L’HOME I EL RIU

L’home passeja pausadament per la vora del riu. El camí, un petit senderol al costat de la corrent d’aigua és ombrívol. Els arbres protegeixen del sol del migdia i la brisa fa que les fulles reverdeixin canviant de color mogudes pel vent. Treu de la butxaca de la jaqueta un petit tros de xocolata embolicada amb el clàssic paper de plata. Mira els voltants i trobant una arrel d’un arbre s’asseu i es posa la presa a la boca. No la mossega, poc a poc, l’untuós i amargant sabor va omplin el seu paladar. El sabor com multitud de successos de la vida canvia segons el moment. Estones de bogeria, de sentimentalisme, d’aquell estat sensual de benestar. Tot un batibull d’idees i sabors.

Observa el riu i pensa:

 Aquest com nosaltres neix petit i rodola entre pedres. Va rebent experiències, mitjançant els afluents, les persones que trobem al llarg del camí. Dóna i donem vida i en els petits redós del seu curs queden amagats els petits secrets íntims (defectes i desraons) que tots guardem avergonyits sota el somriure o la indiferència. Només en arribar al delta amb tots el cúmul de sapiència, la màxima amplada del riu, la suma dels anys, les vivències, els errors que també en conté, aleshores s’adona/adonem que tot allò fineix. Aviat entrarà en l’aigua del mar i el seu jo serà una gota, una gota més dins d’altres gotes similars.

Sent una veu que el crida:

 Josep!- Alça la vista mirant la dona que se li acosta.
 Marta, què vols?- Els records l’assalten, com en el flash-back d’una pel•lícula evoca la noia jove i enjogassada que va conèixer i la compara amb la dona de moviments suaus i calmats que se li apropa.- Quants anys.

Però la mira una i altre cop, i veu que és aquella companya, la còmplice i la guardadora dels secrets. La mateixa però, com ell, tots aquests anys han modificat la juvenil fesomia i el lleuger cos.

La torna a mirar mentre s’aixeca i li dona la mà. Ara la mira directament als ulls i la seva mirada fixa veu saltar les guspires del foc, l’entremaliadura dels pensaments i sense pensar-ho li fa un petó sentint en els llavis un regust a cacau.

Serà la xocolata? Agafats de la mà acaben de fer el camí, com el riu de la vida, mentre sona contínuament una música amb joc de sentiments.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 març 2012

NO SOM TAN DIFERENTS!

Ja des de la infantesa, a l’escola ens explicaven els tres regnes de la naturalesa: l’animal, el vegetal i el mineral. Cada planta o cada animal té unes característiques i, de la mateixa manera que les persones,  també  tenen els seus capricis i les seves manies; en poques paraules, tots tenim  diferents maneres  de fer, d'actuar, i d'enfocar la vida.

Les plantes són molt boniques i molt senyores, cada una vol ocupar el seu lloc ideal. Si li agrada un raconet no la canviïs de lloc, no fos cas que la trobis amb el cap aplanat i... tururut!

Les orenetes, a la galeria, fan el seu niu en un indret ben arrecerat on no hi doni massa el sol i, sobretot, segur pels dies de pluja i, si han posat els cinc sentits en fer-lo en aquell lloc, el  fan mal baixi tot!

Els lloros i les cacatues parlotegen a la seva manera i fins i tot, a vegades, riuen quan senten  a riure a les persones. Sempre hem sentit a dir que el riure s'encomana! Els ocells canten alegrement, sempre estan contents, però n'hi ha un de molt especial, que em porta molts bons records. Només cal parar molta atenció. L'entonació de la seva cantarella, em fa imaginar que diu unes paraules: Te busco... Te busco... És meravellós!

El porc, encara que tingui aquest nom, hi ha qui diu que és un dels animals més intel·ligents tot i que a mi sempre m’ha semblat que era el gos, potser perquè recordo el “Clavell”, el gos de casa, quan jo era petita Era un gos comú, no sabria dir la seva raça, però ens estimava i ens defensava com ho hauria fet una mare amb els seus fills.

Els gats, ja no cal dir-ho, sembla que no hi siguin, però no són ben rucs! A l’estiu jauen a l’ombra  i a l’hivern  al sol i, quan busquen parella, si cal,  salten pel balcó!

I els hàmsters? Si es poden escapar de la seva caseta... apa... a rossegar el sofà! Tampoc no és tan estrany, per això són de la família dels rosegadors.

