dissabte, 12 de maig del 2012
divendres, 11 de maig del 2012
SANT JAUME DE CODONYET. MONTMAJOR. BERGUEDÀ JUSSÀ.
Crònica de la visita realitzada per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur al llogaret de Codonyet.
Baixaven per la carretera de Santa Maria de Sorba quan vam veure un rètol on hi ha el nom de Sant Jaume de Codonyet i ens vam deixar portar per la curiositat de veure l’església i el lloc on és situada.
Emmarcat com en un quadre de luxuriós verd dels camps sembrats destaca el petit poble, millor dit uns quantes cases i en un costat l’església sota l’advocació de Sant Jaume i davant seu el petit cementiri.
L’església surt documentada en el segle X juntament amb la de Santa Maria de Sorba de la qual ha estat sempre sufragània. Va ser cedida pel comte Borrell al monestir de Ripoll. D’aquest primera església segurament romànica no podem apreciar cap vestigi. Originàriament era dedicada a Sant Cugat però al segle XVII fou reformada a partir d’elements barrocs i passà a anomenar-se de Sant Jaume.
Edifici d’una sola nau, amb coberta a doble vessant orientada a llevant. Al costat sembla haver dues capelles o la sagristia. Té un campanar de planta quadrada adossat a la senzilla façana de ponent. El campanar té quatre finestres esveltes d’arcs de mig punt adovellats i és teulat a quatre vessants. La façana mol simple fou modificada l’a. 1834 amb l’annexió d’una porta amb llinda de pedra d’una sola peça, la data de realització i una simple creu. Un òcul ajuda a la il•luminació del temple. Curiosa la cavitat al costat de la torre del campanar.
El bisbe de Solsona, Rafael Lasala, va qüestionar la jurisdicció del monestir de Ripoll sobre les esglésies de les terres berguedanes fins que el 22 d’agost de 1753 s’arriba a un acord on l’abat de Ripoll cedia la jurisdicció i drets especials al bisbat de Solsona, entre altres s’anomena Sant Jaume de Codonyet i Santa Maria de Sorba, però malgrat tot, continuaria cobrant censos i delmes.
No he trobat cap definició sobre el topònim només en el diccionari Alcover-Moll hi ha la paraula codonyeta amb el significat de codony petit i dolç. Donada la semblança podia ser que hagués forces codonyars pels voltants?
Fotografia: Rosa Planell Grau
Baixaven per la carretera de Santa Maria de Sorba quan vam veure un rètol on hi ha el nom de Sant Jaume de Codonyet i ens vam deixar portar per la curiositat de veure l’església i el lloc on és situada.Emmarcat com en un quadre de luxuriós verd dels camps sembrats destaca el petit poble, millor dit uns quantes cases i en un costat l’església sota l’advocació de Sant Jaume i davant seu el petit cementiri.
L’església surt documentada en el segle X juntament amb la de Santa Maria de Sorba de la qual ha estat sempre sufragània. Va ser cedida pel comte Borrell al monestir de Ripoll. D’aquest primera església segurament romànica no podem apreciar cap vestigi. Originàriament era dedicada a Sant Cugat però al segle XVII fou reformada a partir d’elements barrocs i passà a anomenar-se de Sant Jaume.Edifici d’una sola nau, amb coberta a doble vessant orientada a llevant. Al costat sembla haver dues capelles o la sagristia. Té un campanar de planta quadrada adossat a la senzilla façana de ponent. El campanar té quatre finestres esveltes d’arcs de mig punt adovellats i és teulat a quatre vessants. La façana mol simple fou modificada l’a. 1834 amb l’annexió d’una porta amb llinda de pedra d’una sola peça, la data de realització i una simple creu. Un òcul ajuda a la il•luminació del temple. Curiosa la cavitat al costat de la torre del campanar.
El bisbe de Solsona, Rafael Lasala, va qüestionar la jurisdicció del monestir de Ripoll sobre les esglésies de les terres berguedanes fins que el 22 d’agost de 1753 s’arriba a un acord on l’abat de Ripoll cedia la jurisdicció i drets especials al bisbat de Solsona, entre altres s’anomena Sant Jaume de Codonyet i Santa Maria de Sorba, però malgrat tot, continuaria cobrant censos i delmes.
No he trobat cap definició sobre el topònim només en el diccionari Alcover-Moll hi ha la paraula codonyeta amb el significat de codony petit i dolç. Donada la semblança podia ser que hagués forces codonyars pels voltants?Fotografia: Rosa Planell Grau
dijous, 10 de maig del 2012
La travessia
- Has entès quelcom del que ha explicat el profe de “filo”, Enric?
