SANT JOAN DE CORNUDELL. ALT BERGUEDÀ

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a l’ermita de Sant Joan de Cornudell.

Abans d’arribar a Castellar de n’Hug hi ha una cruïlla que passant pel coll de la Creueta ens porta a La Molina. Seguint aquesta carretera aproximadament un km. més amunt de Castellar de n’Hug hi ha a mà dreta la bifurcació senyalitzada amb el nom de Sant Joan de Cornudell i Montgrony. Vam aparcar el cotxe un tros més amunt en un pla de terra al costat mateix de la carretera.
Aleshores seguirem la pista, a trossos cimentada a trossos de terra, que ens conduí fins a una font on queia un pobre rajolí d’aigua i hi ha la barrera, a partir de la qual només és permet el pas per ús forestal i ramader. De la petita plaça surt la escala d’obra que ens porta en una breu pujada fins l’ermita.

Hi ha moltes ocasions que quan visites un lloc l’estat anímic té la major importància. En aquesta vegada voldria haver estat capaç de pintar la panoràmica que esdevingué davant meu. Un dia de sol, el cel net i sense bromes, el color groc palla de les clapes d’herba, els grisos dels matolls, els variats colors dels boixos barrejats de verd, ocre i vermellós. El verd del ginebrons i el verd brillant i quasi luxuriós del grèvol. Les pedres negres segurament del foc de mils d’anys. També les pedres rogenques convertides per l’erosió en fina sorra que agafada amb la mà s’esquitlla entre els dits sense deixar rastre, només un lleu polsim. Deixarem nosaltres alguna cosa més que aquest polsim net com rastre de la nostre vida.
Segurament no trobaria tants colors en la paleta de pintor ni el meu art em permetria mal pintar tanta bellesa. Enmig de l’esplèndida panoràmica encimbellada en un pujol ressalta l’austeritat i l’ascetisme de Sant Joan de Cornudell.

Sant Joan de Cornudell formava part de l’antiga baronia de Mataplana i per part religiosa depenia de la Seu d’Urgell. La primera noticia l’esmenta el lloc l’a. 921 com possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Cornudell és nom d’una vila alt medieval, segurament un dels primers fogatges de l’Alt Berguedà i com a punt central es devia construir aquesta ermita. No degué ser mai parròquia perquè en la visita l’a. 1312 al deganat de Berga no hi ha constància. Actualment sense culte depèn de la parroquial de Castella de n’Hug.

Aquesta ermita romànica del segle IX consta d’una sola nau, no té absis potser perdut en alguna reforma i té un petit campanar d’espadanya d’un sol ull. Tot el conjunt és d’aparença rústica.
El portal situat a migdia és de doble arc de mig punt. Al costat de la porta hi ha un parell de filades “opus spicatum”. Hi ha una espitllera sota el campanar i una altra en la paret de migdia. En el mateix mur destaca el reforç de tres contraforts. Quan pugés o baixés l’escala t’adonés de la inclinació de la construcció i la necessitat del reforç de l’ermita.

Moltes vegades la senzillesa és la més gran de les virtuts i els oripells quedarien falsejats pel agrest paisatge.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 22 març 2011.

CONTE A LA CUINA DE PAGÈS.

En una fosca i freda nit de tardor tots són asseguts a la cuina de la casa de pagès. L’àvia té la cadira al costat de la llar de foc i de quan en quan sense moure’s gaire hi afegeix uns troncs de la pila que hi ha rere el seu seient. Els clemàstecs pengen buits de la xemeneia. A fora bufa el vent com presagi del proper hivern i segons la seva canviant direcció surten unes guspires del foc.

El Pere i el Joan són germans i també ho són la Maria i la Gemma. Les seves respectives mares són filles de l’àvia. Les dues hi són, però manca el Martí, pare del nens, que ha marxat a dormir. L’Herminia i el Manel, pares de les nenes, viuen a la capital, però pugen molts caps de setmana a la casa de pagès i si queden quant hi ha dies festius. Aquest cop el Manel ha hagut de baixar per resoldre uns temes de treball pendents però compta pujar a l’endemà.

