trigaran a tenir la nineta rodona i el veure malgrat la foscor. Ràpidament mou la ratonera encarant-la a la llarga cua del gat que la mou neguitosament mentre regira en les ombres. Passa la cua una vegada i res, quasi pica a sobre i res. Finalment al tercer cop quan el gat va a girar-se a on és el ratolí, salta la trampa i prem la cua felina. Quin marrameu més esgarrifós trenca el silenci del patí.

La forquilla desnonada de la pressió de la mà del gat voleia pels aires i cap prop del ratolí. Aquest l’agafa fortament i comença a burxar l’esquena de l’Amadeu. Aquest miola buscant auxili fins que una de les voltes el parany salta, no sense quedar-se enganxats uns quants pèls de la cua del gat. Pobre Amadeu com corre perseguit per l’Innocenci que quan el punxa va dient.
 Toma ace, toma ace- mentre entremig fa la cantarella de 0-15, 0-30, 0-40, set i joc 0-6.

No us fieu mai dels que en bones paraules i somriures afalagadors us volen ensarronar.

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 2 de juny del 2012

PATUM...!

PATUM... PATUM... PATUM... PATUM...

Proclama el Tabal fent vibrar els seu so; removent els cors  i els sentiments de molts patumaires, berguedans i forans que, com cada any, l’esperen amb delit. Cada retruc que dóna el tabaler  és com un anunci que porta una infinitat de missatges: S’han acabat la serietat i els protocols! És hora de desinhibir-se, és hora  d’estar alegres! Ara comença la disbauxa, deixem les nostres preocupacions, desconnectem i gaudim de l’esclat dels coets, escoltem  la  música alegre i encomanadissa mentre ballem, sense prejudicis, seguint el seu ritme, suau o frenètic, que cada comparsa ens fa percebre!

Si fem una ullada per la història, molts anys enrere, les comparses ballaven, cerimoniosament, dins de l’església. Més tard la processó s’expandia pels carrers de la ciutat i les comparses també seguien el seu ritme dansant sobre la Plaça Cremada.

Cada comparsa té la seva simbologia:  Els Turcs i Cavallets  ens reporten a les guerres de temps enllà i les Maces rememoren la lluita entre el bé i el mal: àngels i dimonis. Les Guites, embogides, envolten la plaça traient foc pels queixals, fent córrer a petits i  grans, mentre els coets peten a tort i a dret!

Els nans i els gegants animen la festa. La música  dels seus balls engresca la plaça sencera, atapeïda, gairebé entatxonada de gent, que van guarnits amb barrets i mocadors multicolors; respirant olors de suor, de fum, de barreja i de... bogeria. Tot plegat, un conjunt de tonades  i matisos fantàstics!

La música ha evolucionat molt els darrers anys, però al bagul dels nostres records encara hi tenim presents les cançonetes que cantàvem quan érem menuts:




A la roca el sol hi toca
a la roca el sol hi neix,
més m’estimo la Pepeta
que una bossa de diners.

A l’estiu i a l’hivern
els dimonis a l’infern;
a l ’hivern i a l’estiu
els dimonis al caliu.

Ai, Peret, si en balles l'Àliga
al davant de l’hospital,
fes tres passos endarrere
fes-ne tres més endavant...


La majestuositat de l’Àliga no la supera cap altra comparsa. No és estrany que al poeta berguedà, Pere Tuyet i Casafont, li sorgissin, de la seva ploma, aquestes rimes tan boniques:


Oh mestressa reial                       
de repúbliques blaves:
el somriure malalt
de les joies esclaves
no t’irisa el vernís;
però tant se te’n dóna,
tu ets per viure feliç
amb espais de corona.


Els Plens: l’apoteosi final. El foc, enmig de la foscor, reflecteix els batecs dels cors dels berguedans, mentre van giravoltant per la plaça, i els Tiravols conviden a ballar, fins i tot als més ensopits!