Però ben mirat no som tan diferents! Ells, com tots els humans, a la seva manera, busquen  un espai per fer-hi  el niu; tenen necessitat de trobar una companyia i criar els seus fills, així  com nosaltres busquem una casa per habitar-hi i formem una família.

Es busquen la vida i, com tothom, lluiten per la seva supervivència. El peix gran es menja el petit, així com nosaltres també mengem carn de tot tipus, si no som vegetarians.

Poden ser carinyosos, esquerps, juganers, entremaliats o rabiüts; cadascú té el seu caràcter. Les persones també naixem d’una manera i rarament canviem al llarg de la nostra vida.

Potser en una cosa no acabem d’asemblar-nos: en la fidelitat. Ells són més fidels que molts de nosaltres. Hi ha qui abandona la seva mascota, perquè  la va comprar pel nen, i llavors era molt petita i molt bonica... després quan creix fa nosa! Quina llàstima... que amb això no siguem iguals! Ells a nosaltres no ens abandonarien mai!

DIMARTS I TRETZE

Doncs si, avui és dimarts i tretze, però ja és gairebé les set de la tarda i no m’ha passat cap mal auguri. Això si, no he sortit pas de casa en tot el dia , el matí l’he passat quasi tot al llit, m’he llevat a l’hora de dinar. A la tarda estic tota l’estona asseguda al sofà sense moure’m gaire, no fos cas que s’esdevingués alguna cosa horrible com solen passar en aquests dies. Si ja tinc pànic al número tretze, imagineu avui que a més és dimarts.

Sempre havia estat una persona supersticiosa l’Adelaida, però amb l’edat se li havia accentuat, i ara a prop dels 80 anys la cosa era ja terrorífica, a més estava convençuda que un mal averany la voltava. Tenia el fill lluny i vivia sola en aquell pis tan gran, encara que tenia molts bons veïns a l’escala que es preocupaven d’ella.

El dia havia estat tranquil, per sort ja s’acabava, asseguda al sofà mirant la televisió; de cop es van sentir un sorolls estranys a la galeria del davant, la por ja la va començar a sacsejar, seran lladres? o algun esperit que vol entrar? de cop plafff!!! Tot a les fosques. La dona estava terroritzada, no gosava moure’s , envoltada per una fosca total. Llavors va sentir com uns cops a la porta, no podia dir res, tenia la gola paralitzada; se sent com remenen al pany i lentament es va obrint la porta...ella s’anava encongint en el sofà tremolant com una fulla d’arbre, i més al veure la llumeta que s’acostava,

- Adelaida, on ets? Estàs bé? Mira que hi ha hagut una averia al carrer, venia per portar-te una espelma, estarem una estona a les fosques, i com se que ests una mica poruga.

Li va costar recuperar-se de l’ensurt, i sort va tenir de la veïna que es va quedar a fer-li companyia, fins que va tornar l’electricitat.

Dimarts -13 de març de 2012-

TORRE DELS MOROS. CASTELLNOU DE BAGES.

En el nostre camí per la ruta del Maquis vam haver la sorpresa de visitar la Torre dels Moros que s’alça majestàticament en l’horitzó des de molt lluny.

A més el cartell explicatiu dona una amplia informació sobre els punts interessants de la seva història.

La Torre dels Moros és una torre de defensa de planta circular, que constitueix l’únic vestigi d’una construcció defensiva del segle XI. Es troba situada en el punt més alt d’un desnivell descendent pronunciat; manté contacte visual amb el castell de Balsareny, i té unes vistes panoràmiques que van des dels Pirineus fins a Montserrat. Es troba assentada sobre un terreny constituït per roca natural i terra. És de forma cilíndrica i té una alçada considerable: el punt més alt amida uns 12 m., tot i que sembla que havia estat una mica més alta. La part orientada a xaloc té la meitat superior esfondrada, pel que el parament interior queda descobert en aquest punt. Alhora , prop del seu punt d’arrencada hi ha un altre esvoranc, un tram amb un forat, des del qual es pot veure la construcció des de l’interior. El gruix del murs és força considerable, amb uns 2,45 m. sembla que constava de tres nivells d’alçats, que poden definir-se a través del desgruixament dels murs en aquests punts. No és visible l’emplaçament de la porta d’accés, així com des de quin nivell es feia, però és probable que es trobés al segon nivell, orientada a xaloc, que és la part esfondrada. Des de l’exterior, són visibles a la part inferior petits orificis al mur, que probablement servien d’encaix per una altra estructura. El parament es troba constituït per petits carreus de pedra disposats en filades regulars. A l’interior no es poden veure signes d’estructures de pedra, pel que els seus tres nivells devien estar marcats amb material perible, com pot seruna estructura de fusta de paviment empostissat. L’acabat exterior de la torre era l’arrebossat, ja que al seu voltant hi ha restes d’una capa de calç de color terrós. Davant de la cara sud de la torre, hi ha les restes de la fortificació, de la que es pot veure una estructura rectangular, i parts dels murs exteriors.