Acabaven de jugar a la “mona” perquè malgrat l’agradable ambient i que només és un joc per passar l’estona la Gemma la més petita i una mica rabiüda ha repetit quatre vegades seguides el ser “mona”, s’ha enrabiat i mig plorant a llançat la “sota de la sort” per terra.

L’Herminia, la seva mare, després de fer-li agafar la carta de terra i dipositar-la amb les altres, l’ha agafada per la mà i la tret al passadís d’una estrebada. A pesar que ha tancat la porta s’ha sentit el “plof” de la plantofada al cul que ha rebut la rebel nena.

Poc després han entrat a la cuina. La Gemma amb les mans girades s’eixugava les llàgrimes amb les mànigues del jersei i tenia els llavis prems i morruts. La seva mare movia el coll i les espatlles i deia:

 Quin fred que fa al passadís.
 Si noia aviat no podrem sortir de la cuina.
 Quan acabem i no trigarem gaire anírem corrents cap el llit.
 Sí, si, corrents al llit dius. Ja veuràs com són de freds els llençols.

Els nens juguen entre ells sense fer cas de les paraules de les mares. Però s’acosta l’hora d’anar a dormir i malgrat el fred exterior la cuina està caldejada i amorosa.

 Iaia, explica’ns un conte, per favor.
 Encara us dormireu aquí i la feina que ens donareu per portar-vos al llit.- protesten a l’uníson les dues mares.
 Iaia, els dels llops, si us plau- Demanen els quatre, sense fer cas de les paraules de les mares, a l’àvia amb cara planyívola.
 D’acord però després anireu sense fer xerinola a dormir, que el Martí fa estona que és al llit i s’ha de llevar d’hora per anar a treballar.
 Si iaia si ...
 Hi havia una vegada- comença l’àvia- fa molt temps, quan encara el animals parlaven, un llop que caminava per la neu. Tenia fam perquè feia dies que no menjava. De sobte ve veure la llum d’una casa i va dir-se- i s’atura.
 Iaia, no paris ara, va més...

L’àvia segueix:

 Mira una casa , hi haurà un racó calent per amagar-me i segurament també hi haurà alguna gallina disposada a les bones o a les dolentes a deixar-se menjar. O pollets que aquest si que són tendres i se’m desfaran a la boca com mel de primavera. Ooo!!!

La iaia calla, el silenci és total els quatre caperons són caiguts damunt el pit. De les seves boquetes entreobertes cau un fi fil de saliva que regalima per la barbeta. Els ulls són clucs i els infants són en un lloc on no fa fred ni neva, ni tampoc reganyen a ningú. El món de Morfeo.

Les mares els tapen i els deixen dormir en els bancs de la calenta cuina, aleshores recolzen el cap a la paret i sense donar-se compte en poca estona s’adormen.

L’àvia silenciosament posa més llenya i atia un xic amb el esmolls el foc. Silenciosament com fan les iaies i les fades abandona la cuina i se’n va a dormir al seu llit. Els seus cansats ossos no se n’adonen ja del fred.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 22 març 2012

ÉS PRIMAVERA

Rere l’hivern adormit
Ja tot vol despertar,
ara un brot surt per aquí,
després molts per allà.

Veig l’ametller florit,
d’olors s’impregna l’aire
llueixen mil colors,
es barregen les flaires.

Un senzill romaní,
floreix vora el camí,
les acàcies en flor,
conviden a gaudir.

De flors s’omplen els prats,
de violes els marges,
de tons verds els sembrats,
flors i fulles als arbres.

Sentiu? En el silenci,
refilar el gafarró,
el cucut també canta
repetint la cançó.

Tot és nou. Tot reneix.
Tot és ple de vivor,
és temps d’empaitar somnis,
d’atrapar una il•lusió.