Finalment s’acomplí el somni més desitjat. La Patum fou declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO; honor reconegut a nivell mundial. Així també els grups cantaires entonàrem l’”Himne als administradors” l’any 2006, fent repicar les nostres veus amb joia i armonia...

PATUM I BERGA AL MÓN,
BERGA I PATUM: A FORA EL FUM!
TOT SIGUI PAU I LLUM!

Berga, 2 de juny de 2012

MOLT BONA PATUM A TOTHOM!

SANTA MARGARIDA DE VILELLA. NAVÈS. SOLSONÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur en el nostre deambular a la recerca de nous indrets aquest cop van arribar-nos a Santa Margarida de Vilella.

Per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al Túnel de la Mina vam prendre la cruïlla a l’esquerra senyalitzada am els noms de Capolat. Taravil i Vilella. Vam seguir la pista asfaltada fins a Taravil i a la propera bifurcació vam seguir la també pista asfaltada que porta fins Vilella. També s’hi pot pujar des de cal Majoral, a la carretera de Berga a Cardona, pujant per la roca coneguda com la Foradada i el Malpas. Però nosaltres vam preferir aquest altre via més planera.
El lloc de Vilella és a l’extrem nord-oriental del terme municipal de Navès, frec a frec amb el municipi berguedà de Capolat. És situada al vessant occidental de la serra de Travil envoltada pels tossals de les Monges i de Casòliba i les serretes de cal Bertran, les Bassetes i les fraus de Vilella. A sud-est l’horitzó s’eixampla i és pot veure part de la serra dels Batets i de la serra i el pla de Busa.

La visió global és fabulosa, arbres, herbei i muntanyes en el verd com a fons esplendorós. Pocs metres abans de divisar l’esglesiola vam veure l’alzina monumental d’aquest lloc. Davant nostre la casa de Vilella esmentada en el fogatge de 1553 en el nom de Viliella. Sota la pista i enmig del camp sembrat es troba l’esglesiola, segons dades de propietat particular i convertida en pallissa, de Santa Margarida de Vilella. Respectant el treball humà ens vam apropar els menys possible per no malmetre la propera collita.
Aquesta capella que no té cap esment històric directe és d’una sola nau rectangular coberta amb volta lleugerament apuntada i és capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb el mateix tipus de volta.

La porta d’arc de mig punt amb dovelles petites és a migjorn. Els muntants són esbiaixats i tanquen més a la part inferior. En aquest mur vers l’absis hi ha una finestra ovoide treballada a la part central d’un bloc monolític. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt.

El frontis té una finestra cruciforme i damunt seu s’alça un campanar d’espadanya amb un arc de mig punt. La coberta es de teula als dos vessant de la nau i cònica en l’absis.

Pel seu aparell situa l’edifici com una construcció del s. XI tot i que les voltes i els arcs indiquen una data més avançada potser en el s. XII però seguint la tecnologia del segle anterior.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

divendres, 1 de juny del 2012

SOBIRÀ, ANA- JUSSÀ, JUSSANA.

Hi ha dubtes- per algunes persones- pel que fa a la correcció lingüística d’aquestes dues paraules que sovint escric en les meves narracions de sortides per conèixer esglésies i llocs de la nostra terra. Dubtes que he d’agrair perquè demostren que, malgrat tot, hi ha cert interès en seguir els nostres relats, de les companyes i meus, per tant vull donar una breu explicació de la seva utilització per part meva i d’amics amants de l’entorn català.

Segons consulta a diferents diccionaris entre altres definicions es troba:

SOBIRÀ-ANA: Que és situat més alt que un altre; superior (oposat a jussà)
JUSSÀ-ANA: Inferior, que està sota.

Va ser l’a. 1714, de mal recordar, quan sota l’Absolutisme va iniciar-se la primera invasió castellana, que aleshores va prohibir l’ús públic de la nostra llengua i va voler modificar els nostres noms toponímics habituals. Va començar per les terres de vora mar (castellanització de Barcelona i les seves rodalies- i va anar progressant- cada cop a menys velocitat- per l’interior.