El nom de Castell Nou sembla tenir esla seus origens en la construcció d’aquest castell, ja al segle XI. Comprenia els termes de Castellnou i del Buc, que no tenia castell. La primera referència que és té del castell data de 1001. I apareix documentat com castell del Buc (Bugo). Va estar sota la jurisdicció dels comtes de Barcelona, i també va ser domini feudal dels Balsareny. L’a. 1020 Guillem de Balsareny la va vendre a la seva esposa, Ingilberga. Ja el 1246, es trobava en mans del propi rei Jaume I, que més tard el permutà al bisbe de Vic per altres propietats en territori valencià. El bisbe el va unir en una única baronia, amb el d’Artés i Sallent.

Explica la llegenda que a la Torre dels Moros hi ha enterrat un tresor, que segons les versions, expliquen que es tracta d’un vedell d’or. D’altra banda també s’explica que es comunica amb el castell de Balsareny, amb qui manté contacte visual.

Semblant informació ens agradaria a molts trobar en els punts que visitem ja què la nostra única satisfacció és conèixer i donar-los a conèixer, sense cap interès econòmic. Les gràcies catalanes que diu l’amic Antonio Mora.

Són història del nostre país i la nostra gent.

Dades del cartell informatiu de la Torre del Moros.

Text: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 9 març 2012

VAM SEGUIR A TERRA DEL BAGES LA RUTA DELS MAQUIS

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol pels indrets de la ruta del Maquis a terres del Bages.

N’havíem sentit parlar moltes vegades de la ruta dels Maquis i aquest cop vam decidir seguir-ne un tros a partir de la carretera de Súria a Balsareny i arribar-nos a Castellnou de Bages seguint les pistes de terra que travessen les muntanyes. Quan comences una ruta, i desconeixes el territori, la senyalització sempre sembla un xic insuficient i és una descoberta del camí, quasi sempre plena de sorpreses.

Maquis: La paraula maquis prové del cors macchia (màquia, en català), i es refereix al paisatge arbustiu de caràcter mediterrani que domina el sud de França. El mot passa a denominar aquell que s’hi amaguen per no ser reclutats i ha designat els qui ho fan de forma clandestina. Tot i l’existència d’una paraula local molt arrelada, guerriller, el mot maquis acabà implantant-se, segurament perquè les incursions dels primer lluitadors antifranquistes provenen de França. (Segons explicació del cartell del Museu dels Maquis)

Vam deixar la carretera en el trencall que porta a l’església de Santa Margarida de Viladepost del Puig, nom molt complet i llarg trobat en un dels arxius consultats per parlar d’una bonica esglesiola però de petites dimensions. Seguint la pista de terra vam enlairar-nos muntanya amunt per un camí força accidentat on donàvem bots d’un cantó a l’altre dins el vehicle. Quan vam arribar dalt de la carena després d’un tancat viratge vam trobar-nos en una plaçeta de terra, potser l’antiga era, on havia les restes d’una antiga masia.
Al visitar la derruïda construcció vam adonar-nos de la seva importància. Dues plaques ens donaren informació dels fets succeïts en dues dates diferents.

Érem davant les restes del mas de la Creu de Perelló(també mas de la Creueta) situat entre les feligresies de Argençola i Castellnou. A mitjans del segle XX, succeí una tragèdia, la família que hi residia va refugiar durant un temps els maquis, entre altres Ramon Vila “Caracremada”, al ser descoberts, el matrimoni que hi vivia: Ramona Bessa i Domènech Rovira i dos guerrillers, un d’ells Ramon Bosch i de l’altre se’n desconeix la identitat que si amagaven, van ser morts a trets el 22 de febrer de 1945. Sembla ser que la dona va despertar les sospites de la policia franquista en comprar massa queviures i espardenyes als pobles del voltant.