Anna –abril de 2011-

UNA MANERA DE VEURE LA CRISI

Segons explica l’enciclopèdia catalana, la paraula “crisi”  és una situació circumstancialment dolenta o difícil d’una persona, una empresa, un afer, una política etc... entre altres coses.

Actualment, podríem dir que és una paraula que està de moda a la nostra societat, pel fet que ens és molt familiar. Acostuma a sortir sempre a tots els mitjans de comunicació: els diaris, les revistes, la ràdio, la televisió; fins hi tot als fulletons que  envaeixen cada dia les nostres bústies, dels supermercats o de qualsevol cosa, no parlen de res més, tot són consells per millorar o apaivagar aquest maleïda crisi que no deixa viure  la majoria de les famílies.

A grans trets aquests són els titulars, que fan evident les conseqüències de la crisi:

L’atur ha augmentat d’una manera desesperant

Les famílies no poden pagar la hipoteca del pis

Ha baixat la venda de cotxes

Els hotels, per Setmana Santa, no estan al 100 per cent

Molta gent no podrà anar de vacances aquest estiu

I amb una lletra molt més menuda ens assabentem  del pitjor, que hi ha gent que no sap com arribar a final de mes, perquè pateix aquest moment crític en les seves pròpies carns, per cinquanta mil coses més i, realment, a mesura que hi ha la voluntat de desfer-se de les despeses supèrflues, en molt casos també cal desfer-se de les de primera necessitat. Resumint una mica, qui més qui menys,  ens haurem d’estrènyer el cinturó.

En mig de tots aquests mals auguris, per concretar, encara veiem moltes cues de cotxes a les carreteres, sobretot els caps de setmana; veiem persones que encara es poden permetre el luxe de canviar de modelet molt sovint i es passegen, d’una manera altiva  i amb cara de menjar-se el món, pel carrer principal del poble; veiem els nens que porten roba de marca i que la majoria ja tenen el seu mòbil, cosa que no els fa cap falta! Que a les cases és normal que hi hagi moltes comoditats i molts aparells electrodomèstics, calefacció, etc... i que no hi falti Internet, perquè els joves no poden viure sense i els grans ja ens hi hem habituat.

Voldria retrocedir en el temps, bastants anys enrere, per exemple als anys 40. Es pot dir que encara era període de postguerra: pa negre, cartilla de racionament escassetat de productes... Sempre penso que allò era una “crisi” que es devia anomenar amb un altre nom; potser encara no s’havia inventat aquesta paraula o bé havia  quedat oblidada dins al “Diccionario de la lengua española” 

Les famílies ens conformàvem amb qualsevol recer, a la majoria de cases no hi havia aigua corrent ni electricitat, es cuinava amb foc a terra o bé amb uns fogons de carbonet;  només la gent una mica benestant podia tenir una cuina “econòmica”. Als vespres, qui més qui menys ens familiaritzàvem amb els llums de carbur i les espelmes, i a dormir d’hora perquè tampoc no hi havia televisió!

Les escoles i els llocs de treball eren lluny, sobretot pel qui vivíem a pagès; s’havia d’anar a peu i tot era ben normal, per això ja teníem unes bones espardenyes de set vetes amb les que hi anàvem la mar de bé. Realment eren molt còmodes! No feien falta les “nike” ni les “adidas” ni res que s’hi assemblés!

Era una època que no s’havia de reciclar: de plàstic no n’hi havia, els envasos de vidre eren retornables; de paper, comparat amb ara n’hi havia poc, ja que tots aquests fulletons de propaganda encara no existien. Només hi havia les paperines que servien per envasar l’arròs, el sucre, etc...  quan anaves a comprar,  i es reciclaven fàcilment. Eren ideals per encendre el foc. Ah! I m’oblidava dels diaris. Encara que sembli que no pot ser, a vegades s’utilitzaven per substituir el paper higiènic!

