RERE LA FINESTRA I...

Inspirat en una exposició de fotografia

El artista fotògraf mira per la finestra de la golfes on viu i treballa. A fora plou mansament però el plugim és continu i la tarda s’enfosqueix sobtadament. Encara entreveu la cantonada del carrer a causa dels fanals que il•luminen el carrer i el pont, a sota les aigües del Sena corren ininterrompudament baixant cap a Notre Dame.

Espera impacient, un amic li presenta ahir la model i a cau d’orella li digué:

 És meravellosa, dolça com la mel, suau com la seda i sap moure’s al posar amb la felina agilitat d’una gata. És una deesa, a més de tota una dama de baixa moral.

Va quedar-se impressionat davant de la jove, mirant-la com si volgués apoderar-se de la salvatge bellesa del seu rostre. La seva cara de llavis molsuts habituals de la seva raça. Els ulls grans i clars, com mostra del toc màgic de la barreja de sangs i la pell fina, setinada i difuminada del seu color entre el blanc i el negre. El cabell negre, estirat i pentinat en una simple cua de cavall que ballava entremaliadament seguint els moviments del seu cap. El cos tapat per una gavardina imposada pel fred hivernal no era visible però els seus àgils, lleugers i suaus moviments, com els d’una ballarina de ballet l’encisaren immediatament.

Van acordar el preu de la sessió i van quedar citats per aquesta tarda. Recorda amb dolor l’amigable cop de colze del seu company i les seves paraules:

 Apa nano, aprofita que en trauràs una bona estona.

Ara espera rere els vidres, Ha posat l’estufa al màxim i el ferro és roent. Les llums, la tarima i el contrabaix és a punt. Espera. La llum del dia va caient ràpidament i les ombres de la nit van tamisant els colors. Només l’ombra de l’instrument musical destaca en la paret blavosa de la cambra. I les formes són en la penombra com una crida al record del cos escultòric, creu, de la Verònique.

Recorda i la seva imaginació idealitza el coll llarg, les sines justes i fermes, la cintura estreta i els malucs que s’eixamplen com la promesa del port de dolça arribada. Només hi ha un detall que trenca l’harmonia del seu desig. La fesomia, va quedar tan pres per aquell rostre, dels ulls, dels llavis, i de les orelles i d’aquella forma de parlar mostrant el rosat de la llengua que no sap visionar cap cara semblant.

Està neguitós, la tarda cau i espera aspectant rere la finestra. Vol veure-la, vol tornar a parlar amb ella, vol el seu somrís i els seus llavis molsuts i embriagadors. Se’n l’enyorança del olor, mig de llessamí, mig de mare-selva de la seva pell. Tot ell viu la voluptuositat de la breu trobada.

Tot d’una s’estremí a l’escoltar el timbre i lleugerament corre a obrir la porta. Al veure-la només diu una paraula:

 Verònique...
 Sí- respon la jove.

LA IMAGINACIÓ MOLTES VEGADES SUPERA LA REALITAT, PERÒ LA REALITAT ACABA IMPOSANT-SE AL CAP DEL TEMPS.

Miquel Pujol Mur
Berga, 7 febrer 2012.

LLUNA PLENA DE FEBRER

Feia molt fred, pero la nit era molt clara, la lluna feia el ple, lluia com mai, grossa blanca, amb el contorn vermellós , era esplèndida. No hi havia ni un sol núvol, la forta ventada se'ls havia emportat tots.

Si mirar el cel era una delicia, escoltar el fort vent feia tremolar tothom, barrant portes i finestres encara es filtrava per qualsevol escletxa.

Amagats dintre el llit, se sentia el seu udol, allargassat... xisclant... parava una mica i de nou tornava a udolar més fort.

Una nit, que molts, no vam dormir, però no per admirar la lluna, si no, més aviat pel vent atemorits

LA NENA I EL PALLASSO

La nena passeja pel parc quan s’adona que al mig del prat rellueix un objecte per causa dels raigs del sol matiner.

S’aproxima encuriosida pel reflex lluminós i troba enmig de la gespa verda la figura d’un pallasso de plata.

En agafar-lo sent una escalfor a la mà com si fos una mà amiga que afectuosament estrenyés la seva.

La figura és feta de plata polida i brillant. En la cara brilla en el lloc del nas un robí de grans dimensions que mig tapa uns llavis distesos per un somrís amable.