A aquest lloc nosaltres vam cometre un magistral error i vam girar a l’esquerra i després de seguir una pista en bones condicions ens vam trobar de nou a la carretera de Súria en la cruïlla de Sobirana de Ferrans. Vam tindré de refer el camí fins albirar la Torre del Moros. En arribar-hi primer vam visitar una masia propera també derruïda i on destacava al costat de la pista les restes, segons les aparences, d’una tina medieval, tant frequents al Bages.

Seguidament vam seguir la pista fins, un altre cras error van ficar-nos per un camí indicat com Castellnou ple de forats i de pedres. Per fi vam entrar a la casa de colònies de Castellnou de Bages. Després de ser amablement atesos en el restaurant, amb explicació afegida de com evitar la dolenta pista vam visitar el Museu dels Maquis.

Ramon Vila Capdevila va néixer a Peguera (Berguedà) el 1908. De petit un llamp va matar la seva mare i li va marcar la cara. Compromès en la lluita obrera, durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna de Ferro i soldat de la 153 Brigada mixta. El febrer de 1939 s’exilià a França i durant la Segona Guerra Mundial, amb el nom de Capità Raymond Llaugí Pons , es va incorpora a la resistència contra l’Alemanya nazi. Quan va acabar la Guerra va continuar la seva activitat de maquis a Espanya. El 2 d’agost de 1963, al municipi de Rajadell, una acció de sabotatge feia esclatar tres torres d’electricitat i el 7 d’agost la Guardia Civil abatia a trets a Ramon Vila en els murs del mas de la Creu de Perelló. Va demostrar gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li va permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista. El 8 d’agost va ser enterrat a Castellnou, en un racó del l’antic cementiri parroquial, fora del recinte.
Al costat de l’església romànica de Sant Andreu es troben les ruïnes de l’antiga rectoria, destruïda quan va cremar l’a. 1936 al principi de la Guerra Civil. Entre els anys 1996 i 2000 es va construir el nou cementiri en dit espaï. L’a. 2000, les restes de Ramon Vila es van traslladar a l’indret condicionat com ossera, on una placa de vidre recorda als visitants que allí reposa el darrer guerriller antifranquista. Des del 26 de novembre de 2011, l’edifici acull una exposició renovada sobre la lluita antifranquista. També es projecta un audiovisual sobre Ramon Vila (Caracremada)

Entre els arbres el vent xiula:
En Maroto és mort;
l'han matat les caderneres.

L’any 2010 es va rodar una pel•lícula amb el seu nom com títol.

Acabada la visita vam retornar per la pista en bones condicions al nostre punt de procedència. La part berguedana queda pendent per un altre dia.

Recull de dades: Majoritàriament preses dels indicadors de la ruta i del Museu.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 8 març 2012

DE L'ÈPOCA MEDIEVAL A LA CONTEMPORÀNIA

"Consirós anava l'Amic pels camins del seu Amat i ensopegà i caigué entre espines, les quals, li semblà que fossin flors i el seu llit fos d'amors" VERSIÓ LLIURE!

Dia 25 de febrer de 2012

Consirós anava el personatge, avui al matí, quan es dirigia als jutjats de Palma per tal de declarar sobre les polèmiques acusacions d’aquest famós merder causat pel Cas Nóos. De totes maneres, es notava que s’havia estudiat bé la lliçó quan deixava anar aquelles frases tan premeditades i pausades, sobre la seva innocència i el seu honor! Quan recitava aquell petit sainet als periodistes que l’esperaven, ja feia hores, es veia clarament que s’ho havia après tot de memòria! Cada gest, cada expressió, cada paraula estava tan ben calculada... llàstima que després, segurament, se li deu haver acabat el guió. Normalment, les obres de teatre no solen ser tan extenses!

Qui li havia de dir a l’Amic, professor d’una escola tan prestigiosa com ESADE, quan... pels camins de la seva vida es va creuar amb el famós Duc, que acabaria encolomant-li el mort! Es podria dir que, degut a la seva ambició, ensopegà i caigué entre espines, les quals, li semblà que fossin flors. Ningú podria sospitar res d’aquell duo perfecte, format entre ell i aquell noi tan eixerit que no li mancava res. Fins i tot era gendre d'un rei!