El Reis no ens duien massa cosses, però com que no hi havia de res, tot era molt ben vingut: les gormanderies, perquè mai no se’n menjava; la roba, perquè normalment se’n tenia poca i no cal dir dels joguets que els pocs que teníem era per recordar-los tota la vida! Encara que llavors per jugar tampoc calia tenir una consola de vídeo jocs, ni una “play station”, només que a casa hi hagués el cove dels parracs, (els retalls que les nostres mares o àvies guardaven quan confeccionaven la roba per a tota la família) n’hi havia prou. Amb draps i una mica d’imaginació es podia fer de tot: nines pilotes i qualsevol cosa que et passés pel cap i, a més a més, es podia ser feliç!

La situació d’ara a comportat un esfereïment general! És clar, la crisi no permet a les famílies pagar tots els deutes amb els quals ens vam embarcar  en temps d’eufòria, perquè d’entrada nosaltres ja no hem fet com feien els nostres avis o pares que eren previsors com la formiga, i encara que tinguessin pocs recursos, sempre trobaven la manera de fer algun raconet “per si de cas”. De fet, ells estaven acostumats a no gastar; no anaven mai de vacances, ni a la platja els caps de setmana i  tampoc  tenien segones residències. Els que vivien al camp ja tenien feina amb el bestiar i no hi havia cap dia per descansar; els que vivien en llocs més urbans, els homes es conformaven anant al cafè a fer alguna partida de cartes i les dones sempre  tenien feina a casa. La feina de les dones, en aquell temps, no s’acabava mai.

En aquests moments, la crisi no ens deixa viure perquè tenim massa factures per pagar; potser ara no ens podrem comprar roba cada temporada, per fanfarronejar davant dels amics, o bé no podrem anar al gimnàs i presumir d’un cos “danone”, no podrem comprar un telèfon mòbil de primera generació,  no podrem pagar l’ADSL o qualsevol de les despeses que, de moment, no ens veiem en cor de suprimir, però  si això continua no hi haurà més remei que fer-ho!

Hem de reconèixer que durant aquest últims anys, nosaltres mateixos hem anat edificant aquesta gran muralla que ens reclou i ens ofega; ens ha fet tan esclaus, que ara estem atrapats i no sabem com ens en sortirem. Possiblement s’obriran nous camins, no sabem si serà aviat, o no. De moment sembla que trigarà molt i potser  quan la cosa s’arregli una mica, les persones ja no tindrem tants fums ni tanta prepotència.  Pels qui vam néixer durant aquella “crisi” que no tenia nom, potser no serà tan difícil d’adaptar-nos; pels qui han nascut amb “la flor al cul” possiblement els serà molt més complicat!

25 d’abril de 2009                                                        

EL RELLOTGE DE BUTXACA

Cada matí l’home abans de posar-se dempeus la cosa habitual que feia era donar corda al rellotge de butxaca que romania damunt de la tauleta de nit. Seguidament mirava per la finestra per veure quin tipus de dia feia i saber quina roba posar-se.

Al vespre al canviar-se per anar a dormir sempre deixava el rellotge amb molta cura al costat del despertador electrònic. Això vol dir que no era el més important per aixecar-se i anar a treballar. Però en despertar-se sempre seguia les dues accions, donar corda al rellotge i mirar per la finestra.

Aquell matí l’estúpid i modern despertador no va sonar. Ràpidament i certament esverat tot just posar els peus a terra, vestir-se i a córrer cap l’estació. L’esmorzar ja el faria més tard potser aprofitant una estona a mig matí. Va entaforar de mala manera el rellotge a la butxaca i va marxar per agafar el tren.

En arribar a l’estació va adonar-se que el tren era parat a l’andana i no trigaria a arrancar. Va córrer desesperat agitant els braços per cridar l’atenció del cap d’estació i saltant per damunt la barrera va prendre tot just la manilla de la porta i va poder entrar al vagó.