- Res de res, i tu?
- Doncs menys que tu.
- Què has entès que vol dir ètica?
- No tinc ni idea, mai havia sentit dir aquesta paraula!
- Es nota què estem en primer curs de filosofia !
- Si, tens raó, ho he trobat molt difícil, si hagués parlat en xinés ho hauria entès més , quina manera de parlar tant enrevessada, creus Enric que ho arribarem a entendré mai?
- Noi, no ho sé, però si volem aprovar el curs, ens haurem d’esforçar. Aquest cap de setmana et proposo quedar per estudiar i esbrinar què és això de la filosofia.
- Val, d’acord. A casa teva o a la meva?
- Millor la meva, els meus pares no hi seran, tindrem tota la casa per a nosaltres sols.
- Ok, col•lega!, fins dissabte a les deu.
Quan va arribar a casa, a l’Enric li va picar la curiositat, què volia dir Ètica? Se’n va anar al seu ordinador, entra a google i cerca ètica, de totes les definicions va triar una: “és el compliment correcte de totes les virtuts”. Què vol dir virtut? Continua cercant, Definició: “són aquelles qualitats de conducta que produeixen una correcta i sana convivència dels éssers humans entre sí i amb l’ambient, qualitats a les quals tots hem d’aspirar”. –Carai, no entenc res- va pensar l’Enric, però, aquell tipus de llenguatge desconegut per a ell li produïa curiositat, tenia ganes de saber-ne més.
- Ètica, virtut, valors humans..., què interessant!, com pot ser que mai he sentit a parlar d’aquests temes! A primària sols ens ensenyaven matèries de ciència, gramàtica, etc,.
L’Enric, quan estava sol li agradava pensar en veu alta, el costum li venia de petit, al voltant dels dos anys tenia un amic invisible (invisible segons deien els seus pares angoixats) ell si que el veia i tenia converses divertides, li explicava aventures que aquí, en aquest planeta, eren inversemblants. I, com és lògic , la història es va acabar quant els seus pares van decidir dur-lo al psicòleg.
- Si la nostra conducta ètica és la correcta, si el nostre comportament es basa en el bon fer i actuar no podem mirar a l’altre com a diferent, perquè, si ell, l’altre, adopta la mateixa conducta serà un mirall on podré veure’m tal com sóc, hi haurà una reciprocitat humana, ens tractarem l’un a l’altre com volem ser tractats; podré mirar-me en ell sense tenir por de ser jutjat, rebutjat ni manipulat, perquè al tenir els mateixos valors serem una sola força, una sola unitat.
- Respectarem al pròxim, respectarem el criteri personal de cada ser, sigui igual o diferent al nostre. Ens respectarem pel sol fet de ser. Res ens fa diferents, sigui quina sigui la condició de cada un: raça, religió, creences , sexe, tenir més o menys capacitats físiques o psíquiques.
Caram amb l’Enric, sense tenir ni idea de filosofia, quin discurset que ens està oferint. A veure que més esbrina:
- Valors humans, si són humans vol dir que qualsevol ser humà els posseeix, si són humans pertanyen a cada ser humà, formen part de la seva essència. Perquè es donin hi ha d’haver reciprocitat humana, hi ha d’haver autoritat moral per ambdues parts, hi ha d’haver dignitat, equitat. La qüestió és tenir la certesa de que l’escala de valors humans és la mateixa per a tota la societat. Valorar a cada individu pel que és, no pel que té o pel que fa.
Jordi comença a donar voltes sobre que és això de la filosofia, la sola paraula li produeix mareig. -Quines poques ganes que tinc d’estudiar-. Fent un gran esforç entra a google i a la wiki a veure que troba. El munt d’informació que veu l’aclapara de tal forma que opta per tancar l’ordinador i se’n va a jugar amb la seva wii; és molt més divertit! no vol saber res de filosofia, per a ell és un llenguatge inintel•ligible, que ho faci l’Enric, ja li passarà els apunts, pensa. Està vist que no vol esmerçar-se gaire, l’Enric segur que farà la feina.