I la princesa del conte? Com s’hauria pogut imaginar una cosa així del seu Amat: Un jove guapo i atlètic que ho va deixar tot per ella, la xicota, l’esport, etc... i a mes queia bé a la família política, cosa que a vegades és molt difícil! És clar que després, encara que el seu llit fos d’amors, no era fàcil mantenir una família nombrosa... els nens gasten molt, i més encara si porten sang blava a les venes. No és estrany que, en algun moment, hagués de fer la vista grossa!

Conclusions:

“Una flor no fa primavera”. Ell ens ho ha demostrat!

“Qui la fa la paga”. Veurem la demostració?

“Pensa mal i no erraràs” Fins que no ho haguem comprovat no ens ho creurem!

Els contes de fades, de la bella dorment, de prínceps blaus i princeses, ja estan passats de moda.

Temps era temps, quan només calia tocar la “rana”, amb la vareta màgica i, al moment, es convertia en príncep.

Als temps actuals, però, fins i tot a les princeses de debò, el seu “príncep” els hi pot sortir “rana”.

I així, com “El Llibre d’Amic e Amat” escrit per Ramon Llull, possiblement entre els anys 1290-1295, que conté una metàfora moral per cada dia de l’any; suficient per a tot un dia de reflexió, també hi hauria una multitud de frases i refranys adients, per completar aquest relat, que ens farien reflexionar sobre la situació actual. Però no cal complicar-ho tant! Les coses, més tard o més d’hora, cauen pel seu propi pes!

MELMELADA DE CODONY

Tema: cita del “ Llibre de l’Amic e Amat”

La nena adolescent, acaba d’obrir el llibre, n’ ha de llegir unes quantes cites, per fer una proba l’endemà a l’institut. Són gairebé les dotze de la nit, està cansada i dins el llit dona una ullada a les pàgines d’aquest llibre antic, comença a llegir: “ Consirós anava l’amic pels camis del seu amat i ensopegà i caigué entre espines les quals li semblà que fossin flors i el seu llit fos llit d’amors”

-Mira que n'ès d’enrevessat tot això - pensa- i aviat el seu pensament divaga i amb la ment busca la cara d’aquell noiet que tan li agrada. Aquest si que és el meu amic estimat, o l’amat amic, com diu el del llibre, aquest tal Ramón Llull.
Es tan maco!!! encara que una mica criatura, als seus catorze anys, i no es fitxa que ja sóc una dona, però a mi m’agrada tant. Es una sort que els nostres pares siguin tan amics, així ens podem veure sovint, a més de l’Insti... sortim plegats moltes vegades, i jo estic molt contenta, però ell, no s’adona de res.
Ahir mateix quan vam anar junts a la casa de pagès de la seva tia, la casa rural és a les afores del poble. Mentre els pares i la tia xerraven, nosaltres vam fer una caminada per les contrades, quan em vaig entrebancar em va donar la mà per aixecar-me, quina pell tan suau tenia, encara la sento a la meva mà i quan vam entrar a la cova, estàvem tan juntets... si m’hagués atrevit li hagués fet un petó, però potser ho engegava tot en orris.

Més tard la tia ens va convidar a berenar, i va portar torradetes amb aquella melmelada de codony, que a mi tan m’agrada, i el formatge de cabra! quina delícia de berenar... però jo em mirava embadalida al Roger, mentre assaboríem el ric menjar, i de cop, ell em va fer una senyal amb la mà, i jo com una bleda no l’entenia. Llavors és va aixecar, va venir a la meva vora, la seva mà s’acostava a la meva cara, s’anava acostant...llavors el seus dos dits va fregar-me la barbeta fins a la comissura dels llavis i en va treure un gros grumoll de melmelada que em regalimava, i tranquil•lament se’l va ficar a la boca, se’l va menjar; mentre jo... jo...volava sobre núvols de cotó fluix, sentint la carícia dels seus dits a la meva galta... que eren com punxades d’espines, i frec de flors ... espines ... i flors...i, llits d’amors... i tot , tot, barrejat amb aquell gust dolç de la melmelada de codony.Serien prop la una de la nit quan la mare entra a l’habitació de la filla, la mira adormida amb aquell somriure beatífic, li treu el llibre de les mans, li fa un petó a la galta i apaga el llum, mentre pensa... la meva nena! que aviat que se’ns ha fent gran!

– 4 de març de 2012-