Aleshores mitjançant la força militar “manu militari” s'implementà l’ús de Bajo /Alto prop de Barcelona i les ciutats més importants. Posteriorment segurament la traducció catalanitzada més fàcil de Baix/ Alt.

En el relat Masia de Badia transcric que l’a. 1596 en la venda de la Baronia de Lluçà els germans Agulló compren el castell de Lluçà i els masos de Badia Sobirana i Badia Jussana.

En una recent visita a la població de Cava en l’ Urgell Sobirà (Alt Urgell) el nostre guia feia servir els mots de Cava Jussà per designar el grup inferior de cases i Cava Sobirà per la petita agrupació superior.

A contracorrent aquest noms s’han mantingut en les terres del Pallars Sobirà i Pallars Jussà on justament ara rebroten les males herbes de 1714.

Desgraciadament les nostres lletres han sofert diferents traduccions recordo de jove haver llegir en rètols de carretera noms com; San Cucufate del Vallés ( Sant Cugat del Vallès) i San Saturnino de Noya ( Sant Sadurní d’Anoia) i moltes més que els nostres lingüistes deuen conèixer. No vull imposar cap dogma ja què només sóc un simple aficionat a escriure.

Modestament seguir les petjades de Salvador Espriu i Castelló ( Santa Coloma de Farners 1913- Barcelona 1985) i com ell volíem salvar el mots i recordar el nom de cada cosa. Només aquestes pinzellades escrites són per aprofitar l’ocasió d’utilitzar el nostre ric vocabulari del què malauradament fem servir poques paraules en el nostre habitual enraonar.


Gràcies, Ramon pel teu interès.
Gràcies, mestre Antonio per la teva ajuda.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 31 maig 2012.

dijous, 31 de maig del 2012

SENTIR O ESCOLTAR?

Paraules: anorrear, sinuós, glop i proesa + FOTO

Fa poc que s’ha fet fosc, passejo vora el riu, mentre contemplo la gran ciutat il•luminada.
M’assec a un banc i contemplo el riu, ample majestuós, la llum dels edificis propers s’hi reflexa, donant unes centellades multicolors, formant un entramat sinuós de colors d’una gran bellesa. Contemplo embadalida l’espectacle . Quina pau! quin silenci! Silenci en una gran ciutat? bé, es el que sento o el que necessito. El soroll es com un rerefons que no torba la meva tranquil•litat i es barreja amb els meus pensaments.
Els pensaments em portem a la soledat, la meva soledat.
Clavo la mirada en un d’aquells reflexes daurats,... el més brillant... la llum se’m filtra al cervell, on els pensaments turbulents m’entumeixen “ ella també ha trobat la seva parella.. .i jo m'he quedat sola altre vegada, sense una amiga amb qui sortir. Si que puc sortir amb ells, ja m’ho han dit, però no vull ser una molèstia. L’any passat la Sònia i ara ella... i jo sense trobar ningú... Quina mala sort!
-Te n’hauries d’alegrar.
-Si, i me’n alegro per ella, però jo a la meva edat i sola com un mussol. Vaja, que se’m passa l’arròs.
-Vols dir que no t’obsessiones una mica?
- Obsessionada? als 34 anys vivint amb els pares, i un treball que no em satisfà i cap persona que m’estimi i a qui estimar, mentre totes les meves amigues tenen parella.
-Canvia les coses si no t’agraden.
-Com si fos tan fàcil.
-L’any passat te’n van oferir un de treball.
-Si, a l’altre punta del món a Galicia.
-Doncs no et queixis. Pensa en les persones que no en tenen cap.
-Però és una merda de treball. Rutinari i avorrit, amb una cap insuportable. Després arribo a casa i els pares rondinant per tot. M’imposen les seves conviccions. A vegades penso que em volen anorrear com a persona.
-Be, et podries independitzar?
-Ja ho he pensat a vegades, però hi ha tantes despeses, que no em quedarien diners per viure.
-Tu esculls com t’agrada viure, no et queixis...
-Es clar, que si trobes una persona que m’estimés, si trobes aquella persona que busco i no trobo, i anar a viure junts, compartint despeses...
-Vols trobar una persona amb qui viure, perquè t’ajudi a pagar les despeses? o una persona a qui estimar i que t’estimés?
-Les dues coses. Però, sé com sóc, una mica “gafe” a més de sosa, antipàtica, lletja, i grassa... ningú es fitxarà mai en mi ...ja començo a perdre tota esperança.
-T’infravalores molt. No ets sosa, ni lletja, ni antipàtica ni grassa. El que passa que estàs tan obsessionada per trobar un home que t’estimi, que si aquest passa pel teu costat ni el veuràs.
-Si, ara miro al voltant, per si el veig. Potser és aquell borratxo que va fent esses, o aquell vell xaruc que seu a l’altre banc...
-Segur que tens la persona que busques, més a prop del que et penses. Has d’aprendre a mirar, a escoltar...
- Mirar encara més, escoltar, a qui?
-Has de ser una mica més valenta, no tenir por de fer una proesa, de decidir com vols que sigui la teva vida.
-La meva vida l’escullo jo. No vull que ningú si fiqui.
-Es el que t’estic dient, que ningú més que tu pot escollir el que vol fer amb la seva vida; el camí que vol seguir.
-I tu qui ets, per dir-me el que haig de fer?
-Encara no ho has endevinat? com que mai m’escoltes. Em sents, però no m’escoltes. A vegades tenies les coses tan fàcils, t’ho deia, però a tu t’agradava de complicar-les
-Ets? ...ets..?...
-Si, si sóc jo. El teu jo interior. Es que mai m’escoltes!
- Es que a vegades no m’agrada el qe em dius.
-Perquè no ets valenta per acceptar-ho. Costa escollir el que realment es vol ser.