 Nena, amiga meva, protegeix-me que em volen fer mal- crida amb veu planyívola la figura de pallasso.
 Qui?- respon sorpresa la nena.
 Uns dolents que em volen prendre el nas.
 Oh! Tan bonic que et queda tan vermell.
 Si és molt maco però que faria jo si me’l prenguéssim. Tot canviaria a la meva vida. Primer, no em podria mocar. Segon, no podria respirar normalment, a més i molt important la meva companya no em podria acariciar la punta vermella. I que seria de mi, sense carícies el meu nas no podria complir els desigs de la gent que m’estima.

Unes ombres silencioses es mouen voltant pels arbres de l’entorn del prat. El pallasset s’estremeix i crida espaordit.

 Nena! Ajudem! Tapem! Amaguem!

La nena agafa unes fulles i branques d’uns matolls propers. Al fer-ho s’esgarrinxa la pell amb una gavarrera. Malgrat tot, amb les branques i les fulles cobreix l’objecte i premem-lo contra el pit marxa tranquil•lament cap el poble.

Les ombres fosques no s’acosten, buscant pel prat i el bosc, i la nena pot fer el camí a casa seva sense perill fent veure que porta un ram de flors boscanes a la seva mare.

D’una de les esgarrinxades, amb les espines de la gavarrera, sagna i es barreja amb les fulles embrutant-les. Mira dins del ram i veu que el pallasso també és brut de sang, però somriu.

 Amiga, tu si és amiga, disposta fins i tot al sacrifici per un amic- Bufa suament damunt la ferida que deixa de sagnar- Diguem que desitges?
 Un bon amic- contesta la nena.
 Puc donar-te riqueses, puc fer-te una casa nova, puc aconseguir tot el que desitges, però un bon amic ho has de trobar tota sola i treballar tots dos per què aquesta amistat sigui vertadera i ferma. Només et donaré un consell mireu-se sempre als ulls i sense fer cas a ningú, amb la veritat i la confiança per davant, comenceu un bon camí.

QUI TÉ UN BON AMIC, SENSE INTERESSOS DE CAP MENA , TÉ EL TRESOR MÉS APRECIAT I A DE LLUITAR PERQUÈ PERDURI EN EL TEMPS.

Miquel Pujol Mur
Berga, 5 febrer 2012.

SANT PERE DE MADRONA. BERGUEDÀ

Crònica de la visita efectuada per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a un lloc emblemàtic del Berguedà.
Si veniu de Barcelona, sobretot de nit, veureu lluir damunt la ciutat de Berga, en la serra de Queralt, primer i més il•luminat el santuari Marià i a la dreta s’alça solitària damunt d’un penyal calcari que domina l’anomenat Pas Estret, el punt de llum que assenyala la presència de la senzilla església de Sant Pere de Madrona.
Seguint la carretera que puja al santuari de Queralt en el PK. 2,3 enmig d’un revolt mol pronunciat és troba el cartell que indica, un cop aparcat el cotxe, la pista per anar-hi.

El camí fa pujada, hi ha escales de pedra, també bancs, però al cap de poca estona de caminar ens porta davant l’esplanada propera a l’esglesiola.
El lloc es esmentat com a castell per primera vegada l’a. 980 (in castri Madronae) en una donació del comte de Cerdanya Oliba Cabreta i la seva muller al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Era depenen del bisbat d’Urgell.

La primera referència documental de l’ecclesiam Santi Petri quae est fundata in Castro Matronae data del 13 de juliol de l’any 843, quan el vescomte Deilanus va vendre a l’església un alou situat a prop del castell de l’Estret.

L’església apareix documentada l’any 1060 en el testament de Ramon “Deurasen” on deixa a Sant Pere una quantitat de diners per pagar l’il•luminar l’església. Signen el document testamentari el vescomte del Berguedà Dalmau, la seva muller Arsèn i el seu fill Bernat Dalmau.

L’a. 1183 Ramon de Madrona feia constar en les clàusules del seu testament que volia ser enterrat a l’església de Sant Pere i deixa a l’església el mas de Vilaformiu. Signa el testament, com a testimoni el trobador Guillem de Berguedà, senyor del testador.
Administrativament, es mantingué com a parròquia independent; més el 21 de novembre de 1633 un decret del Papa Urbà VIII establia que passés a ésser regentada per la comunitat de preveres de la parròquia de Berga, donada la dificultat de mantenir el culte regularment. Aleshores a la creació del bisbat de Solsona l’a. 1593 hi va formar part.

Continuà tenint caràcter de parròquia fins al segle XIX, època en la qual passà a dependre de Sant Bartomeu de la Valldan, que havia estat sufragània seva.