Cara i creu d’una mateixa moneda. L’Enric intenta endinsar-se dins d’un món desconegut que l’arrossega, intueix que serà una aventura difícil, dura; vol fer la travessia del desert sol. Sap que cada ser humà, quan arriba a la pubertat, hauria de fer l’iniciació per descobrir quin és el sentit de la vida; i quan hagi acabat el viatge, la recompensa serà tenir la certesa d’haver deixat una via oberta per a pròxims aventurers, que com ell, senten la crida interior i volen seguir el rastre de la suor d’altres caminants que amb les seves petjades han amarant la sorra del desert.
Jordi ben al contrari, decideix quedar-se en la superfície de la seva falsa i còmoda seguretat. Quan seran adults: qui dels dos sabrà valorar a la persona pel sol fet de ser i no del tenir? Qui sabrà fe front a les dificultats de la vida sense perdre la dignitat, ni donar la culpa als altres dels seus fracassos? Qui sabrà adaptar-se a les situacions no desitjades? Qui sabrà caure i aixecar-se tantes vegades com sigui necessari?
____________________________________
- Res de res, i tu?
- Doncs menys que tu.
- Què has entès que vol dir ètica?
- No tinc ni idea, mai havia sentit dir aquesta paraula!
- Es nota què estem en primer curs de filosofia !
- Si, tens raó, ho he trobat molt difícil, si hagués parlat en xinés ho hauria entès més , quina manera de parlar tant enrevessada, creus Enric que ho arribarem a entendré mai?
- Noi, no ho sé, però si volem aprovar el curs, ens haurem d’esforçar. Aquest cap de setmana et proposo quedar per estudiar i esbrinar què és això de la filosofia.
- Val, d’acord. A casa teva o a la meva?
- Millor la meva, els meus pares no hi seran, tindrem tota la casa per a nosaltres sols.
- Ok, col•lega!, fins dissabte a les deu.
Quan va arribar a casa, a l’Enric li va picar la curiositat, què volia dir Ètica? Se’n va anar al seu ordinador, entra a google i cerca ètica, de totes les definicions va triar una: “és el compliment correcte de totes les virtuts”. Què vol dir virtut? Continua cercant, Definició: “són aquelles qualitats de conducta que produeixen una correcta i sana convivència dels éssers humans entre sí i amb l’ambient, qualitats a les quals tots hem d’aspirar”. –Carai, no entenc res- va pensar l’Enric, però, aquell tipus de llenguatge desconegut per a ell li produïa curiositat, tenia ganes de saber-ne més.
- Ètica, virtut, valors humans..., què interessant!, com pot ser que mai he sentit a parlar d’aquests temes! A primària sols ens ensenyaven matèries de ciència, gramàtica, etc,.
L’Enric, quan estava sol li agradava pensar en veu alta, el costum li venia de petit, al voltant dels dos anys tenia un amic invisible (invisible segons deien els seus pares angoixats) ell si que el veia i tenia converses divertides, li explicava aventures que aquí, en aquest planeta, eren inversemblants. I, com és lògic , la història es va acabar quant els seus pares van decidir dur-lo al psicòleg.
- Si la nostra conducta ètica és la correcta, si el nostre comportament es basa en el bon fer i actuar no podem mirar a l’altre com a diferent, perquè, si ell, l’altre, adopta la mateixa conducta serà un mirall on podré veure’m tal com sóc, hi haurà una reciprocitat humana, ens tractarem l’un a l’altre com volem ser tractats; podré mirar-me en ell sense tenir por de ser jutjat, rebutjat ni manipulat, perquè al tenir els mateixos valors serem una sola força, una sola unitat.
- Respectarem al pròxim, respectarem el criteri personal de cada ser, sigui igual o diferent al nostre. Ens respectarem pel sol fet de ser. Res ens fa diferents, sigui quina sigui la condició de cada un: raça, religió, creences , sexe, tenir més o menys capacitats físiques o psíquiques.
Caram amb l’Enric, sense tenir ni idea de filosofia, quin discurset que ens està oferint. A veure que més esbrina:
- Valors humans, si són humans vol dir que qualsevol ser humà els posseeix, si són humans pertanyen a cada ser humà, formen part de la seva essència. Perquè es donin hi ha d’haver reciprocitat humana, hi ha d’haver autoritat moral per ambdues parts, hi ha d’haver dignitat, equitat. La qüestió és tenir la certesa de que l’escala de valors humans és la mateixa per a tota la societat. Valorar a cada individu pel que és, no pel que té o pel que fa.