El fort soroll d’una moto que passa a tocar interromp aquest diàleg. La vista fitxada encara en el riu, ara però els reflexes s’han difuminat, son més suaus, la llum daurada està tentinejant.
M’aixeco, tinc la gola seca, bec l’últim glop d’una llauna de coca-cola que tinc al costat i la llenço a una paperera de deixalles; mentre m’allunyo passeig enllà, dins el cap em ballen encara les últimes paraules: s’ha de ser valent per escollir el que realment es vol.

-27 de maig de 2012-

dimecres, 30 de maig del 2012

LA CORBATA. Conte negre.

Algú en cert moment va acusar-me de romàntic.

L’home posa lentament la corbata al voltant del coll del jove segut davant seu. El jove és callat com si el nus li prengués les ganes de parlar. El coll dret i rígid, els verdosos ulls oberts amb un desig ardent de veure un futur amable. Les mirades dels dos homes s’entrecreuen com volent preveure el proper moviment de l’altre. Mitja llaçada més. El jove deixa volar la imaginació al prat proper a casa seva.

Els camps amb la collita preparada per segar. Les espigues ufanoses, grosses i compactes, i la canya de color grog daurat bressolada pel vent suau que tanmateix semblava una carícia. Les mans de la mare que acaronaven la seva cara quan era petit i li treia el floc de cabells rossos que queien en el seu front. Quins dolços recorda d’infantesa. Poc a poc els daurats camps i la presència de la mare fugien empesos per altres pensaments plaents.

Els camps; altre vegada els camps com una constant en la seva vida; però ara eren verds, plens d’esperança vital. Pel camí corria rere la mossa del vestit estampat que reia temptant-lo amb el so alegre de les seves rialles. Finalment el joc acabava entremig del blat i un món de moixames i petons els envoltava en un núvol vermell i calent.

Nota els moviments de l’home mentre li refà el nus de la corbata.