Fou profanada l’a. 1873 i malmesa durant la Guerra Civil del 1936-39. L’any 1943 fou empresa la tasca de la seva restauració. Un parell d’anys més tard ja netejada i amb un altar nou hi fou entronitzada una imatge de Sant Pere, tallada per Jaume Pujals.

El temple està format per una nau coberta amb volta de pedra de canó apuntat, encapçalada, a llevant, per un absis semicircular –que s’alça sobre una base quadrangular- cobert amb volta de quart d’esfera. La unió entre la nau i el absis es realitza a través d’un arc triomfal de mig punt que no es manifesta volumètricament a l’exterior.

La porta, en forma d’arc de mig punt, s’obre a migdia, on es crea una plataforma a la manera d’atri, que es un esplèndid mirador de la ciutat de Berga i del baix Berguedà.

Adossat a la façana oest del temple existeix una necròpolis externa.

Durant la intervenció arqueològica prèvia a la restauració de l’any 2007, va ser trobades seixanta quatre tombes a l’interior de l’església, totes han pogut ser documentades i corresponen al període dels anys 1671 al 1731.
Durant el segle XXI, s’han anat fent treballs de reparació, manteniment, i és l’any 2004 quan l’Ajuntament de Berga demana al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació una intervenció a fons. Aquesta va iniciar una intervenció integral, és la més important feta, que va acabar el 2011.

En les darreres excavacions s’ha determinat que part dels seus murs formaven part de l’antic castell de Madrona esmentat en documentació del s. IX, però amb una antiguitat que es remunta al s. VII. L’excavació arqueològica de l’interior del temple ha permès desvetllar la identitat del castrum d’època visigòtica.

Els Amics del Romànic del Berguedà tenen un lligam molt especial en aquesta església. L’any 1989 van plantejar-se la necessitat de reconstruir el campanar d’espadanya i aprofitant la festa anyal van fer una pujada simbòlica de materials, un any més tard l’obra era realitat. L’estiu de l’any 1995 es va substituir l’antiga porta d’entrada, atès el seu mal estat se’n pujada fins a l’església amb l’esforç d’una bona colla de socis de l’entitat. Aquest darrer any 2011 ha estat l’acondicionament de l’escomesa elèctrica i l’il•luminació interior de l’església

En la actualitat es celebra missa el dia de Sant Pere, i també es fa un aplec el diumenge més proper, on es canten els goigs de Sant Pere i les priores reparteixen unes coques en forma de clau, als assistents.

L’ajuntament de Berga i els Amics del Romànic demanarà la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional per a Sant Pere de Madrona.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 4 febrer 2012.

AÍXÍ SON ELS MEUS PERSONATGES

Tracto els meus personatges com a persones reals. Acabo estimant-los, sobreprotegint-los. Es mouen en un espai reduït, no disposen de temps per mostrar-se tal com són. Els demano disculpes, sóc conscient de l’esforç que per ells representa. ¿Arribarà un dia en que els pugui donar més llibertat?. Ara com ara, no m’atreveixo, tinc por que es perdin en la grisor de l’insubstància.
El meu amor envers ells no em priva de veure que són immadurs i no els convé emprendre el vol cap a espais més amplis.
Potser amb el temps ...

.

CAU LA NEU

   

          Que bonic és el paisatge,

          net, polit i emblanquinat.

          Que bé estic avui, a casa,

          al sofà ben assentat!

SI LA CANDELERA NEVA......

És al matí, fa poc que s'han llevat i mentre preparen un café, en Pep mira per la finestra,

-Com neva!!!

La Mercé respón,

-Si? avui és la Candelera, i ja ho diuen,

-Si la Candelera plora, l'hivern és fora!

-Si la Candelera riu, l'hivern és viu!

-Si la Candelera neva, la feina és teva!

-Aquesta última no la sabia.

- La deia el meu avi.

-Doncs em sembla que avui se'm girarà de feina, he d'anar a Manresa i no tinc cadenes.

-Ja saps que és obligatori portar-les.

- Si, ja, des que l'any passat se'm van trencar sempre penso que en tinc de comprar unes de noves i encara no ho he fet, i amb el temps que estan anunciant, el primer que farè serà sortir a buscar-ne unes.

- Aixó serà si en trobes, ja saps que em el mal temps totes les cadenes volen.

- Si, que en vaig encarregar unes la setmana passada, les portarè per si de cas, si treuen la neu de la carretera potser avui no em faran falta, però amb les fredorades que es preparen cal tenir-les, i tornant a les dites, jo també es se una altre de la Candelera,

-Tant si neva, com si plora, com si riu, l'hivern és ben viu!