Jordi comença a donar voltes sobre que és això de la filosofia, la sola paraula li produeix mareig. -Quines poques ganes que tinc d’estudiar-. Fent un gran esforç entra a google i a la wiki a veure que troba. El munt d’informació que veu l’aclapara de tal forma que opta per tancar l’ordinador i se’n va a jugar amb la seva wii; és molt més divertit! no vol saber res de filosofia, per a ell és un llenguatge inintel•ligible, que ho faci l’Enric, ja li passarà els apunts, pensa. Està vist que no vol esmerçar-se gaire, l’Enric segur que farà la feina.
Cara i creu d’una mateixa moneda. L’Enric intenta endinsar-se dins d’un món desconegut que l’arrossega, intueix que serà una aventura difícil, dura; vol fer la travessia del desert sol. Sap que cada ser humà, quan arriba a la pubertat, hauria de fer l’iniciació per descobrir quin és el sentit de la vida; i quan hagi acabat el viatge, la recompensa serà tenir la certesa d’haver deixat una via oberta per a pròxims aventurers, que com ell, senten la crida interior i volen seguir el rastre de la suor d’altres caminants que amb les seves petjades han amarant la sorra del desert.
Jordi ben al contrari, decideix quedar-se en la superfície de la seva falsa i còmoda seguretat. Quan seran adults: qui dels dos sabrà valorar a la persona pel sol fet de ser i no del tenir? Qui sabrà fe front a les dificultats de la vida sense perdre la dignitat, ni donar la culpa als altres dels seus fracassos? Qui sabrà adaptar-se a les situacions no desitjades? Qui sabrà caure i aixecar-se tantes vegades com sigui necessari?
____________________________________
SANT MIQUEL DE SORBA. MONTMAJOR. BERGUEDA JUSSÀ.
Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur al lloc de Sant Miquel de Sorba.
Feia dies que volíem conèixer aquest lloc però l’anterior vegada el glaç que havia damunt de la carretera ens va aconsellar no continuar la nostra ruta.
En el trencall per anar a Santa Maria de Sorba continues en línia recta fins a trobar un cartell que assenyala la presència de dues cases de pagès i només el nom de Sant Miquel sense cap més referència. Seguint la pista de terra en bones condicions arribes a una plaça on van trobar una senyora que amablement ens indica el camí per pujar.
La petita església es situada en el cim del pujol del mateix nom i s’albira el petit campanar entre els arbres que l’envolten. Van deixar el cotxe aparcat i vam seguir la pista fins trobar un petit corriol que ens porta a les envistes de l’edifici. Però Sant Miquel té un altre motiu important per ser conegut i és les excavacions que hi ha de l’antic poblat iberoromà estudiat l’a. 1922 per Mn. Joan Serra i Vilaró.
El nom de Sorba ve de Sub urbe o Suburbano indret on es detecta també l’existència d’un poblament des del Neolític. Sorba va ser un dels llocs elegits pel comte Guifré el Pilós per consolidar la repoblació de les terres del Berguedà i de la Vall del Lord. El comte Guifré i la seva dona cediren l’a. 888 les terres al monestir de Santa Maria de Ripoll especificant que es tractava de terres de frontera a la marca del comtat d’Urgell. El monestir de Ripoll no va actuar sobre aquests llocs fins l’any 939 al ser notablement insegurs.
L’església de Sant Miquel té una documentació molt pobra, no es coneixen llegats fins el segle XIV. Al segle XVIII era coneguda com Sant Miquel de Soldevila i probablement exercia de capella de la masia ja que no constava com sufragània de Santa Maria.
L’edifici d’una sola nau rectangular i amb l’absis, de menor mida, també rectangular on hi ha una petita finestra de doble esqueixada. De la porta original adovellada, encara són visibles els vestigis, era situada en el mur de migjorn però posteriorment va ser traslladada al mur de ponent. Aquest mur va ser reforçats amb dos contraforts a l’obrir la nova porta i posar el petit campanar d’espadanya. L’interior és enguixat, amb volta de canó i l’arc triomfal que separa l’absis. Conserva l’altar i en una fornícula una bonica imatge de Sant Miquel.
Ara una petita invocació a Sant Miquel perquè si va protegí el cel del dimoni vetlli per tots nosaltres.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Feia dies que volíem conèixer aquest lloc però l’anterior vegada el glaç que havia damunt de la carretera ens va aconsellar no continuar la nostra ruta.