Però el seu pensament és llunyà. Tornà un i altre cop a la mossa, el camp i les mans li suen memoritzant el cos i la finor de la pell estimada. Els llavis entreoberts senten tot el calor dels llavis de la desitjada. L’herba era com un llit on estimar-se eternament. Un cos jove vinclava damunt un altre cos jove.

De sobte l’home deixa de fer el nus de la corbata. El jove continua amb la mirada fixa davant seu. No vol pensar en el futur. La memòria retorna altre cop als camps daurats de la mare. Sent com si una ràfega d’aire apartes el floc de cabells rossos de la seva front. Nota les mans suades del record sensual dels camps verds.

Un suau i amistós cop de palmell a l’espatlla dreta. Es posa dempeus. En l’horitzó entra un raig de sol que anuncia un dia de primavera.

Una estrebada, la corbata es tensa, el terra desapareix com per eixarm i els peus volen caminar sense camí.

Poc després l’home diu amb veu compungida:
 Tot s’ha acabat.
L’altre home respon penosament:
 Encomanen la seva ànima al Senyor.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 29 maig 2012.

dimarts, 29 de maig del 2012

ELS CONTES PODEN SER REALS

Sóc un ésser viu sense sostre ja que en aquests moments visc al carrer. Sóc el que tu en diries un indigent encara que, no sempre ha estat així, dos anys enrere residia en una casa molt gran on m’estimaven molt, sobretot el Miu. Per ell, jo era el centre de l’univers; jo formava part del seu món, dels seus jocs i de tot el que l’envoltava. Era tan feliç... Tots dos ho érem molt!

Deus pensar... Quin contrast! Això és passar d’un extrem a l’altre, i així ha estat en realitat.

Bé, no sé si hauràs pogut deduir que jo no sóc igual que tu, vull dir que sóc força diferent; molt més petit, molt més pelut, molt més feble i la manera com camino tampoc no s’assembla gens a la teva. Ho has endevinat? Sóc un gat del carrer amb el pèl un mica bigarrat, entre blanc i ros i el Miu era el nen de la casa on vaig passar els primers mesos de la meva vida. De fet vaig ser jo qui el va batejar amb aquest nom, els seus pares li havien posat un nom molt més llarg que a mi em resultava molt complicat i per això vaig optar per dir-li Miu. Ell, a mi, em deia Perico. Jo penso que durant aquell període vam formar un duet fantàstic i meravellós. Almenys a mi m’ho semblava!

Però, quasi sempre, les coses bones  s’acaben i aviat van arribar a la fi, quan el Miu es va posar malalt, molt malalt i els seus pares es posaren en contacte amb el metge, qui després de moltes proves els va informar que l’asma que patia el seu fill estava relacionada amb el meu pèl. Justament llavors que el tenia tan bonic i brillant, cosa que ara no té ni punt de comparació!

El Miu va plorar molt, crec que encara deu estar plorant, però no hi havia cap més remei que treure’m de casa ja que aquella al·lèrgia no li permetia fer una vida normal. Jo no sabia ben bé que passava, però intuïa que allò estava a punt de donar un tom; un canvi irreversible que també podria ser fatal per a mi.

Bé, en principi no tot va ser tan patètic com semblava, van venir a veure’m algunes persones, a les quals els meus amos van interrogar per saber quines intencions tenien sobre els éssers de la meva espècie. Jo crec que ells desitjaven que jo estigués el més bé possible. Finalment vaig marxar, molt a pesar a meu, a casa d’una parella que vivien en un pis que hi havia una terrasseta i, que tot sigui dit, que en principi no hi estava malament perquè ells s’esforçaven perquè m’hi sentís bé. És clar que no era ben bé el mateix, sinó més aviat una mica avorrit, jo trobava a faltar tant el Miu que a vegades pensava d’escapar-me, com fos, i acostar-me a la casa, encara que només el pogués veure de lluny, però després intentava  resignar-me pensant que la perfecció no existeix i que ja vindrien temps millors. Potser la parella, algun dia, em donarien alguna bona nova i tornaria a tenir nens per jugar! Però realment no va ser així.