S’asseu a la butaca del tren i nota que el seu cor batega per fi pausadament. Respira satisfet ja què malgrat la carrera, els nervis i potser l’esforç al que no està acostumat tot funciona perfectament. Per comprovar-ho respira acompassadament, després accentua la força de la respiració i treu amb força l’aire. Hi ha d’oxigenar-se interiorment pensa. L’home és una mica hipocondríac i es posa el dit polze damunt la vena del canell i compte. Arruga el front, alguna cosa no va bé i torna a repetir la mateixa presa del pols. Cinquanta murmureja i mou el cap negativament. Empal•lideix un xic. Respira fondo; es toca el front; no hi ha febre; respira l’alè en la mà oberta i olora la seva respiració. No no hi ha cap símptoma.

Torna a posar els dits en el canell i torna per enèsima vegada i compta. Quaranta-cinc. Ostres això, va a menys. Torna a posar la mà damunt el front- Febre, no en tinc. I torna prendre’s el pols.

Tres persones properes se’l mirant fixament. Un d’ells s’aixeca i va a buscar el revisor. Ni sigui què...

De sobte l’home s’alça, fica la mà a la butxaca i treu el rellotge. Obre la tapa i mira la busca dels segons que es mou lentament quasi al ritme del seu cor. Dóna corda al rellotge, el posa en hora, somriu beatíficament i s’asseu.
UN CANVI EN LES PETITES COSTUMS HI HA VEGADES QUE TÉ UN GRAN VALOR A LA VIDA.
Miquel Pujol Mur.
Berga 17 març 2012

RECORDANT LA GUERRA CIVIL

Ja fa dies, que els conflictes entre Israelians i Palestins ens omplen de tristesa, sobretot quan mirem la televisió i veiem les imatges de nens ferits  i l’horror de les famílies que han perdut els éssers estimats.

Això em fa pensar en les històries de la Guerra Civil espanyola, que els meus pares m’explicaven quan jo era petita. Llavors jo devia tenir uns 10 anys, i durant aquells dies d’hivern les vesprades eren llargues i interminables; no era com ara que tots estem aferrats al televisor. A casa llavors no hi havia ràdio ni cap mena d’entreteniment, fora d’algun joc de dominó  o parxís, per això era normal que quan els pares explicaven les seves experiències i trifulgues que havien sofert durant aquella dissortada etapa, la canalla escoltéssim embadalits. Era un fet important que havien viscut, i jo des de la meva infantesa em començava a donar compte de com havia afectat la vida dels meus progenitors.

Sempre m’ha quedat a la memòria, quan la meva mare, que era filla de Sagàs, revivia la manera com  va començar tot aquell batibull en aquell petit poble de pagès. De cop i volta van picar a la porta; era un comitè que anava a buscar al seu pare obligant-lo a anar a l’església per cremar els Sants. Bé, crec que a ell li va tocar fer guàrdia; no fos cas que s’hi presentés algú del Consistori per intentar parar l’acció. Li van donar una escopeta i unes ordres molt contundents; qualsevol cosa que no anés com ells volien, s’havia de sol.lucionar a trets. Pobre avi Quim! Ell que era un home d’esperit pacífic per naturalesa, se sentia entre la espasa i la paret, però havia de fer el cor fort, no hi havia més remei! Els altres no anaven amb bona fe com ell, i qui sap si posaria en perill la integritat de tota la seva família si no obeïa les seves ordres! Per sort per ell, tot va acabar “bé”, o sigui que no va haver de fer servir l’arma, perquè el que es diu “bé” de debò no en va acabar gens; allò només era l’inici  d’aquella guerra que  havia de durar  tres anys.

La guerra va ser llarga i dura per a tothom; pels qui van haver d’anar al Front, pels qui van decidir travessar la frontera i pels qui restaven a casa esporuguits esperant les notícies d’alguna organització  del poble. Els mitjans de comunicació eren precaris, per no dir inexistents; no tenien res a veure amb els actuals. En els llocs petits, sobretot, eren les veus dels veïns les que solien alertar o portar  notícies, que en aquells moments més aviat podien ser desagradables.