En el trencall per anar a Santa Maria de Sorba continues en línia recta fins a trobar un cartell que assenyala la presència de dues cases de pagès i només el nom de Sant Miquel sense cap més referència. Seguint la pista de terra en bones condicions arribes a una plaça on van trobar una senyora que amablement ens indica el camí per pujar.La petita església es situada en el cim del pujol del mateix nom i s’albira el petit campanar entre els arbres que l’envolten. Van deixar el cotxe aparcat i vam seguir la pista fins trobar un petit corriol que ens porta a les envistes de l’edifici. Però Sant Miquel té un altre motiu important per ser conegut i és les excavacions que hi ha de l’antic poblat iberoromà estudiat l’a. 1922 per Mn. Joan Serra i Vilaró.
El nom de Sorba ve de Sub urbe o Suburbano indret on es detecta també l’existència d’un poblament des del Neolític. Sorba va ser un dels llocs elegits pel comte Guifré el Pilós per consolidar la repoblació de les terres del Berguedà i de la Vall del Lord. El comte Guifré i la seva dona cediren l’a. 888 les terres al monestir de Santa Maria de Ripoll especificant que es tractava de terres de frontera a la marca del comtat d’Urgell. El monestir de Ripoll no va actuar sobre aquests llocs fins l’any 939 al ser notablement insegurs.L’església de Sant Miquel té una documentació molt pobra, no es coneixen llegats fins el segle XIV. Al segle XVIII era coneguda com Sant Miquel de Soldevila i probablement exercia de capella de la masia ja que no constava com sufragània de Santa Maria.
L’edifici d’una sola nau rectangular i amb l’absis, de menor mida, també rectangular on hi ha una petita finestra de doble esqueixada. De la porta original adovellada, encara són visibles els vestigis, era situada en el mur de migjorn però posteriorment va ser traslladada al mur de ponent. Aquest mur va ser reforçats amb dos contraforts a l’obrir la nova porta i posar el petit campanar d’espadanya. L’interior és enguixat, amb volta de canó i l’arc triomfal que separa l’absis. Conserva l’altar i en una fornícula una bonica imatge de Sant Miquel.Ara una petita invocació a Sant Miquel perquè si va protegí el cel del dimoni vetlli per tots nosaltres.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
dimecres, 9 de maig del 2012
Un record doloros
Veig la llum, araarriba la pau. Tot aquest temps callant la meva malaltia, no, millor dit,callant la meva condició, el meu jo. Ara en llit de la mort on tot ha quedatclar he pogut apaivagar aquest foc que m’ha anat consumint.Mai he tingut clarala meva sexualitat. Jo sempre he estat una persona amb una sensibilitat pocmasculina. Quan era petit m’agradaven més els jocs de les nenes ( cuinetes, elsvestits, els jocs de prínceps i princeses..) que els dels nens ( espases ipilotes...) Això m’havia valgut mes d’una burla de germans i amics, en canvimai havia sentit un sol retret dels pares. Jo era fidel a mi, jugava amb el quevolia i llegia el que m’agradava. Cap conflicte.
Però vaig anarcreixent i el dubte es va instaurar en mi . M’agradaven les noies i els nois?
Un cop als divuitanys un company de universitat se’m va insinuar. Em vaig sentir fatal, aquellnoi em va fer molta ràbia , vaig trigar molts dies a tapar aquellapossibilitat. Jo era un noi normal!! A mi m’agradaven les noies!! Però si ho tenia tant clar perquè aquestneguit? De mica en mica vaig anar tancant amb clau i forrellat aquest tema. Emvaig convèncer a mi mateix que no passava res, fins i tot vaig tenir novia , itot que no acabava de ser feliç anava fent bé.
Va passar en elviatge de final de carrera ( ara fa tresanys). Vaig conèixer un noi i me’n vaig enamorar. Era guapo, intel·ligent imolt cult. Des del primer dia que elvaig sentir parlar em va seduir. Varem compartir habitació. I un bon dia varemfer l’amor. Mai havia sentit aquellesemocions, la sexualitat viva com mai. Amb la meva novia mai havia estat així. Vaig plorar, vaig plorar molt, al final havia sortit aquell foc que emconsumia. I ara què? Que faria? Com ho diria als meus pares, a la meva novia,als meus amics? Em vaig desentendre del problema, em vaig dedicar a viure, nomesveia el meu company, em vaig convertir en la seva ombra. No veia que ells’aprofitava de mi sempre que podia,de fet vivia a costa meva .......i al finalem va deixar i el pitjor es que em va passar el virus.