Tot i que jo no entenc massa el llenguatge humà, va arribar un moment que vaig pressentir  que allò s’acabaria molt malament. Els meus amos discutien sovint, hi havia dies que feien uns crits que despertaven a tothom! Quan els sentia mirava d’amagar-me sota el llit o bé allà on podia i tornava a sortir quan la tempesta  s’havia espassat. Suposo que la causa era aquesta crisi tan forta que diuen que hi ha, les despeses de la hipoteca i no sé què més. A mi no em maltractaven, però el cas és que ells continuaven cridant un dia rere l’altre, fins al moment que, un matí, em van ficar dins del cotxe, cosa que no era massa habitual, però vaig pensar que potser marxàvem de vacances. De sobte, encara no sé com, em vaig trobar al carrer, sol i sense cap mena d’equipatge.

Aquesta experiència, per mi, ha estat de les més dures, per sobreviure i per tot. És una situació que no me l’hauria imaginat mai. Un dia fins i tot em van atropellar. No estava acostumat  a creuar-me amb aquests cotxes tan grans que tenen unes rodes enormes, només havia vist els del Miu, quan jugàvem; aquells eren petits i no feien mal! Bé, tal com t’explicava sobre l’accident doncs, per una part, em van aixafar la cua que se’m va trencar per dos llocs i per l’altra, les meves dents en van sortir molt mal parades. Encara no sé com em vaig recuperar, deu ser per això que diuen que tenim set vides...

He de dir, però, que al carrer sempre hi ha algú de bona fe que s’apiada dels més indefensos, i sort n’he tingut, sinó ara no seria aquí per explicar-t’ho. Com pots veure, m’he de buscar la vida i també els llocs per a poder-hi dormir, on no em mulli els dies de pluja. El meu pèl no té res a veure amb el que tenia abans ja que, normalment, d’allà on dormo en surto força emmascarat.

Però un dels problemes més grossos que tinc és el de les dents que vaig perdre aquell dia tan fatídic, això fa que gairebé no pugui rossegar el pinso. De totes maneres, de tant en tant, passa una persona per aquí al meu barri i em dóna una llauna de menjar d’aquell que és tan bo i tan tou, que ni tan sols cal que tingui dents per empassar-me’l. Jo sempre dic que és un ànima salvadora; ella acostuma anomenar-me “Perdut” i jo em poso molt content i li responc amb un “mèu” d’agraïment. Fins hi tot un dia em va untar amb una cosa que devia ser màgica perquè, de cop, em va exterminar tots aquells bitxos maleïts que no em deixaven viure. No saps que bé em vaig sentir  al poder-me alliberar d’aquella frisança!

Ara, però, s’ha d’anar molt en compte amb aquesta colla de burots que ha llogat l’ajuntament; diuen que donar menjar als animals, al  carrer, és incívic. A vegades penso... Per què els humans són tan inhumans? Si no volen veure els carrers bruts podrien habilitar un lloc una mica més apartat on s’hi pogués deixar quelcom per ajudar-nos a sobreviure o bé fer un pacte amb la “protectora” d’animals, que té un nom que no se’l mereix, perquè només accepten bestioles que estiguin bé i que els seus amos puguin pagar una quantitat de diners per deixar-los allà. Quina mena de protecció és aquesta? I els pobres desgraciats com jo? Què hem de fer? Els humans, si més no, poden anar a Cáritas, nosaltres només podem deambular pels carrers esperant una mica de generositat de part de qui realment és generós.

Ja ho veus amb quina situació em trobo! Per això vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar els meus drets i els dels companys que estan en la mateixa situació que la meva. Som éssers vius molt indefensos i és una pena que la societat no ens tingui més en compte! Ah! I  si algun dia  em  veus pel carrer,    -em reconeixeràs per la cua, que m’ha quedat molt torta-  t’agrairé qualsevol ajuda, per petita que sigui!

Perico                                                                           març, 2009
Àlias Perdut  
(La foto és de quan era petit)