Sobre totes aquelles històries reals i crues que els meus pares revivien, sempre pensava amb la por que jo hauria tingut si hagués estat al seu lloc. Que tot sigui dit, però, que mai no vaig entendre qui eren el Rojos o els Nacionals i quina diferència hi havia entre els uns i els altres, però dintre de la meva mentalitat d’infant, m’adonava que tota aquella lluita havia destrossat la majoria de les famílies, havia comportat molta fam i que, tot plegat, havia deixat unes empremtes inesborrables a tothom qui va haver-ho de viure i de patir.

Febrer, 2009                                                       

ELS DOS VEDELLETS

(conte infantil)

Hi havia una vegada dos vedellets joves, enjogassats, que triscaven pels prats i boscos en companyia de les seves mares, dues vaques novelles que formaven part d’un ramat de vaques que pasturaven per aquelles contrades del Prepirineu. Eren els més petits de la colla, de tots els vedells que hi havia a la vacada.
Aquell dia de primavera, corrien i saltaven, s’ho passaven d’allò més bé. Enjogassats és van anar allunyant de la colla. És divertien molt
- Ui!!! Que lluny que som –va dir un.
- Que bé! Ens amagarem de les nostres mares i ens hauran de buscar
- Serà com jugar al cuc i amagar, tal com fan els nens.
Triscant de nou és van allunyar encara una mica més, embolicant-se entre la boixeda i els matolls, a voltes cansats és tombaven sobre l’herba fresca fent tombarelles, descansant una mica i de nou corrien muntanya amunt o bosc enllà. De sobte es van adonar que el sol ja s’amagava a l’horitzó . Llavors és van donar compte que no sabien on eren, ni es veia cap vaca enlloc, ni es sentia el dringar de cap esquella i a més tenien molta gana, necessitaven succionar la llet de la mare, ells encara no menjaven herba.

Es van deixar caure a sota d’un pi al voltant d’un prat, on hi havia unes flors de muntanya precioses, però a ells això tan se’ls en donava, només volien anar amb les seves mares. Com s’ho farien?
I que van fer? El que fan tots els petits quan es troben desemparats i sols, posar-se a cridar, a bramar, feien un bramuls tristos allargassats cridant auxili; però ningú els sentia. S’havien allunyat tan,
- Que farem ara? Les nostres mares ens buscaran.
- Haurem de passar la nit sols, sota d’aquest pi –fa el més grandet.
- Però jo tinc molta, molta gana!!!
- Allà i ha un corriol d’aigua, beurem una miqueta i omplirem la panxa.
Després de veure una mica d’aigua, és van estirar ven rendits, volien dormir, però encara de tant en tant feien algun bramul, que ningú contestava.
Estaven els dos arraulits per donar-se escalfor, doncs les nits encara eren fresquetes, estaven tremolant de gana i de neguit, ja no tenien ni esma per bramar. Tot d’una els va semblar sentir algun so molt llunyà, com un, muuuu!!!! gairebé imperceptible.
- Sents? Sembla que algú brama
- La mare!!! - fa de sobte el més petitó.
Aquells bramuls llunyans és van sentir cada vegada més a prop. Els vedellets van contestar també amb els seus crits. Aviat els seus bràmids es van anar ajuntant amb els que venien de la fosca. Finalment les dues vaques mares es van trobar amb els seus petitons, i amorosament els hi van fer un petit retret per haver-se allunyat tant, però contentes de trobar-los sans i estalvis. Aquest després d’uns alegres saltirons de benvinguda es van agafar a mamar amb delit, cada un amb la seva vaca, mentre els hi prometien que mai més s’allunyarien de la ramada.
Van passar la nit plegats allà en aquell bonic planell, ajocats cada petit al costat de sa mare, mentre aquelles boniques flors primaverals, desprenien un suau aroma que s’escampava per l’aire i guaitaven als animalons, i la placidesa del seu son.

-16 de març de 2o12-