Vaig tornar a casa, tancat en mi mateix. Vaigtrencar amb la M. Rosa. Els meus pares em veien trist però no sabien que empassava .
Ara soc al meu llitde mort . Al final vaig poder ser sincer amb les persones que estimo. Els meuspares em van escoltar plorant i al final em van dir “ t’estimen fill”
El valor de poderdir el que soc me’l va donar la M. Rosa. Un bon dia em va venir a veure i em vadir que sabia el que em passava, que de fet des del principi de la nostrarelació va veure que alguna cosa hi havia. I quant vaig voler tallar amb ellaho va tenir clar. I em va fer veure que no em podia amagar, que la mevacondició era una forma de ser, i que a la fi callant em feia molt mal a mimateix. Em va dir que ella ja havia superat el dolor de la nostra ruptura, ique ara volia ser la meva amiga i estar al meu costat. I em vaig desmuntar i livaig dir quin era el diagnòstic que just aquella tarda em van donar. I tots dosvarem plorar i plorar. Varem plorar fins que se’ns van acabar les llàgrimes.
Al costat del meu llithi ha la meva mara i la M. Rosa. Son amigues i jo tinc la certesa que la mevamara ha guanyat una filla. I penso que podré marxar tranquil. I veig aquestallum i estic preparat i veig que com va dir Shakespeare:
El foc que esmanté més ocult és aquell que més crema.
Berga a 08/05/12
ESPURNES DE DIETARI, 10
Tema del relat:
“El foc que es manté més ocult és aquell que més crema”
Dia 3 de maig de 2012
Avui no faig res més que pensar i pensar... Ja se sap que els pensaments no es poden aturar, però... últimament crec que penso massa!
Deu ser per la situació actual: la crisi, les retallades i el malestar, en general, per la pèrdua dels llocs de treball, amb les conseqüents cues a l’INEM que no s’acaben mai més; els desnonaments als inquilins dels pisos, ja siguin de lloguer o de compra, perquè no es poden fer càrrec de les despeses i... no sé quantes coses més!
Hi ha una infinitat de circumstàncies que han desmuntat la nostra societat; la que, després d’haver superat “aquella crisi que no tenia nom”, de la postguerra, es va arribar a creure que el creixement i l’abundància serien eterns. Només caldria “bufar i fer ampolles”. Però ara ens adonem que no és, ni serà així, per molt que ens hi esforcem!
Bé, no sé perquè m’he embolicat d’aquesta manera, si el relat està basat en una frase? Per cert, és molt bonica, però... dóna molt per pensar, és clar, com totes les frases filosòfiques!
I parlant de frases... ara n’hi ha unes quantes que em ronden pel cap, sobretot després de veure els Telediaris.
“No vull pagar!”
“Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”
“Continuarán las reformas el viernes que viene... y muy importantes!”
“ Vengo a aclarar la verdad de los hechos y a defender mi honor y mi inocencia”
Ara no sé qui la va dir aquesta que tinc a la ment! Sí... una que em va agradar molt!
“La memòria és sinònim de record i oblit”
Hi ha qui recorda unes coses i n’oblida unes altres. De fet, a vegades recordem el que volem, i oblidem el que ens interessa oblidar. Això si no tenim consciència! Jo encara tinc presents aquells exàmens de consciència que ens amartellaven dins de la clepsa, cada setmana, abans d’anar a confessar. Ara tot ha passat a la història! Els joves no tenen ni idea de què era tot allò, i els grans... ja anem perdent el cap!
Però alerta! De la Memòria Històrica
La corrupció ha sorgit després de tanta abundància. Aquesta gent que sempre ho han tingut tot, se’ls ha menjat l’avarícia i l’afany de no tenir-ne mai prou, sense pensar que al món encara hi ha persones que pateixen fam! Per postres també els falla la memòria; primer diuen una cosa, després en fan una altra i... es pensen que tothom farà la vista grossa!
De sobte, però, ha sorgit aquest moviment dels que no volen pagar... Ja n’estan farts! Les seves raons són clares i contundents! Sempre acaben pagant els més “pringats”!
Jo ho entenc i, per ganes, també em negaria a pagar segons quins impostos. Però la meva mentalitat encara va molt endarrerida i, quan és l’hora, no sé com fer-ho, tot i que quan veig el comportament, tant hipòcrita, de qui hauria de donar exemple, per dintre sento una ràbia...! M’identifico totalment amb aquesta frase:
“El foc que es manté més ocult és aquell que més crema"!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)